albertbalada

Archive for Agost de 2015|Monthly archive page

Migracions

In immigració, integració, política, politiques d'asil on Agost 31, 2015 at 12:29 pm

L’absència d’una política migratòria comuna de la Unió, la manca d’una política comuna sobre refugiats polítics, els interessos diversos de les diferents potències europees respecte dels conflictes al sud i a l’est de la mediterrània, evidència un garbuix de males praxis, o senzillament la seva absència, el que posa de manifest polítiques maniquees que deixen al descobert una Confederació absent, fins i tot a les problemàtiques que s’aboquen més que no pas s’evoquen.

La lenta maquinària ademocràtica europea ajudada també per uns lideratges febles, un parlament europeu que transita per les orellades de morfeu, son el caldo de cultiu de la niciesa. L’arribada de més d’un milió de refugiats, si se suma els sub saharians als sirians i afganesos són una xifra a tenir en compte, també, perquè poden desestabilitzar les zones en les que s’ubiquen,`i per tant cal exercir un control sobre aquest flux migratori que es miren embovats i amb exegesis primàries els mèdia.

l’existència de màfies que ja no trafiquen amb,  o també, amb narcòtics i ho fan ara amb essers humans, com a les millors èpoques del trànsit de persones en contenidors cap a Europa i les Amèriques,  mimetitzant el valor nul dels humans al que tenia a la època feudal, sense accions coordinades a nivell internacional, on les agencies oficials i les de les Nacions Unides, són mers observatoris de gent col·locada que res sap sobre el que té entre mans, ens posen de manifest la cavalcada animosa cap al caos i el desastre al que estem encaminats.

“Sense costos pressupostaris”, caldria establir oficines de control del refugiat, per registre i determinació del que ho és per motius de guerra, polítics o simplement econòmics, establint Centres d’Internament (CI) on amb les atencions sanitàries i d’alimentació, abillament, sanejament, ensenyament i allotjament deguts, es pugui determinar la seva integració o no en les societats de recepció en funció de la seva condició, facilitant-ne el retorn als llocs d’origen dels que no puguin ser considerats “refugiats” com aital. El temps d’Estada al CI,  no ha de ser especialment curt, doncs calen períodes d’adaptació que anirien determinats per les circumstàncies de cadascú.

Les onades migratòries no són cosa nova, la història ens ho mostra, com ens mostra també la necessitat de salvaguardar el gra de la palla, no oblidem que Europa està en el punt de mira d’una guerra que no sembla que vagi pas amb aquests líders que es miren el melic, i està enllà mirant-nos com lloc a ser envaït o directament destruït per “infidel”.

La suposa tolerància babaua  de determinades opcions polítiques no porta sinó al desballestament de les bases comunes sobre les que ens assentem en benefici de l’èxit de qui s’inspira en la diàspora del mal al preu que sigui, també de tenir corifeus que xiulen als concerts i blasmen banderes que no són les seves, aquests és el nou snobisme “power flower”.

© Albert Balada és lllicenciat en ciència política i Sociologia i Master en Immigració, exclusió i polítiques d’Integració Social

42771.th_max

Anuncis

La connexió de les dues revolucions (II)

In filosofia, Independència, política, Secessió, sociologia on Agost 25, 2015 at 3:40 pm

Quan el castellonès Pedro Garcés de Marcilla[i] ens explica al 1798, d’entrada com a testimoni proper, tot i  què només sigui en el temps, als fets revolucionaris nord-americà i francès que:

“…el Doctor Franklin s’ocupava principalment en negociacions polítiques, però també trobava temps per dedicar-se als estudis filosòfics“

O quan afirma què:

“no només es dedicà Franklin en aquest temps –referint-se al període com a Ministre plenipotenciari destinat a Europa— als negocis polítics, sinó que també es va entretenir en composar algunes obres i discursos propis del seu geni, que publicà a París…”.

Se’ns està  descobrint, no només al científic, no només al polític, sinó també al filòsof i en concret al filòsof de la política, que és el què de fet era, també, el diplomàtic nord-americà.

Haurem de considerar obvi, doncs, que el fet de fer públic el seu pensament, d’editar-lo, i precisament a la capital francesa on s’estava i on era especialment respectat com a pensador i com a científic, era si més no, una clara vocació conformadora amb la opinió publicada,  de la opinió pública de la seva època.

La seva formació autodidàctica[ii] ens mostra una persona amb una voluntat fèrria d’estudi, si atenem al que ens indiquen les seves memòries, el que hauria de definir una personalitat enciclopèdica, molt culte, amb una formació amplíssima que abastaria prou més enllà de lo pròpiament científic també en connexió amb els il·lustrats europeus, en gran part francesos, sinó també respecte dels àmbits del dret, com de la història, com de la filosofia, com de la política. Lla sociologia o l’antropologia, com a tals, encara no hauran estat establertes.

Benjamin Franklin al ser destinat a París, podria acabar contemporaneïtzant en la seva estada amb tots ells, aquells que coneixia per les seves obres, els enciclopedistes, encontres que no serien pas fortuïts, sinó cercats, com també cercaria d’ influint-los[iii], en la substitució de la societat estamental per un nou ordre social que encara a França era a les beceroles.

Definir, per tant la substitució i la ruptura que ja s’havia produït de manera evident entre les colònies i la metròpoli en el cas americà .

El fet de considerar la revolució com un fet eminentment parisenc[iv], més que no pas territorial abundaria la tesi que a banda dels conspiràbuls i  radicals de tota mena i lloc –que de fet acabarien assumint-ne el poder fins a l’adveniment de l’Imperi, era enllà, al París il·lustrat on s’acabaria produint la transferència del poder polític, enllà on es dibuixarien determinats principis basats en explicar, traduir o interpretar la situació, principis que sorgirien específicament d’aquells ambients intel·lectuals que ara conreava Franklin.

Parlem d’establir els postulat “ideològics” que haurien de definir al moviment revolucionari, inspirat en aquesta primera etapa “pre-revolucionària[v]”, és a dir abans de 1789[vi], en principis filosòfics molt propers als que ell conreava i que havien inspirat la revolució americana, tot i que ell no en fos de facto el redactor de la proclamació americana, quina autoria s’atribueix a Thomas Jefferson.

(Codi de Propetat Intel·lectual 0912065069550 Safe Creative)

A la fotografia el retrat de Benjamin Franklin al 1767 fet per David Martin, conegut com “el retrat del polze” que és a la Casa Blanca a Washington.

Franklin retrat David Martin

[i] Garcés de Marcilla, Pedro. “Vida del Dr. Benjamin Franklin: sacada de documentos autenticos” Pantaleon Aznar, Madrid. 1798, quin original es conserva a la Universitat Complutense de Madrid. Pag. 162 i 185. Es tracta, però,  d’un text que l’autor tradueix de l’anglès i que s’atribueix, segons expliquen Pastor Fuster, Justo, Bautista Muñoz, Juan i Ximeno, Vicent a “Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros dias: Los autores desde el año 1701 hasta el presente de 1829” Ed. J Ximeno. Valencia. 1830 pag 384

[ii] «preferia quedar-me en el taller – la impremta es convertia en una empresa pròspera, gràcies a encàrrecs com el de la emissió de paper moneda en les 13 colònies- llegint libres –parla dels textos de la il·lustració-  que unir-me als meus companys «bevedors de cervesa» Autobiografía. Benjamin Franklin. Cátedra, Madrid, 2012

[iii] «Franklin es trobava enllà –a Paris- amb l’objecte d’obtenir suport per als revolucionaris americans, però possiblement també ajudés a aplanar el camí als revolucionaris francesos»  Alberto Leon Cebrián Las Revoluciones Masónicas. Ed. Bubok. 2014. pag 144

[iv] «En canvi, la Revolució francesa, fou una autèntica revolta de clase que esclata en el cor mateix de la nació…» Madison, Smart Bell.  Lavoisier en el año uno de la Revolución. Antoni Bosch editor, 2013. pag. 151

[v] Lüsenbrink, Hans .Jurger. La Bastille dans l’imaginaire social de la France à la fin du XVIIIème siècle. Revue d’histoire moderne et contemporaine. Paris. 1983

[vi] Braesch, Frédéric. 1789: L’année cruciale. Editions Gallimard. Paris. 1941.

La connexió de les dues revolucions ( I )

In Ciència Política, filosofia, Independència, sociologia on Agost 23, 2015 at 4:19 am

Durant nou anys[i], del  1776 al 1785, Benjamin Franklin[ii], fou nomenat pel Congrés Continental dels Estats Units d’Amèrica: Ambaixador plenipotenciari a Europa, amb seu a París.

El primer diplomàtic, de la recent instituïda Confederació Nord-americana, va desenvolupar una tasca política de primer ordre, que alguns teòrics centren en la recerca de suport financer i militar.  Probablement, però, va fer alguna cosa més que aquest encàrrec diplomàtic.

Seria Franklin el personatge de Filadèlfia al que es referia el Compte de Capella el 1786 al dirigir-se als productors vitivinícoles de Châteauneuf-du-Pape? De fet, curiosament, el carregament de la comanda feta d’aquest prestigiós vi francès, acabaria tenint com a destinació  final la revolucionària ciutat de Boston[iii].

Tot i que amb el temps el polític nordamericà arribaria a ser fortament associat amb Filadèlfia, Franklin va començar la seva vida a Boston, on havia nascut el 17 de gener de 1706 i la data de l’encàrrec vitivinícola a que refereix el compte de Capell, és feta quan el primer ja és retornat a nord-amèrica,  estem parlant, però , del segle XVIII i potser les referències no són del tot clares o, en tot cas, l’encàrrec podria ser anterior al seu retorn o podria quedar encara a Paris algun dels seus col·laboradors.

El fet, ens permet d’afirmar que les relacions franceses amb els revolucionaris nord-americans podrien anar una mica més enllà de la cerca de suport financer i militar amb quin encàrrec havia arribat a França l’ambaixador.

Probable, doncs, seria que, malgrat el retorn de Franklin dos anys després de la signatura del Tractat de París[iv] en 1783, pel que es concloïa la Guerra de la Independència nordamericana, la voluntat transmissora de l’ideal revolucionari fos fefaent.

Aquell mateix any, el de la signatura, el diplomàtic nord-americà faria editar a París la “Declaració d’Independència i les constitucions de les tretze colònies”, el que podria suposar, més enllà d’una senzilla voluntat editorial, una clara i ferma voluntat de difusió dels ideals que es vertíren en el text proclamatiu com en el mateixos texts constitucionals, el que n’evidenciaria una explícita voluntat de forçar, d’intervenir, en els affaires francesos.

És partir de la seva implicació social, de fet força coneguda i estesa en els ambients de les elits, com Franklin hi incidiria, aspecte aquest que ha estat menystingut per la historiografia clàssica, en no donar-li, en general més que el valor anecdòtic d’un home gran -tenia 70 anys quan arriba a França- i “bon vivant”, medrador en els “ambients” capitalins, però en realitat aquella mateixa activitat social ho seria alhora intel·lectual i amb una clara vocació revolucionària, amb evident relació amb la revolució que es coïa en determinats ambient i que  hauria de succeir després de la seva marxa del país on havia estat centrat el quarter general de la seva Ambaixada plenipotenciària, ubiació feta per raons, també força evidents, les “regions centrals” del món del XVIII tenien dos capitals: Londres i París, de  la primera se’n volien desempallegar i però amb la segona hi volien establir un contacte que el definiriem com a “especial”

Hi ha poques referències relatives a aquella edició francesa de la declaració feta per Franklin, de fet les edicions de la proclamació i les constitucions en serien fins a  un total de dotze, i per descomptat tampoc ens han estat transmessos els motius que el portarien a fer-ho en laquella, com en el les altres edicions, doncs tots els estudis s’han centrat en el treball dut a terme per garantir el suport francès durant la guerra icom també en la cerca i captació de recursos. I és lògic, per altra banda aquest silenci, si tenim en compte la manifesta voluntat de neutralitat com de no participació en els conflictes europeus per part del nou govern nord-americà[v], al que representava el polític, per tant, ben poc o gens se’n sap, sensu strictu, de la capacitat d’influència que hagués pogut exercir aquell vell diplomàtic.

Està documentada, però, la seva especial relació amb l’il·lustrat Voltaire, com la que mantindria amb el Compte de Mirabeau, amb el compte de Buffo, o amb La Rochefaucauld, Turgot o Condorcet[vi], aquests tres darrers que en facilitarien bona part de les traduccions -i versions- de la Declaració i les constitucions de les tretze colònies[vii], texts que esdevindrien per ells mateix una de les referències filosòfiques i polítiques de la societat francesa en totes i cadascuna de les traduccions diferents[viii].

Si bé que la fama que ha deixat Franklin,  a banda de la de polític i diplomàtic d’alta volada, malgrat la seva formació autodidacta, és la d’un home de saló, que és en realitat on aprèn la màxima possibilista sustentada pels pluralistes que “la millor solució és la mitjana, la que satisfà a tothom”[ix], el que ara coneixem  a través de la  teoria política del joc de suma zero de la economia aplicada a la política[x].

Diferents estudis teoritzen d’aquesta influència consubstancial a la seva incardinació social en el París de la època que contribueix a establir-se un nexe d’unió que se’m fa prou evident, entre el procés revolucionari nord-americà i el naixent procés revolucionari francès[xi] que hauria d’esdevenir, com alguns teòrics apuntarien ja en el segle passat, procés que s’estableix a través d’aquell qui en la seva autobiografia[xii] ens explica com la seva passió primera hauria estat la de treballar de mariner, a través d’“aquell a qui els francesos descobreixen i que els venia a demanar suport polític, financer i comercial”[xiii] rebut però com científic de prestigi i que els acaba influenciant de manera notòria, fins al punt que, de facto, el podríem considerar com a coautor de les dues realitats revolucionàries de la època a ambdues bandes de l’atlàntic, potser de manera subtil, de manera “política”;  no en va França declararia tres dies de dol nacional el juny de 1790 quan se sap de la seu decés el 17 d’abril del mateix any a Filadèlfia.

(Codi de Propetat Intel·lectual 0912065069550 Safe Creative)

franklin foto

La fotografia és del retrat original de Joseph Siffrein Duplessis fet al 1785 que s’està al National Portrait Gallery de Washington

[i] Butlletí Informatiu de la Ambaixada dels Estats Unit – Panamà ,Gener 2006

[ii] Canada, Mark.Benjamin Franklin. Encyclopedia of American Literature, 2008

[iii] Bailly, Robert. Histoire de la vigne et des grands vins des Côtes-du-Rhône, Avignon,‎1978.  p. 108.

[iv] Treaty of Paris (1783)  U.S. National Archives & Records Administration.  Washington, DC

[v] Stacy Schiff (2006). A Great Improvisation. Franklin, France, and the Birth of America. Macmillan. p. 5.

[vi] A. Condorcet O’Connor, et M.F. Arago, « Condorcet, De L’influence de la Révolution d’Amérique sur l’Europe. Par un Habitant Obscur de l’Ancien Hémisphère, 1786» Tome Huitième, Firmin Didot Frères, Libraires, Imprimeurs de l’Institut, Paris, 1847, p. 11.

[vii] Hill, David Jayne « A Missing Chapter of Franco-American History », The American Historical Review, Vol. 21, No. 4 (Jul., 1916), p. 712.

[viii] Nally, Ginger C. «Une étude de la traduction, de la publication, de la dissémination, et de l’impact des écrits politiques de la Révolution américaine sur la société française et sur la pensée politique française jusqu’en 1800». National University of Ireland, Maynooth for the degree of Ph.D. in the Department of French October 2011

[ix] Lerart, Christian. Benjamin Franklin, quand l’Amérique s’émancipait. Presses Universitaires de Bordeaux. 1992. Pag 64

[x] von Neumann, J.; Morgenstern, O. (1944). Theory of Games and Economic Behavior . Princeton University Press New Jersey.

[xi] Lerart, Christian. «Image et influence de Benjamin Franklin en France avant et pendant la Révolution de 1789» a Le Discours sur les révolutions. Tome I. Paris Econòmica. 1991.

[xii] Franklin, Benjamin  et Audouze, Jean. Moi, Benjamin Franklin: Citoyen du monde, homme des Lumières, présenté par jean Audouze. Ed. P Dunod, 2013. ag 44

[xiii] Maisonneuve, Cécile. Benjamin Franklin, l’ami américain. Dossier /Amerique: des origines bien françaises. Mensuel nrº 743. Novembre 2008. Page 58.

Breu estudi simbòlic sobre la Palma Nuova de Vicenzo Scamozzi

In arquitectura, Art, política, simbologia, sociologia on Agost 6, 2015 at 7:13 pm

En el segle XVI en plena època renaixentista alguns arquitectes començaven a cercar un nou ordre en la renovació dels vells burgs medievals tot projectant ciutats de nova planta.

La cerca d’una ciutat ideal, oposada al model caòtic i desordenat de l’edat mitjana, començaria a ser una constant.

També Vincenzo Scamozzi (1548-1616) que escrigué un dels més importants tractats de l’època “La idea de la arquitectura universal” editat al 1615( 1) i dissenyà una de les ciutats més sorprenents i extraordinària fins avui construïda: Palma nuova.

