albertbalada

De recursos públics

In Ciència Política, política on Mai 6, 2009 at 10:01 pm

De fet, en el món de l’administració pública, no totes les alternatives es coneixen, encara que de vegades es vulgui semblar que es coneixen, i cal cercar-les; no es saben totes les conseqüències, cal investigar-les, de manera que no es coneixen totes les preferències que cal explorar i evocar, perquè la distribució de l’atenció afecta a la informació disponible i per tant a la decisió, un procés molt donat en la moderna administració, que tendeix sempre a simplificar considerablement el problema de l’atenció, de manera que responen a terminis i a iniciatives sobre opcions en principi pot semblar que ben definides, però on les qüestions a curt termini són afavorides respecte de les de llarg termini, objectivament més adequades a una acurada gestió.

La simplificació de les teories de l’atenció i recerca prediuen que mentre la realització excedeixi les aspiracions, la cerca de noves alternatives és escassa, s’acumula l’ excedent i augmenten les aspiracions. Quan la realització de les expectatives cau per sota de les aspiracions s’estimula la cerca, minva l’excedent, baixen les aspiracions. la cerca s’atura sempre quan no s’aconsegueixen els objectius, i si els objectius són baixos, no s’usarien efectivament tots els recursos.

Aguantaria una avaluació externa el pla del govern espanyol, batejat amb el nom de “plan E”,? A escassos mesos de plantejar acords bombejats en rodes de premsa, en molts acords que no han vist les ordres ministerials corresponents com tampoc la seva implementació en el mercat financer, quan ni particulars ni empreses poden acudir directament a les fonts ICO si no és amb la intermediació de la seva entitat bancària en molts casos refractària. Resulta difícil, doncs, per a qualsevol estudi mitjanament vàlid de veure amb claredat quin pot ser el seu efecte i si aquest pot ser real i veritablement efectiu. No ho pot ser de fet una valoració feta a partir d’un consell de ministres extraordinari “ad hoc”, fet més en clau de recessió electoral que no pas a partir de dades fefaents sobre les que fer una avaluació de correspondència amb el poc tempos amb el que s’haurien d’haver pogut aplicar les mesures i la seva efectivitat. És evident per a qualsevol expert en gestió de recursos públics que cal fer-ne un seguiment dels mateixos, cosa per altra banda tant poc tant evident en el nostre model hispànic, com en el català que posa sobre la taula determinades deficiències en crear una oficina antifrau en l’administració pública. El control acurat de tota gestió hauria de portar a que en uns períodes que han de coincidir necessàriament amb els anys fiscals i pressupostaris aquelles avaluacions puguin tenir una valoració evident, perquè es compara tot un exercici, i aleshores és el moment de veure el que, el com, el qui, respecte de determinades accions de l’administració, és el que ens ensenya la Ciència de l’administració[1], però clar de els que parlem als gestors públics?

Hores d’ara si un ciutadà vol reduir la seva hipoteca per situació d’atur familiar, no ho pot fer a més que la seva entitat bancària vulgui; la suposa possibilitat del rescat per a treballadors en atur del seus plans de pensions tampoc es possible, malgrat els anuncis;. la financiació de les Pimes, tampoc rep un millor tracte per part de determinats intermediaris financers; per tant l’anunci dels mils de milions no deixa de ser més que un bluf i aquests són només tres anuncis estrelles de les altres tantes que diuen haver aplicat, per no parlar de fons local, inversions a corre-cuita que en determinats casos no permetran el seu manteniment posterior ni posats a dir, el seu us, per posar un exemple, el de les piscines, posats per cas, per no poder pagar-se el socorrista de torn. Aquesta és la situació en un país de dependència energètica estrangera, de manca de disseny industrial propi, que ha anat minvant la seva capacitat productiva primària i on la seva indústria principal, la construcció, ha explotat i amb ella la seva aportació al PIB i a la creació de treball, deixant un overbooking d’habitatges que tampoc sabem com gestionar, tot i que hi ha un ministeri específic.

Quan els individus, i les organitzacions desenvolupen identitats, acompleixen les normes o els procediments que consideren apropiats per a la situació en que es troben ni les expectatives conseqüències fures ni les preferències entren directament en el càlcul, la lògica de lo apropiat és sobre lo que s’hauria de basar el compliment de les normes, també per part del govern. El procés no és ni pot ser aleatori, arbitrari ni trivial, perquè en el supòsit contrari no es donaria un raonament sistemàtic que és un procés complicat, gens simple. El raonament consisteix en establir identitats pressupostàries i establir normes a situacions específicament reconegudes.

[1] BAENA DEL ALCAZAR, Mariano: Curso de Ciencia de la Administración. Madrid, Tecnos, 1993 (y ed. posteriores). OLMEDA, José Antonio: Ciencia de la Administración. I. Teoría de la organización y gestión pública. Madrid, UNED, 1999. OLMEDA, José Antonio y PARRADO, Salvador: Ciencia de la Administración. II. Los sistemas administrativos. Madrid, UNED, 2000. BALLART, Xavier y RAMIÓ, Carles 2000: Ciencia de la Administración. Valencia, Tirant lo Blanch.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: