albertbalada

El Diàleg en la Política. De la ètica, la filosofia i la gestió, en la política.

In Ciència Política, filosofia, política, sociologia on febrer 16, 2012 at 8:51 pm

Conferència dictada per Albert Balada, politòleg, a l’ Institut d’Estudis Ilerdencs; 16 de febrer de 2012 en el marc del cicle de conferències en el 20è aniversari de l’ Institut de Ciències Religioses de Lleida.

Quan preparava el contingut d’aquesta conferència a la que tant gentilment he estat convidat per l’ Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida, em plantejava: què podria explicar?, que podria dir?, i que és, en definitiva, el que podria aportar jo? des del aquest marc científic de la Ciència Política i la Sociologia…, perquè tot i que el concepte, el terme diàleg, també hi té el seu reflex, no és substantivament rellevant, llevat, això si, de donar títol a una de les obres principals de la literatura política i sociològica, com també de la filosofia, em refereixo als diàlegs de Plató, als que més endavant faré incís, però el primer que cal és que els faci aclariment sobre quina és la significació del tema “política”,per sostreure’ns del concepte consuetudinari del terme, vull dir d’allò que llegim, escoltem o vivim a diari, la política que, en aquest cas, en realitat, hauríem de definir com: “les polítiques”, en plural.

El terme que la Ciència Política i la sociologia entenen per política seria, per explicar-ho d’una manera senzilla i comprehensiva, aquell que podem trobar descrit per les obres dels filòsofs Plató i Aristòtil, tot i que, com poden observar en la diapositiva, té a veure amb un plantejament comú en ambdós filòsofs, que entenen política com: la “Politeia”, tot i que aquest terme, en l’un i en l’altre cobren significacions distintes, probablement des de la nostra perspectiva contemporània, ambdues serien complementàries, encara que en el context temporal de les seves obres fos distinta.

Mentre Plató concep el terme Politeia com una descripció de la Res Pública, de la mateixa manera com, amb una diferència de 300 anys, va ser concebut, també, en la obra del romà Ciceró, probablement per la deformació en la traducció interpretativa del terme, la seva obra cabdal es coneguda com “Els diàlegs”, però més concretament com “La República”, terme que en la concepció moderna i contemporània pot portar a equívoc, per la qual cosa, hem de recordar la essència principal referida a la Res Pública, és a dir la “cosa pública”, entesa com: l’entramat institucional, seria en definitiva referit a allò que es porta significar en terminologia contemporània com la governança, en el filòsof d’ Egina.

Per la seva banda, el seu deixeble: Aristòtil, ens és molt més clar en la definició de Politeia, perquè en ell, de tota la seva obra, en podem concretar aquest terme, exclusivament referit al que nosaltres batejaríem en una concepció contemporània com a: sistema polític, de manera que és el “sistema”, és la forma que adopta, allò que resulta important i substantiu en la obra del filòsof d’ Estagira.

Tornarem sobre ells més endavant, però un cop fet l’aclariment del terme que ens duu al motiu de la conferència el diàleg en la política, De manera que podríem reanomenar la conferència amb el nom de: “El diàleg en la Politeia”, per a usar una terminologia més adequada a allò que ens interessa acadèmicament.

Dit això, el primer recurs al que acudiria, seria el de cercar i acollir una primera significació del terme, per a poder anar una mica més enllà de la interpretació filològica o pragmàtica, per a poder anar més enllà, vull dir del funcionament i dels signes, els he de dir que m’estava trobant amb un concepte, el del diàleg, que m’oferia una incursió en el meu àmbit d’estudi, de manera oberta i planera, doncs en reconèixer que el diàleg és, si més no: la recerca de la veritat a través de la conversa, aquesta definició em permetia de descobrir, de manera clara, com més enllà de la component comunicativa, el terme em descobria alguna cosa més que l’experiència argumentativa que li és pròpia, alguna cosa més que el simple intercanvi d’informació, i em transportava, tanmateix, més enllà de la teoria lingüística, per obrir-me a la essència mateixa del concepte, aquell objectiu substancial que no és altre que: aquella recerca de la veritat ja esmentada com a focus d’estudi, que a banda del grec Plató, també van cultivar autors romans com Ciceró o renaixentistes com Erasme i tants d’altres… endinsats en el referent filosòfic que no és altre del que veu el meu àmbit d’estudi.

Aclarit doncs que també des de l’àmbit de la Ciència Política i la Sociologia és possible de parlar argumentativament del diàleg, em sorgeix un nou dubte: seria com enfocar en l’àmbit acadèmic de la sessió a la que se’m convida. allò que jo els voldria plantejar?.

És aleshores quan prenc coneixement del missatge de Sa Santedat Benet XVI a la 46ena Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, que porta per títol: “Silenci i paraula: camí d’evangelització. No voldria amagar-vos que, per a mi Sa Santedat, a banda del que institueix en el marc orgànic i teològic de la Església Catòlica, i sense que el que els vaig a dir pugui semblar pas una manca de respecte: és un dels principals teòrics contemporanis de l’àmbit de la sociologia,i em permetran que en faci ús d’un fragment d’aquell missatge, que em serveix per a contextualitzar la meva perspectiva, perquè hi descobreixo en un dels seus paràgrafs, unes notes essencials del que, per a mi, podria significar el concepte del diàleg, des de la perspectiva politològica i sociològica.

Les paraules de Joseph Ratzinger, ens haurien de permetre, doncs, d’entendre, una primera aproximació d’allò que pretenc d’exposar en aquesta conferència, ens diu Sa Santedat:

“L’home no pot quedar satisfet amb un senzill i tolerant intercanvi d’opinions escèptiques i d’experiències de vida”

I em sorgeix una primera pregunta sobre el que ens diu Benet XVI, que és si amb això només ens quedaria definida la perspectiva relativa al terme que sotmetem a estudi?
Certament, en la negació de la simplicitat del diàleg és on sorgeix aquella expressió, doncs l’autor defuig d’entendre el diàleg com una expressió merament argumentativa, encara que aquesta sigui, com ell ens diu: un senzill i tolerant intercanvi, perquè en ell, en el diàleg, s’ha de donar alguna cosa més, i ens ho descobreix si continuem llegint el paràgraf, quan afirma:

“tots cerquem la veritat i compartim aquest profund anhel sobre tot en els nostres temps””

De manera que aquí Sa Santedat ens descobreix i ens reconeix aquell principi d’igualtat en la cerca de la veritat, que la moderna i contemporània sociologia política ha anat contextualitzant abastament, a partir, essencialment de les revolucions burgeses, però serà en les darreres línies del paràgraf on hi descobrim l’essència que, més enllà de la interpretació teològica que se’n pugui fer, qui els parla, hi descobreix l’autèntica essència del terme diàleg, ens dir-nos:

“quan s’intercanvien informacions, les persones es comparteixen a elles mateixes, a la seva visió del món, a les seves esperances, als seus ideals”

Aquí és on rau, des de la meva perspectiva la essència del concepte que en podem extreure del text emprat, doncs en l’ intercanvi de visions, en fem alhora un intercanvi d’ideals i d’esperances i per tant en aquest intercanvi, fem alguna cosa més que intercanviar informacions, ens compartim a nosaltres mateixos, com essers socials i polítics que som, és descobrir-nos com el zoon politicon aristotèlic, i per tant, en aquella cerca de la veritat a la que abans feia esment és aquella visió, aquells ideals, aquelles esperances que constitueixen valors principals i essencials d’aquell intercanvi, el que ens duu més enllà del diàleg mateix, però que el conformen i li donen validesa certa.

Aquells valors principals i essencials que conformen l’harmonia universal, esdevindrien autèntiques anècdotes si fossin observats a partir d’una visió limitada de les coses, però esdevindrien paradigma de canvi amb només albirar de desenvolupar-ne una mínima part d’ells mateixos, si els considerem com a elements consubstancials en la prefiguració del contingut històric o acadèmic que se’ns va desvetllant als ulls, potser també a l’ànima, si m’ho permeteu, dia rere dia a partir de la funció que no és altra, que la de recuperar d’alguna manera els clàssics, per explicar la vida, a través de la representació teòrica que de ella en fem des d’algunes disciplines acadèmiques.

Del factor “valor”, del factor “principi”, ens descobrim a nosaltres mateixos a mesura que ens anem incorporant a la nostra dimensió social, com deia, i alhora als diferents nitxos de socialització en la vida, a la família significativament, com el primer lloc, com la primera institució que la que desenvolupar el context per poder: parlar, descobrir, harmonitzar…: dialogar.

No me’n voldria estar de fer aquí, una petita reflexió, com si el món en realitat fos alguna cosa més que la suma de diferents realitats socials i polítiques, com si tingués una vida pròpia al marge de la societats mateixes, i potser us plantejareu que defugi de la essència de la conferencia, però no és el que pretenc.
El que voldria deixar que planes sobre l’aire d’aquesta sessió: seria que veguéssiu el món, si l’ entenguéssim com dic, amb vida pròpia, aleshores no seria més que un diàleg a la descoberta d’un nou paradigma i potser us preguntareu de quin nou paradigma ens està parlant?, doncs d’un paradigma en el que el diàleg es produeix entre la part del món que creu haver arribat a les més altes cotes de la seva evolució i cohesió social i política, respecte d’ aquella part del món que encara es troba en vies d’industrialització o respecte d’aquell món que es descobreix en haver perdut el tren de la mateixa, tot en diàleg amb una altra part del món que no arribarà mai ni tan sols a plantejar-se més que economies de subsistència, són aquells móns emergents, en permanent descolonització que amb un model primari de societat, però fixeu-se com en tots ells la participació ciutadana es troba ancorada i dirigida, amb una certa dinàmica d’absència de valor i de diàleg del món polític i social amb la societat a la que uns i altres pertanyen, potser per això podem percebre com pot acabar resultant de complexa la governança de tot plegat, si en som conscients de les característiques que comencen a definir aquest segle XXI, i en sóc coneixedor que n’estic fent una certa interpretació holística de tot plegat.

Ubicats doncs en aquesta tessitura, on algunes escoles i tendències científiques encara investiguen els models de la democràcia contemporània, què és el concepte que, en el marc del diàleg general, com heu pogut endevinar planava en el que us acabo de dir, valdria la pena de recordar el que ens diu el sociòleg alemany Jünger Habermas , quan afirma que

“el procediment democràtic ja no extrau la seva força legítima solament ni tan sols de la participació política i de l’expressió de la voluntat popular…” .

Podríem convindre, doncs, que els conceptes polítics i socials són i seran canviants, i que, per tant el diàleg entre ells genera noves expectatives globals, sense deixar de tenir en compte aspectes d’un model realista en les relacions polítiques.

Així doncs es farà absolutament acceptable afirmar que què les noves circumstàncies, les del món contemporani d’aquest segle XXI, com en tot canvi de paradigma, es defineixen a partir d’un nou discurs, un diàleg que beu de les fonts de noves dialèctiques, que s’aniran establiran, un cop més en la història, a partir de les societats en conflicte, un conflicte en el que l’adversari haurà de constituir una categoria crucial per a la vida política democràtica com ens ho reconeix la politòloga belga Chantal Mouffe, en afirmar que:

“el model adversarial haurà de considerar-se com a constitutiu de la democràcia perquè permet a la política democràtica transformar l’antagonisme en agonisme” .

Aquest model adversarial del que ens adverteix Mouffe, ens anuncia l’existència del diàleg entre adversaris, quan aquests deixen de convertir-se en elements que se sustenten en altres com ara la lluita, la rivalitat, la oposició, per esdevenir instruments de transformació, elements de transició, tal que, de considerar d’aquesta manera el model adversarial aquest ens està parlant a la vegada del diàleg en la pau, de la pau social, aquella que no hauria de ser torbada per la passió o per l’ànsia i seria com podrem acabar descobrint, la influència de tot plegat en els models d’estratificació i de relacions socials,models que han estudiat abastament el teòrics de totes les èpoques, tants i tants científics socials.

Voldria manllevar les paraules de la Dra. Fuster Peiró , quan ens descobreix en el seu estudi sobre Hanna Arendt,
l’existència d’un diàleg substancial en el món polític que necessita un requisit previ, l’existència d’un món, i pot semblar baladí i probablement holística aquesta afirmació, però no ho és.

Ella ens diu que:

“Sense món no existeix la possibilitat de posar en pràctica l’acció (praxis) i la paraula (lexis) genuïnament polítiques. En definitiva, sense món la llibertat dels éssers plurals no està en condicions de ser hi”

Veiem doncs, com ens apunta l’existència humana com a essencial, per a poder definir el concepte de la llibertat, per a conformar un nou escenari on la praxis i la lexis puguin conviure en definitiva, on novament descobriríem com l’establiment d’un diàleg permanent entre ambdues significacions, la lexis i praxis, l’acció i la paraula esdeven imprescindibles, alhora que viables i essencials components del diàleg.

Des de la meva perspectiva, qui millor ens van explicar en la historia de la política i la sociologia el concepte del diàleg són, com ja us havia apuntat Plató i Aristòtil, encara això que pugui semblar en primer terme un reduccionisme banal, perquè la filosofia política ens dibuixa un llarg camí fins arribar als nostres dies, amb notoris autors, la doctrina de l’ànima de Plató, per a mi, esdevé una retòrica essencial què fins als nostres dies encara planteja un cert diàleg en la construcció social, aquesta descripció que ell ens fa de les tres ànimes socials, com podeu veure en la diapositiva conformen avui en dia, i si m’ho permeteu avui encara més, la transformació social que se’ns albira a partir de la darrera revolució industrial, la tecnològica, en la que estem immersos, per tant diàleg i conflicte es confonen per a constituir una nova realitat social, més enllà de les referències clàssiques, perquè se’ns fa difícil de poder destriar allò que ens va relatar Plató en la transició de la piràmide social tradicional a la piràmide social contemporània, on en ambdues el diàleg esdevé conflicte, novament, en una evident transformació del que era cap al que ara és, com podeu veure en les diapositives, encara que el relat se’ns continuï plantejant com si l’antiga estructura social, bé antiga potser no tant, encara fos vigent.

Quan ens endinsem en Aristòtil, veiem com, si en Plató descobríem una essència més de descripció social,en el primer descobrim una rel més política en la què el que hi entra en diàleg son els sistemes de govern, com ell els entenia, novament un diàleg històric entre aquells que considera sistemes rectes i aquells que considera sistemes divergents, i fixeu-se en un detall curiós: contràriament al que pugui semblar, considerava divergent a la democràcia, juntament amb la oligarquia i la tirania.

Però aquest no és el fet més significat que em duu a recordar Aristòtil en aquesta conferència, el reflex aristotèlic en el diàleg en la política, ens ve donat per quatre conceptes que conflueixen i dialoguen en la obra aristotèlica, com podeu veure en la següent diapositiva, quatre conceptes que, avui, són immanents a les raons mateixes de l’essència política i social, amb termes com la excel•lència, ara tant de moda, la associació, la meta i la multitud, que continuen essent tant vàlids i tant imprescindibles en el diàleg com ho eren quan van ser dictats pel filòsof grec, encara que d’alguns d’ells es pretengui hores d’ara de dotar-los de nova significació.

Però el llegat de la filosofia hel•lènica en el seu conjunt ens transmet alhora una nova confecció del diàleg en el marc de la Ciència Política com de la Sociologia, és a dir tant en la política com en la societat, de tant com ens ha deixat la filosofia clàssica hi ha dos elements que son consubstancials a les nostres essències contemporànies: els conceptes del mytos y del logos, termes que esdevenen les claus del diàleg antic, però també del contemporani, la realitat dels actes amb la realitat de la paraula, la realitat dels fets amb la realitat del pensament, la realitat de l’expressió de la naturalesa humana amb un diàleg permanent entre allò que ha de ser i el que és.

I en aquesta relació dialèctica, entre el que ha de ser i el que és, si m’ho permetreu, faré un salt en el temps, des de l’ antiguitat clàssica fins als nostres dies, per retrobar-me amb un politòleg contemporani, amb el professor italià Giovanni Sartori , qui ens descriu l’existència de dues perspectives ètiques a tenir en compte i per tant en diàleg, i en diàleg permanent, des d’aquesta perspectiva acadèmica que estem descrivint avui: Sartori ens parla de la ètica de la intenció versus la ètica de la responsabilitat, que ve a resultar una aproximació del que vindria a ser una ètica de la convicció, que alhora, conforma la que podríem definir com una ètica dels principis, ètica que establiria una relació dialèctica amb la ètica de les conseqüències.

En aquesta descripció Sartori empra conceptes com ara: Sentiment, Responsabilitat o Commoció, que també podríem trobar en les teoritzacions de Max Weber a principis del segle XX, tot i que l’autor alemany les confronta amb les teoritzacions teològiques, Sartori ens diu que aquests conceptes no fan sinó descobrir-nos el valor real i la voluntat del bé com a fi últim i darrer de tot plegat, descobrint-nos, en definitiva, una ètica de les bones intencions taxonòmicament acceptada en les concepcions polítiques i socials, que no fan sinó sustentar un altre principi què no es més que la llibertat, aquella llibertat pròpia que entra en diàleg permanent amb la llibertat del altre, el que d’alguna manera ja va ser-nos descrit també per isaiah Berlin en la primera meitat del segle XX, quan ens parla de dos conceptes de llibertat, no antagònics, sinó en diàleg, tanmateix, la llibertat positiva i la llibertat negativa.

Veiem doncs, com el substrat adversarial defineix un diàleg en permanència que ens fa transitar de la filosofia a la ètica i com voleiant sobre totes dues un altre concepte primari, I si m’ho permeteu, empraré de nou paraules de Benet XVI, quan aquest fa el seu missatge als joves del món en abril de 2006 , ell els parla:
d’”orientar la nostra llibertat cap al bé”.

Això ens permet d’observar com el principi ètic entronca i fa arrel, en el que ha estat el principi revolucionari per excel•lència, la llibertat, en la seva íntima relació amb el bé com a entitat suprema i com a principi ètic que alhora entronca i entra en diàleg amb altres dos principis que trobem descrits en un document que va ser redactat fa 234 any, el 4 de juliol de 1764 i que ens deia el següent:

“Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat.”

Aquestes frases les trobem en la “La declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica”, que no és altra que La Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica. En elles hi descobrim com ens apareixen nous conceptes com ara la igualtat que no es planteja com un dret, sinó com un principi ètic al que s’atorga un caràcter diví, consubstancial a l’existència humana, aquesta vinculació creacionista dota també als esser humans, que els defineix com a iguals, del dret a la vida, del dret a la llibertat, i ambdós, en diàleg amb un concepte diferenciat i últim, que entronca amb aquells termes del diàleg aristotèlic com és “la recerca de la felicitat” establerta com un fi.

Ens estem debatent encara en preceptes ètics i filosòfics i algú de vosaltres em podria plantejar, i no estaria errat, com tot i la universalitat d’aquella terminologia, el concepte home, fa 234 anys, era encara limitat a una determinada accepció dels essers humans, com ho era, tanmateix en les formulacions clàssiques, de manera que podríem dir que fins a la dècada del 70 del segle passat, no s’acompleixen fefaentment en el context nord-americà els preceptes establerts pels pares fundadors, i hi hauria molt a dir en allò relatiu al dret a la vida, i fins i tot de la llibertat, però no és això en el que ens toca d’entrar en aquesta sessió, i si en canvi, com novament descobrim com es posen en diàleg un seguit de conceptes: l’origen de la vida, la creació i el concepte de Déu en la Res Pública, que ja trobem explicitat en el diàleg que estableix Plató entre el món de la matèria i el món de les idees, un origen que els revolucionaris nord-americans afecta o infereix un principi ètic primari, la igualtat, fixeu-se que fins i tot descrit abans que la llibertat mateixa, a la que s’equipara amb el dret a la vida, tot i entenent que ambdós conformen un diàleg a la recerca, com establint un sumatori que no vol altre resultat que la felicitat, a la que es considera també com un dret, però que seria un dret últim, un bé últim, de manera que partiríem d’un principi ètic, la igualtat, en trànsit cap a la felicitat com a fi.

Aquesta declaració n’influencia una altra, la del home i del ciutadà francesa , una mica més tardana que té dues redaccions, la de 1789 i presenta dues revisions, la de 1793 i la de 1795, i a diferencia de la nord-americana, aquesta té una visió distinta y confereix ja no el valor de la creació, tot i sotmetre’s a la presència divina, però n’estableix el diàleg en quatre elements, aquí ja en idèntica posició i concebuts com a drets: la igualtat i la llibertat, amb dues noves perspectives en diàleg les que hi apareixen com a la seguretat i la propietat.

Recuperant en certa manera l’apologia que ens feia el politòleg Sartori veiem com el diàleg entre les emocions i els sentiments, s’acaba prefigurant com a valors inalienables, ineludibles al que podem considerar la “res politicaæ”, substancialment assimilable a aquell prejudici que s’estableix como a hipòtesi substantiva en la sociologia política.

Existeix però un tercer element, que també l’hem fet formar part del títol d’aquesta conferència i és el que alguns teòrics entenen com un element imprescindible de la praxis política i social, com és, com són, la gestió dels recursos derivats, estem parlant ni més ni menys que de la seva gestió, la dels recursos, des d’una perspectiva administrativa però també legislativa, entesa en el seu sentit més ampli i complex, i que hauríem d’entendre com un diàleg tanmateix entre les dues perspectives que hem intentat d’ esbossar, i en resultaria incorrecte si no abordéssim aquesta mateixa gestió, amarada i en diàleg amb els elements previs, amb aquells valors consubstancials i necessàriament anteriors i alhora finals, que hem anat descrivint, encara que això ens pugui derivar a una comprensió bonista de tot plegat, però són en definitiva la dialèctica establerta per aquests valors antecessors i finals, aquests principis en diàleg, els que ens han de plantejar un fet: la necessitat social que esdevé realitat social i totes les seves variables dependents i independents, de manera què l’escenari no és al•lie a la gestió d’ ell mateix on s’hi infereixen uns principis que ens són imprescindibles i que la terminologia clàssica es definien com elements ideològics.

Quan l’estadístic nord-americà William Eduards Deming , ens apunta a finals de la dècada dels 80, fixeu-se: com sortir de la crisi, ho fa a partir d’una realitat evident per l’enginyeria la necessitat d’aplicació del que ha quedat batejat com “el cicle de Deming”, quelcom que ha estat emprat en el que les escoles de negoci en diuen el cicle de l’excel•lència, però que resulta molt més senzill que aquelles teoritzacions, veient com el propi Deming establia que en tot procés, i la Res Publica, no deixa de ser també un procés, la suma de processos i procediments, establia dèiem que tot procés és variable i quant menor sigui la variabilitat, major serà la qualitat del producte resultant, n’estableix a través de la seva formulació, el cicle que veieu en la diapositiva un diàleg dependent entre les quatre fases que han de composar tot cicle: planificar, fer, comprovar i corregir, aquestes fases que, tanmateix, hauran d’estar amarades dels valors i principis ja esmentats: filosòfics i ètics.

Fixeu-se com tots, d’alguna o altra manera, acomplim o hauríem d’acomplir els principis que Deming ens recorda, de tal manera que planifiquem, fem, revisem i corregim, i com ho fem en les nostres activitats quotidianes d’una manera ben formal, i ens adonarem com allò que fem no obtindrà mai un resultat adequat, si no apliquem el principi de Deming i no cal ni que sigui excel•lent com pretenen les escoles de negocis, en la gestió política només cal que sigui allò que s’espera, que és el que s’entén com a eficàcia, que estaria en diàleg amb la eficiència que seria el requisit de fer allò que cal amb la economia de temps i de recursos necessària, de tal manera que el diàleg aquí també, en la gestió pública, té, a més, unes variables dependents, aquelles que conformen el cicle que descrivim, que podem anar-lo complicant tant i com vulguem però on les essències del principi hi són sempre presents, més unes variables independents, que van incidint en cadascuna de les fases del procés de la gestió política, de tal manera que el diàleg es conforma a partir del cicle de fer, amarat o incidit amb els valors i principis que hem anat destriant des de la particular concreció històrica dels nostres valors filosòfics i ètics, que entren o haurien d’entrar en diàleg permanent amb la gestió, veient com en funció de quina sigui la preeminència en el diàleg que s’estableixi entre els conceptes, s’acaba conformant la que es reconeix com a perspectiva ideològica i veient també, alhora, com se’ns pot conformar un determinat resultat, en funció de la implementació de determinats principis, filosòfics i ètics i el valor que en aquest diàleg se’ls atorgui.

Cites bibliogràfiques:

1S.S. Benet XVI, fragment del missatge per a la XLVI Jornada Mundial de les Comunicacions Socials: “Silenci i paraula: camí d’evangelització” 20-01-2012
2Aristòtil. La Política, llibre I
3Habermas, Jünger. The Postnational Constellation”. MIT Presse.Cambridge. 2001. Pag. 110
4Mouffe, Chantal. En torno a lo político. Fondo de Cultura Económica. Buenos Aires. 2007. pag. 27
5Fuster Peiró, Àngela Lorena. Elogi arendtià de la doxa: un feix de coincidències i distàncies diàlegs juliol-setembre 2010 número 49
6Sartori, Giovanni. Por una teoría política realista, en Cansino, Cesar. La Ciencia política de final de siglo. Huerga y Fierro editores. Madrid. 1999. Pag. 181-184
7Berlin, Isaiah. “Two concepts of liberty” conferencia dictada a la Universitat d’Oxford. 1958
8Benet XVI. Missatge del Sant Pare als joves del món en ocasió de la XXI Jornada Mundial de la Joventut. El Vaticà, 22 de febrer de 2006.
9Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica
10Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà. 1789
11Deming, Williams Eduards.. Out of the Crisis. M.I.T. Press. 1986
12Plató. Diàlegs. Obra complerta en 9 volúms.Editorial Gredos. Madrid. 2003

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: