albertbalada

“Conceptes com la solidaritat i l’estabilitat no donen resposta als reptes post moderns”

In filosofia, sociologia, teleologia, Teologia on febrer 19, 2016 at 12:26 am

Text íntegre de la entrevista publicada pel diari La Mañana (de Lleida) el 14 de febrer de 2016. Pàgina 14Document-page-001

 

Albert Balada Abella. És sociòleg, politòleg, historiador del pensament, expert en immigració, exclusió i polítiques d’integració social. Ha publicat diferents obres, entre les quals destaquen “Manual de Supervivencia”, “Breve ensayo sobre el Arte y su Crítica” i “Ètica i estètica en una Catalunya Estat. Un nou model de valors col·lectius”. Fa unes setmanes va pronunciat la conferència  “Autenticitat i transformació”, dins del cicle de conferències “L’Autenticitat!, organitzat per l’EIE, la UdL, l’IREL i la Fundació Joan Maragall.

 

P.- Com a historiador del pensament, què és l’autenticitat, Sr. Balada?

 

R.- Inevitablement topem amb les polisèmies i grans paradoxes què ens situen davant les contradiccions del nostre moment històric en funció de la significació, podríem dir que lo autèntic té a veure amb lo verdader, també amb allò que és genuí, o fins i tot amb allò que és, de fet,   certificable,  i, per oposició entendríem a  lo inautèntic allò que conté una insuficient reflexió. Es tracta d’un concepte que  forma part de l’acerb del catolicisme  però què no forma part de l’acerb d’altres filosofies i religions, o, si més no,  la seva significació no és rellevant en aquelles.  Si féssim, de fet,   una primera aproximació teleològica, entenent que ens referim a la cerca de la causa darrera, veuríem que hi ha un cert entroncament amb la metafísica, així prenent com a model la conceptuació aristotèlica que ens parla dels assumptes universals i las seves causes, podríem dir que és: la  que atorga el ser quelcom,  la  que el composa, la que el provoca  i, fins i tot la que en determina la seva pròpia existència.

 

 

P.- En la conferència va dir que hi ha unes característiques ontològiques de la realitat humana, expressades pels sociòlegs moderns. Pot explicar-nos-ho més?

 

R.- Des de la sociologia, es concep l’autenticitat com quelcom d’ inseparable del que en diríem l’individualisme modern o dit d’altra manera del que anomenem “modernitat”, que encaixa respecte del  lloc, com de  la nostra funció en el món social, alguns científics socials com ara Trilling o Taylor ens les  defineixen a partir de la pèrdua de pes de la religió i la presència creixent de la mirada científica i tecnològica, de la pròpia urbanització, així com de l’ augment de les relacions socials anònimes, sobretot a partir del concepte de l’economia de mercat, de la racionalitat instrumental, com també de l’emergència de la democràcia liberal. D’altres científics socials en destaquen la construcció social, aquella cerca individual o col·lectiva, antropològica de fet, com ho fa Lindholm o, hi ha qui ho veu, com ara Guignon,  com una veritable condició que en pot definir el model democràtic, a partir de la seva virtut social. 

 

 

P.- Diu que l’autenticitat es pot llegir en quatre contextos espirituals. És interessant aquesta afirmació que lliga autenticitat i espiritualitat.

 

De fet, com deia abans, tot i que està més és una conceptualització pròpiament cristiana, així Joseph Ratzinger (Benet XVI) proposava de fet  Verona l’Octubre de 2006 una certa contextualització d’aquest lligam, al afirmar que “La autenticitat es certifica especialment amb l’amor i la sol·licitud concreta pels més dèbils i pobres”; si fem la lectura des de la filosofia Zen, veurem com en el Budisme es conceptualitza trobant-se aquest sempre present en el món de fet no existeix un budisme verdader, el Budisme fals o els vestigis del Budisme, per tant és la pròpia comprensió la que converteix el Budisme en autèntic; en el cas de la filosofia hebrea el context s’incardina en la localització de  la problemàtica inscrita en el concepte mateix de la autenticitat i en particular, en la alternativa autenticitat/inautenticitat que es determina a partir del paradigma de la pròpia existència hebrea; en el cas de la filosofia islàmica autenticitat i espiritualitat és defineixen a partir la manera del musulmà, a partir de la forma com encarar la seva espiritualitat, essent, en aquest aquesta diferencia la que confereix autenticitat.

 

P.- En la societat actual, començant Bauman, el model –diu- no és l’estabilitat, sinó el canvi, en una costant idea de transformació. Aquesta constant idea de transformació, com afecta les nostres vides?

 

R.-La sociologia en general “retrata” la societat i en defineix tot un seguit de ítems, en el cas de Sigmund Bauman,  aquest ens  descriu a través de la seva obra, però especialment a partir de la seva obra més recent, com les nostres actuals tensions no són només socials, sinó que ho són també existencials, com en la societat actual vivim en la incertesa, substancialment motivat perquè les transformacions que es donen es corresponen de manera especial  amb un debilitament de la seguretat i en paral·lel amb una manca de planificació a curt termini, amanida per altres dos  conceptes com són l’oblit i el desarrelament.

 

P.- Finalment, Sr. Balada, diu que la societat que hauria de generar estabilitat i solidaritat no dóna resposta la modernitat. Com preveu –dins el possible-  el futur?

 

R,.-  De fet, com sempre dic, els sociòlegs, els politòlegs, no som futuròlegs, no tenim una bola de vidre per endevinar el futur, però per altra banda si que és cert que el pensament científic ens permet de fer algun que altre pronòstic, amb més o menys encert. Podem observar com les  transformacions es succeeixen les  unes després de les altres,  tan en l’àmbit global com  en el local, i com  a través d’aquestes transformació es dilueixen i en reestructuren constantment les relacions dels subjectes amb els objectes i les realitats internes, externes, particular i generals dels individus, efectivament conceptes com la estabilitat i la solidaritat perden una mica el seu sentit i no donen resposta, efectivamant als reptes de la postmodernitat. Estaria força d’acord i se’m farien força vigents de Mead que establia com és en el llenguatge on podem trobar la  nostra concreció com a éssers auto conscients, on podem descobrir-nos en la nostra pròpia individualitat, el que ens acabarà permeten de ser capaços de veure’ns des de fora, per entendre’ns, de fet,  tal i com ho fan els altres, com ho fa el nostre proïsme, el que acabarà essent i definint, segons la meva manera de veure-ho, un paper primordial en la interacció social que no és altra que la recreació de la societat, que la recreació, també de les seves institucions i això és produirà, de fet s’està produint ja, en paral·lel al canvi de paradigma que també suposa la revolució tecnològica, tot, però vist com quelcom que incidirà de manera positiva en la nostra existència, perquè aquella posada en valor del que deia, del llenguatge, però també del diàleg, amarat dels canvis que ambdues circumstàncies han de suposar la nostra redescoberta de la component individual i social dels essers humans.

 

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: