albertbalada

Archive for 2017|Yearly archive page

“La partida d’escacs la guanya el Parlament”: 5 claus per entendre el moment crucial de la política catalana

In política on Setembre 15, 2017 at 1:30 pm

El Parlament aprueba la ley del referéndum de independencia de Cataluña(Entrevista que em fa la periodista Amaia Rodrigo Arca el 7 de setembre de 2017 pel digital Lleida.com del grup Segre.)

La tramitació exprés (en un sol dia) de la llei del referèndum ha posat sobre la taula l’enfrontament de dues legalitats i situa el context polític català en un moment “apassionant i interessantíssim des del punt de vista de ciència política” assegura el politòleg lleidatà Albert Balada. La nova llei que convoca el referèndum l’1 d’octubre es va aprovar ahir amb els 72 vots a favor de Junts pel Sí, la CUP i el diputat no adscrit Germà Gordó, les 11 abstencions de Catalunya Sí Que Es Pot i cap vot en contra, ja els diputats tant de Ciutadans, com del Partit dels Socialistes de Catalunya, com del Partit Popular van abandonar el Parlament i no van participar en la votació.

De moment, “la partida d’escacs l’està guanyant el Parlament, que està demostrant que compleix el full de ruta”, afirma Balada. “Suposa una sorpresa com a politòleg perquè han fet una cosa que la política espanyola no s’esperava”. Balada compara, “salvant les distàncies”, aquest moment històric (el més històric dels anys del procés independentista català) amb el que es va viure a Espanya els anys 76 i 77 en què es vapassar “de la llei a la llei” per anar canviant de sistema polític.

“Fer de futuròleg és impossible”, admet Balada, però s’atreveix a definir 5 claus que ajuden a entendre perquè el que va passar ahir al Parlament és crucial i què pot passar en els propers 24 dies:

  1. XOC DE LEGALITATS. El Parlament va escenificar ahir l’enfrontament entre dues legitimitats, dues legalitats: l’espanyola i la “naixent” legalitat catalana. El fet és important perquè hi ha un trencament amb l’statu quo. Es podria haver fet diferent, però es va anar directament a convocar el referèndum “per donar la veu a la ciutadania; és una ruptura de legitimitats”. Com que l’ha convocat el Parlament, és legal sota l’empara de les lleis catalanes, tot i que les espanyoles no permetin convocar-lo.
  2. LA REACCIÓ DE L’ESTAT. “És lògic i esperable que l’Estat espanyol hagi de reaccionar per defensar la seva legitimitat i legalitat. Voldrà invalidar la convocatòria i posarà tota la bateria legal en marxa”, diu Balada. Caldrà veure quina capacitat té el govern central i el Tribunal Constitucional per invalidar el que passa. “És un govern centralitzat i ha de curar la ferida interposant recursos al TC”. La clau està en com rebrà el Parlament els atacs de l’Estat i si aconseguirà esquivar-los. De moment, el govern central ja ha avançat que presentarà un recurs al Tribunal Constitucional un cop tingui l’informe del consell d’Estat.
  3. EL REFERÈNDUM DE L’1 D’OCTUBRE. En funció de les forces d’una i altra part, es podrà votar al referèndum. Aquest tipus de consultes, diu Balada, no són vinculants per definició; són els convocants els que poden avançar si en faran cas o no dels resultats. De moment, la llei aprovada ahir diu que el govern acatarà el que surti de les urnes. Pel que fa a vaticinis, Balada diu que tant podria ser que s’acabés votant com que l’Estat aconseguís impedint el referèndum.
  4. L’IMPACTE EN LA CIUTADANIA. La jornada d’ahir al Parlament ha potenciat les dues opcions: dóna convenciment al Sí i dóna raons al No per anar a votar. En l’imaginari col·lectiu, creix la percepció que el referèndum no és com el 9N, no hi ha subtileses en el llenguatge i la convocatòria ve del Parlament. Això li dóna força, és real. Molta gent que podria haver-se quedat a casa l’1O, potser s’ho repensa i va a votar que no. Tot i que per a les forces polítiques que es van oposar ahir a la llei, això seria acceptar que tot aquest procés és legítim. En qualsevol cas, el que necessita l’independentisme ara, assegura Balada, és saber engrescar a la gent, tant per anar a votar com per afrontar el que vindrà després, convencent-la que la llei de transitorietat jurídica donarà cobertura legal a la nova realitat.
  5. L’IMPACTE EN LES FORCES POLÍTIQUES. Tot plegat afecta electoralment a les formacions polítiques. De fet, el debat parlamentari d’ahir ja va evidenciar les tensions internes a Catalunya Sí que es Pot amb enfrontaments directes entre el portaveu Joan Coscubiela i els membres de Podem dins la coalició. Balada considera també que és Esquerra Republicana qui sortirà reforçada en qualsevol escenari. En cas que no es voti o que guanyi el NO, continuarà defensant la independència de Catalunya i la necessitat d’un referèndum més endavant. En cas que guanyi el SÍ, es pot consolidar com a força d’estat que podria ser majoritària. En cas que guanyés el sí, els resultats també afectarien a les forces polítiques que defensen l’actual statu quo, que perdrien el seu sentit i que serien relegades a una minoria sense encaix.

Albert Balada subratlla que l’avantatge de tot aquest procés és que no està immers en un conflicte bèl·lic. A més, insisteix que no és un procés de fa dos dies, “fa 12 anys que hi ha un procés de canvi. Ve del 2005 amb la discussió sobre ‘EAC del 2006. El que no s’ha arribat a entendre mai és per què una llei tramitada i aprovada pel Parlament i ratificada posteriorment per la ciutadania, s’ha modificat en un altre àmbit”.

En qualsevol cas, hi ha feina per entendre l’abast de tot plegat, però, sobretot, per vaticinar “què passarà no en els propers dies sinó en les properes dues hores”, subratlla Balada.

Anuncis

Sociologia de la Guerra: la guerra irregular, apunts. (III) Islam, nació cultural vs. nació política

In Geopolítica, història del pensament, política, Religió, sociologia on Setembre 5, 2017 at 10:55 am

Mentre només considerem l’Islam com un fet religiós, és a dir, com la religió monoteista que és, basada en el libre de l’Alcorà. Amb una creença en un únic déu: Al·lhà i en el profeta Mahoma com el seu missatge, no serem capaços de comprendre la infraestructra intel·lectual i política que afecta al conflicte global en terminologia que alguns empren o en de la guerra irregular com a mi m’agrada de definir-ho.

El primer que ens cal identificar és que, religió a banda, l’Islam constitueix per se una nació cultural, una demografia identificatòria, una llengua comuna amb les seves variants dialectals però amb nexe comú sobre l’Àrab clàssic i determinats costums, fruit dels ritus religiosos, com també dels hàbits dels Estats i les regions en les que s’estructura aquella nació cultural.

Aquesta nació cultural, esdevé fragmentàriament política, és a dir dotada d’estructures, en aquells Estats en els que el corpus legal en deriva directament de l’aplicació del corpus legal, Sharia, que emana de l’Alcorà, el que podem veure en països com Iran, Aràbia Saudita, Emirats del Golf d’Aràbia, etc.

Paises Arabes 05

Segons   Bediuzzaman Said Nursi[1], teòleg de la corrent sunnita kurda,  en la seva obra “Risale-i Nur” , un cos del comentari alcorànic en defineix la Sharia a partir de dos conceptes, el primer que seria aquell que en regula els actes i estats de l’home, que és, segons ell el món petit, que prové de l’atribut de la paraula, i el segon que ell defineix com la gran Sharia natural que en regula les activitats i inactivitats del món, que és el gran home, que prové de l’atribut de la voluntat i que es en algunes ocasions erròniament és dit “natura”. És, en definitiva una cadena de mandats i prohibicions que ordenen a la voluntat humana que romangui dins dels límits de l’àrea amb la que suposadament Al·lhà està satisfet.

Així doncs, aquesta concepció, eminentment cultural en conforma una nació global, que pren consciència d’ella mateixa en aquelles agregacions demogràfiques que han aconseguit esdevenir territoris en els que és aquest corpus religiós el que inspira el propi corpus legal, Penal, Civil i Administratiu.

MundoIslamico

Arribat a aquest punt, hem de veure com fragments d’aquella “nació global”, concreten el greuge de com els fonaments de l’Islam són ignorats i la vida de l’individu com de la família són basats, segons aquesta perspectiva, en principis erronis[2]. Són grups que han tendit a magnificar la seva radicalització i extremisme en la necessitat de corregir aquest aspecte[3], traçant una aliança entre el concepte nació cultura i nació política[4]; com que en molts casos això no ha estat possible, s’ha establert una guerra irregular parcial d’aquests grups amb l’Estat que els hi és propi, quan les posicions estan minoritzades, doncs si no ho estan, la tendència és a que la Sharia o bé inspiri o bé en permeen en la codificació les normes culturals a les polítiques.

map_islamic_world

La destrucció de les estructures d’Estat, en un lloc concret de l’orient mitjà, la basta zona que compren els països encara existents de Síria i Irak, suposa un caldo de cultiu per aquests tipus de grups, minoritzats per les autoritats polítiques per créixer i poder assolir unes posicions de poder, com així ha estat, definint un procés creatiu d’un Estat abstracte a partir dels territoris en conflicte, en els que la demografia per acceptació o per imposició esdevindria catalitzadora dels nous-vells ítems culturals que no en definirien una legislació més o menys laxa, sinó que serien d’interpretació literal.

L’altra característica d’aquest nou “Estat abstracte”, seria la possibilitat d’universalitzar el conflicte que tindria tres components, un d’ells compartit pels altres dos components; el primer component seria la d’un imperatiu, la governança única i exclusivament basada en la Sharia,  acusant a tothom qui que no governi amb les lleis islàmiques d’incrèdul, no creient, o sacríleg; el segon component és la guerra convencional que se sustenta i justifica a partir d’aquesta premissa comuna; el tercer component és la guerra no convencional, exterioritzada del lloc de la guerra convencional, que també se justifica en aquella premissa comuna.

Com ja he dit en altres ocasions, identificar als soldats d’aquesta guerra irregular, el que s’entendria com a risc zero, no factible al 100%, doncs en alguns casos pot ser fàcil d’identificar si s’analitzen ítems socials, personals i col·lectius en les comunitats, europees i africanes en les que es troben comunitats musulmanes, però en general, la cultura de la integració, fa que aquesta en teoria es produeixi amagant o pervertint una subcultura anterior que és la que en defineix el sentit de pertinença a la nació cultural, que es sublima quan s’aposta per la conversió de nació cultural a nació política i aleshores és quan es produeixen el que sòl coneix com a “processos de radicalització”, que no són més que la disposició mental de contribuir i físicament, mitjançant accions de formació, captació i acció, contra un adversari que subverteix el concepte de nació que abans esmentava.


[1] Turner, Colin, Horkuc, Hasan Said Nursi, Makers of Islamic Civilization Oxford, 2009.

[2] Segura i Mas, Antoni. Más allà del Islam: política i conflictos actuales en el mundo musulman. Madrid. Alianza, 2001.

[3] Elorza, Antonio. Los Dos mensajes del Islam: razón y violencia en la tradición islàmica. Barcelona. Ediciones B. 2008

[4] GELLNER, Ernest, “Naciones y nacionalismo”, Alianza, Madrid, 2003

Sociologia de la guerra: la guerra irregular, uns apunts (II)

In política on Agost 27, 2017 at 4:47 pm

4-36-696x392

El model de guerra irregular que es defineix entre ISIS (Estat Islàmic), i el món, no el podríem considerar hores d’ara que sigui del tot global, observant-se com l’activitat es concentra a Europa i Àfrica.

Una de les característiques que defineix les intervencions que es van produint, en particular des del 2015, són les de un seguit d’atacs individuals, esporàdics, amb més o menys intensitat, generalment amb arma blanca, que precedirien a un atac de major envergadura, aquesta regla, es confirmaria per exemple amb els atacs que s’han produït    el 25 d’agost a Brussel·les, on un Jihadista, confirmat per les autoritats belgues i capturat va atacar un militar i hores més tard un altre Jihadista atacava a dos oficials de policia en les immediacions de Backingham Palace, essent abatut, segons informació de les agències de notícies.

Aquest degoteig d’accions “individuals” serien la manera com aquest “exèrcit irregular” aniria mantenint la tensió de les forces de seguretat adversarials, fins a la producció d’una acció a més gran escala, que precisaria o bé del reagrupament de les cèl·lules que actuen en solitari, o bé per l’existència de cèl·lules de major grandària, de 2 a 6 membres que conformarien el gruix dels nous escamots per atacs “potents”, com s’ha demostrat en l’atemptat de Cambrils, perquè en el Barcelona, per les informacions apuntades seria obra d’acció individual, tot i que en una cooperació necessària entre tots ells, essent intranscendent en aquesta anàlisi el que preparessin un nou atac que o bé va quedar malbaratat o bé podria ser substitutòri dels dos citats.

En tot cas aquesta “guerra irregular” el politòleg Gabriel Garroum[1] el definia ja al 2015 a partir de la necessitat d’un enfoc holístic que integri quatre vectors:

  • “elements a nivell militar
  • cooperació regional per acabar amb el seu finançament i potenciar les narratives de contra-legitimació
  • dissenyar un pla polític que debiliti les seves arrels.
  • I Incrementar les mesures de seguretat temporalment i prevenir l’activació de cèl·lules terroristes”

Contràriament al que és moneda d’us corrent en els àmbits polítics i del tercer sector, segons l’antropòleg Jordi Moreres[2] es planteja “l’existència d’una crisi en el model de socialització que és proposat per les dues institucions de referència per als col·lectius musulmans a Europa, com són la família i la mesquita. Totes dues es mostren com a garants de la continuïtat pel que fa a unes referències d’origen, ja siguin aquestes culturals i / o religioses, però encara es troben lluny d’haver complert amb aquesta funció.”, definint a més, en la definició del perfil del nou jihadista a través del que trovalla per part d’aquest d’una re-socialització en la descoberta de la subcultura urbana, que ell defineix com a “suplent d’absència i institucionalitzadora alhora,  a partir del seu “component distintiu i alternatiu (..) una referència atemporal, universal i completa com la que expressen les lectures més literalistes de l’islam”, interpretació amb la que hi estic plenament d’acord, perquè coincideix amb el quart element de l’estudi de Jordan y Torres (2005)[3] els qui admetien, basant-se en l’estudi de Gerstenfeld, Grant & Chiang (2003) [4]  “la continuïtat de vies de captació de provada eficàcia” i que ells situen tres vies d’èxit per a la captació jihadista: els llocs de culte radicals, el proselitisme a les presons, i la propaganda i intercanvi personal a través d’internet”, característiques que a poc que indaguin els investigadors policials i els científics experts en aquesta materia no serà difícil d’atribuïr als models recents emprats, advertint-nos els experts citats “de la tardança en prendre consciència de l’amenaça”; Parlem de 2003 i 2005 respectivament i som al 2017.

Seran doncs les accions “contra guerrilleres i de contra Intel·ligència ”  a través de la identificació dels individus en la seva component criminal, les seves connexions socials, la seva connexió religiosa, amb evidència radical o no i el seu rastre a la xarxa, sense meditar en les falles del nostre propi sistema, que si hi són ho són en tot cas només en relació la poca atractivitat socialitzadora que ofereix la nostra societat pluralista occidental, com en las descriu Giovanni Sartori (2001)[5] : “«oberta», però «sense autodestruïr-se, sense explotar o implosionar», però no necessàriament afectats aquests soldats de la Jihad per alteracions psíquiques o de disfunció social, el que malgrat puguin semblar i com s’ha defensat abastament, el que conforma un exèrscit com deiem irregular, que després de la utilització d’armament convencional, com ara en el cas de la Discoteca “Ba’Ta’Clan” de Paris al 2015, una “fatwa”[6] del califat, d’ISIS els exhorta a abandonar l’armament sofisticat, de vegades complicat de transportar i fàcil de ser detectat, apostant per camions, cotxes, furgonetes, ganivets, punyals, destrals, butà, quelcom que difícilment despertaria sospites de modo que el apunyalaments, les decapitacions, els atropellament generarien una avantatja que és estratègica en aquest model de guerra no convencional.

L’absència d’una manca de visió adequada, doncs mentre parlem de terrorisme i la solució en democràcia i fins que no assumim que són accions de guerra, no tindrem la mirada ben focalitzada a la que tampoc hi ajuda la tendència política a l’adopció preferent d’altres enfocs com ara mesures socials i econòmiques; poden acbar essent tot plegat com no fer cas als enginyers que adverteixen de la inseguretat d’un pont, que no seria visible a ulls profans i aquell pont acabaria esfondrant-se irremeiablement.

Albert Balada

27-08-2017

[1] Gabriel Garroum (politòleg hispà-sirià especialitzat a l’Orient Mitjà per l’Escola d’Estudis Orientals de Londres) a https://www.elconfidencial.com/mundo/2015-12-18/que-debe-hacer-el-mundo-para-acabar-con-el-estado-islamico_1122815/

[2]Jordi Moreras, (professor d’Antropologia de l’Universitat Rovira i Virgili) a https://www.cidob.org/es/publicaciones/serie_de_publicacion/notes_internacionals/n1_123_por_que_unos_jovenes_se_radicalizan_y_otros_no/por_que_unos_jovenes_se_radicalizan_y_otros_no

[3]Javier Jordán i Manuel R. Torres. El yihadismo en Europa: tendencias y evolución. Comunicación presentada en el VII Congreso Español de Ciencia Política y de la Administración (Madrid, 21-23 de septiembre 2005)

[4] Gerstenfeld, Phyllis B., Grant, Diana R. & Chiang, Chau-Pu 2003. “Hate Online: A Content Analysis of Extremist Internet Sites” Analyses of Social Issues and Public Policy, Vol. 3, No. 1: 29-44

[5] Giovanni Sartori. La sociedad multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo y extrangeros. (2001) Taurus. Madrid. Trad. Miguel Ángel Ruiz de Azúa. Pag. 13

[6] En sentit estricte, una fàtua és la resposta que un expert en Dret Islàmic dóna a una pregunta relativa a la seva disciplina. Una fàtua podria pertànyer al mateix gènere que entre els catòlics es denomina “teologia moral”. AIBM.  https://www.webislam.com/articulos/31440-que_es_una_fatua.html

Sociologia de la guerra: la guerra irregular, uns apunts (I)

In Ciència Política, Geoestratègia, Geopolítica, Religió, sociologia on Agost 21, 2017 at 2:16 pm

Barcelona 17-8Quan el 1986 visitava Argèlia, en les poblacions amb menys desenvolupament industrial, no en diríem empobrides, doncs aquest és un paràmetre de medició que a ulls d’un occidental no pot ser vàlid, en les zones menys desenvolupades, més enllà de l’atlas i ja en el desert del Sàhara, vaig descobrir-hi que es feia una interpretació de l’Alcorà, sense atendre als treballs filosòfics que l’han desenvolupat i comprès al llarg dels segles, com també n’han  modernitzat i adaptat la seva interpretació, per fer-ne des d’aquells humils grups una interpretació de la literalitat dels versicles que portava a una visió “ciclotímica” de les coses, en el sentit de la perversió de la vida moderna que propugnava occident i el rebuig a aquella perversió, també com a opressora. Aleshores vaig pensar que es tractava d’un encorament “regional” i un frontisme propi del procés d’alliberament que havia viscut el país respecte de la metròpoli.

Ara, passats els anys, he entès que aquella meva visió primària, aquesta perspectiva, que jo atribuïa aleshores a la raó de poblacions poc instruïdes, com tampoc ho era la dels seus mestres i “directors espirituals” no era més que una qüestió molt més ampla, més referida l’extensió que va pel nord d’àfrica del mar atlàntic, fins al mar aràbic i més enllà i com aquest caldo de cultiu ha anat covant-se durant dècades fins a esdevenir un veritable postulat polític i de pensament que va més enllà del mer fet religiós, que si, que hi és, però que només serveix com a vestit, com a embolcall.

En aquella época començava a forjaren[1] a Argèlia les bases del que seria el GIA (Groupe Islamique Armé), época en la que també es fragüaven altres grups com Hammas – Harakat al-Muqáwama al-Islamiya a Gaza, el Movimento de la tendencia islamista (MTI)m més tard Hizb Al-Nahda, Partit del renaxement  a Tunis, els Germans Musulmans- Al-Gama’a al-Islamiyya a Egipte, Hezbolà al Liban, Grup Islámic Combatent Marroquí (GICM) al Marroc, el Grup Islàmic combatent de Libia – Al-Jama’a al-Islamiyyah al-Muqatilah bi-Libya  a  Líbia, i força d’altres com la Jama’at al-Tawhid wa – Jihad.a Irak antecedent d’Al Qaeda o Tanzim Qaidat Al Jihad fi Bilad al Rafidayn (QJBR) ( “Organització de la Jihad), antecedent d’ISIS, Estat Islàmic d’Irak i el Llevant o EIIL, oficialment Califat Islàmic. Res és nou i se situa en una època concreta finals dels anys 80 i principis dels 90, en la època  de consolidació, diríem del procés post-colonial.

21232146_10156714112344012_7202771891393293662_n

 Grups guerrillers, en definitiva que empren la base social, religiosa i econòmica com a punt d’encontre d’aquell enuig que explicava al principi: el model d’interpretació restrictiva i literal de l’Alcorà, fent-ne l’excusa necessària, en el cas de tots, però especialment del darrer, d’Estat Islàmic per a fer una consideració d’escenari global, que prèviament hauria fet ja Al Qaeda, de les seves accions guerrilleres, que en el cas d’ISIS, afavorit per una situació caòtica, tant a Irak com a Síria, plantejava també una territorialització evident de la seva força, el califat on tindrà la guerra que en diríem de tipus convencional, una guerra amb múltiples actors, agents regionals i agents globals en un àmbit concret, històries i interessos diversos.

A banda i, aquesta és la novetat, apareix el concepte del “soldat de la Jihad[2]”, clar que ens convindria aclarir el concepte, en el sentit de considerar soldat a tropa no convencional, instruïda o no en l’art de la guerra, que sustenta la defensa dels interessos de la globalització bèl·lica o en podríem dir l’externalització del conflicte, en particular a Europa i Àfrica, on hi podem incloure també l’11S nord-americà, a partir de l’ interpretació literal de les sures alcoràniques:  8, versicles 38-39, 9, versicles 5 i  29, que ens parlen del “combat” contra els infidels, quina interpretació no es fa espiritual sinó literal com dèiem, el combat contra jueus i cristians, igualment no espiritual sinó literal i el combat contra el politeisme, també d’interpretació literal.

Aquesta interpretacions contenen de facto la dosi necessària de rebuig al model occident de vida judeo-cristià que alimenta la vida d’aquells soldats de la Jihad, tant en la primera, com en la segona, com en la tercera de les sures i permet de justificar-ne tota acció, de manera que la radicalització, força incompresa, és de fet ben senzilla, un menyspreu als valors corrents occidentals que desemboca en un menyspreu també a la vida humana que sustenta aquells valors, sense necessitat que es pugui detectar aquest menyspreu, de manera que aquella interpretació que en justifica raons psico-socials i/o d’integració es refuten, perquè ens trobem de front amb un desafiament ideològic.

El soldat de la Jihad actua com un autèntic guerriller[3], de manual, sota aquestes premisses:  atacar, fustigar a l’enemic, que ara ho és global, amb atacs ràpids i sorpressius en un model atomitzat i dispers, i una fugida ràpida, que acaba comportant, alhora, un efecte psicològic sobre l’adversari, sobre l’enemic, pel model d’atac usat, per una banda, que posa en qüestió la seguretat vital, com per la tipologia victimària i el model dels danys causats, a partir d’un perfil territorial difús de fet hi ha hagut en paral·lel als atacs de Barcelona i Cambrils del 17 i 18 d’agost de 2017, atacs de menor calibre i fortuna a Nimes (França) i Nàpols (Itàlia)

 

20915257_10156671937239012_8581249703141562651_n

Aquest model de guerra “irregular”, resulta difícil de preveure, tot i que una anàlisi acurada permet de poder-se intuir, però preveure és difícil, en tot cas hi pot haver prevencions en el sentit d’interpretar les que fins ara es defineixen com actes terroristes com el que són, com accions de guerra, de manera que només un enfoc policial i militar, el que no vol dir la militarització de la societat, sense descartar-la, es pot fer quelcom, espionatge i contraespionatge, vigilància i contra vigilància, propaganda i contrapropaganda, control duaner i migratori, etc. són només algunes de les mesures a emprar.

______________________________________________

[1] Llista d’organitzacions terroristes estrangeres designades, determinada per la secretaria d’Estat de Estados Unidos http://web.archive.org/web/20081014043036/http://www.america.gov/st/washfile-spanish/2008/April/20080430153600PII0.6023828.html

Llista d’organitzacions terroristes estrangeres designades, determinada pel Consell Europeu

http://www.consilium.europa.eu/es/policies/fight-against-terrorism/terrorist-list/

[2] El terme àrab jihad significa en rigor simplement ‘esforç’, per exemple, en relació amb un treball intel·lectual. En el context religiós, apunta en concret a l’afany per millorar com a individu o col·lectivitat dins el camí espiritual de la fe islàmica. D’aquesta manera, un gihadista no és en el seu significat original qui fa la guerra santa, sinó qui s’esforça en la recerca de la perfecció com a fidel musulmà. El concepte jihad s’ha assentat a Occident per referir-se de manera exclusiva a la guerra santa dels musulmans radicals. (Font Fundació BBVA)

[3]   Coronel Luis Villamarín Pulido, Military Review Edición Hispanoamericana del Ejército de Estados Unidos , septiembre de 2003. Centro Armas Conjuntas Forth Leavenworth Kansas USA

 

França: el valor de la seducció pel 7 de maig i el paper de les legislatives del Juliol.

In política on Abril 24, 2017 at 10:28 am

 

mkfn_uzcj5frkbswn1ngd3fyma4-2c3c5

 

El valor democràtic de la doble volta, se’m fa evident, en una mostra clara que tot acord electoral entre les organitzacions polítiques passa necessàriament pel ciutadà i no a l’inrevés, com acostuma en els països de tall proporcional, en el que els acords es deixa a les sacrosantes direccions que així ho acorden, passant per alt si aquella és o no la voluntat de l’elector.

 

Hem vist, en la primera volta de les presidencials franceses, excel·lir en els seus resultats al candidat de l’antic moviment comunista, assolint un posicionament diríem que normal, aproximat al 20% de l’electorat que li donava suport; hem vist com el Partit Socialista pren el relleu del testimonial vot comunista assolint percentatges que en aquest eren normals i tradicionals, un 6%, esdevenint el PS en aquesta procés testimonial i hem vist a l’antiga UMP-RPR convertit en un conglomerat de centre i dreta liderat pels ara anomenats republicans assolir un resultat diríem que normal també al voltant del 20%; i hem vist com l’statu quo saltava pels aires al posicionar-se en primer i segon lloc de la primera volta un enarca i una republicanista, Macron i Le Pen.

 

Aquest primer “tour” era el de tots contra tots, marcant terreny, posició. Ara el segon, serà el de tots contra un per afavorir a aquell que ha esgarrapat electorals als antics partit de l’establishment, la seducció amb la que Macron haurà d’intentar apaivagar per un costat l’abstenció, per l’altra a votants “fidels a la marca” i mitigar que el republicanisme de Le Pen es faci atractiu per diferents substrats també d’aquells “fidels a la marca”.

 

No és ni l’escenari ni són les variables externes i internes, les de la segona volta, homologables a quelcom de precedent, la segona volta de les presidencials franceses del 2002 Chirac/Le Pen (pare). Queden ara dues setmanes de nova campanya fins al 7 de maig proper. Les sentirem de tots colors, intervenint, manipulant, i evidentment dient no pas a les coses pel seu nom, ja se sap, tothom sap de futbol, En tot cas espero a veure el desenvolupament d’aquestes dues setmanes que em diran el què.

 

Sigui el que sigui que passi una cosa tinc clara, en les properes legislatives, les de juliol, els aparells dels partits tradicionals s’hi esmerçaran per poder establir un contrapoder a l’Assemblea Nacional, no se si en serà una  cohabitació o en resultarà una Assemblea fragmentada, però la tendència n’estic convençut que hi serà.

 

© Albert Balada

 

France Entière.Résultats incomplets calculés sur la base de 97% des inscrits reçus (http://elections.interieur.gouv.fr/presidentielle-2017/FE.html)

 

résultats au 1er tour

 

Liste des candidats /                        Voix /                          % Inscrits/                       % Exprimés

Emmanuel MACRON                    8 528 585                     18,19                                  23,86

Mme Marine LE PEN                   7 658 990                      16,33                                  21,43

François FILLON                          7 126 632                       15,20                                  19,94

Jean-Luc MÉLENCHON              7 011 856                       14,95                                  19,62

Benoît HAMON                             2 268 838                         4,84                                     6,35

Nicolas DUPONT-AIGNAN         1 689 686                         3,60                                     4,73

Jean LASSALLE                               433 996                          0,93                                    1,21

Philippe POUTOU                           392 454                          0,84                                    1,10

François ASSELINEAU                   329 951                          0,70                                     0,92

Mme Nathalie ARTHAUD             231 660                          0,49                                     0,65

Jacques CHEMINADE                       65 076                          0,14                                     0,18

 

Nombre/           % Inscrits/         % Votants

Inscrits             46 891 594

Abstentions    10 210 481                                            21,77 %

Votants            36 681 113                                            78,23%

Blancs                   651 407             1,39%                      1,78%

Nuls                       291 982             0,62%                      0,80%

Exprimés        35 737 724            76,21%                   97,43%

En raison des arrondis à la deuxième décimale, la somme des pourcentages peut ne pas être égale à 100%.