albertbalada

Archive for Juliol de 2012|Monthly archive page

Entrevista publicada al diari La Manyana de Lleida: “En la gestió política només cal fer allò que s’espera”

In política on Juliol 1, 2012 at 12:14 pm

Albert Balada i Abella és DEA en Història del Pensamient, les idees  dels movimients socials i polítics; expert en Liberalisme i Democracia. Llicenciat en Ciències Polítiques i sociología és, també,  expert universitari en administració local i en immigració, exclusió i polítiques d’integració social. Dins del cicle de conferències titulat “El Diàleg”, organitzat per l’IREL, la UdL, l’IEI i la Fundació Joan Maragall  va pronunciar la que porta per títol, el Diàleg en la política: ética, filosofía i gestió.

P.- Quina relació estreta hi veu entre la política,  i el diàleg?

R.- El diàleg és, si més no: la recerca de la veritat a través de la conversa, aquesta definició em permet de descobrir, de manera clara, com més enllà de la component comunicativa, el terme em descobreix alguna cosa més que l’experiència argumentativa que li és pròpia, alguna cosa més que el simple intercanvi d’informació, i ens transporta, tanmateix, més enllà de la teoria lingüística, per obrir-me a la essència mateixa del concepte, aquell objectiu substancial que no és altre que: aquella recerca de la veritat ja esmentada com a focus d’estudi.

P.- Quina figura, segons vostè és un referent del diàleg en la política, en el món actual?

R.- Sa Santedat Benet XVI a la 46ena Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, que porta per títol: “Silenci i paraula: camí d’evangelització”. No voldria amagar-vos que, per a mi Sa Santedat, a banda del que institueix en el marc orgànic i teològic dela Església Catòlica, i sense que el que els vaig a dir pugui semblar pas una manca de respecte: és un dels principals teòrics contemporanis de l’àmbit de la sociologia,i em permetran que en faci ús d’un fragment d’aquell missatge, que em serveix per a contextualitzar la meva perspectiva, perquè hi descobreixo en un dels seus paràgrafs, unes notes essencials del que, per a mi, podria significar el concepte del diàleg, des de la perspectiva politològica i sociològica.

P.- Les paraules de Joseph Ratzinger, ens haurien de permetre, doncs, d’entendre, una primera aproximació d’allò que pretén exposar en aquesta conferència.

R.- Diu Sa Santedat: doncs l’autor defuig d’entendre el diàleg com una expressió merament argumentativa, encara que aquesta sigui, com ell ens diu: un senzill i tolerant intercanvi, perquè en ell, en el diàleg, s’ha de donar alguna cosa més, i ens ho descobreix si continuem llegint el paràgraf, quan afirma: “tots cerquem la veritat i compartim aquest profund anhel sobre tot en els nostres temps”. De manera que aquí Sa Santedat ens descobreix i ens reconeix aquell principi d’igualtat en la cerca de la veritat, que la moderna i contemporània sociologia política ha anat contextualitzant abastament, a partir, essencialment de les revolucions burgeses, però serà en les darreres línies del paràgraf on hi descobrim l’essència que, més enllà de la interpretació teològica que se’n pugui fer, qui els parla, hi descobreix l’autèntica essència del terme diàleg, ens dir-nos: “quan s’intercanvien informacions, les persones es comparteixen a elles mateixes, a la seva visió del món, a les seves esperances, als seus ideals”

P.- Així, doncs en el diàleg autèntic no compartim les nostres idees, sinó, per dir-ho així, ens compartim a nosaltres mateixos?

R.- Efectivament, aquí és on rau, des de la meva perspectiva la essència del concepte que en podem extreure del text emprat, doncs en l’ intercanvi de visions, en fem alhora un intercanvi d’ideals i d’esperances i per tant en aquest intercanvi, fem alguna cosa més que intercanviar informacions, ens compartim a nosaltres mateixos, com essers socials i polítics que som, és descobrir-nos com el zoon politicon aristotèlic, i per tant, en aquella cerca de la veritat a la que abans feia esment és aquella visió, aquells ideals, aquelles esperances que constitueixen valors principals i essencials d’aquell intercanvi, el que ens duu més enllà del diàleg mateix, però que el conformen i li donen validesa certa.

P. Si aquest diàleg no és possible el procediment democràtic, d’on trau aquest la seva força?

R.-Ubicats doncs en aquesta tessitura, on algunes escoles i tendències científiques encara investiguen els models de la democràcia contemporània, què és el concepte que, en el marc del diàleg general, com heu pogut endevinar planava en el que us acabo de dir, valdria la pena de recordar el que ens diu el sociòleg alemany Jünger Habermas, quan afirma que “el procediment democràtic ja no extrau la seva força legítima solament ni tan sols de la participació política i de l’expressió de la voluntat popular…” Així doncs es farà absolutament acceptable afirmar que què les noves circumstàncies, les del món contemporani d’aquest segle XXI, com en tot canvi de paradigma, es defineixen a partir d’un nou discurs, un diàleg que beu de les fonts de noves dialèctiques, que s’aniran establiran, un cop més en la història, a partir de les societats en conflicte, un conflicte en el que l’adversari haurà de constituir una categoria crucial per a la vida política democràtica com ens ho reconeix la politòloga belga Chantal Mouffe, en afirmar que: “el model adversarial haurà de considerar-se com a constitutiu de la democràcia perquè permet a la política democràtica transformar l’antagonisme en agonisme”.

P.- Què vol dir; un diàleg necessari entre adversaris?

R.- Aquest model adversarial del que ens adverteix Mouffe, ens anuncia l’existència del diàleg entre adversaris, quan aquests deixen de convertir-se en elements que se sustenten en altres com ara la lluita, la rivalitat, la oposició, per esdevenir instruments de transformació, elements de transició, tal que, de considerar d’aquesta manera el model adversarial aquest ens està parlant a la vegada del diàleg en la pau, de la pau social, aquella que no hauria de ser torbada per la passió o per l’ànsia i seria com podrem acabar descobrint, la influència de tot plegat en els models d’estratificació i de relacions socials, models que han estudiat abastament el teòrics de totes les èpoques, tants i tants científics socials.

P.- I la ètica inherent  a tot diàleg, on resta?

R.- Sí, aquest substrat adversarial defineix un diàleg en permanència que ens fa transitar de la filosofia a la ètica i com voleiant sobre totes dues un altre concepte primari. I si m’ho permeteu, empraré de nou paraules de Benet XVI, quan aquest fa el seu missatge als joves del món en abril de 2006 , ell els parla: d’”orientar la nostra llibertat cap al bé”. Això ens permet d’observar com el principi ètic entronca i fa arrel, en el que ha estat el principi revolucionari per excel•lència, la llibertat, en la seva íntima relació amb el bé com a entitat suprema i com a principi ètic que alhora entronca i entra en diàleg amb altres dos principis que trobem descrits en un document que va ser redactat fa 234 any, el 4 de juliol de 1764 i que ens deia el següent: “Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret ala Vida, ala Llibertati a la recerca dela Felicitat.”

P.- Però no ens estem debatent molt entre principis ètics i filosòfics, Sr. Balada?

R.- Efectivament, sí. Existeix però un tercer element, que també l’hem fet formar part del títol d’aquesta xerrada, i és el que alguns teòrics entenen com un element imprescindible de la praxis política i social, com és, com són, la gestió dels recursos derivats. Estem parlant ni més ni menys que de la seva gestió, la dels recursos, des d’una perspectiva administrativa però també legislativa, entesa en el seu sentit més ampli i complex, i que hauríem d’entendre com un diàleg tanmateix, i en resultaria incorrecte, per la mateixa gestió, amarada i en diàleg amb els elements previs, amb aquells valors consubstancials i necessàriament anteriors i alhora finals, que hem anat descrivint. Quan l’estadístic nord-americà William Eduards Deming, ens apunta a finals de la dècada dels 80, fixeu-se: com sortir de la crisi, ho fa a partir d’una realitat evident per l’enginyeria, la necessitat d’aplicació del que ha quedat batejat com “el cicle de Deming”, quelcom que ha estat emprat pel  negoci que en diuen el cicle de l’excel•lència

P.- Aleshores, com podem, amb vells o nous valors, sortir de la crisi?

R.- Fixeu-se com tots, d’alguna o altra manera, acomplim o hauríem d’acomplir els principis que Deming ens recorda, de tal manera que planifiquem, fem, revisem i corregim, i com ho fem en les nostres activitats quotidianes d’una manera ben formal, i ens adonarem com allò que fem no obtindrà mai un resultat adequat, si no apliquem el principi de Deming i no cal ni que sigui excel•lent com pretenen les escoles de negocis, en la gestió política només cal que sigui allò que s’espera, que és el que s’entén com a eficàcia, que estaria en diàleg amb la eficiència que seria el requisit de fer allò que cal amb la economia de temps i de recursos necessària, de tal manera que el diàleg aquí també, en la gestió pública, té, a més, unes variables dependents, aquelles que conformen el cicle que descrivim, que podem anar-lo complicant tant i com vulguem però on les essències del principi hi són sempre presents, més unes variables independents, que van incidint en cadascuna de les fases del procés de la gestió política.