albertbalada

“El Debat i el Diàleg” Sabem dialogar? Sabem debatre? Tenim les eines adequades?

In política on febrer 21, 2016 at 12:00 am

Conferència “El Debat i el Diàleg” Sabem dialogar? Sabem debatre? Tenim les eines adequades, dictada a Vallromanes el 19 de febrer de 2016. El present document, no inclou els incisos ni la segona part de la conferència en que vaig atendre les preguntes dels assistents.

Confe

Bona nit,

Agraïr, en primer lloc, la invitació que em va formular l’Associació de Dones “La Brúixola”  de Vallromanes.

Us he de dir, i no és tòpic, que em fa feliç que algú es preocupi per això, no és senzill debatre, dialogar, i fer-ho en aquests moments

Agraïr, en segon lloc l’assistència de tots vostès a aquest acte, tot esperant que acabi responent a les seves expectatives.

Permetran que no em quedi assegut per poder fer aquesta conferència, penso que això de quedar-me assegut no em permet inter actuar amb vostès, és bo que ens veiem bé.

Deia que no és senzill de debatre, de dialogar, fins i tot és complicat de pensar, perquè no ens n’han ensenyat.

Som essers que ens resistim al canvi, que tendim a observar al proïsme com a adversari, som frontistes per naturalesa.

Tinc un amic, l’astrònom Ramon Drudis que em diu que som un primats poc evolucionats.

De fet no és així, només que la nostra in culturització és dèbil, és fràgil, tothom té la paraula democràcia, llibertat, igualtat, responsabilitat, República, Secessió, Legitimitat, Legalitat, etc. etc. a la boca i moltes vegades aquests mots i tants d’altres són emprats inadequadament, fins i tot ens aquells que els haurien d’emprar correctament.

Com si les elits no estan ben culturitzades podem els comuns dels mortals esperar que la nostra in culturització no sigui dèbil?

Per tant, no ens estripem els vestits si les preguntes que ens fem al principi tenen un no per resposta.

No en sabem i no tenim els instruments adequats.

Els podem tenir? I tant què si, però és una tasca individual, de presa de consciència del que cal saber, de com fer-ho.

Espero ajudar-los una mica a desvetllar aquest camí. Eps, només a desvetllar-lo, la feina l’hauran de fer vostès.

Els proposo que jo disserti una estona, i després seria bo d’obrir un torn de preguntes,

Així que els prego que si els sorgeix alguna pregunta, s’ho apuntin i facin la pregunta un cop acabi,

Els ben asseguro que serà molt més instructiva aquesta segona part que potser la primera.

La primera i única norma  de tot debat i de tot diàleg, ens arriba d’antic, veuran que és quelcom que cap de nosaltres fem.

Hem de deixar que “l’altre” faci la seva exposició, escoltar-la atentament, no tallar-lo i quan ens sembli que ha acabat, assegurar-nos que ha acabat la seva exposició.

Un cop n’estem segurs que l’ha acabada aleshores comencem nosaltres.

I què ens demana el cos? Què fem habitualment?:

Rebatre els arguments del contrari en lloc d’exposar els nostres fonamentant-los acuradament.

Vaja, així és molt difícil d’arribar a acords i no només:

És molt fàcil d’enfadar-se.

Ja veuen que no hi ha complicació, es tracta:

  • D’Escoltar
  • De fer-ho atentament
  • De Respectar la paraula de l’altre com quelcom de sagrat, afegiria
  • I estar segur que el torn de paraula ha estat esgotat
  • D’Argumentar
  • De Fonamentar
  • De Contrastar parers
  • I d’Arribar o no a acords, no és imprescindible, si no és necessari
  • I, afegiria que cal tenir el convenciment que la veritat, en clau humana, no és absoluta, perquè hi poden haver diferents perspectives

Dit d’altra manera seria com dir que lo autèntic té a veure amb lo verdader, lo genuí, lo certificable i lo Inautèntic ho pot ser per una insuficient reflexió, per un dèficit de racionalitat, i per tant com menys certificable i menys genuí l’argument, menys vertader i menys autèntic,

però el debat i la reflexió no han d’anar per aquí, sinó en aportar valors certificables i genuïns que facin lo vertader autèntic.

Podem aconseguir-ho, o no, en el fons, tant és, si en aquell debat, en aquell diàleg, hem aconseguit d’enriquir-nos, aquest és el vertader valor d’aquell acte sublim de comunicació.

Siguem conscients que les transformacions que estem vivint es succeeixen les  unes després de les altres,  tant en l’àmbit global com  en el local; es dilueixen i en reestructuren constantment les relacions dels subjectes amb els objectes i les realitats internes, externes, particulars i generals dels individus, de nosaltres amb nosaltres mateixos.

Deia aquest diumenge proppassat a un diari local de Lleida, que la estabilitat i la solidaritat no donen ja resposta a la post modernitat, de fet el periodista va optar per titular així la entrevista, i jo em pregunto? quants de nosaltres no “discutim” i ho fem de manera vehement sobre la estabilitat i la solidaritat, i afegeixo, sense fer-ho bé i sense arguments sòlids, sense tenir la formació i la informació adequada? .

Convindran amb mi que si emprem aquella norma del debat i del diàleg que els he explicat, aquesta no resposta que deia abans,  pot arribar a esdevenir resposta, si es respecten les posicions i s’aporten fonaments Els hi diria però que cal que parlem d’un altre ítem:

Encara no he parlat de valors, cal aportar valors, també, al debat i al diàleg, No cal que siguin nous, podem fins i tot recuperar-los perquè els teníem aparcats, Segurament quan ens inculturem acuradament, quan abandonem aquella debilitat que deia al començament, aleshores veurem que dels conceptes nous que incorporem adequadament al nostre bagatge cultural , al nostre bagatge polític, incorporarem, també, aquells valors que fluiran d’una manera natural, gens abstracta.

L’any 2014, després de temps d’estudi, d’haver dictat cursos, vaig abocar tot el que havia après en un llibre de títol llarguíssim: “Ética i Estètica en una Catalunya Estat: un nou model de valors col·lectius” .

Allà explicava com “La democràcia no és ”per se” un sistema,  i ni tan sols un sistema de normes, ans al contrari i lluny de la exposició tradicional de una determinada posició epistemològica que n’estableix la seva essència en el model de la civilització grega com a base.

Parlar de democràcia significa fer referència:  a la “radicalitat democràtica”, a la permanent regeneració que ha demandat tradicionalment la societat de tots els instruments que composen un Estat, per tant estarem expressant quelcom de distint al sistema però alhora del que l’hauria d’amarar abastament, ens referim, doncs, a una essència primordial, a un principi inspirador, més que no pas a un model de representació.”

Parlava, parlo de valors i si s’hi fixen, democràcia no té res a veure amb el que els polítics ens diuen què és, al que nosaltres mateixos entenem que és, I tant com discutim de democràcia?

Quan en realitat hauríem d’ instituir-nos, com a garants del bé comú

i això només ens és possible si afrontem el nostre camí tot conreant les essències del bé com a raó essencial i única en la definició de valor primigeni d’’aquella radicalitat democràtica.

És en aquesta cerca permanent del bé en la que en la que se’ns dibuixa un escenari en el que l’egoisme que no l’individualisme ha de quedar anorreat, Expulsat de la nostra raó d’existir com a essers humans, però també en la nostra perspectiva, on es dirimeix aquella connexió amb el bé com a raó universal que ens ha de motivar.

Conrear, doncs, una moralitat responsable a la cerca del benefici social on tota actitud nostra, on tot pensament nostre s’hauria de fer palès, en una sort de moralitat universal que s’hauria de substanciar com a principi inviolable que es connecta amb la llei natural mateixa.

Tot i no  compartir els seus dogmes, m’agrada reflexionar amb unes paraules de Josep Ratzinger (Benet XVI)[1] que ens deia:

L’home no pot quedar satisfet amb un senzill i tolerant intercanvi d’opinions escèptiques i d’experiències de vida

Tot busquem la veritat i compartim aquest profund anhel, principalment en aquests temps

Quan s’intercanvien informacions, las persones es comparteixen a elles mateixes, a la seva visió del món, a les seves esperances, al seus ideals

Per reflexionar-hi perquè en definitiva ens explica com també en aquest intercanvi, en aquesta cerca, si el debat és estèril ens esvaïm una mica nosaltres en aquesta nostra humanitat.

Una col·lega meva, la professora Chantal Mouffe[2] ha estat eloqüent al parlar del diàleg, del debat, diàleg i debat expressat com els deia quan ens diu que

El model adversarial haurà de considerar-se com constitutiu de la democràcia perquè permet a la política democràtica transformar l’antagonisme en agonisme

Del factor “valor”, del factor “principi”, ens descobrim a nosaltres mateixos a mesura que ens anem incorporant a la nostra dimensió social, Incorporant-los als diferents nitxos de socialització en la vida, a la família significativament, com el primer lloc, com la primera institució que la que desenvolupar el context per poder: parlar, descobrir, harmonitzar…: dialogar.

És inevitable per a mi fer referència el llegat de la filosofia hel•lènica en el seu conjunt perquè ens transmet alhora una nova confecció del diàleg en el marc de la Ciència Política com de la Sociologia, és a dir tant en la política com en la societat, de tant com ens ha deixat la filosofia clàssica hi ha dos elements que son consubstancials a les nostres essències contemporànies:

  • el concepte del mytos
  • i el concepte del logos,

termes que esdevenen les claus del diàleg antic, però també del contemporani, la realitat dels actes amb la realitat de la paraula, la realitat dels fets amb la realitat del pensament, la realitat de l’expressió de la naturalesa humana amb un diàleg permanent entre allò que ha de ser i el que és.

I en aquesta relació dialèctica, entre el que ha de ser i el que és, si m’ho permetreu, faré un salt en el temps,

des de l’ antiguitat clàssica fins als nostres dies, per retrobar-me amb un politòleg contemporani, amb el professor italià Giovanni Sartori ,

qui ens descriu l’existència de dues perspectives ètiques a tenir en compte i per tant en diàleg, i en diàleg permanent, des d’aquesta perspectiva acadèmica que estem descrivint avui: Sartori ens parla de

la ètica de la intenció versus la ètica de la responsabilitat, que ve a resultar una aproximació del que vindria a ser una ètica de la convicció, que alhora, conforma la que podríem definir com una ètica dels principis, ètica que establiria una relació dialèctica amb la ètica de les conseqüències.

Voldria acabar amb una cita que a mi em marca i m’enmarca tota la meva recerca, tota la meva vida us diria, la cita és d’un document que va ser redactat fa 240 any, ens deia el següent:

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat.”

Quan debateu, quan discutiu, intenteu de recordar-ho i, potser, el debat i la discussió aniran per altres camins.

Bé, i fins aquí el que jo volia dir-vos, ara si que m’agradaria contestar les vostres preguntes, si és que en tinc la resposta.

 

 

[1] Discurs 20-01-2012

[2] Mouffe, Chantal. En torno a lo político. Fondo de Cultura Económica. Buenos Aires. 2007. pag. 27

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: