albertbalada

Pulsions Catàrquiques

In Ciència Política, Partits Polítics, política, Secessió, Sistema Electoral on gener 11, 2016 at 6:59 pm
eleccions al parlament gràfica de vots

Gràfica de l’evolució de tendències al Parlament de Catalunya 1980-2015

Dades-Eleccions-2015-Catalunya

Distribució d’escons a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015.

 

 

 

 

“Si perds els teus diners, no has perdut res. El diner ve i el diner el diner se’n va. Si has perdut la teva salut, has perdut la meitat del tot. No ets la persona que eres abans. Però si has perdut la resolució, ho has perdut tot”[1].

 

Des del 2008[2], molta de la gent de Catalunya, per una o altra raó, podria qualificar la seva perspectiva de tot plegat  a partir de determinades afirmacions: cansament, desmoralització, esgotament, frustració i tantes altres qualificacions com podrien ser emprades…

Se’m fa obvi, per altra banda, a 8 anys vista d’aquella data que aquella, marca un punt d’inflexió transcendent en el segle XXI, que defineix el que ha passat en aquests anys, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món.

En podríem extreure una conclusió ben simple i és que alguna cosa ha canviat, encara que vulgui’s fer-se’ns veure com que no, encara que el model que heretem des del segle XIX estigui ja en absoluta posada en qüestió i, vulgui’s fer-se’ns veure com que no, amb una certa bonhomia, és cert.

Però perquè tot canvia,  cal que això sigui percebut:

Primer, amb el convenciment clar que tota catarsi comporta una cerca important de saviesa, de pensament, de reflexió, i en paral·lel, amb la perspectiva que ens cal tenir focalitzada en el resultat del mudament en el llenguatge, com també en les noves circumstàncies.

Són, precisament en aquestes noves circumstàncies  que, des de la meva perspectiva  se’m determinen inevitables, les que es defineixen a partir d’un daltabaix inevitable dels ítems que s’han anat definint a partir de la darrera revolució industrial.

Perquè aquella circumstància que, d’entrada he acotat temporalment en el 2008 -tot i que podríem considerar si no es fruit d’un context temporal més ampli-, ens arriba acompanyada d’una nova revolució industrial, la tecnològica, inevitable, altera, vulguem-ho o no, els tradicionals models productius i socials i no necessàriament de manera negativa.

Aquesta revolució haurà de comportar una important dosi de saviesa política que faci les acurades correccions, els ajustos  necessaris en ares a la justícia social de la que ja ens n’havia parlat Aristòtil[3] -més enllà de les conceptualitzacions que han permeat en les teoritzacions posteriors-.

És aquest un context catàrquic[4], entès en el sentit etimològic del terme: de transformació, de significat, d’experiència històrica en definitiva, concretant-se a partir d’una mena d’obra tragicòmica, en la que es defineixen tensions, passions i compassions, estímuls, frustracions, anhels, desitjos, semblances emocionals que igual com afecten l’home, també afecten a la  holística social i per tant a les estructures “burocràtiques” que en defineixen la nostra societat, les nostres societats, totes afectades en major o menor mesura amb cronologies molt concretes que venen definides per variables que els són pròpies.

Aquestes pulsions catàrquiques es fan paleses en el cas de Catalunya, a partir de l’intent “reformador” de les seves estructures institucionals al 2006, encara no s’havia arribat al “Crash” al que em referia a l’inicia de l’article, però les condicions desestabilitzadores globals planaven en un ambient ja enrarit de negada recessió, amb l’esclat de les “bombolles” de les empreses tecnologies, l’augment “fictici” dels preus de les propietats, l’aparició d’”instruments foscos” de finançament bancari com els CDO, un augment exponencial dels préstecs hipotecaris o l’aparició del model de préstec sup-prime.

