albertbalada

Archive for Setembre de 2009|Monthly archive page

Eclecsis cíclica, sociologia i història, breus apunts

In Ciència Política, filosofia, sociologia on Setembre 23, 2009 at 12:06 pm

La memòria acostuma a ser fràgil, més que no pas dèbil i la remembrança de qualsevol fet en la vida d’una persona es revesteix d’una aura eclèctica que de vegades desdibuixa la realitat mateixa fent de tot plegat un engany, tot i que no és així, la nostra mateix complexió cerebral acostuma a dibuixar el nostre passat en clau de present, vist des de la perspectiva de les nostres experiències, de la nostra formació, de la nostra cultura, de les nostres relacions i la perspectiva mateixa des de la que va ser observat o participat el fet de que es tracti.

Ara que s’acompleix el centenari de la formulació teòrica per part d’Albert Einstein de la Teoria de la Relativitat, no resultaria anecdòtic acudir a la recerca epistemològica d’aquella disquisició valorativa de la ciclicitat històrica, com una variable independent que permet de determinar accions i situacions en el marc del concepte històric econòmic, social i polític. En aquesta contextualització deia el professor Gamboa[1] del físic Xilè, en el reconeixement de la controvertida ciclicitat que “potser en aquesta sort de ciclicitat històrica, Einstein com Goethe, llençà el seu mocador y ara són els joves –potser només dos o tres d’ entre milers- els que hauran de tenir el coratge per a recollir-lo i enfrontar-se a l’herència més enllà del que va deixar un gegant”; evidentment Gamboa ho explicava des de la perspectiva en que s’estableix l’ estatus de la teoria de la relativitat i les possibles noves implicacions que hi podrien haver més enllà d’ ella.

La ciclicitat, doncs discutida en tants àmbits resulta de vegades recorrent en el context científic com un aforema intrínsecament conseqüent amb la realitat mateixa que es desenvolupa al voltant dels fets científics com també en la història i l’evolució i els seus contextos, en lo referit a la història del pensament i de les idees com de la història social mateixa. En aquest sentit resulta interessant de reconèixer el treball que, en l’àmbit de la semiologia , ens aporta Rosa Ana Álvarez[2] que amb una senzilla definició ens fa aclariment notori d’aquesta realitat científica en afirmar que la ciclicitat “no es refereix al transcórrer del temps, sempre successiu, sinó a la plasmació del mateix”, però encara abunda més en el tema i ens explica com aquest concepte significa com “és la repetició d’idèntics fets a través del temps, i poden estar protagonitzats per diferents personatges –la història que es repeteix per a distints membres de la societat- , o pels mateixos personatges –signe de lo absurd de l’existència humana-“, ens diu, tot aclarint que les “manipulacions que poden operar-se en els diversos temps, tant en la història, com en el discurs, permeten diferenciar el temps narratiu del dramàtic.

Segons Alberto Abuela[3], referint algunes notes i estudis de Nimio de Anquin en l’estudi de la poesia i la filosofia a Empedocles , “Aquesta ciclicitat, tan específicament arcaica, es mostra, segons el grec, en el devenir del món (kosmos), el que presenta una clara influència heraclitiana. Però, per una exigència del seu propi raonament, amb una evident influencia parmenidiana, va a sostenir l’eternitat i la immutabilitat del ser. I és en aquest sentit encertada la afirmació d’ Anquín quan afirma que la mostració del ser sobrevé per alguna de les seves perfeccions no per totes a la vegada. La seva presència davant d’ Empedocles fou per la eternitat i la ingeneració.” El sociòleg italià Luciano Gallino[4], per la seva banda, ens introdueix al marc de les relacions entre la història i la sociologia al veure’s ambdues condicionades per la manera com es concep la història mateixa, o bé per una filosofia o teoria del sentit, de la direcció, del desenvolupament, o bé per la ciclicitat dels fets històrics, el que constitueix un fet històric en si mateix i en aquest sentit ens introdueix a la realitat dels canvis socials, del seu motiu i si aquest canvi es produeix realment[5], des d’una perspectiva sistèmica.

Podríem aventurar un conclusió altament precipitada, per raons de l’espai que es dedica a aquest article, però certament, de la mateixa manera com es reconeix la ciclicitat sedimentària en els processos estratigràfics, i encara que pugui representar aquesta una interpretació un cert holística, no seria possible establir que en els processos suposadament sedimentaris que conformen els fets històrics, pot produir-se aquella mateixa ciclicitat que la estratigrafia[6] i altres ciències i altres ciències vinculades amb la història natural reconeixen?

[1] Gamboa Rios , Jorge. Mas allá de la Relatividad de Einstein. Edic. Departamento de Fisica de la Universidad de Santiago de Chile. Campaña de Divulgación de la Ciencia y la Tecnología: ¿Cuáles fueron los aportes de Einstein en 100 años?. 2006

[2] Álvarez Menendez, Rosa Ana. Sistemas de signos no verbales en los esperpentos: análisis semiológico. Volum 43 de Problemata literariaEdition Reichenberger, Kassel. RFA. 1998. pag. 47 y 50.

[3] Abuela, Alberto. Empédocles, el último arcaico. Revista Symbolos. 2009.

[4] Gallino, Luciano. Diccionario de Sociologia. Siglo XXI, Madrid. 1995.Pg. 484

[5] Gallino, Luciano. La società: perché cambia, come funziona: un’introduzione sistemica alla sociologia, Paravia, Torino, 1980.

[6] Gil, Javier. ”Ciclicidad y Cicloestratigrafía: Aplicación al estudio de sucesiones de plataforma carbonatada en la Cordillera Ibérica”. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 100 (1-4): 77-94, (2005), España.

En temps de pluges…

In Ciència Política, filosofia, sociologia on Setembre 19, 2009 at 2:32 pm

L’orador diví[1], Θεόφραστος (Théophrastre)[2], com se l’anomenava a aquell deixeble primer de Plató i després d’ Aristòtil, qui va ser successor en la direcció de l’Acadèmia, segons ens explica la poesia de Menàndre, en deixà dit que : “un home que dissimula es comporta de tal manera que aborda els seus enemics, els parla, els fa creure per la seva manera d’actuar que no els odia gens, els lloa en la seva presència, obertament, tanmateix que ells planteja secretes trampes, i s’afligeix amb ells si els arriba alguna desgràcia” , però ens adverteix que pot semblar perdonar els discursos que contra ell s’atiren, però la realitat mateixa és una altra tal que “el verí dels escurçons hauria de ser menys temut”. El grec ens planteja els valor de la dinàmica natural del essers humans en els processos de socialització, però també en la realitat mateixa dels processos de gestió psicològica de les relacions socials immediates i aquelles subsumides de l’acció de la seva concepció de la lògica[3] en la determinació de l’acció en l’àmbit de la polis. Un retrat de classe que dibuixa en el seu reconeixement del que anomena l’”aire precipitat”, quan ens descobreix les maneres d’un home precipitat, aquelles que evidencien “la direcció en un esdeveniment o un afer que està per sobre de les seves capacitats i del que no se’n sabria sortir honorablement, en quelcom que l’assemblea hauria de trobar normal”, seria com donar vi a algú que no el pot veure, ens digué. Però l’advertiment més interessant que ens fa l’obra del clàssic és justament contra l’estupidesa, la que considera “una malaltia de l’esperit” que acostuma a acompanyar, segons ens prevé “accions i discursos” i ens posa un senzill exemple per entendre-ho quan ens explica: “En temps de pluges incòmodes, quan tothom se’n plany, l’estúpid ens dirà: que l’aigua del cel és una cosa deliciosa”, vaja, un discurs a l’ús en els temps que corren.


[1] Théophaste (Erésos, Lesbos 372 ac – Atenes 288 ac)

[2] Théophaste . Les Caractéres.. (traducció del grec de Jean de la Bruyére). Firmin Didot frères, 1851. Edició digital de la Universitat de Míchigan. Pag. 463 i ss.

[3] Bochenski, I. La logique de Théphraste, Fribourg, Suisse, Librairie de l’Université, 1947.