albertbalada

Archive for Octubre de 2008|Monthly archive page

Mancances i Virtuts

In Ciència Política, política on Octubre 16, 2008 at 9:08 am
A poc més de 15 dies de campanya, els candidats a la presidència dels USA han vist com en el marc de la Universitat de Hofstra, a la localitat de Hempstead en l’Estat de Nova York, els seus nivells d’oratòria i solidesa del discurs evidenciaven de nou dues formes d’entendre l’Estat, les relacions internacionals, la política fiscal, la gestió de la crisi, etc. es posaven damunt la taulal; dos homes, dues maneres, dos estils, dos paradigmes.

El senador John McCain, havia fet l’ensinistrament correcte per a intentar, potser desesperadament, remarcar aquells aspectes que els seus estreteges de campanya havien magnificat al llarg de la que precedia sobre qüestions “negatives” respecte del seu opositor. De fet el seu error, l’error de disseny és de manual com aquell vell aforema del “no penseu en l’elefant rosa”, que porta inexorablement a pensar en l’elefant rosa. McCain centra la seva campanya “en o contra” un nom: Barack Obama, de manera que indirectament li fa campanya al candidat demòcrata, per altra banda, l’ intent d’utilització de velles tècniques comunicatives va posar de manifest, també, la tecnificació dels seus directors, essencialment en dues fòrmules: La primera en emprar un sistema identificatiu, amb la creació del personatge “Joe el llauner” de manera que amb aquesta es pretenia identificar al ciutadà mitjà, fer proper el seu discurs i definir el “mode de vida americana”: el risc, el progrés, el valor de l’esforç, etc. La segona la de la repetició agosarada amb la repetició constant, fins de vegades fora de context, d’una o vàries idees, argumentaris com ara: El senador Obama pujarà els impostos o El senador Obama té bona sintonia amb Hugo Chàvez de Veneçuela. La utilització d’aquests elements de comunicació que coopten un procés d’oratòria té els seus riscos, si l’adversari, en aquest cas el Senador Obama, no entra al joc o es capaç de desvirtuar, sense magnificar aquells instruments, el que pot posar en evidència les seves mancances, com així es va posar de manifest.

El senador Barack Obama, va plantejar una estratègia rigorosa d’optimització del temps, l’únic recurs vàlid de que disposa, per altra banda, qui s’enfronta a un debat d’aquestes característiques i va intentar en al mesura d’allò possible desgranar alguns, pocs, aspectes del que hauria de ser la seva presidència, desvetllant les seves aliances “personals” de govern, els suports, per dir-ho d’alguna manera de grans experts de l’administració americana; les seves propostes: les propostes energètiques, la seva visió de la crisi i les seves perspectives en les relacions internacionals, tres elements bàsics, tres idees que son fàcils de recordar en l’ identitari primari dels oïdors del debat per a quedar ancorades en el pensament. Obama va canviar la denominació habitual de classe mitjana, per emprar la denominació “classe treballadora”, un recurs a les noves concepcions sociològiques de la estratificació social, el que va aconseguir descol·locar l’adversari que el titllava de fomentar la lluita de classes, un esquema doctrinari que el republicà no va saber adequar al canvi d’estratègia semàntica del Senador Obama qui, amb el seu plantejament aconseguia de escenificar clarament, la simbiosi ideològica del conservadorisme republicà amb els darrers vuit anys del mandat que precedia aquesta comtessa electoral, sense citar ell, això si, a George W. Busch i aconseguint que si que ho fes McCain en un intent de desvincular-se del pes de la llarga ombra dels dos mandats d’aquell.

Els debats no es guanyen o es perden com escenifiquen els mèdia en clau clarament esportiva, serveixen per a magnificar i significar mancances o virtuts de qui participa en ells. Segurament aquest darrer debat, distint del primer , com del segon encontre sobre la base de preguntes, ha plantejat una carrera contra rellotge del republicà, en front de la serenor i la imatge de seguretat del demòcrata. La societat americana serà, però, la que ens hagi d’aclarir quina és la lectura que se’n fa d’aquesta aposta de comunicació, tot i que encara els queden dues setmanes estratègiques aks candidats per a establir contacte directe amb l’elector i on es veurà, també, quin ha estat l’ impacte en les línies estratègiques de les respectives campanyes del que es va poder veure ahir.

Anuncis

The last debate.

In Ciència Política, política on Octubre 15, 2008 at 5:52 am
Els senadors Obama i McCain s’enfronten ja al darrer dels seus debats presidencials, el que pot tenir una transcendència fonamental quan la campanya els ve marcada per un element nou i distint que ha obligat a ambdós candidatures a establir noves dinàmiques electorals, nous paradigmes: la gestió d’una crisi que s’escau mundial.

El cert és que el segon i darrer dels cara a cara dels candidats es planteja sobre una hipòtesi de treball que em dóna perspectives a tenir en compte en l’anàlisi prèvia: La primera, exògena però absolutament rellevant, com son les darreres enquestes fetes publiques tant per The Washington Post, The New York Times, la CBS o la CNN, que atorguen un important avantatge del candidat demòcrata, superant amb escreix el marge d’error estadístic previsible en aquestes estimacions quantitatives, el que d’alguna manera dóna credibilitat a la solidesa de les possibilitats demòcrates per davant de les possibilitats republicanes. La segona endògena, fruit evident de la pròpia dinàmica de campanya, com és la del tensionament necessari, però aquest cop amb les acusacions de socialista que comencen a sortir des de les files republicanes cap al candidat demòcrata, ja de manera irrefrenable, acusacions que ben be volen recuperar el maccarthisme en el sentit de la “caça” del comunista, refermant un identitari més propi de la primera dècada de la “guerra freda” però en clara consonància amb un ideari conservador que és el que propugnen des del partit de l’elefant en front del model i els esquemes liberals en l’aposta dels demòcrates sobre la necessària intervenció estatal, si aquesta és necessària com requereix aquesta ocasió i no en un altre supòsit, en clara “liaison”, per altra banda, amb l’ identitari, el principi liberal que va fundar, de fet, el model nord-americà: la felicitat del ciutadà.

Governar un escenari que ve donat, amb una capacitat d’anàlisi adequada al valor i al lideratge que requereix el moment, amb una evidència: que “la no regulació” vinculada al paradigma de la auto regulació del mercat ha fet fallida des d’un punt de vista ideològic, posiciona al candidat demòcrata en millor lloc de sortida, però aquest debat viurà la tensió que no va viure el primer i si que va començar a vislumbrar-se en el “face to face, de manera que és previsible un enduriment de les posicions de McCain, amb el risc, també, que una excessiva duresa l’allunyi de la necessitat de convenciment d’un electorat ja molt distant del garantisme que suposava per als republicans actuar amb el “consentiment” de la “sobirania” dels ciutadans, una garantía poc més que allunyada ara, del que Obama anomena: el sentiment de la classe mitjana. Aquell que avui sigui capaç de fer una millor gestió dels sentiments i de les emocions, ferides, i fins i tot anihilades per aquesta “bancarrota” que no van saber preveure ni les empreses qualificadores de les pròpies entitats, que han quedat també posades en qüestió, serà aquell qui acabi consolidant, en aquest debat, la seva posició final en la carrera cap a la “White house”.

Debat vice-presidencial, dues lògiques distintes

In Ciència Política, política on Octubre 3, 2008 at 8:26 am

Difícilment podríem trobar un país en que la importància de la vicepresidència així com les seves prerrogatives siguin tant transcendents que un debat no passi desapercebut. Com sinó podria explicar-se que hi hagi hagut tanta atenció dels mèdia sobre el debat d’aquesta matinada passada?.

 

La brúixola marcant la inflexió entre el model conservador y el model liberal clàssic (no pas econòmic sinó polític), han estat els vectors que han definit un mapa marcat per dos estils distants entre sí, però també marcant la conseqüent distància amb el mandat que ara s’esgota, tot i que com sempre, la resposta de l’elector americà, en el seu identitari particular, no és, potser, la resposta que es donaria en una altra lògica electoral.

 

Sarah Pallin i Joseph Biden, governadora d’Alaska i el Senador, han afrontat el segon debat de les presidencials nord-americanes, amb l’espasa de Damocles penjant encara sobre un pla de recuperació financera que ha passat, això sí, el sedàs del Senat per que encara no ha estat aprovat per la Cambra de Representants, un pla que no deixa indiferent a ningú i que tants greuges aconsegueix en un i altre hemisferi polític a nord-amèrica.

 

La governadora, defensora a ultrança dels postulats conservadors, “venera” el model del soldat que figura com a spitch de campanya, recordant permanentment qui és i que ha estat el candidat de l’elefant a la presidència, amb una frase que tant McCain, com Pallin han repetit “McCain sap com guanyar una guerra”, però també  és cert que es posa en qüestió la perspectiva de l’anàlisi geoestratègica de les forces americanes i el paper que els USA han de jugar, la defensa del paper d’Israel al mediterrani i al món, en una clara aclucada d’ull que també va fer McCain al lobby jueu. El Senador posa en qüestió tot aquest model i avança com ja ho va fer Obama, en la definició de la confrontació antiterrorista, per tant en el paper que es pot jugar a Afganistan, definint un nou marc de relacions mundial, marc que en l’anècdota espanyola, intenta d’evidenciar novament en l’spitch demòcrata, que ja va fer també Obama, que qui no sap identificar els seus aliats, difícilment pot tenir capacitats per a governat aquesta potència.

 

Biden, deixa de banda aquell axioma de la vella guàrdia, per demostrar que aquesta aposta, la del tàndem Obama/Binden, significa una aposta en defensa de la classe treballadora, mitjana en diuen en el llenguatge polític nord-americà, amb una clara consciència per a la reforma com per exemple en l’àmbit de la salut, sense caure en la utòpica pretensió de l’administració Clinton que va trobar en la industria mutual y farmacèutica un adversari; aquest cop Biden, amb algun argument més sobre la taula que els que va posar el mateix Barak Obama, dóna les pistes de la col.·laboració publico – privada en aquest sentit.

 

El càntic als valors clàssics, manual del conservadorisme exerceix de guia en les directrius republicanes sobre una societat, en la que els valors del liberalisme més escorat a la dreta que ha significat l’administració precedent,  fa palesa la seva desconnexió amb la realitat del que pensen, senten o pateixen els ciutadans, en un àmbit de suport que assoleix els pitjors moments de la seva història recent, que comença de fet amb el fracàs de la invasió d’Iraq i culmina amb l’ensopegada  de la principal institució financera del món: Wall Street, aspectes sobre els que Pallin, com ja va fer McCain, sense frivolitzar, es desmarca, mentre que  Biden afronta en el seu discurs, amarat dels principis liberals,  la situació però també la gestió posterior i la necessitat reguladora així com la de la  reforma de les fiscalitats.  Distints papers, distints actors, distinta obra.