albertbalada

Archive for the ‘Ciència Política’ Category

Sociologia de la guerra: la guerra irregular, uns apunts (I)

In Ciència Política, Geoestratègia, Geopolítica, Religió, sociologia on Agost 21, 2017 at 2:16 pm

Barcelona 17-8Quan el 1986 visitava Argèlia, en les poblacions amb menys desenvolupament industrial, no en diríem empobrides, doncs aquest és un paràmetre de medició que a ulls d’un occidental no pot ser vàlid, en les zones menys desenvolupades, més enllà de l’atlas i ja en el desert del Sàhara, vaig descobrir-hi que es feia una interpretació de l’Alcorà, sense atendre als treballs filosòfics que l’han desenvolupat i comprès al llarg dels segles, com també n’han  modernitzat i adaptat la seva interpretació, per fer-ne des d’aquells humils grups una interpretació de la literalitat dels versicles que portava a una visió “ciclotímica” de les coses, en el sentit de la perversió de la vida moderna que propugnava occident i el rebuig a aquella perversió, també com a opressora. Aleshores vaig pensar que es tractava d’un encorament “regional” i un frontisme propi del procés d’alliberament que havia viscut el país respecte de la metròpoli.

Ara, passats els anys, he entès que aquella meva visió primària, aquesta perspectiva, que jo atribuïa aleshores a la raó de poblacions poc instruïdes, com tampoc ho era la dels seus mestres i “directors espirituals” no era més que una qüestió molt més ampla, més referida l’extensió que va pel nord d’àfrica del mar atlàntic, fins al mar aràbic i més enllà i com aquest caldo de cultiu ha anat covant-se durant dècades fins a esdevenir un veritable postulat polític i de pensament que va més enllà del mer fet religiós, que si, que hi és, però que només serveix com a vestit, com a embolcall.

En aquella época començava a forjaren[1] a Argèlia les bases del que seria el GIA (Groupe Islamique Armé), época en la que també es fragüaven altres grups com Hammas – Harakat al-Muqáwama al-Islamiya a Gaza, el Movimento de la tendencia islamista (MTI)m més tard Hizb Al-Nahda, Partit del renaxement  a Tunis, els Germans Musulmans- Al-Gama’a al-Islamiyya a Egipte, Hezbolà al Liban, Grup Islámic Combatent Marroquí (GICM) al Marroc, el Grup Islàmic combatent de Libia – Al-Jama’a al-Islamiyyah al-Muqatilah bi-Libya  a  Líbia, i força d’altres com la Jama’at al-Tawhid wa – Jihad.a Irak antecedent d’Al Qaeda o Tanzim Qaidat Al Jihad fi Bilad al Rafidayn (QJBR) ( “Organització de la Jihad), antecedent d’ISIS, Estat Islàmic d’Irak i el Llevant o EIIL, oficialment Califat Islàmic. Res és nou i se situa en una època concreta finals dels anys 80 i principis dels 90, en la època  de consolidació, diríem del procés post-colonial.

21232146_10156714112344012_7202771891393293662_n

 Grups guerrillers, en definitiva que empren la base social, religiosa i econòmica com a punt d’encontre d’aquell enuig que explicava al principi: el model d’interpretació restrictiva i literal de l’Alcorà, fent-ne l’excusa necessària, en el cas de tots, però especialment del darrer, d’Estat Islàmic per a fer una consideració d’escenari global, que prèviament hauria fet ja Al Qaeda, de les seves accions guerrilleres, que en el cas d’ISIS, afavorit per una situació caòtica, tant a Irak com a Síria, plantejava també una territorialització evident de la seva força, el califat on tindrà la guerra que en diríem de tipus convencional, una guerra amb múltiples actors, agents regionals i agents globals en un àmbit concret, històries i interessos diversos.

A banda i, aquesta és la novetat, apareix el concepte del “soldat de la Jihad[2]”, clar que ens convindria aclarir el concepte, en el sentit de considerar soldat a tropa no convencional, instruïda o no en l’art de la guerra, que sustenta la defensa dels interessos de la globalització bèl·lica o en podríem dir l’externalització del conflicte, en particular a Europa i Àfrica, on hi podem incloure també l’11S nord-americà, a partir de l’ interpretació literal de les sures alcoràniques:  8, versicles 38-39, 9, versicles 5 i  29, que ens parlen del “combat” contra els infidels, quina interpretació no es fa espiritual sinó literal com dèiem, el combat contra jueus i cristians, igualment no espiritual sinó literal i el combat contra el politeisme, també d’interpretació literal.

Aquesta interpretacions contenen de facto la dosi necessària de rebuig al model occident de vida judeo-cristià que alimenta la vida d’aquells soldats de la Jihad, tant en la primera, com en la segona, com en la tercera de les sures i permet de justificar-ne tota acció, de manera que la radicalització, força incompresa, és de fet ben senzilla, un menyspreu als valors corrents occidentals que desemboca en un menyspreu també a la vida humana que sustenta aquells valors, sense necessitat que es pugui detectar aquest menyspreu, de manera que aquella interpretació que en justifica raons psico-socials i/o d’integració es refuten, perquè ens trobem de front amb un desafiament ideològic.

El soldat de la Jihad actua com un autèntic guerriller[3], de manual, sota aquestes premisses:  atacar, fustigar a l’enemic, que ara ho és global, amb atacs ràpids i sorpressius en un model atomitzat i dispers, i una fugida ràpida, que acaba comportant, alhora, un efecte psicològic sobre l’adversari, sobre l’enemic, pel model d’atac usat, per una banda, que posa en qüestió la seguretat vital, com per la tipologia victimària i el model dels danys causats, a partir d’un perfil territorial difús de fet hi ha hagut en paral·lel als atacs de Barcelona i Cambrils del 17 i 18 d’agost de 2017, atacs de menor calibre i fortuna a Nimes (França) i Nàpols (Itàlia)

 

20915257_10156671937239012_8581249703141562651_n

Aquest model de guerra “irregular”, resulta difícil de preveure, tot i que una anàlisi acurada permet de poder-se intuir, però preveure és difícil, en tot cas hi pot haver prevencions en el sentit d’interpretar les que fins ara es defineixen com actes terroristes com el que són, com accions de guerra, de manera que només un enfoc policial i militar, el que no vol dir la militarització de la societat, sense descartar-la, es pot fer quelcom, espionatge i contraespionatge, vigilància i contra vigilància, propaganda i contrapropaganda, control duaner i migratori, etc. són només algunes de les mesures a emprar.

______________________________________________

[1] Llista d’organitzacions terroristes estrangeres designades, determinada per la secretaria d’Estat de Estados Unidos http://web.archive.org/web/20081014043036/http://www.america.gov/st/washfile-spanish/2008/April/20080430153600PII0.6023828.html

Llista d’organitzacions terroristes estrangeres designades, determinada pel Consell Europeu

http://www.consilium.europa.eu/es/policies/fight-against-terrorism/terrorist-list/

[2] El terme àrab jihad significa en rigor simplement ‘esforç’, per exemple, en relació amb un treball intel·lectual. En el context religiós, apunta en concret a l’afany per millorar com a individu o col·lectivitat dins el camí espiritual de la fe islàmica. D’aquesta manera, un gihadista no és en el seu significat original qui fa la guerra santa, sinó qui s’esforça en la recerca de la perfecció com a fidel musulmà. El concepte jihad s’ha assentat a Occident per referir-se de manera exclusiva a la guerra santa dels musulmans radicals. (Font Fundació BBVA)

[3]   Coronel Luis Villamarín Pulido, Military Review Edición Hispanoamericana del Ejército de Estados Unidos , septiembre de 2003. Centro Armas Conjuntas Forth Leavenworth Kansas USA

 

Anuncis

Sociologia de la guerra: el conflicte difús, apunts.

In Ciència Política, Conflictologia, Geoestratègia, Geopolítica, política, sociologia on Juliol 18, 2016 at 11:48 pm
2016-07-14T222305Z_01_CHM12_RTRIDSP_3_FRANCE-CRASH_20160715002548-k12C-U403228341552l0D-992x558@LaVanguardia-Web

Imatge de la massacre de l’atemptat de Niça del 14 de juliol del 2016. (Font La Vanguardia. Eric Gailard/Reuters)

És obvi que la guerra ha estat una de les característiques que com a fenomen social ha definit la cultura humana des dels seus orígens i aquesta és una constatació empírica, i per tant demostrable científicament.

Cert és, que en el nostre nivell d’evolució, podria semblar com si hagin desaparegut del nostre acerb, però per contra el que constato és que la seva sofisticació o, si més no, una determinada sofisticació en la seva formulació és el que ha fet que sembli com si la guerra hagués deixat de ser una de les característiques sociològiques més evidents d’aquell fenomen social que defineix la cultura humana, quan precisament és aquella sofisticació la que ha fet que s’encobrís la seva existència i permet identificar la guerra com un fenomen social que en defineix les relacions.

Què la guerra és un fenomen sociològic se’m fa evident des del moment en el que suposa la contraposició de poders diversos, estructures sociopolítiques, de diferent tipus en funció de les èpoques, ara ja condicionada per la dimensió política i de poder de les estructures burocratitzades que són els Estats, fenòmen que observem ja a partir de la època moderna i molt especialment en la contemporània.

Les guerres són, de fet, relacions de poder que es resolen mitjançant el conflicte que ha anat assolint una arquitectura específica en cada moment de la història, d’acord a diferents ítems que l’han definit, tecnològic, científic o de pensament.

M’agrada particularment la definició que en el seu estudi en fa Nievas[1], quan del fenomen ens diu que és: “l’activitat social per la qual uns grups humans tracten, per mitjà del ús sistemàtic i potencialment racional de la violència, de doblegar la voluntad d’altres grups humans”.

Aquesta definició de Nievas, que ens podria semblar genèrica, pot ser aplicada, precisament per la seva abstracticitat, a tot tipus convencional de guerra contemporània, però també als models no convencionals de guerra, és a dir als nous tipus de conflicte bel·lic que ara s’identifiquen.

Amb l’aparició de nous actors que no responen a aquella definició d’estructura burocratitzada que coneixem per Estat respecte de al menys una de les parts en el conflicte, que són distints, per tant, dels actors convencionament coneguts en l’escenari d’una guerra, se’ns distorsiona el reconeixement d’aquests conflictes.

La tecnificació i sofisticació dels conflictes , porta també al  no reconèixement o acceptació com a guerres a aquells enfrontaments “bel·lics” de tots tipus que, per una banda no tenen lloc en un “camp de batalla” convencional i concret i/o que,  per altra banda, s’executen  sense mobilització bèl·lica al ús.

Entre aquests nous models no convencionals de guerra hi trobem  al “terrorisme [2] de freqûència”, distint de les accions no vinculades entre sí, i amb un abast que pot arribar a ser universal, a la “guerra científico-tecnològica”, de vegades definida com una mena de guerra freda tecnològica, de vegades definida com agressions cibernètiques,  i/o a la “guerra del parquet”, coneguda també com guerra econòmica o financiera, sustentada sobre variables comercials i en molts dels casos a partir de determinades transaccions financeres i bursàries.

En tot cas aquests nous models de guerra, perquè segueixen aquella definició lògica de fenomen social, plantegen aspectes com ara el de la seguretat, tot i què potser hauríem de plantejar-ho més aviat des de la perspectiva contrària, en generar aquesta nova tipologia de “conflictes”, justament la inseguretat.

