albertbalada

Archive for Mai de 2009|Monthly archive page

De recursos públics

In Ciència Política, política on Mai 6, 2009 at 10:01 pm

De fet, en el món de l’administració pública, no totes les alternatives es coneixen, encara que de vegades es vulgui semblar que es coneixen, i cal cercar-les; no es saben totes les conseqüències, cal investigar-les, de manera que no es coneixen totes les preferències que cal explorar i evocar, perquè la distribució de l’atenció afecta a la informació disponible i per tant a la decisió, un procés molt donat en la moderna administració, que tendeix sempre a simplificar considerablement el problema de l’atenció, de manera que responen a terminis i a iniciatives sobre opcions en principi pot semblar que ben definides, però on les qüestions a curt termini són afavorides respecte de les de llarg termini, objectivament més adequades a una acurada gestió.

La simplificació de les teories de l’atenció i recerca prediuen que mentre la realització excedeixi les aspiracions, la cerca de noves alternatives és escassa, s’acumula l’ excedent i augmenten les aspiracions. Quan la realització de les expectatives cau per sota de les aspiracions s’estimula la cerca, minva l’excedent, baixen les aspiracions. la cerca s’atura sempre quan no s’aconsegueixen els objectius, i si els objectius són baixos, no s’usarien efectivament tots els recursos.

Aguantaria una avaluació externa el pla del govern espanyol, batejat amb el nom de “plan E”,? A escassos mesos de plantejar acords bombejats en rodes de premsa, en molts acords que no han vist les ordres ministerials corresponents com tampoc la seva implementació en el mercat financer, quan ni particulars ni empreses poden acudir directament a les fonts ICO si no és amb la intermediació de la seva entitat bancària en molts casos refractària. Resulta difícil, doncs, per a qualsevol estudi mitjanament vàlid de veure amb claredat quin pot ser el seu efecte i si aquest pot ser real i veritablement efectiu. No ho pot ser de fet una valoració feta a partir d’un consell de ministres extraordinari “ad hoc”, fet més en clau de recessió electoral que no pas a partir de dades fefaents sobre les que fer una avaluació de correspondència amb el poc tempos amb el que s’haurien d’haver pogut aplicar les mesures i la seva efectivitat. És evident per a qualsevol expert en gestió de recursos públics que cal fer-ne un seguiment dels mateixos, cosa per altra banda tant poc tant evident en el nostre model hispànic, com en el català que posa sobre la taula determinades deficiències en crear una oficina antifrau en l’administració pública. El control acurat de tota gestió hauria de portar a que en uns períodes que han de coincidir necessàriament amb els anys fiscals i pressupostaris aquelles avaluacions puguin tenir una valoració evident, perquè es compara tot un exercici, i aleshores és el moment de veure el que, el com, el qui, respecte de determinades accions de l’administració, és el que ens ensenya la Ciència de l’administració[1], però clar de els que parlem als gestors públics?

Hores d’ara si un ciutadà vol reduir la seva hipoteca per situació d’atur familiar, no ho pot fer a més que la seva entitat bancària vulgui; la suposa possibilitat del rescat per a treballadors en atur del seus plans de pensions tampoc es possible, malgrat els anuncis;. la financiació de les Pimes, tampoc rep un millor tracte per part de determinats intermediaris financers; per tant l’anunci dels mils de milions no deixa de ser més que un bluf i aquests són només tres anuncis estrelles de les altres tantes que diuen haver aplicat, per no parlar de fons local, inversions a corre-cuita que en determinats casos no permetran el seu manteniment posterior ni posats a dir, el seu us, per posar un exemple, el de les piscines, posats per cas, per no poder pagar-se el socorrista de torn. Aquesta és la situació en un país de dependència energètica estrangera, de manca de disseny industrial propi, que ha anat minvant la seva capacitat productiva primària i on la seva indústria principal, la construcció, ha explotat i amb ella la seva aportació al PIB i a la creació de treball, deixant un overbooking d’habitatges que tampoc sabem com gestionar, tot i que hi ha un ministeri específic.

Quan els individus, i les organitzacions desenvolupen identitats, acompleixen les normes o els procediments que consideren apropiats per a la situació en que es troben ni les expectatives conseqüències fures ni les preferències entren directament en el càlcul, la lògica de lo apropiat és sobre lo que s’hauria de basar el compliment de les normes, també per part del govern. El procés no és ni pot ser aleatori, arbitrari ni trivial, perquè en el supòsit contrari no es donaria un raonament sistemàtic que és un procés complicat, gens simple. El raonament consisteix en establir identitats pressupostàries i establir normes a situacions específicament reconegudes.

[1] BAENA DEL ALCAZAR, Mariano: Curso de Ciencia de la Administración. Madrid, Tecnos, 1993 (y ed. posteriores). OLMEDA, José Antonio: Ciencia de la Administración. I. Teoría de la organización y gestión pública. Madrid, UNED, 1999. OLMEDA, José Antonio y PARRADO, Salvador: Ciencia de la Administración. II. Los sistemas administrativos. Madrid, UNED, 2000. BALLART, Xavier y RAMIÓ, Carles 2000: Ciencia de la Administración. Valencia, Tirant lo Blanch.

Automedicar-se el riure

In Ciència Política, política on Mai 1, 2009 at 10:09 pm

Quan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb silenci compassat del vol de les orenetes a la memòria els rastres de genèriques afirmacions, com aquella de Mario Benedetti, l’escriptor uruguaià que es troba en hores baixes, deixant que la seva vida lluiti un cop més per un bri de llum.

Benedetti, deia, i m’arriba al cor quan ho fa que[1]: “un, hauria d’ automedicar-se el riure, com un tractament de profilaxi psicològica, però el problema –ens diu- es que no abunden els motius per a riure” .

La lucidesa d’aquest escriptor ens transporta de cop a la realitat més viva, a aquella en la que ens trobem immersos, alguns sense entendre encara que és el que succeeix en un món en el que tot, absolutament tot, ha salta pels aires, mentre els somriures i l’ús i abús de la “blablalogia” copen la praxis més usada en el diari de la nostra història recent.

Entren ganes de sortir a la finestra i cridar: no feu res, deixeu-ho tot, no enteneu res, parlem d’economia estúpids!!, per usar aquell símil clintonià, perquè parlem d’una nova manera d’entendre l’economia, d’una nova economia. Però clar, qui m’escoltaria, de fet?, entestats com estan en les seves cabòries, intentant de descobrir que ha passat i com continuar malbaratant més i més recursos per poder sortir colpejant-se els pits tot dient: jo he fet, jo he fet, jo he fet…..

Ara s’omplen la boca amb el concepte genèric “polis”, que acaben de descobrir, per cert, i de nou una reflexió de Benedetti, ens transporta amb la seva serenor a un nou estadi d’interpretació: “no se si els hi ha passat a vostès, però el jardí botànic és un parc adormit en el que un es pot sentir arbre o proïsme, sempre i quan s’acompleixi un requisit previ, que la ciutat existeixi tranquil·lament lluny”.

Que una ministra usi la frase: “la situación està controlada”, una frase de manual, apresa i repetida per la instrumentalitzada política vigent, ja no significa res; de quin control ens parla, del control d’un virus que no pot controlar-se de cap manera quan ja s’ha declarat el nivell 6 sobre 6 en la pandèmia[2]?

Potser si ens digués que tots els instruments de l’Estat estan disposats per a la contingència…. clar, però no, cal fer veure que ho tenen tot controlat, com en l’economia que és quelcom on llevat de la incidència dels corresponents Banc Centrals, els Estats no hi tenen més a dir que ser mers operadors o controladors, de manera que si les coses van bé el govern de torn s’atribueix el mèrit i si les coses van malament la culpa és de les regles del mercat.

Ens podem preguntar, doncs, per a què  ens serveixen doncs el govern, l’Estat, els seus ministres, l’administració, tot plegat ens podríem preguntar? Potser per a res? Però no, no podem arribar a qüestionar les regles del joc democràtic, però ens hi estan acostant, en som ben a prop; estan aconseguint que els ciutadans s’ho qüestionin, els mateixos ciutadans que tampoc van rebre amb un entusiasme aclaparador la democràcia, mireu sinó per exemple, el nivell de participació en l’aprovació de l’Estatut de 1979[3], i en aquestes properes eleccions europees aconseguiran que no es vagi a votar, segons  es preveu, per sobre del 35% i aleshores que? La legalitat en conflicte amb la legitimitat?  Però, a més si us pareu a pensar, és senzillament indecent que el sou d’un eurodiputat sigui de 8.000 euros mensuals més dietes, com són indecents altres remuneracions dels electes,  però serem pocs els qui votem en blanc, n’hi haurà molts de ciutadans que ni tan sols votaran.

M’agradaria cloure aquesta reflexió en el meu blog, tot  recorrent a una visió encara d’esperança, tanmateix de nou de Benedetti[4], qui ens diu: “Hi ha moments en que dic i mantinc la luxosa esperança de que l’oci, sigui una cosa plena, rica, la darrera oportunitat de trobar-se a un mateix. I això si que val la pena anotar-ho…..” , a partir d’aquí, a saber, el que podem esperar…. Quan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, on en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb el silenci compassat del vol de les orenetes…  

 


[1] Benedetti, Mario. Acordes cotidianos. Vergara & Riba editoras. Buenos Aires. 2000. pag. 21 i 25.

[2] Nivells establerts per l’ OMS: Nivell 1: Fase de interpandèmia. No s’observen infeccions de persones contagiades per virus gripals d’animals. Nivell 2: Es registren infecciones de persones per un virus de grip animal, tant domèstic como salvatge. Nivell 3: Un nou virus gripal animal o un virus reagrupat humano-animal infecta a les persones, però només en casos aïllats es contagia entre humans. Nivell 4: Hi ha transmissió comprovada de persona a persona d’un virus animal o un virus reagrupat humano-animal capaç de causar “brots a nivell comunitari”. Important augmento del risc de pandèmia. Nivell 5: El virus es propaga de persona a persona al menys en dos països d’una regió de l’ OMS. La pandèmia és imminent. – Nivell 6: Pandèmia amb contagi entre humans ràpid i sostingut.

[3]http://www10.gencat.cat/pls/gov_eleccions/p12.consultar_res_cat?v_tipus_eleccio=R&v_any_eleccio=1979&v_num_eleccio=1

[4] Cabrera, Víctor. La insurrección de las semejanzas. UNAM. Mèxic. 2005. Mario Benedetti. pag. 70

Creat per Albert Balada a divendres, maig 01, 2009   Enllaços a aquest missatgeEtiquetes de comentaris: ,