albertbalada

Archive for Juliol de 2016|Monthly archive page

Sociologia de la guerra: el conflicte difús, apunts.

In Ciència Política, Conflictologia, Geoestratègia, Geopolítica, política, sociologia on Juliol 18, 2016 at 11:48 pm
2016-07-14T222305Z_01_CHM12_RTRIDSP_3_FRANCE-CRASH_20160715002548-k12C-U403228341552l0D-992x558@LaVanguardia-Web

Imatge de la massacre de l’atemptat de Niça del 14 de juliol del 2016. (Font La Vanguardia. Eric Gailard/Reuters)

És obvi que la guerra ha estat una de les característiques que com a fenomen social ha definit la cultura humana des dels seus orígens i aquesta és una constatació empírica, i per tant demostrable científicament.

Cert és, que en el nostre nivell d’evolució, podria semblar com si hagin desaparegut del nostre acerb, però per contra el que constato és que la seva sofisticació o, si més no, una determinada sofisticació en la seva formulació és el que ha fet que sembli com si la guerra hagués deixat de ser una de les característiques sociològiques més evidents d’aquell fenomen social que defineix la cultura humana, quan precisament és aquella sofisticació la que ha fet que s’encobrís la seva existència i permet identificar la guerra com un fenomen social que en defineix les relacions.

Què la guerra és un fenomen sociològic se’m fa evident des del moment en el que suposa la contraposició de poders diversos, estructures sociopolítiques, de diferent tipus en funció de les èpoques, ara ja condicionada per la dimensió política i de poder de les estructures burocratitzades que són els Estats, fenòmen que observem ja a partir de la època moderna i molt especialment en la contemporània.

Les guerres són, de fet, relacions de poder que es resolen mitjançant el conflicte que ha anat assolint una arquitectura específica en cada moment de la història, d’acord a diferents ítems que l’han definit, tecnològic, científic o de pensament.

M’agrada particularment la definició que en el seu estudi en fa Nievas[1], quan del fenomen ens diu que és: “l’activitat social per la qual uns grups humans tracten, per mitjà del ús sistemàtic i potencialment racional de la violència, de doblegar la voluntad d’altres grups humans”.

Aquesta definició de Nievas, que ens podria semblar genèrica, pot ser aplicada, precisament per la seva abstracticitat, a tot tipus convencional de guerra contemporània, però també als models no convencionals de guerra, és a dir als nous tipus de conflicte bel·lic que ara s’identifiquen.

Amb l’aparició de nous actors que no responen a aquella definició d’estructura burocratitzada que coneixem per Estat respecte de al menys una de les parts en el conflicte, que són distints, per tant, dels actors convencionament coneguts en l’escenari d’una guerra, se’ns distorsiona el reconeixement d’aquests conflictes.

La tecnificació i sofisticació dels conflictes , porta també al  no reconèixement o acceptació com a guerres a aquells enfrontaments “bel·lics” de tots tipus que, per una banda no tenen lloc en un “camp de batalla” convencional i concret i/o que,  per altra banda, s’executen  sense mobilització bèl·lica al ús.

Entre aquests nous models no convencionals de guerra hi trobem  al “terrorisme [2] de freqûència”, distint de les accions no vinculades entre sí, i amb un abast que pot arribar a ser universal, a la “guerra científico-tecnològica”, de vegades definida com una mena de guerra freda tecnològica, de vegades definida com agressions cibernètiques,  i/o a la “guerra del parquet”, coneguda també com guerra econòmica o financiera, sustentada sobre variables comercials i en molts dels casos a partir de determinades transaccions financeres i bursàries.

En tot cas aquests nous models de guerra, perquè segueixen aquella definició lògica de fenomen social, plantegen aspectes com ara el de la seguretat, tot i què potser hauríem de plantejar-ho més aviat des de la perspectiva contrària, en generar aquesta nova tipologia de “conflictes”, justament la inseguretat.

Estem parlant de fenòmens de guerra caracteritzats per una variable específica, la de ser “conflictes difusos”, tots ells, en temps i forma, però, per contra, definits per una mateixa racionalitat -o irracionalitat, com ho vulguem veure-, que la de la guerra convencional.

Són fenòmens sempre vestits d’una naturalesa política que en molts casos basa la seva “eficàcia militar” en la publicitat del “fet”, sempre sustentada aquesta “eficàcia” en un transfons ideològic.

Hi ha també en aquests fenomens de les guerres modernes no convencionals una determinada evidència empírica que és, en molts casos , el que fa referència a la resposta política de la part afectada (la part agredida), en la que aquesta  acostuma a negar-ne o a minimitzar-ne  el seu efecte, arribant, fins i tot, a justificar-ne la ineficiència dels mecanismes per a contrarestar aquell model difús conflictual, precisament perquè la pròpia operativitat de la burocràcia de l’Estat no ha estat mai preparada per a abordar i afrontar aquest tipus de conflictes.

 

© Albert Balada

 

[1] Fabián Nievas. Sociología de la guerra. Redes.Com Nº 5. 2009. Pag. 28 | ISSN 1696-2079

[2] RAE: successió d’actes de violència executats per infundir terror. S’accepta ja que pugui tenir un abast universal  i que es modifiquen els seus mètodes d’organització i funcionament, aprofitant les debilitats dels Estats amb tendència a augmentar l’impacte de les accions amb la utilització de les TICs. (http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/PoliticaExteriorCooperacion/Terrorismo/Paginas/Terrorismo1.aspx)