albertbalada

Archive for Juliol de 2008|Monthly archive page

Globalització i crisi

In Ciència Política on Juliol 30, 2008 at 10:20 pm

L’avaluació dels models econòmics parteixen adequadament de valoracions que quantitativitzen aquelles posicions que se’n deriven de les evolucions del creixement o decreixement de les economies, de manera que en determinen aquells perfils que incideixen en el reconeixement del valor d’una concreta situació de l’economia d’un país en el context mundial. Certament aquest esquema resultaria vàlid, tot i que no té en compte aquelles aportacions que poden ser fetes  des d’altres disciplines acadèmiques en les avaluacions d’aspectes exògens als estrictament econòmics, el que ens permetria contemplar el procés globalitzador des de perspectives distintes.

 

Durant molt de temps s’havia contemplat el concepte “globalització”  com un concepte en clau de neutralitat, sense una suposada perspectiva ideològica; certament des d’un punt de vista teòric aquest plantejament resulta possible, però  podem arribar a una altra conclusió diferent? és també possible?. De fet ens trobem amb uns fenòmens que realment corresponen més adequadament al que podríem definir com a nivells d’integració regional directament vinculats a principis propis del liberalisme econòmic, de manera que la integració econòmica, la globalització en definitiva, sembla  derivar substancialment dels principis de la liberalització comercial i financera[i]; però aquests mateixos principis haurien de pretendre la reducció de la pobresa, tot i que la seva aplicació en els mateixos processos d’integracions regional només aconsegueixen un increment dels nivells de la desigualtat i de precarietat laboral, per altra banda.

 

És en aquest sentit que la globalització, segons alguns teòrics, més que un model, acaba essent la culminació d’un procés endegat i protagonitzat pel mercat, pel capital[ii];  de fet aquella neutralitat i innocència inicialment reconeguda que podia establir el propi concepte, resulta hores d’ara poc més que fora de lloc; és en opinió d’una part del món acadèmic,  que observa com la globalització no és més que una manera d’entendre les relacions socials, molt més enllà de les perspectives econòmiques i directament  relacionat amb un element que neix vinculat als principis del liberalisme econòmic: la pobresa[iii].

 

En aquest context resulta pertinent de recuperar les referències prèvies als processos migratoris, com a la delimitació dels salaris dels exèrcits laborals menys qualificats, de manera que podríem concloure inicialment que aquests clústers no acabaran beneficiant-se de l’ordre global, en principi perquè són grups altament vulnerables, en la mesura en que es produeixi un ajustament de les rendes, això ens hauria de dur a un augment de la desigualtat, un problema sens dubte global, sinó és que s’arriba a una veritable harmonització dels estàndards laborals i socials, de manera que, potser sense adonar-nos,  estaríem globalitzant la tensió treball-igualtat, aspectes directament relacionats amb els processos migratoris d’aquest segle XXI[iv].

 

Però la configuració dels àmbits que resulten implicats per aquell concepte utòpic inicial del model globalitzador, no ens impedeix de comprendre que cal entendre-ho des d’una perspectiva en la que la integració de factors diversos, de variables distintes,   ens  duen a la comprensió de nous esquemes en la interpretació del món contemporani, d’aspectes tanmateix globals en definitiva com ara el canvi climàtic[v]; de fet la declaració sindical a la COP13, ja ens adverteix que no entrem només“en l’àmbit de lo hipotètic, sinó que s’ha convertit en una realitat patent i alarmant”.

 

Pot resultar evident, doncs,  que el sistema econòmic i social del món desenvolupat, aquell  que en principi hauria de ser l’axioma del concepte global,   no pot ser considerat sostenible si les consideracions a l’entorn del concepte “globalització” no signifiquen també les concrecions d’un model que hagi d’afectar en positiu  a tota la humanitat; i si aquest, per tant, no té o no abasta a tots els ser humans, a tots els ciutadans i ciutadanes; la globalització en lo teòric no tindria cap sentit, perquè com ens indica la científica  Irene Bustos[vi], haurem de convenir que els mots global i  social són “dos conceptes intrínsecs”.

 

Altres elements semblen planar sobre els termes que donen títol al present article, conceptes que en si mateixos defineixen, tota l’organització mundial: el sistema financer -bancari – i el sistema mundial d’alimentació –la producció d’aliments- . Si atenem a les consideracions que ens fa el Fons Monetari Internacional, en el seu informe de 28 de juliol de 2008[vii], “els mercats financers mundials continuen essent fràgils i els indicadors de risc sistèmic es troben encara a nivells alts”, riscos sistèmics que, per altra banda, semblen haver-se contingut d’alguna manera, segons indica el mateix informe, a partir de les mesures adoptades pels bancs centrals, tot i que també avança l’informe que encara hi pot haver entitats financeres que es vegin obligades a captar encara més capital, abordant el FMI obertament el concepte “crisi”, en acceptar que “en aquesta etapa de crisi les característiques de les estratègies de resolució i assoliment del suport estatal desperten una major atenció”; s’admet doncs, en certa manera, que”el model del mercat ja resoldrà”, no sembla ser un principi òptim.

 

L’Informe sobre la estabilitat financera mundial de 2007 del FMI[viii], ja referia un seguit d’aspectes a corregir en el sistema econòmic global. Aquest estudi especialitzat feia esment a la relació entre la incertesa i la manca d’informació, com a elements significatius de la situació de crisi latent; ens deia també que cal comprendre com la innovació financera podria haver contribuït a la situació que ja s’apuntava en 2007; que no cal menystenir el paper que les qualificadores de risc tenen, com la necessitat de prestar atenció a la valoració de productes complexes, i com el perímetre de reunificació del risc ha de tenir un espectre més ample. De fet doncs l’informe GFSR a que fem referència indicava com el sistema financer mundial, és a dir global, es considerava al 2007 ja sotmès a una “pesada prova” [ix]

 

El president del Banc Mundial, Robert Zoellick, anunciava l’abril de 2008[x] la possibilitat que al menys 33 països del món afrontessin la possibilitat de malestar social i polític degut a l’elevat preu dels aliments i de l’energia; paral·lelament els fluxos mundials de finançament per al desenvolupament 2008 preveu una disminució en el creixement del PIB mundial, que passarà del 3,7% en el 2007 al 2,7% en el 2008, segons recull el comunicat emès per aquest organisme que situa les causes en la resistència al creixement en els països en vies de desenvolupament per la seva resistència a les turbulències financeres i a l’alça dels preus de l’energia i dels aliments[xi]; un informe que també estableix com en aquest context global, són els “pobres del món”, doncs, els més afectats pels creixents preus dels aliments i de la inestabilitat dels mercats petroliers; globalitzem la crisi. 

 

La pregunta doncs que potser ens caldria fer és, si tot plegat no respon al que ens diu  Luís de Sebastián[xii], sobre el que ell entén com a Globalització:  “El procés d’integració dels mercats de mercaderies, financers, de coneixement i el d’expansió de les cultures dominants (notablement la nord-americana) per tot el món”?; però també el professor, ens fa una reflexió igualment interessant en afirmar que: “existeixen índexs senzills i complexes per a mesurar la globalització, o més precisament quan globalitzat està un país. Doncs bé, segons tots aquests índexs Àfrica és la part del món menys globalitzada”. Hores d’ara, segurament, ja no és problema de disquisicions terminològiques, sinó de reflexions científiques a l’entorn del perfil ideològic del model global, de la recerca de respostes adients a fenòmens globals, allunyats del narcisisme propi de les descobertes primigènies. El tot global, els seus equilibris i desequilibris, evidencien la intrínseca relació entre les civilitzacions, potser?.

 

 


[i] Borrell, Josep Are there any alternatives to the liberal globalisation? Grupo de Ginebra. Febrero 2008-. 

[ii] Altvater, Elmar. Globalización, la euforia llegó a su fin. Abya Yala. Quito. 2004. pag. 11

[iii] Hunter R. Is globalization reducing po verty and inequality? A Navarro eds  Neoliberalismm globalization and inequalities. Consequences for Healt and Quality of life. Baywood. Publishing company, Amitiville. New York. 2007.

[iv] Martin, S. Global Migration, Trends and Asylum. Working Paper num. 41. Institute for Study of international Migration. 2001.

[vi] Bustos, Irene. Respuestas a la crisis alimentaria desde el colectivo de la Ciencia. Global Progressive Forum. Barcelona. 2008. 

[vii] FMI. Informe sobre la estabilidad financiera mundial. Actualización sobre el mercado. 28-07-2008. http://www.imf.org/external/spanish/pubs/ft/fmu/2008/02/0708s.pdf

[viii] FMI. Informe sobre la estabilidad financiera mundial de 2007. http://www.imf.org/external/spanish/pubs/ft/gfsr/2007/02/sums.pdf

[ix] Extret del comunicat de premsa del FMI: Avaluació de riscos per a l’estabilitat financera mundial. Informe sobre l’estabilitat financera mundial (Informe GFSR). Setembre de 2007

[xi] Informe del Banc Mundial 2008. Globe Developement Finance. http://www.worldbank.org/gdf2008

[xii] De Sebastián, Luís, Professor Honorari de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’empreses (ESADE): “Nuevas Sorpresas de la Globalización” . G.P.F. Barcelona.2008

Conviccions i principis

In sociologia on Juliol 22, 2008 at 9:05 pm

Les emocions, els sentiments, es configuren com a valors inalienables, ineludibles diria jo, de la res politicæ, quelcom assimilable a aquells prejudicis que hom estableix com hipòtesi substantives en les determinacions teòriques. Hi haurà qui entendrà com element imprescindible de la praxis política els recursos derivats de la gestió, sens dubte des d’una perspectiva administrativista aquest plantejament pot resultar correcte, però aquells elements anteriors i previs, però també finals, malgrat pugui sembla uns recursos infantils, o un recursos”bonics”, com ha referit algun s analista periodístic, és quelcom més que tot això: és diria jo, una necessitat social.

 

La vida, en general, es planteja sobre una dinàmica d’èxits o de voluntats ancorades en les necessitats d’acompliment dels desitjos íntims, també dels fracassos i la seva avaluació, evidentment, però també la vida es contempla amarada d’aquell recurs possibilista que ens duu a la superació de les pors, recurs que ens hauria de permetre d’albirar, o al menys aproximar-se als teus propis objectius,és el que alguns anomenen la tècnica de la recol·lecció de les estrelles[1]: la realitat de l’acompliment dels desitjos.

 

Perquè pot semblar fútil a algú debatre sobre grans temes que transcendeixen qualsevol escenari? Temes com la llibertat, els deures, els drets, la corrupció, la igualtat, les polítiques, la política, l’amor, la religió, el significat de la vida, la història, els límits de la ètica, el multiculturalisme, el pluralisme polític, els desitjos, les expectatives, els límits de la globalització, etc. Parlar-ne ens portaria a poder establir debats a l’antiga manera, i evitar, molt probablement, de repetir els errors del passat; el debat, però, ara en horitzontal, el debat allunyat de la retòrica en vertical.

 

Ens recorda Sartori[2], que en el món polític existeix una ètica de la intenció i una ètica de la responsabilitat, el que ell anomena ètica de la convicció, dels principis, en primer terme i ètica de les conseqüències. Teoria que d’alguna manera podem descobrir en els plantejaments weberians en la diferencia respecte de les teories teològiques que assimilen la ètica de la intenció amb els principis religiosos, en definitiva amb la ètica de la fe. En aquest sentit la terminologia que ens presenta Sartori en concordança amb Weber s’estableix a partir de conceptes com ara Gessinung (sentiment) o Verantwortung (responsabilitat) o Gesinnungsethik (commoció); En realitat tot allò que intento d’expressar en aquest post ens duu a un terme com el de: Zweckrationalitat (la racionalitat del fi), que en opinió del politòleg italià ens mostra el “voler el bé”, la ètica de les bones intencions, aquella taxonomia[3] acceptada del fet polític en el principi de la llibertat que arriba fins on comença la llibertat de l’altre i com afirma “refusar la responsabilitat de l’efecte de les nostres accions resulta veritablement fàcil…”.


[1] Berckhan, Barbara. Deseos.RBA Edipresse S.L. Barcelona. 2008

[2] Sartori, Giovanni. La sociedad multiètnica. Taurus. Madrid. 2003. pag. 197

[3] Taxonomia = Classificació (RAE edició 20)

Bons Homes

In política on Juliol 20, 2008 at 8:05 pm

Diuen que les passions mouen als homes. Potser és veritat, potser no, en tot cas al transcórrer dels segles, aquelles indomables aventures esdevenen repetides una i una altra vegada en la nostra quotidianitat, de si hom pregunta per l’edat de “El Príncep” de Maquivelli, hom podria trobar que la seva validitat abasta alguna cosa més que la gestió de les repúbliques norditalianes i segurament podria afirmar, amb la rotunditat del profà que havia estat escrit fa no pas gaire, però el cert és que aquella virtut de descriure amb tot luxe de detalls les intrigues de palau, per complaure al senyor que l’havia empresonat, amb les corresponents analogies en descriuen el món de la política, és a dir els seus bastidors, en els seus justos termes.

 

De fet doncs, aquesta ciclicitat de la visió historiogràfica de la política no fa si no recrear-nos la seva pròpia universalitat i com aquells presocràtics, en certa manera pares de determinades doctrines inspiren les següents tradicions i en la ciclicitat, les següents a les següents, com aquella llavor que germina un i un altre cop, mentre avança inexorablement a través dels segles. Qui ens diria per exemple que una descripció com la de “…Imatges planes, economia de la forma, profunditat i dinamisme constitueixen la magistral combinació que aconsegueix un efecte de realisme;.. “ correspon en realitat no a una crítica d’art contemporània, sinó a un comentari científic a l’entorn de l’art rupestre[1]?.  

 

Resulta doncs aclaridor recercar en els estudis, en la ciència, per a trobar aquella anàlisi acurada del fet polític que no és pas cap art com algú afirma, sinó la essència de les idees que prenen  forma en el desenvolupament del context de “la pàtria dels humans”, de la polis com a lloc de relació, d’interrelació personal i col·lectiva que va conformant-se amb les aportacions culturals pròpies en aquella xarxa simbiòtica extensa que ens defineix el  món en cada moment històric amb el seu llenguatge polític, un llenguatge en el que s’ha produït “un canvi de vocabulari que no revela, com alguns podrien pensar  que la política ha estat reemplaçada per la moralitat, sinó que la política s’està expressant en el registre moral”[2]. És aquesta diferenciació en el llenguatge, en la interpretació semàntica per una banda del discurs polític, de la dialèctica en si mateixa, com de l’aplicabilitat política, del pragmatisme, en que es produeix aquella evolució en permanència que ens porta a aquest segle XXI, recuperant-ne no tan sols aquella moralitat, exigible al rigor expositiu, sinó també la moralitat en clau kantiana en la interpretació de les polaritats per una banda, com en les pròpies convencions i interpretacions de la realitat, per l’altra.

 

És evident que sense una base, un substrat intel·lectual, analític, científic, tot llenguatge,  tota la aventura política queda a l’empara del populisme creant aquella realpolitik que ens endinsa en les decisions improvisades, sense un valor teòric real. Però hi ha altres valors que conformen aquell fet moral que cal recuperar i estabilitzar en la pragmàtica política, valors com la temprança o la intransigència, la temprança a la que cal entendre com un model en si mateixa, com una manera d’entendre la praxis i els axiomes polítics, és per ella mateixa la antiretòrica, com la intransigència és el sacrifici del propi interès per la idea en la que hom creu,  potser més que valors: són principis conformadors en ells mateixos que ens transmeten aquella essència vital de la res politicæ com un deure moral. “…El deure moral, és un deure de consciència, un deure interior; el deure jurídic un deure exterior, un deure de respecte al altre. Si atenem als nombrosos llibres escrits sobre el deure des de Ciceró fins als nostres dies, comprovarem la contínua presència d’aquesta distinció.”[3].

 

L’apologia de la reforma buscava la revitalització del cristianisme primitiu, com ho van fer en el seu dia els “homes bons” d’Occitània, però interpretacions religioses a banda, el llegat polític d’aquestes difusions d’idees és absolutament transcendent perquè va més enllà, molt més enllà de la significació de lo sagrat, ens parla de voluntat de sacrifici i abnegació, de voluntats exigibles. La confluència dels valors cristians primitius i els profans en la definició política occidental doncs, en allò que mou la civilització, ens descriu com la essència reformadora pot veure d’aquelles sotileses, d’aquelles simples rutines noves, tant reprovables per part de l’establishment, com vàlides en tant que han perdurat al llarg dels segles, músiques que busquen les seves lletres en el context contemporani.    


[1] Alonso Tejada, Anna i Grimal Navarro, Alexandre. L’art rupestre de Cogul. Primeres imatges humanes a Catalunya. Pagès editors. Lleida. 2007. pag 116.

[2] Mouffe, Chantal. En torno a lo político. Fondo de Cultura Economica SA. Buenos Aires. 2007. pag. 81

[3] Bobbio, Norberto i Viroli Maurizio. Diálogo en torno a la República. Tusquets editors.Barcelona. 2002. pag. 45

Camí

In Ciència Política on Juliol 12, 2008 at 7:40 pm

Recordo temps enrere com n’era de difícil de plantejar que potser ensalçàvem que per a mi, com per a d’altre gent no era més que la versió postmoderna del liberalisme polític de la mà d’un terme nogensmenys estudiat: la globalització i que hi podien haver altres perspectives globalitzadores diferents al concepte genèric de globalització, entès com a mercat molt particularment, ens havien arribat a fer creure que el mercat ho solucionaria tot, no patiu, se’ns deia, allà on no arribi l’Estat ja hi arribarà el mercat o tot el que pugui fer el mercat no cal que ho faci l’Estat, de manera que en les darreres dues dècades, hem estat abonant el que ara ens trobem: una “crisi” entesa des de altres criteris que no pas els econòmics, dons aleshores el terme és incorrecte perquè no s’ha donat encara el decreixement que anuncien els manuals, però que ens trobem en un moment en el que bens com ara el petroli i els aliments que haurien de quedar sota el control de l’Estat estan sotmesos a criteris de mercat i així hi ha aquestes dues crisis la del petroli per una banda i la que se sent menys però que no deixa de ser més greus la de la manca d’aliments –en aquest cas resulta cínic que s’especuli en futurs als mercats internacionals quan hi ha gent que mort de gana-.

 

De tota manera com ens recordava recentment el Catedràtic d’Economia Luís de Sebastián[1], el concepte, el terme crisi deriva de la seva rel grega κρίσις una realitat subjecta a evolució, significa evolució i revolució al mateix temps; en concret de Sebastián ens deia que significa al seu entendre, també: “oportunitat, entesa com a camí a seguir” , tot un món nou que se’ns obre als nostres ulls, potser encara sense determinar, però amb dinàmiques noves, errors a corregir, mancances a satisfer. En tot cas aquesta situació en la que pràcticament tanquem la primera dècada d’aquest segle XXI no deixa exempts de responsabilitats aquells que han estat abanderats del liberalisme a ultrança i per tant del mercat com a ajudant o meritori d’aquest creixements, potser aquella fragilitat extrema de tot plegat amarat d’inconsciències fútils que només veiem en el curt termini el camí per a l’obtenció de beneficis, sense tenir en compte si es donaven o no beneficis socials, ens duu, com ha estat sempre a aquesta cruïlla en la que no podem fer, per altra banda ulls clucs al canvi climàtic, producte, també d’aquest creixement a  qualsevol cos que es produeix a partir de la configuració mundial que surt de la II Segona Guerra.

 

No puc per menys, doncs que estar d’acord amb Raimon Obiols[2], quan plantejava quelcom de transcendent a aquesta alçada de la pel·lícula, com diria algú; ell ens recorda com hores d’ara els sistemes jeràrquics, aquells que mantenen una certa simbiosi leninista, per entendre’ns, ja no funcionen, però l’horitzontalitat que és el model a emprar i que sorgeix del nou paradigma postmodern només li cal determinar lideratges, això sí: com a element imprescindible. Obiols plantejava tres receptes clàssiques per a resoldre les necessitats actuals, des d’un perspectiva eminentment sociològica diria jo, amb l’advertiment que ens feia, que no podien ser vistes o preses en consideració amb la mentalitat del segle XIX, sinó amb la ment oberta al segle XXI perquè els models i formats antics ja no servien, havien caducat; en deia que cal emprar un nou desenvolupament teòric i narratiu, en primer lloc, que cal emprar noves formes de deliberació i d’identitat i en darrer terme i no menys important que cal estudiar de nou  els conceptes de política i mobilització social, amb uns altres ulls i unes altres perspectives.  En realitat a la meva manera de veure ens planteja que l’esquema teòric antic, aquell que va definir el paradigma del nostre concepte de democràcia moderna, l’esquema, la rel, l’esquelet és encara vàlid, però la musculatura cal adaptar-la més des de una perspectiva quirúrgica que altra cosa, en la concepció de noves maneres de concebre l’encaix polític en la societat civil dels preceptes ideològics per una banda, però també dels lideratges polítics per una altra.

 

No és casual, i per tant resulta paradigmàtic, l’aparició en escena del fenomen Obama als Estats Units, una societat que assimila els canvis a una velocitat vertiginosa. El model del candidat demòcrata respon a aquell principi d’horitzontalitat al que ha contribuït destacadament el model que crea la pròpia xarxa, Internet, a la que es dota d’un lideratge no pas incontestable, per tant el model canvia d’entrada. Aquest fenomen neix en resposta a un model sacralitzat sobre les pautes i els esquemes heretats de les dinàmiques post industrials, però el canvi, la revolució tecnològica, genera noves dinàmiques, nous rols, ruptures i crisis que ens desenvolupen una nova manera d’entendre aquest món en el que vivim, encara amb massa deute moral, per dir-ho d’alguna manera, amb la configuració mundial sorgida dels pactes de la postguerra de finals del 40 i principis del 50 del segle passat.

 

 

 


[1] Anotacions personals de la Reunió del Global Progressives Fòrum. Barcelona 11-07-08.

[2] Íd. Íd.

És la política

In política on Juliol 8, 2008 at 8:40 pm

Parlar de política pressuposa una reflexió important sobre el llenguatge a emprar per tal de fer comprensible a un “profà” allò que dius. Perquè no escrius de política?, m’increpava amicalment una persona que m’és molt propera. El cert és que de vegades a qui li agrada endinsar-se en les reflexions ètiques, com a mi,  prefereix les disquisicions sobre factors morals o estètics de la nostra vida quotidiana, però és cert també que hi ha sobre la taula una bona munió de temes; sembla estrany, donades les dates en que ens trobem i quan anys enrere no hi havia notícies, hores d’ara amb que omplir els diaris. Certament hi ha prous “variables” com en diem en llenguatge pontifical, prous “histories” en un llenguatge més col·loquial, com per a fer una aportació al context de la opinió i per tant escriuré de política, és clar que com l’entenc jo, tot i que deixo dit el compromís d’usar un llenguatge planer per a fer aquesta anàlisi, que no és més que usar dels teus coneixements per posar al servei de qui vulgui obrir el teu blog i llegir allò que dius, allò que aportes, amb tota la bona voluntat i bona fe del món

 

“A la gent – deia Mariano Rajoy (PP) – no li treu la són el tema de si els immigrants poden o no vota”, recentment, en relació a una de les propostes sorgides del Congrés del PSOE; és molt interessant aquesta manera de veure les coses, ell ens diu el que pensa la gent, o siguem francs: el que ha de pensar la gent, curiòs tot plegat. Potser no sigui una mesura “urbi et urbi” com alguns més a l’esquerra demanen, però el cert és que un reconeixement a tots aquells ciutadans que han volgut fer d’aquest país el seu lloc de residència “permanent” i recalco permanent, perquè de vegades, com en els pecats, l’omissió és greu en el discurs polític, aquells que porten tants anys treballant i aportant també a les arques de l’Estat i  amb un permís de residència permanent és raonable que puguin obtenir també els drets polítics, potser ho haurien pogut obtenir a través de la nacionalitat, però resulta obvi que amb la residència en devien de tenir prou o l’obtenció de la nacionalitat espanyola suposaria la pèrdua de la seva si no hi ha acord de doble nacionalitat amb el seu país d’origen, posem per exemple Andorra, encara que pugui semblar còmic, per altra banda. En tot cas benvinguda sigui la proposta i esperem que ben aviat estigui en marxa el procediment legal per a dotar-los de l’estatus de ciutadania política.   

 

A mi que m’agrada parlar d’ètica, em ve al cap ara l’enrenou i les declaracions de Fernando Sabater, l’autor de “ètica para Amador”, un llibre que, seguint la moda de la dècada dels 90 dedica i escriu Sabater pel seu fill Amador, on reflexiona sobre ètica, moral i filosofia, amb un llenguatge planer, especialment dirigit als adolescents; aquest catedràtic de filosofia de la Complutense, amb una llarga carrera docent, no ens deixa de sorprendre amb la seva incursió en la política de la mà d’una organització nomenada: Unión, Progreso y Democràcia, en la que també hi trobem a l’ex Europarlamentària socialista Rosa Diaz, amb un discurs força radical, tot val a dir, radical de dretes, no ens portem a engany, on a més la seva càrrega espanyolista i la seva defensa de la llengua espanyola, evidentment el castellà, exalten els ànims d’aquesta Espanya nostra, a la manera, no ens oblidem com es feia a França a la dreta de la dreta, amb un discurs suposadament progressista (que no ho és gens però responia a una part del nom) jugant amb l’escassa cultura política del país i apel·lant als sentiments més viscerals, vaja una mena de Lerrouxisme a la moderna. I clar, neix un manifest en defensa de la llengua espanyola (ells no en diuen castellà), i com no podia ser d’altra manera això genera el naixement d’un manifest en defensa de la llengua catalana; quina pena, no creieu, quanta energia malbaratada…. Però com diria algú “és la política!”  

 

Doncs no, no és la política, és una manera de fer política, i no parlo d’ideologia, parlo de com afrontar allò que afecta als ciutadans i en això si que estic d’acord amb el discurs de José Luís Rodríguez Zapatero, en el sentit que, i aquí si que hi entra la lectura ideològica, no és cert que tot sigui igual, centre, dreta o esquerra, no és igual, i determinades coses sempre les diu la dreta, com entrant en defensa de la gran  (per dimensió) classe obrera, perquè, i pregunto, aquells que tant s’omplen la boca amb la paraula crisi, buscant responsabilitats governamentals, no tindran potser alguna responsabilitat respecte de la recessió?  Ho dic perquè les trans-nacionals algun paper hi deuen de jugar, els països productors de petroli algun paper hi deuen de jugar, els intermediaris de tot tipus algun paper hi deuen de jugar. De tot el que ens aporta el món de la publicitat, que de vegades és més aviat poc, potser i per lligar amb el que diem, és un anunci de llet que es planteja que ens afecta més la baixada percentual de l’Ibex 36 o la baixada del preu de la llet que anuncien? Segurament la primera ens afecta indirectament, però la segona de manera absoluta a les economies domèstiques.