albertbalada

Archive for Abril de 2009|Monthly archive page

The next revolution

In Ciència Política, sociologia on Abril 16, 2009 at 1:29 pm

La “Revolució Neolítica”, el terme encunyat per l’ historiador Vere Gordon Child(1) a partir de les seves investigacions sobre l’ anomenat Creixent fèrtil a l’orient pròxim, ens aporta a ulls de l’ interès en l’establiment social i polític actual la perspectiva sobre aquelles primeres societats sedentàries;  l’origen de les civilitzacions en la paradoxa del canvi, a partir de segles d’història en la transformació de les primigènies societats natufienses, aquelles caçadores i recol·lectores, quina diversificació tècnica va suposar la transformació neolítica dels ritmes socioeconòmics i polítics d’aquelles comunitats primitives.

Seria fàcil de comprendre, a la vista dels treballs d’investigació, com aquelles primeres societats que “domestiquen” l’agricultura silvestre i els animals salvatges, que transformen els seus hàbitats i les seves identitats tecnològiques, que incorporen a la seva cultura a gossos i gats, com se’ns descriuen importants canvis en els àmbits culturals i ideològics, doncs els lideratges en la caça havien desaparegut o s’havien transformat, per a convertir-los en lideratges nous  a partir de la identitat de subsistència en l’explotació de la producció autosuficient.

Comprendre que hi ha una certa similitud, entre aquella primera revolució i aquesta nostra tercera, fruit dels col·lapses periòdics del sistema que beu encara de les dimensions de la nostra anterior revolució industrial, la segona, com en la primera, aquella en la que es va donar  la transformació civilitzacional a partir de tallar amb la rel primigènia del model de subsistència i entramat social que creava el model de la caça i de la recol·lecció.

Només cal posar una mica d’imaginació per a determinar les conseqüències d’aquells canvis que van esdevenir al llarg de mil·lers d’anys en aspectes tant significats com ara el lideratge o la configuració de les elits, això hauria de suposar en aquell trasbals, la confrontació d’estructures mentals distintes, les d’un caçador, o les d’un recol·lector, en relació a les que hom podria observar en les noves elits d’un grup que esdevindria essencialment urbà, on les relacions entre els membres d’aquella comunitat serien ja distintes a les de les societats predecessores.

Probablement es produïa una transferència imperceptible de “poder”, però clar i notòriament a partir d’un procés cronològicament ample d’aquella transformació societària, fruit essencialment de les noves tecnologies de sedentarització. Hauria creat aquesta tecnificació majors conflictes de transferència de lideratges?; Podria ser cert que no hi van haver cap tipus de conflictes entre les elits d’una i altra civilització? Els líders dels clans caçadors i recol·lectors van deixar de manera natural el seu lideratge per esdevenir líders d’una societat de pastors i agricultors? Apareixerien de sobte nous líders, nous lideratges amb nous conceptes i noves visions socials, primàries, però nous conceptes en definitiva?.  Totes elles són preguntes que hores d’ara podrien no tenir una resposta clara.

L’antropologia ens refereix les seves relacions, els seus valors culturals, la realitat dels seus cultes funeraris, com les seves referències i preferències, però per poder arribar a determinar aquests aspectes imperceptibles que no queden escrits en les restes fòssils, tals com les relacions pròpiament socials i de lideratge, el paper de les elits,  haurem d’usar una mica de la imaginació a partir, això sí,  dels estudis científics que les disciplines relacionades amb el tractament de dades històriques ens poden oferir.

És ben probable que no hi hagi tanta distància en l’actual situació respecte dels plantejaments d’aquells canvis, els de la primera revolució com la va definir Gordon Child des d’una perspectiva arqueològica; és evident, però,  que també des d’una perspectiva social i política, és aquesta tercera revolució una revolució imperceptible que pot col·lidir amb els paràmetres preexistents però estem situats en un moment en la història social de la humanitat, on segurament no sabem, como probablement no ho sabia l’home paleolític cap on anava, com tampoc sabem d’entrada quina serà la nostra propera etapa en aquest camí evolutiu que ens és donat de caminar.

No cal buscar referències mítiques, canvis d’era o conjuncions astrals, aquesta seria una postura on la visió màgica de les coses es contraposa al mètode científic; és una postura fàcil d’entendre la realitat vista des de la perspectiva distinta a la que trepitgem cada dia, a la que confraternitza amb el nostre jo individual i el nostre jo social. L’evidència, però, és la desorientació en la que ens podem sumir, una desorientació que pot veure’s engolida per tota mena de “gurús” que puguin veure una mena d’apostasia mil·lenarista justificada en l’absència de respostes des de tot tipus en aquesta evolució.

Segurament la diferència radicaria en que encara vivim, com els humans paleolítics en un model que veiem que subjecte al canvi però que encara no ens ha convertit en una  nova societat, com aquella que en el seu dia va deixar la caça i la recol·lecció; no sabem quina ha de ser la nova societat a la que ens aboquem, però el que si que és cert és que en ella apareixeran nous tipus de lideratges, noves formules de convivència social, noves formes de participació efectiva que podrien trencar, o no, amb  els nostres models de representació. Arribats a aquest extrem de  l’anàlisi seria evident, també, que els nivells d’autoritat legal, poguessin ser posats en qüestió, de manera que l’ús de les noves formes de relació social i les futures que puguin aparèixer puguin ser instruments de qüestionament genèric de la legitimitat institucional.

Podria acabar essent aquesta la situació? Estem tant segurs que situacions d’aquest tipus no les van haver d’afrontar els nous homes neolítics? Existeix la possibilitat d’haver pervingut enfrontaments entre les antigues elits i les noves elits sorgides d’aquella nova societat? Només la imaginació ens pot donar testimoni, les hipòtesi, malgrat el coneixement de determinades variables, no ens poden dur a cap evidència, la dubtabilitat general ens ho demostra.

Així doncs, si prenem, amb la cautela que ens exigeix el “mètode científic”, la hipòtesi de partida del model rupturista de la primera de les revolucions humanes, podríem aventurar, només aventurar, l’esgotament d’un model que, consolidat i admès com a vàlid fins als nostres dies, ens pot dur a un futur adveniment, a curt, mig o llarg termini, a un nou model, sota un nou paradigma de substència, sota un nou paradigma de gestió,  sota un paradigma de lideratge i representació, una societat distinta, en definitiva a la que hem conegut fins ara.

El pas dels dies, dels mesos, dels anys, dels segles ens ho confirmaran o ens ho desmentiran. De moment només ens queda que observar, en el silenci de l’observació acadèmica, fins al més mínim detall de tot plegat per a poder esbrinar, mica en mica si es donen les característiques d’aquest canvi que se’ns aventura en l’evolució humana i com.   

 


1  Gordon Childe, Vere. Los origenes de la civilizacion. Ed. Fondo de Cultura Económica. México.1983

Anuncis

Carlemany, llegendes de pàsqua…o la teoria del conflicte.