Les raons de la seva forma sempre s’han atribuït a les necessitats militars, ben cert, en les necessitats de defensa com de divisió de l’atacant, però també cal cercar-ho en la filosofia i el pensament en una època en la que es cerca la perfecció en el conjunt de la societat, els ideals d’una utopia, que també seguirien en el segle posterior, amb una forta càrrega simbòlica en la utilització oculta de formes geomètriques amb significació específica.

Tot i que la forma de la primera muralla exterior, com de la interior, que en conté una tercera de superposada, prenen la forma del enneagrama regular, és a dir una forma d’estrella de nou puntes del grec εννεα, (ennea: nou), y γράμμα (gramma: traça), ens podrien fer pensar en sistemes que usen el nou com a element en aquella època, com per exemple els nou planetes coneguts, ara en són vuit, o fins i tot el simbolisme del panteó de les deïtats egípcies o Hesíode que contava com a nou les muses divinitats de la inspiració poètica i de les arts, però m’aventuraria a pensar en una possible referència al misticisme aritmetic‑geométric pitagòric doncs per Pitàgores els números eren símbols jeroglífics mitjançant els quals s’explicava les idees relacionades amb la natura de les coses(2). Tot i com bé diu Joan Botta (3) “els pares fundadors de la ciència moderna ja estan molt lluny de l’especial religiositat pitagòrica i així poden veure en la matemàtica un llenguatge instrumental extremadament útil per a entendre el món”, ens quedarà doncs per esbrinar la eclecsis simbòlica d’aquesta triple estrella de nou puntes.

Scamozzi, però, trenca la projecció de la figura central que conformen els dos perímetres exteriors de la ciutat que conformen aquella estrella de nou puntes per definir-ne un nou polígon, un octograma, polígon de vuit costats que s’origina a partir d’una estrella de vuit puntes, també coneguda com estrella de Salomó (veure figura en fotografia 2), quin dibuix perímetral en determina una àrea octogonal, tot i que per altra banda, i de nou, la estructura tampoc la manté, , de fet, en definir-ne una plaça central que pren forma d’hexàgon regular, amb una segona figura que en parteix del dibuix dels carrer principals que surten d’aquell hexàgon i defineixen un segon polígon.

La primera forma té un alt contingut simbòlic, doncs l’hexagrama (veure figura en fotografia 1) ens apareix a partir de la determinació de la estrella de sis puntes que és la estrella de David, quin interior en determina aquell hexàgon que es dibuixa en la plaça central i d’on surt la segona estructura a partir de la delimitació dels carrers que surten de la part central del hexàgon, tot travessant, tanmateix, la meitat dels costats de l’hexàgon, de manera que se’n defineix una infra estructura piramidal que es projecta des del centre mateix d’aquesta estructura simbòlica, i que des d’una perspectiva tridimensional ens permetria de veure’n una piràmide hexagonal regular.

© Albert Balada
6 d’Agost de 2015

(1) Scamozzi, Vicenzo “La idea de la arquitectura Universal” una edició de 1736 es conserva al Museu d’Arquitectura i Urbanisme “Josep Mas Dordal” d’Almacelles.

(2) González Urbaneja, Pedro Miguel . Pitágoras (Siglo VI a.C.) – Página 3. Centro Virtual de Divulgación de Matemáticas. Real Sociedad Matemática Española.

(3) Botta, Joan. Càlculs Grecs. Revista Digits. 2007

palmanova-00 (1)palmanova-00

Intervenció en la taula rodona d’anàlisi de la encíclica de Francesc I: Laudatio Si

In Ciència Política, Conflictologia, Geoestratègia, Geopolítica, política, Religió, sociologia on Agost 6, 2015 at 7:09 pm

Convidat pel Bisbe de Lleida, Joan Piris, el 3 de Juliol de 2015, he participat en una taula rodona presentada pel Periodista Jordi Pérez, amb l’economista i President de “Justícia i Pau” a Lleida, Rafael Allepuz i el Filòleg i ecologista David Colell, d’anàlisi de la encíclica vaticana “Laudatio Si´” de Jorge Mario Bergoglio (Francesc I), en tant que politòleg, sociòleg i historiador del pensament i aquesta ha estat la base de la meva intervenció.

Gairebé 100 anys després que Woodrow Wilson revolucionés, amb les seves propostes al Congrés nord-americà, les relacions internacionals, arriba potser d’una manera premonitòria la encíclica de Francesc I, en un moment de declivi de la diplomàcia que havia deixat de ser secreta i ara ho torna a ser, veiem sinó el cas del TTPI USA-UE, o en el descrèdit de les Nacions Unides hereva de la Societat de Nacions.

El document vaticà arriba en el moment en el que s’està gestant el futur protocol de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) de París de desembre de 2015, que substitueix al de Kyoto de 2005 que es basarà en gran mesura, com sempre, en el compromís voluntari de reducció de gasos d’ efecte hivernacle i per tant serà sotmès, molt probablement, a negociació enganyosa.

No és, per tant la encíclica, com jo ho veig, un document neutre ni neutral : pren posició en l’àmbit geo–polític, demo-polític, eco-polític, socio-polític i crato-polític per “poder” d’influència més que no pas per “poder” a sensu estrictu

Parlem d’”un document, en la forma de carta, enviat als bisbes del món sencer”. Per tant de posició doctrinal sobre temes diversos, que en matèria politològica i sociològica es venen donant des de Pius XII
En principi, al meu entendre, haurien de generar assentiment, obediència i respecte entre els seus fidels i la seva organització, però ja ens adverteix en el text, que pretén que vagi més enllà de la pròpia comunitat cristiana catòlica.
Punts que jo en destacaria des de la perspectiva sociològica i politològica que aborda la encíclica:

• Ens parla del sentiment de pertinença
• Estableix com pertoca una Hermenèutica cristiana
• Discrimina entre lo Políticament correcte respecte de lo políticament incorrecte
• Posa en valor la Tradició hebraica
• Aposta per la reconstrucció dels valors primigenis
• Ens parla i és obert a la revolució de les idees, a la revolució tecnològica, sempre en el bé comú
• Alerta sobre la sobreexplotació dels recursos fòssils
• Ens Planteja la Interconnexió entre:
1. la contaminació i el canvi climàtic,
2. la mala gestió de l’aigua,
3. la pèrdua de la biodiversitat,
4. la gran desigualtat entre regions riques i pobres,
5. la debilitat de les reaccions polítiques davant de la catàstrofe ecològica.
• Denuncia:
1. l’ús desproporcionat dels recursos naturals
2. El deute extern dels países subdesenvolupats convertit en un instrument de control.
3. l’Emmascarament dels problemes ambientals o sub estimació dels advertiments

I el que em sembla més interessant, d’una manera transversal fa una Crida a eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial, causes més polítiques que econòmiques

Els factors: polítics, militars, econòmics, socials, ètnics, cognoscitius i psicològics, ens defineixen un sistema internacional complex i conflictiu, com d’alguna manera també se’ns defineix en el text que comentem.
Per fer un breu apunt, diria que som lluny del final de la historia i del darrer home que ens pronosticava Francis Fukuyama al 1989, però molt a prop Arnold Toynbee qui ja al 1958 pronosticava com la civilització era posada a prova o del xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial que pronosticava Samuel Hantington al 2006.

La encíclica esdevé per a mi: diàfana i clarificadora, amb una perfecta agregació del jo al nosaltres, i ens porta a observar com alguns ja hem expressat, que el sistema liberal-democràtic no ha de ser només una forma d’expressió política, sinó aquesta hauria de ser, abans que res, un model de vida, un model de valors d’ètica col•lectiva.

Però veiem com el conflicte és l’eix central de les relacions internacionals, on el poder polític, que és una relació humana, esdevé com la capacitat d’imposar la seva voluntat sobre les altres unitats, Estats o territoris.

Si al 1945 s’intenta crear després de les segona gran experiència bèl•lica un sistema de cooperació multilateral, veiem com en la escena internacional s’exacerben crisis, conflictes, relacions de dominació i violència que són la essència mateixa de “lo polític” en el segle XXI.

Hem de tenir present com hem passat d’un món binari a un món binari-pluralista que se sosté en la idea d’un món en sempre en discòrdia, el que Yves Lacoste defineix com dels “grans discursos maniqueus” que és una forma suau de dir-ho i jo hi afegiria de perversió en els processos de decisió, comunicació, negociació, materialització, basats en l’enfoc del benefici previst, que ens defineix un món en desconfiança mútua, culpabilització de l’adversari i amb una actitud i simplificació bàsicament negativa.

Ja per concloure, diria que hi ha un nexe d’unió entre la liberal democràcia i els drets humans, entesos aquests com expressió contemporània dels elements primigenis de la nostra condició humana, inspiradores ambdues dels principis, normes i valors que han de constituir formalment la nostra vida, també en l’ordre global, quins dèficits descriuria com de: institucions dèbils i els lideratges pobres i per tant, benvinguda sigui la exegesi de Francesc I. confe bisbat