En aquest context, Catalunya reforma el seu instrument d’organització institucional, l’Estatut d’Autonomia, una reforma que Espanya s’estableix a partit d’un sistema legal que requereix una pacticitat extraordinària, la del Parlament de Catalunya i la del Parlament espanyol que l’han d’aprovar en correlació, a més d’atorgar al resultat legislatiu una legitimitat que requereix els reconeixent en la ratificació referendària.

El procés no va ser fàcil, el pactisme exigit, no va existir i el Tribunal Constitucional espanyol acaba corregint el 2010, ja en plena catarsi global,  de manera impensable i de legitimitat discutible, la voluntat popular expressada en la ratificació estatutària, un cop havia fet el seu recorregut legislatiu, la catarsi particular havia començat a Catalunya.

Els eixos d’abscisses són els primers que es ressenteixen del fet i acaben reflectint una metamorfosi social i política que acaba definint Catalunya redescobrint un mapa polític que es sacseja, un mapa social que es transforma i una determinada consciència que comença a fer efecte de pluja fina en un cos social.

La consciència autonomista, fonament del pacte constitucional de 1978 que inspiraria els Estatuts d’Autonomia de 1979 i el de 2006, havia transitat del pensament majoritari a ser un pensament, sinó residual, si que sense la força aglutinadora en que havia perviscut, si més no, fins al 2010, distribuïda a partir d’ara entre diversos colors polítics, la consciència secessionista prenia un cos inusitat, del pensament minoritari a un creixement exponencial.

Des de l’inici de la segona dècada del segle XXI es succeirien espectaculars expressions de “força popular” en manifestacions multitudinàries. En paral·lel, a Espanya, es produeix el rescat bancari, camuflat amb el subterfugi de “Sanejament del sistema financer espanyol”, i el rescat i  supressió del model de Caixes d’Estalvi, força arrelat a la tradició mediterrània. Tensions pressupostàries i aquell efecte catàrquic que porta a un intent referendatari a través d’una consulta al 2014 que seria també neutralitzada pel Tribunal Constitucional.

L’any 2015 evidencia ja de manera força més clara l’expressió política d’aquell procés catàrquic general de “no tan llarg recorregut”, escassos 8-10 anys, i què, com deia, afecta no només a Catalunya; les eleccions municipals de maig de 2015, distorsionen el mapa polític local habitual, un relleu generacional, però també noves maneres, noves formes, potser un cert batibull ideològic, encara, sacsegen la tradicionalitat “dinàstica” en el concert polític, quelcom que es repetiria en les eleccions generals de desembre de 2015, i entre ambdues, unes eleccions autonòmiques a Catalunya, que beuen, intensament, del procés transformador que hom respira, tant des de la perspectiva ideològica com des de la perspectiva de la conceptuació nacional.

Si bé que amb les matisacions òbvies i les resistències pròpies d’un model de partits heretat del segle XIX, encara que la restauració democràtica espanyola sigui de recent factura, hi ha un intent de plantejament de llista unitària transversal i cívica, llista de país, que ho acaba essent a mitges, amb voluntat majoritària i aglutinadora del costat sobiranista i una llista de la esquerra radical que suma diferents moviments també radicals, amb un objectiu compartit amb les matisacions que són pròpies per la diferència més de formes que ideològica que apuntava ja abans de saber-se el resultat a la necessitat de pacte entre ambdues formacions.

De l’altre costat s’aglutinen en un espectre ideològic ample, dividits per grups electorals propis, forces velles i forces noves amb esperit vell, que bastien el no sobiranisme  per un costat i el federalisme argumental i el refredentisme per l’altre.

El resultat electoral de les eleccions del 27 de setembre de 2015 a Catalunya atorguen un resultat d’ample espectre al sobiranisme, diríem que pretesament secessionista en les dues forces que el defensaven, quina aritmètica (62 + 10) permetia superar els 68 escons que suposen una majoria absoluta en un parlament de 135 escons.