In Ciència Política, política, sociologia on Abril 11, 2009 at 10:16 pm

Diuen els annals[1], que, durant les festes pasquals de l’any 787 dc., una viva disputa es va aixecar davant de l’emperador Carlemany, entre els cantor del seu cor de capella. Per una banda els cantors gals i per l’altra els cantor romans. Es diu que els gals es ventaven de les excel·lències del seu mètode, mentre que els romans s’enfrontaven a ells tot dient que havien alterat les antigues tradicions, les antigues pràctiques que se seguien fidelment a Roma, instaurades per Sant Gregori.  Com que la querella no s’ acallava, l’emperador va voler resoldre la cuita i es diu que va dir als cantors:On s’ha d’anar, segons el vostre criteri, a cercar l’aigua més pura, a la font o als rius? A la font, van dir tots ells amb una sola veu! Retorneu doncs, replicà el monarca, a la font de Sant Gregori, doncs és manifest que uns i altres heu corromput el cant eclesiàstic. Després, va demanar al pontífex romà que li enviés clergues disciplinats en la bona escola i capaços de formar als seus alumnes, però aquesta és només una versió, la d’un monjo d’ Angoulême; una altra versió, la d’un monjo de Saint Gall, ens explica  com els llatins, envejosos de la “gloria” dels francs, es van confabular, de tal manera, que en ser distribuïts per l’imperi van ensenyar pràctiques diverses, com si de l’antic mètode gregorià es tractés, descobert per l’emperador i enquerit el pontífex, diuen que aquest va dir a Carlemany que si ni enviava d’altres, cegats com eren tots per l’enveja farien el mateix, de manera que li proposava un tracte, que li enviés dos gals que es comportessin adequadament, que els hi retornaria formats en les habilitats del cant antic. Sigui quin sigui la realitat sembla que l’una o l’altra va ser la manera com  els francs van aprendre les cadència de les notes llatines, tot i que hi ha qui diu que no s’adia de cap manera les veus rudes amb les modulacions llatines. 

Aquestes llegendes transcrites per  altres estudiosos[2] ens posen de manifest en la discussió, el debat sobre el valor dels principis mateixos i la distorsió que se’n pot fer a partir del pas del temps i la inadequació d’aquell que els interpreta o els rellegeix. El valor doncs de la font, per una banda i la necessitat dels principis educacionals, de la formació, de l’adquisició dels coneixements a partir del respecte a les normes preestablertes. Segurament si a això hi afegim les possibilitats d’un aprenentatge experimental que és el que d’alguna manera es sosté, – tot i que el que el llenguatge antic no ens permet d’albirar una interpretació d’aquest tipus -, els nivells, que en realitat bé a ser el que pretenien d’afirmar i transcriure  les llegendes, s’haurien aconseguit.

 

Podem també esbrinar, a partir de l’abstracció dels trets històrics documentats, com els exemples contradictoris ens acosten a la interpretacions mateixes de les relacions socials, a partir de components derivats de la “natio”, que configuren, encara ara, perspectives de relació en l’àmbit del conflicte. De fet descobrirem com una i altra narració d’ambdós frares, ens testimonia un evidencia a partir de perspectives distintes, una única consideració que parteix de dos àmbits de coneixement però que no usen del diàleg per a la determinació del relativisme científic inomés en el conflicte i a partir del concepte mític de l’autoritat monàrquica, concepte que encara impera en la nostra societat postmoderna, el conflicte determina el fet i amb ell les raons mateixes que l’envolten, sense altra perspectiva; aquesta és, doncs,  la raó arcaïtzant.  En què hem canviat?

 

 


[1] Hauréau, Barthélemy. Charlemagne et sa cour (742-814). Ed. Hachette. Paris. 1868

[2] Lebeuf, Jean. Dissertat sur l’ètat des sciences du temps de Charlemagne. Paris. 1737

Què és viure?: caminar cap a una meta!

In Ciència Política, filosofia, política, sociologia on Abril 11, 2009 at 10:15 pm

Deia Ortega y Gasset[1], que la seva època era així, perquè ho era de descensos i caigudes, de fet, fa referència al treball que comença a ser publicat en la premsa l’any 1927,  probablement en ell, aquest representant del pensament liberal, ens descobreix com l’abús de les paraules, fan que aquestes caiguin en el desprestigi, evidentment ens està parlant del llenguatge a l’ús en l’època, també lluny, com ho és ara, del procés de diàleg; “El llenguatge, -ens diu Ortega-  és en essència diàleg”, com deixa dit en els seus apunts interpretatius del diàleg del “banquet” de Plató; el valor del llenguatge, però, en la seva actitud social, posa de manifest, segons ell,  les limitacions d’allò visible, de les possibilitats de transcendir, de traspassar el límit local per a ubicar-se en àmbits superiors. Ja parlava d’humanitat aleshores el filòsof.

El sociòleg Fernando Vallespín[2], ens desvetlla en una frase intel·ligent l’univers d’ Ortega, en afirmar que: “la persistència en lo local en moments de societat global, és una de les grans paradoxes del temps en que vivim”, si a aquesta asseveració hi afegim el valor del llenguatge orteguià, ens adonarem que en prop de cent anys l’avenç ha estat limitat i malgrat l’ ahistoricisme de la ciclicitat, aquesta és de fet una realitat insondable en els valors de socialització, i per tant en la recreació de l’individu: el cicle es repeteix, errors i actors que podrien semblar transmutats d’altres èpoques.

Descobrim doncs una certa flaira nietzschiana, quan en aquesta dècada del tercer mil·lenni, veiem la transcendència de l’home per sobre del seu destí, de la seva realitat, amarada per una falsa moral, aquella voluntat del poder que ens descrivia Friederich Nietzche[3], envoltant el discurs i la realitat mateixa, potser l’hora de superar l’esser humà, de construir el superhome que el filòsof alemany ens proposava, ens acosta encara més a aquell concepte de rebel·lia que ens descrivia Ortega y Gasset, quan ens diu que:  “…lliurada a sí mateixa, cada vida es queda sense ella mateixa, buida, sense res a fer, i com que ha d’omplir-se amb alguna cosa, s’inventa o fingeix frívola pròpiament i fingeix falses ocupacions…està perduda al retrobar-se amb ella”, no resulta difícil descobrir, doncs, la descripció de l’ hipocresia imperant que ens fa Ortega, convençut que en lo laberíntic que és l’egoisme, entenguis la individualitat, ens diu que “viure és (…) caminar cap a una meta”.

De nou, la mirada es tomba, per observar el llegat antic o el llegat modern, sense el pensament ens seria impossible entendre fins i tot el caos, ell però representa el perill, vivim, com aleshores en el xantatge universal que Ortega ens descrivia i ja aleshores ens advertia que: “no cal ennoblir la crisi present, mostrant-la, com un conflicte entre dos morals o civilitzacions, la una caduca i l’altre en l’albor”, descobrint-nos el valor de la moral, de la conducta espiritual, en realitat, un model doctrinal sobre la vida humana mateixa.       


[1]  Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas. Ed. Castalia. Madrid. 1998. pg. 95-129.

[2] Vallespín, Fernando. La ocasión perdida. El país. Madrid. 2009.  

[3] Nietzsche, Friederich Así habló Zaratustra. Edición de Andrés Sánchez Pascual. Alianza editorial .Madrid.2003.

Complexitat democràtica, les claus d’un nou lideratge

In Ciència Política, filosofia, política, sociologia on Abril 2, 2009 at 3:07 pm

Deia John Stuart Mill que calia concebre la política democràtica com un mecanisme fonamental per l’ autodesenvolupament moral, no seria agosarat de dir que ens convidava ja a les darreries del segle XIX a exercir aquest principi amb totes les seves conseqüències, és a dir moralitzant la política i la democràcia alhora, com? doncs a partir d’una curada gestió dels recursos públics, entenent al ciutadà com a accionista únic de l’Estat, sobre el que ha de pivotat tota sobirania.

Hores d’ara l’evidència de l’actual situació financera, que abasta una crisi de dimensions encara no adequadament avaluables, ja no és qüestionada per gairebé ningú i fins i tot el govern espanyol que dóna la informació en funció de les seves pròpies estratègies tacticistes, també ho admet quan l’evidència és irrefutable. Això ens fa pensar que, més enllà del concepte de lideratge en clau clàssica, en èpoques de bonança resulta fàcil per a qualsevol gestor mitjanament dúctil recorrent al disseny discursiu de tal manera que acaba essent d’aplicació la “teoria del quadre”: “això també ho se pensar jo”, clar que, quan el quadre està ja fet i comercialitzat. El lideratge en una etapa de canvi de cicle, des d’una perspectiva democràtica s’entén, requereix unes postures actitudinals que resulten difícils d’albirar: comprendre la complexitat de l’entorn, inquietud i amplitud de mires, actitud positiva i creativa i esperit obert essencialment al procés de canvi.

No resulta difícil d’imaginar, doncs, la cara de sorpresa de més d’un dirigent polític, després d’entendre el seu perfil com assimilable al del nou mandatari nord americà, quan aquest, el president dels Estats Units de nord-americà, adverteix a la cimera de Londres que ell no pot resoldre els problemes dels demés, en apuntar com no pot gestionar sol el lideratge mundial d’aquesta crisi. Té, de fet, una certa lògica la dinàmica excursiva del posicionament de Barack H. Obama en una cimera d’aquest tipus, i la digressió significa quelcom de essencial en termes de ciència de l’administració: cada país ha de resoldre la seva problemàtica i ha de gestionar les polítiques públiques d’acord amb la seva pròpia responsabilitat i en funció de la seva pròpia realitat, assolint lideratges complementaris, només en la mesura de les possibilitats evidents.

La política nord americana post Busch, hereta i admet d’entrada una situació de conflicte, d’esvoranc, negada o maquillada per l’anterior administració, i l’actitud hores d’ara de la nova administració és coherent en els referents observats en els dos mesos que porten de mandat. Acceptar tota situació és el primer pas, com en una malaltia, per a poder intervenir el malalt, en aquest cas el sistema, el model, amb un raonament existencial l’acceptació de la necessitat, des d’una perspectiva filosòfica del reconeixement d’un nou principi, d’un nou punt zero en la nostra civilització; potser per això els principis liberals que inspiren les polítiques del nou mandatari dels Estats Units, fan que aquestes vagin molt més enllà de tot model d’espectacle com les aliances de civilitzacions, fins i tot posats a acceptar un cert marge d’error en els plantejaments de Hantintong; les aliances, de produir-se, es verifiquen a partir de la tasca dels experts, sobre el terreny o, en tot cas, d’una manera teòrica, perquè hores d’ara ja no serveixen de res els discursos ben intencionats, que poden ser, en definitiva, un efecte distorsionador en la implementació de polítiques actives, quan el temps és una variable que cal tenir present quan és imprescindible de ser altament eficients en dos àmbits preferents: la gestió econòmica i les relacions internacionals, amb una perspectiva a llarg termini. El rigor ara és més transcendent que mai, més del que hauria estat exigible per a la gestió de les crisi conjunturals dels anys 70, 80, o 90 del segle passat, perquè ara han d’esser avaluades amb exactitud les raons estructurals sense deixar de banda les responsabilitats i el seu origen.

Hom podria veure en les declaracions fetes pel president francès, a les que se sumen les de la canceller d’alemanya, una nota discordant, potser en les discrepàncies del model i aspectes com l’ intervenció i el nivell de dèficit de l’Estat, però des del meu punt de vista és quelcom més, si ho analitzem i va enllà de la curtedat de mires de determinades polítiques, perquè Europa s’hi juga hores d’ara nogensmenys que el seu lideratge mundial, si no sap afrontar adequadament la gestió de la seva crisi sistèmica i això no vol dir pas que Nicolàs Sarkozy o Àngela Merkel ho facin més o menys bé en els seus respectius països, vol dir que ara no és hora només de fotografies, és un moment d’acció, de valentia, per a afrontar allò que resulta inevitable: dir a les coses pel seu nom. Potser manquen assessors qualificats, ves a saber, el cert és que el dia demà, haurem de ser capaços d’explicar als nostres fills i als nostres nets com hem sabut gestionar el resultat d’allò que nosaltres mateixos hem creat, per inoperància, incompetència o per mal control. La veritat és que, la crisi, la cosa, com se l’anomena col·loquialment, posa en evidència males praxis, mals models, molta mediocritat i avarícia, no ens queda altra que salvar ara a la política i podria ser que fins i tot a la democràcia mateixa.