albertbalada

Archive for gener de 2009|Monthly archive page

Tot és possible

In Ciència Política, política on gener 21, 2009 at 2:17 pm

Viure aquest moment és un dels privilegis que ens ha atorgat la vida, sí, esser present en aquest moment històric, difícil, no hi ha dubte, emociona, il·lusiona, però a la vegada obliga a analitzar cada paraula que es diu, cada detall, cada gest, cada mirada, és sens dubte el recurs al sentiment i les emocions aquell que en circumstàncies com les presents aboca al món a embadalir-se en escoltar, de nou, el missatge senzill, però eloqüent, que justifica la màxima liberal del “tot és possible”, amb esforç, tenacitat, audàcia, enginy, treball, esforç i també, estima.

S’atribueix al canceller alemany Otto von Bismark una frase lapidària: “els polítics pensen en les properes eleccions, els estadistes en les properes generacions”; de fet no he pogut trobar on i quan ho va dir, però el cas és que aquesta senzilla frase, sigui o no del polític prussià, recull el model del sentiment perdut que ens aboca a construir un nou món sobre les bases del model liberal democràtic en el que vivim, mancat del valor i la essència dels estadistes. Algú també en algun moment havia parlat de lideratge, de la seva manca, potser aquesta és la clau: el lideratge dels humils.

És també cert que és fàcil fer un discurs, construir frases, adobar les orelles amb allò que la gent espera sentir, necessita escoltar, però no resulta tant fàcil crear líders, crear la empatia necessària per a aconseguir que la sang bombegi de nou en els cors de la gent, això no neix de la nit al dia, fruit de l’atzar, fruit de cinc minuts d’inspiració, d’improvisació o d’empatia momentània, és quelcom més. És cert que en el silenci del treball rigorós apareixen noms més anònims que d’altres: David Plouffe, David Axelrod, Emmet S. Beliveau, Valery Jarret, John D. Podesta, i tants d’altres; també és cert que tot plegat ara serà objecte d’estudi, però el valor més important, el valor transcendent en realitat és aquell que va una mica més enllà del que està fet o del que està per fer, és aquell que distingeix el abans i l’ara del després, és la senzillesa mateixa de tot plegat, és la pròpia humanitat del valor de reconèixer en tots i cadascun de nosaltres un valor inexcusable com a element constitutiu dels principis revolucionaris de la declaració d’independència nord-americana, recordar el valor que s’estableix en el preàmbul que van signar aquells “54 representants” el 4 de juliol de 1776, principis encara vàlids, hores d’ara: “…Sostenim com a evidents per elles mateixes aquestes veritats, que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests estan la Vida, la Llibertat i la cerca de la Felicitat. Que per a garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan vulgui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té el dret a reformar-la o abolir-la, i a instituir un nou govern que es fonamenti en aquells principis….” .

Va deixar escrit John Locke[1] : “no val la pena interessar-se en el que diu o pensa qui només diu o pensa el que l’altre mana” i certament aquest aforema, aquest principi de codi natural, ens aboca a la relectura del nostre món, a la cerca, de nou, de les essències mateixes que els clàssics ja ens van descriure i que tant fàcilment han estat oblidades. En recuperar els valors, no només d’aquell que diuen va inspirar aquella declaració revolucionària, rau, doncs la rauxa de l’evolució humana, perquè, com ens diu de nou el filòsof: “les idees més amples i més abstractes procedeixen de la sensació o de la reflexió, ja que no són sinó lo que la ment, per l’ús comú de les seves pròpies facultats ocupades en les idees rebudes dels objectes sensibles o de les operacions que prop d’elles s’observa en si mateixa, pot albirar i de fet albira”. La memòria d’aquells que ens han precedit ens mira i ens observa i ens demanda a la vegada passes enèrgiques, actives proclames que deixin clar quin món estem obligats per imperatiu natural a deixar a les generacions futures, que no s’avergonyeixin dels que serem els seus avantpassats i acabin honorant, com ho fem ara nosaltres, per les decisions encertades que en el seu dia prenguem.

[1] John Lock, Samuel Eliot Morison. “Ensayo sobre el entendimiento humano”. Traducció de Edmundo O’Gorman. Fondo de Cultura Economica. Méxic D.F. . 1999. pag. 6

Anuncis

Consciència Tràgica

In Ciència Política, filosofia, política on gener 9, 2009 at 5:02 pm
Deia la escolàstica medieval, que “la naturalesa ha de servir de base i model a la ciència, per això l’art treballa d’acord amb la natura en allò que pot. Per tant és menester que l’artista observi la natura i operi com ella opera.”[1] ; en aquesta certitud s’inicia el paper d’allò que és natural en la interpretació de tot el que envolta l’home i com l’home, “els meteorits que venien de les alçàries, participaven de les sacralitats celestes, com un cel de pedra” [2] ; en tot cas els components mitològics en la cultura humana, esdevenen en aquesta component solidària que s’estableix entre la natura i la deífica sacralitat, el resultat d’una historia cultural complexa, d’aquell món màgic suposadament allunyat, foragitat de la interpretació científica per l’establiment del mètode fins a l’ homo faber, replegat en els canvis socials que descriuen una societat als segles XVIII i XIX que ha impregnat el segle posterior, on l’home se sent capaç de dominar la natura i a través d’ ella del propi temps i on la pròpia vanitat humana esdevé com a definició filosòfica, com a una consciència tràgica que ens domina.

Com diu Aristòtil[3], “la memòria, doncs, no és ni una sensació ni un judici, sinó un estat o afectació de les coses, una vegada ha transcorregut el temps. No hi pot haver memòria de quelcom present i en el temps present.”. Aquesta certesa aristotèlica ja ens adverteix al segle IV AC., com a sabedor d’aquella consciència futura, coneixedor, com ens diu, de la “pintura mental”, d’aquell objecte del pensament que esdevindrà consciència simultània del que ha esdevingut abans, quan es dóna l’exercici de guarda del record i conservació de la memòria mitjançant una constant repetició mental. Per això potser ens caldria fer cas a Polo de Acragante, un dels personatges de Plató en els seus diàlegs[4], quan ens recorda per la ploma del filòsof que “existeix entre els homes, moltes arts elaborades hàbilment a partir de l’experiència. En efecte l’experiència fa que tot avanci d’acord a una norma; en canvi –ens diu- la inexperiència ens duu a l’atzar” i potser al caos?

En realitat la resposta ens la dóna clarament de nou Sòcrates, personatge d’un altre dels diàlegs de Plató[5] , en conversa amb Hermògenes, quan Sòcrates diu: “I què? També t’has deixat arrossegar en la creença que no existeix en absolut cap home vil?” a lo que Hermògenes respon: “No, no, per Zeus! Més bé ho he experimentat altres vegades, fins al punt de creure que hi ha alguns homes completament vils i en nombre elevat.”, però, l’autor fa insistir Sòcrates: “I què? Mai t’ha sembla que hi ha homes completament bons?” A lo que conclou Hermògenes: “Sí, molt pocs.”

[1] Magne, St Albert. De Compositum de compósitis.1250
[2] Eliade, Mircea. Forgerons et alchimistes. Flammarion. Paris, 1956.
[3] De Aquino, Tomás. Comentarios a los libros de Aristóteles: Sobre el sentido y lo sensible y sobre la memoria y la reminiscencia. Ediciones universitarias de Navarra, SA. 2001
[4] Plató. Georgias o de la retòrica. Ch. Lahure. Paris. 1800. 448d
[5] Plató. Kratylos. Universitat Nacional autònoma de Mèxic. 1988. 386b