La suma dels valors estètics d’ambdues formacions que conformaven una majoria secessionista abocava a la maximització de les seves pròpies contradiccions i diferències, contradiccions i diferències que eternitzarien qualsevol arribada a un acord de “governabilitat”, que, en aquestes circumstàncies, però, tenien uns eixos comuns compartits que no aconseguien de ser el valor principal d’aquesta catàrquica situació negociadora.

El 10 de desembre, gairebé esgotat el termini que havia de dur a unes noves eleccions, amb la proposta d’un candidat de consens es des bloquejava la situació i s’introduïa amb ell un element distorsionador positiu a la tensió viscuda, el que reconduïa positivament la situació, de manera que “semblava” que el procés transformador assolia un nou lideratge aplegant totes les sensibilitats favorables i els seus respectius valors estètics i una nova embranzida.

Com ja apuntava en el meu assaig[5] sobre l’Estat propi, “la consideració principal de tot Estat que s’aprecií com a tal en el segle XXI, en la seva existència i reconeixement, hauria de ser la de la seva radicalitat democràtica, no des de la perspectiva de l’ús del concepte democràtic com a definidor del sistema, com s’acostuma a emprar en determinades formulacions ideològiques de caire “populista”, en les que  el concepte democràtic esdevé un instrument més enllà de l’axioma que representa, significant una actitud distinta de la seva significació real, emprant-se com a instrument contrari, en el sentit que tot el que es pensi de manera distinta no és democràtic.”

I és en aquesta radicalitat democràtica, en la que cal ara posar en valor una essencialitat fonamental, el reconeixement de la persona, del ciutadà,  com a eix primordial de tota acció política que hagi de ser desenvolupada, també la de les estructures d’Estat de produir-se la secessió.

Caldrà també acurar el mapa dels recursos terminològics emprats, que, com deia en aquell assaig, cal usar de manera molt concreta i correcta, perquè es té entre mans “l’existència d’un dels principis que n’haurien de determinar la essència mateixa del concepte vinculada a l’orde de la ciutadania “

Sembla que la secessió torna ja no a plantejar-se com un dret de darrer recurs com ens explica Buchanan[6], sinó com un dret primari, el dels ciutadans de subjectar-se al seu propi Estat, doncs en l’estadi anterior no es veuen representats, tant si és per raó d’enquadrament[7] com per adscripció o associació[8] en aquesta catarsi col·lectiva que sacseja la societat catalana.

Caldrà anar seguint amb atenció les següents setmanes i mesos el programa de govern, el seu grau d’acompliment però no només, també la adequació de cadascuna de les passes als requeriments de la Ciència Política, que, no pot ser deixada de banda en ares a les necessitats polítiques i de partit.

 

 

 

[1] Proverbi jasídic citat pel Rebe Mendel Futerfass

[2] La crisi financera mundial del mes de Setembre-Octubre de 2008 una de les pitjors des de la Gran Depressió (1929), que va donar lloc a un “crash” borsari històric i les seves conseqüències polítiques, econòmiques i socials.

[3] Palacios, Alfredo (1954). La justicia social. Buenos Aires: Claridad.

[4] Diccionario de Filosofía. 1a (en castellà). Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003

[5] Balada. Albert. Ètica i Estética en una Catalunya Estat. Un nou model de valors col·lectius. Editorial Bubok. 2014

[6] Buchanan, Allen. “Toward a Theory of the secession” Ethics, The University of Chicago press. Vol.um. 101,   nro. 2. Gener 1991.

[7] Margalit, Avishai i Raz, Joseph. “National Self-Determination” a The journal of Philosophy, volum LXXXVII nro. 9. Setembre 1990.

[8] Beran, Harry.“The Consent Theory of Political Obligatio”. Croom Helm International Series in Social and Political Thought. Croom Helm Publishers Ltd. London. 1987.

 

Advertisements
  1. Sí, senyor. Un gran anàlisi, amic Balada. I comparteixo que el ciutadà és i ha de ser l’eix primordial de tota acció política present i futura. Chapeau!

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: