albertbalada

Archive for Desembre de 2008|Monthly archive page

Relacions humanes i socials segons Habermas

In Ciència Política, filosofia, política, sociologia on Desembre 12, 2008 at 10:45 am
Els valors morals i ètics esdevenen un repte en el desenvolupament objectiu de l’”homo politicus” en concret en la conceptualització dels ideals en la discussió democràtica, per sobre del concepte mateix de política, amarats en el model de la concepció democràtica de les relacions humanes i socials, en els àmbits d’una dialèctica conseqüent amb la formació de ciutadans autònoms i madurs.

La cultura, la societat, la personalitat, defineixen els mons personals, individuals, el punt de vist dels subjectes socials, com ens descriu Jünger Habermas[1], que son colonitzats, fins i tot des de perspectives negatives per altres configuracions estructurals que el propi creador de la “Teoria de l’acció comunicativa”[2], com ara el “sistema”, estructuracions orgàniques que poden allunyar-se de la racionalització mateixa.

 

La interacció de dos subjectes capaços d’establir una acció comunicativa, hauria de suposar per a Habermas una interacció simbòlica de normes recíproques de conducta enteses i reconegudes en l’establiment de nexes socials en el món de la vida, que ens el descriu el filòsof alemany com el lloc transcendental on es troben el parlant i l’oïdor, on de manera recíproca reclamen que les seves posiciones encaixin en el món… i on poden criticar o confirmar la validesa de les pretensions, posar ordre a les seves discrepàncies i arribar a acords. La confluència del món extern, objectiu i social i el món subjectiu hauria d’implicar, doncs, la confluència simbòlica: el consens, però aquest consens està òbviament perjudicat per un procés discursiu amarat pels principis de la dialèctica del conflicte, potser per això ens diu que en la pràctica quotidiana no hi ha situacions absolutament desconegudes, fins i tot, apunta, que les noves situacions emergeixen a partir d’un món de la vida constituït per l’acerb cultural del saber que ja ens és familiar i per tant no és possible fugir d’aquest “món de la vida”.

 

Aquesta concepció ens hauria de fer comprensible com des de la perspectiva del teòric alemany[3] existeixen dos models de comprensió de les característiques normatives de la democràcia, en relació al concepte de ciutadania, al concepte de dret i a la naturalesa del procés de formació de la voluntat política: el model liberal, que intentaria de programar l’Estat en interès de la societat i el model republicà per al qui la política hauria de representar en ella mateixa un principi de socialització, de manera que l’estatus de ciutadans en aquesta darrera concepció no es determina pel model de les llibertats negatives que poden reclamar les persones privades, en contraposició a la primera concepció en la que l’estatus dels ciutadans està determinat per la mesura dels drets subjectius que tenen en front de l’Estat com de la resta de ciutadans.

 

De tota manera Habermas ens adverteix com La teoria discursiva, que associa al procés democràtic connotacions normatives més fortes que el modelo liberal, però més dèbils que el model republicà, pren elements de totes dues partes i els articula d’una manera distinta, els integra en el concepte d’un procediment ideal per a la deliberació i la pressa de resolucions; tot acaba depenent de les condicions de la comunicació i dels procediments que aporten la seva força legitimadora a la formació institucionalitzada de l’opinió i la voluntat comuna.

 

[1] Briones, Guillermo. Filosofía y Teorías de las Ciencias sociales. Dilemas y propuestas para su construcción. Domen. 1999. pg. 171.

[2] Habermas, Jünger. Teoría de la acción comunicativa. (Traducció de Manuel Jiménez Redondo). Taurus. Madrid. 2003

[3]Habermas, Jünger. La inclusión del otro. Estudios de teoría política.1999. Barcelona, Paidós. Barcelona. pp. 231-259.

Anuncis

El valor dels mites

In filosofia, sociologia on Desembre 8, 2008 at 4:54 pm

Els mites ens descriuen com les exegesis, aquella semblança exagerada de les mortals vides, teatralitzades, de manera que ens sigui visible aquella part de nosaltres que es maximitza. Potser resulta cert, com ens diu Daniel Simeon[1], que la alteritat viu en l’espai predilecte de la terra desconeguda, que recorre espais indestriables, absoluts, com els que ens descrivia Heròdot[2], tot parlant de com Pitàgores, iniciat a la vida jònica, creia que després de la mort es sobrevivia per sempre, gaudint de la completa felicitat.

No hi ha valors nous, ni transcendència post moderna que no arreli en les virtuts i els principis dels clàssics. Els models, un rere l’altre ens proven aquelles realitats pretèrites, aquells símbols que han recorregut la nostra civilització, la nostra raça, la humana, al llarg dels segles. Quan hom descobreix, com un misteri, quina és l’autèntica veritat de tot plegat, ens apareix sempre el clam de la vida feta història, com la llegenda de Minos, fill de Zeus, model exemplar de legislador antic, que es retirava cada nou anys a una muntanya per reaparèixer amb les taules de la llei, les taules, la llei, aquells valor, els principis que havien de guiar la convivència, la socialització.

Què és el que ens descriu Homer en la seva Il·líada[3], sinó el devenir d’una societat en conflicte permanent, en permanent sublimació de les limitacions i les frustracions humanes? Afrodita s’acuita a salvar al seu fill Eneas; com sinó hauria d’actuar una mare? El déu Ares, amb l’aparença del guia dels tracis Acamant, incita als troians a guerrejar; o no hi ha sempre qui sota l’engany incita a l’ altri? Hera i Atenea, armada per l’ègida, davallen plegades de l’Olimp amb la voluntat d’ajudar als aqueus, però finalment abandonen el combat i se’n van a l’estatge de Zeus; com sempre, els mortals, els obrers, els guerrers, se sotmeten als desitjos dels déus, com dels generals, per complaure’ls amb les seves vides, mentre ells són lluny del combat?…..

Els mites ens haurien d’ajudar a descobrir que és el que ens ofereix la vida, que ens ofereix el destí en aquesta realitat dual, de visions limitades, de misteris insondables que no ho són tant. Però, ailàs!, sempre l’home ha esdevingut llop per l’home, perquè el valor de la destrucció plau als esperits indòmits que veneren les piques d’ombres allargades quines puntes volen per damunt les espatlles…

[1] Simeon, Daniel. El mite d’ Àfrica: els exploradors vuitcentistes i la seua visió de l’alteritat africana. Universitat de València. Valencia. 2002. pag. 95

[2] Eliade, Mircea. De zalmoxis a Gengis-khan: Religiones y folklore de Dacia y de la Europa Oriental. Edicionnes Cristiandad. 1985. pag. 35

[3] Homer, II·líada. Traducció de Montserrat Ros i Ribas i Col·laborador Joan Alberich i Mariné. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. pag 16