Estem parlant de fenòmens de guerra caracteritzats per una variable específica, la de ser “conflictes difusos”, tots ells, en temps i forma, però, per contra, definits per una mateixa racionalitat -o irracionalitat, com ho vulguem veure-, que la de la guerra convencional.

Són fenòmens sempre vestits d’una naturalesa política que en molts casos basa la seva “eficàcia militar” en la publicitat del “fet”, sempre sustentada aquesta “eficàcia” en un transfons ideològic.

Hi ha també en aquests fenomens de les guerres modernes no convencionals una determinada evidència empírica que és, en molts casos , el que fa referència a la resposta política de la part afectada (la part agredida), en la que aquesta  acostuma a negar-ne o a minimitzar-ne  el seu efecte, arribant, fins i tot, a justificar-ne la ineficiència dels mecanismes per a contrarestar aquell model difús conflictual, precisament perquè la pròpia operativitat de la burocràcia de l’Estat no ha estat mai preparada per a abordar i afrontar aquest tipus de conflictes.

 

© Albert Balada

 

[1] Fabián Nievas. Sociología de la guerra. Redes.Com Nº 5. 2009. Pag. 28 | ISSN 1696-2079

[2] RAE: successió d’actes de violència executats per infundir terror. S’accepta ja que pugui tenir un abast universal  i que es modifiquen els seus mètodes d’organització i funcionament, aprofitant les debilitats dels Estats amb tendència a augmentar l’impacte de les accions amb la utilització de les TICs. (http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/PoliticaExteriorCooperacion/Terrorismo/Paginas/Terrorismo1.aspx)

Pulsions Catàrquiques

In Ciència Política, Partits Polítics, política, Secessió, Sistema Electoral on gener 11, 2016 at 6:59 pm
eleccions al parlament gràfica de vots

Gràfica de l’evolució de tendències al Parlament de Catalunya 1980-2015

Dades-Eleccions-2015-Catalunya

Distribució d’escons a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015.

 

 

 

 

“Si perds els teus diners, no has perdut res. El diner ve i el diner el diner se’n va. Si has perdut la teva salut, has perdut la meitat del tot. No ets la persona que eres abans. Però si has perdut la resolució, ho has perdut tot”[1].

 

Des del 2008[2], molta de la gent de Catalunya, per una o altra raó, podria qualificar la seva perspectiva de tot plegat  a partir de determinades afirmacions: cansament, desmoralització, esgotament, frustració i tantes altres qualificacions com podrien ser emprades…

Se’m fa obvi, per altra banda, a 8 anys vista d’aquella data que aquella, marca un punt d’inflexió transcendent en el segle XXI, que defineix el que ha passat en aquests anys, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món.

En podríem extreure una conclusió ben simple i és que alguna cosa ha canviat, encara que vulgui’s fer-se’ns veure com que no, encara que el model que heretem des del segle XIX estigui ja en absoluta posada en qüestió i, vulgui’s fer-se’ns veure com que no, amb una certa bonhomia, és cert.

Però perquè tot canvia,  cal que això sigui percebut:

Primer, amb el convenciment clar que tota catarsi comporta una cerca important de saviesa, de pensament, de reflexió, i en paral·lel, amb la perspectiva que ens cal tenir focalitzada en el resultat del mudament en el llenguatge, com també en les noves circumstàncies.

Són, precisament en aquestes noves circumstàncies  que, des de la meva perspectiva  se’m determinen inevitables, les que es defineixen a partir d’un daltabaix inevitable dels ítems que s’han anat definint a partir de la darrera revolució industrial.

Perquè aquella circumstància que, d’entrada he acotat temporalment en el 2008 -tot i que podríem considerar si no es fruit d’un context temporal més ampli-, ens arriba acompanyada d’una nova revolució industrial, la tecnològica, inevitable, altera, vulguem-ho o no, els tradicionals models productius i socials i no necessàriament de manera negativa.

Aquesta revolució haurà de comportar una important dosi de saviesa política que faci les acurades correccions, els ajustos  necessaris en ares a la justícia social de la que ja ens n’havia parlat Aristòtil[3] -més enllà de les conceptualitzacions que han permeat en les teoritzacions posteriors-.

És aquest un context catàrquic[4], entès en el sentit etimològic del terme: de transformació, de significat, d’experiència històrica en definitiva, concretant-se a partir d’una mena d’obra tragicòmica, en la que es defineixen tensions, passions i compassions, estímuls, frustracions, anhels, desitjos, semblances emocionals que igual com afecten l’home, també afecten a la  holística social i per tant a les estructures “burocràtiques” que en defineixen la nostra societat, les nostres societats, totes afectades en major o menor mesura amb cronologies molt concretes que venen definides per variables que els són pròpies.

Aquestes pulsions catàrquiques es fan paleses en el cas de Catalunya, a partir de l’intent “reformador” de les seves estructures institucionals al 2006, encara no s’havia arribat al “Crash” al que em referia a l’inicia de l’article, però les condicions desestabilitzadores globals planaven en un ambient ja enrarit de negada recessió, amb l’esclat de les “bombolles” de les empreses tecnologies, l’augment “fictici” dels preus de les propietats, l’aparició d’”instruments foscos” de finançament bancari com els CDO, un augment exponencial dels préstecs hipotecaris o l’aparició del model de préstec sup-prime.

En aquest context, Catalunya reforma el seu instrument d’organització institucional, l’Estatut d’Autonomia, una reforma que Espanya s’estableix a partit d’un sistema legal que requereix una pacticitat extraordinària, la del Parlament de Catalunya i la del Parlament espanyol que l’han d’aprovar en correlació, a més d’atorgar al resultat legislatiu una legitimitat que requereix els reconeixent en la ratificació referendària.

El procés no va ser fàcil, el pactisme exigit, no va existir i el Tribunal Constitucional espanyol acaba corregint el 2010, ja en plena catarsi global,  de manera impensable i de legitimitat discutible, la voluntat popular expressada en la ratificació estatutària, un cop havia fet el seu recorregut legislatiu, la catarsi particular havia començat a Catalunya.

Els eixos d’abscisses són els primers que es ressenteixen del fet i acaben reflectint una metamorfosi social i política que acaba definint Catalunya redescobrint un mapa polític que es sacseja, un mapa social que es transforma i una determinada consciència que comença a fer efecte de pluja fina en un cos social.

La consciència autonomista, fonament del pacte constitucional de 1978 que inspiraria els Estatuts d’Autonomia de 1979 i el de 2006, havia transitat del pensament majoritari a ser un pensament, sinó residual, si que sense la força aglutinadora en que havia perviscut, si més no, fins al 2010, distribuïda a partir d’ara entre diversos colors polítics, la consciència secessionista prenia un cos inusitat, del pensament minoritari a un creixement exponencial.

Des de l’inici de la segona dècada del segle XXI es succeirien espectaculars expressions de “força popular” en manifestacions multitudinàries. En paral·lel, a Espanya, es produeix el rescat bancari, camuflat amb el subterfugi de “Sanejament del sistema financer espanyol”, i el rescat i  supressió del model de Caixes d’Estalvi, força arrelat a la tradició mediterrània. Tensions pressupostàries i aquell efecte catàrquic que porta a un intent referendatari a través d’una consulta al 2014 que seria també neutralitzada pel Tribunal Constitucional.

L’any 2015 evidencia ja de manera força més clara l’expressió política d’aquell procés catàrquic general de “no tan llarg recorregut”, escassos 8-10 anys, i què, com deia, afecta no només a Catalunya; les eleccions municipals de maig de 2015, distorsionen el mapa polític local habitual, un relleu generacional, però també noves maneres, noves formes, potser un cert batibull ideològic, encara, sacsegen la tradicionalitat “dinàstica” en el concert polític, quelcom que es repetiria en les eleccions generals de desembre de 2015, i entre ambdues, unes eleccions autonòmiques a Catalunya, que beuen, intensament, del procés transformador que hom respira, tant des de la perspectiva ideològica com des de la perspectiva de la conceptuació nacional.

Si bé que amb les matisacions òbvies i les resistències pròpies d’un model de partits heretat del segle XIX, encara que la restauració democràtica espanyola sigui de recent factura, hi ha un intent de plantejament de llista unitària transversal i cívica, llista de país, que ho acaba essent a mitges, amb voluntat majoritària i aglutinadora del costat sobiranista i una llista de la esquerra radical que suma diferents moviments també radicals, amb un objectiu compartit amb les matisacions que són pròpies per la diferència més de formes que ideològica que apuntava ja abans de saber-se el resultat a la necessitat de pacte entre ambdues formacions.

De l’altre costat s’aglutinen en un espectre ideològic ample, dividits per grups electorals propis, forces velles i forces noves amb esperit vell, que bastien el no sobiranisme  per un costat i el federalisme argumental i el refredentisme per l’altre.

El resultat electoral de les eleccions del 27 de setembre de 2015 a Catalunya atorguen un resultat d’ample espectre al sobiranisme, diríem que pretesament secessionista en les dues forces que el defensaven, quina aritmètica (62 + 10) permetia superar els 68 escons que suposen una majoria absoluta en un parlament de 135 escons.

La suma dels valors estètics d’ambdues formacions que conformaven una majoria secessionista abocava a la maximització de les seves pròpies contradiccions i diferències, contradiccions i diferències que eternitzarien qualsevol arribada a un acord de “governabilitat”, que, en aquestes circumstàncies, però, tenien uns eixos comuns compartits que no aconseguien de ser el valor principal d’aquesta catàrquica situació negociadora.

El 10 de desembre, gairebé esgotat el termini que havia de dur a unes noves eleccions, amb la proposta d’un candidat de consens es des bloquejava la situació i s’introduïa amb ell un element distorsionador positiu a la tensió viscuda, el que reconduïa positivament la situació, de manera que “semblava” que el procés transformador assolia un nou lideratge aplegant totes les sensibilitats favorables i els seus respectius valors estètics i una nova embranzida.

Com ja apuntava en el meu assaig[5] sobre l’Estat propi, “la consideració principal de tot Estat que s’aprecií com a tal en el segle XXI, en la seva existència i reconeixement, hauria de ser la de la seva radicalitat democràtica, no des de la perspectiva de l’ús del concepte democràtic com a definidor del sistema, com s’acostuma a emprar en determinades formulacions ideològiques de caire “populista”, en les que  el concepte democràtic esdevé un instrument més enllà de l’axioma que representa, significant una actitud distinta de la seva significació real, emprant-se com a instrument contrari, en el sentit que tot el que es pensi de manera distinta no és democràtic.”

I és en aquesta radicalitat democràtica, en la que cal ara posar en valor una essencialitat fonamental, el reconeixement de la persona, del ciutadà,  com a eix primordial de tota acció política que hagi de ser desenvolupada, també la de les estructures d’Estat de produir-se la secessió.

Caldrà també acurar el mapa dels recursos terminològics emprats, que, com deia en aquell assaig, cal usar de manera molt concreta i correcta, perquè es té entre mans “l’existència d’un dels principis que n’haurien de determinar la essència mateixa del concepte vinculada a l’orde de la ciutadania “

Sembla que la secessió torna ja no a plantejar-se com un dret de darrer recurs com ens explica Buchanan[6], sinó com un dret primari, el dels ciutadans de subjectar-se al seu propi Estat, doncs en l’estadi anterior no es veuen representats, tant si és per raó d’enquadrament[7] com per adscripció o associació[8] en aquesta catarsi col·lectiva que sacseja la societat catalana.

Caldrà anar seguint amb atenció les següents setmanes i mesos el programa de govern, el seu grau d’acompliment però no només, també la adequació de cadascuna de les passes als requeriments de la Ciència Política, que, no pot ser deixada de banda en ares a les necessitats polítiques i de partit.

 

 

 

[1] Proverbi jasídic citat pel Rebe Mendel Futerfass

[2] La crisi financera mundial del mes de Setembre-Octubre de 2008 una de les pitjors des de la Gran Depressió (1929), que va donar lloc a un “crash” borsari històric i les seves conseqüències polítiques, econòmiques i socials.

[3] Palacios, Alfredo (1954). La justicia social. Buenos Aires: Claridad.

[4] Diccionario de Filosofía. 1a (en castellà). Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003

[5] Balada. Albert. Ètica i Estética en una Catalunya Estat. Un nou model de valors col·lectius. Editorial Bubok. 2014

[6] Buchanan, Allen. “Toward a Theory of the secession” Ethics, The University of Chicago press. Vol.um. 101,   nro. 2. Gener 1991.

[7] Margalit, Avishai i Raz, Joseph. “National Self-Determination” a The journal of Philosophy, volum LXXXVII nro. 9. Setembre 1990.

[8] Beran, Harry.“The Consent Theory of Political Obligatio”. Croom Helm International Series in Social and Political Thought. Croom Helm Publishers Ltd. London. 1987.

 

L’Autenticitat i la transformació del món

In Ciència Política, filosofia, història del pensament, Religió, sociologia, teleologia on Novembre 13, 2015 at 12:14 am

Conferència que he dictat (pps, notes i referències) el dijous dia 12 de novembre a les 19:30 a la seu de l’ISCR-IREL (Canonge Brugulat, 22 de Lleida)  dins del cicle de conferències del curs 2015-2016 que amb el lema “L’autenticitat” coorganitzen l’Institut Superior de Ciències Religioses-IREL, la Universitat de Lleida, l’Institut d’Estudis Ilerdencs, la Fundació Joan Maragall i la Diputació de Lleida.

PPS mostrat:

40c13bb5f09e9f7e-0 40c13bb5f09e9f7e-1 40c13bb5f09e9f7e-2 40c13bb5f09e9f7e-3 40c13bb5f09e9f7e-4 40c13bb5f09e9f7e-5 40c13bb5f09e9f7e-6 40c13bb5f09e9f7e-7 40c13bb5f09e9f7e-8 40c13bb5f09e9f7e-9 40c13bb5f09e9f7e-10 40c13bb5f09e9f7e-11 40c13bb5f09e9f7e-12 40c13bb5f09e9f7e-13 40c13bb5f09e9f7e-14 40c13bb5f09e9f7e-15 40c13bb5f09e9f7e-16 40c13bb5f09e9f7e-17 40c13bb5f09e9f7e-18 40c13bb5f09e9f7e-19 40c13bb5f09e9f7e-20 40c13bb5f09e9f7e-21 40c13bb5f09e9f7e-22

(I)

“L’autenticitat és el Sant Grial del nostre temps. Tots la volem, perquè ens eleva, ens fa tocar la veritat, sòlida i preciosa, en una època d’incertesa, aparences i canvi.” Roger Martínez Sanmartí[i]

Si fem una primera aproximació teleològica, entenent que ens referim a la cerca de la causa darrera, per tant a una part de la filosofia que entronca amb la metafísica, i prenent com a model la conceptuació aristotèlica que ens parla dels assumptes universals i las seves causes: la formal (que atorga al ser quelcom), la material (que és la que el composa), la eficient (lo que es provoca)  i la final ( que ens indica per a què existeix), podem convenir que:

La autenticitat[ii] és refereix tradicionalment a una qualitat de la l’existència humana que en designa una determinada expressió del caràcter propi de l’esser humà.

Inevitablement topem amb les polisèmies i grans paradoxes què ens situen davant les contradiccions del nostre moment històric en funció de la significació.

Lo autèntic té a veure amb lo verdader, lo genuí, lo certificable i lo Inautèntic ho pot ser per una insuficient reflexió, per un dèficit de racionalitat[iii] com ens explica Ramiro Pellitero de la Universitat de Navarra.

I no voldria deixar de referir la cita que el propi Pellitero aporta, sobre Joseph Ratzinger, el papa emèrit Benet XVI quan aquest afirma a Verona l’octubre del 2006 que “La autenticitat es certifica especialment amb l’amor i la sol·licitud concreta pels més dèbils i pobres”

Mentre el concepte forma part de l’acerb del catolicisme no forma part de l’acerb d’altres filosofies i religions, o si més no la significació no és rellevant.

Serveixi per a exemple el que ens diu, per exemple la filosofia Zen quan es refereix a la autenticitat i ens diu Cleary[iv]:

“El Budisme es troba sempre present en el món i no existeix un budisme verdader, el Budisme fals o els vestigis del Budisme. És la teva comprensió la que converteix el Budisme en autèntic”[v]

O també, com per exemple el que Fernández[vi] ens planteja la relació respecte de la existència hebrea, quan ens proposa:

“…Localitzar la problemàtica inscrita en el concepte mateixa de la autenticitat, en la alternativa autenticitat/inautenticitat a partir del paradigma de la existència hebrea”[vii]

Segons la biblioteca musulmana andalusina[viii], en l’ Islam: “és la manera del musulmà de encarar la seva espiritualitat, i és aquesta diferencia la que confereix autenticitat”.

Per mi, però, és Ortega y Gasset[ix] qui defineix d’una manera més propera al àmbit de la sociologia i la ciència política, el concepte d’autenticitat el contraposar-lo al seu autònim la in autenticitat i l’expressa com:

Característiques ontològiques[x] de la realitat humana

Trilling[xi] i Taylor[xii], destaquen l’autenticitat inseparable de l’individualisme modern i el que anomenem “modernitat”, el lloc i la nostra funció en el món social, la pèrdua de pes de la religió i la presència creixent de la mirada científica i tecnològica, urbanització i augment de les relacions socials anònimes, sobretot l’economia de mercat, la racionalitat instrumental i la emergència de la democràcia liberal.

Lindholm[xiii] ens dóna la perspectiva de l’antropologia social en destacar-ne l’origen i el contingut, la cerca individual i col·lectiva de la autenticitat socialment construïda.

Potter[xiv] considera el concepte una trampa i n’identifica el seu caràcter competitiu i posicional

Guignon[xv] defensa el concepte a condició que es recuperi la seva vessant de virtut social que contenia en un principi, considera que és la llavor on encara som a temps de reconstruir el projecte de l’autenticitat com a cor de la democràcia, on defensar el que es creu, i sobretot disposats a expressar i defensar idees impopulars.

(i II)

El sociòleg Zygmunt Bauman[xvi] ens explica “com la nostra vida va canviant depenent de l’entorn”, el món, segons ell, ha esdevingut un “món líquid” en què “el paradigma no és l’estabilitat sinó el canvi constant“; seguint les teories de Bauman, que no aporta solucions, sinó que descriu, les nostres actuals tensions no són només socials, sinó també existencials.

La sociologia en general planteja com en la societat actual vivim en la incertesa, substancialment perquè les transformacions es corresponen amb el debilitament de la seguretat, la manca de planificació a curt termini, l’oblit i el desarrelament.

Les pors globals generen inestabilitat global[xvii].

El centre del món ja no és principalment l’individu[xviii]

Les quatre grans orientacions de la modernitat segons Guiddens[xix] s’identifiquen amb:

  • Acumulació de capital,
  • Control de la informació i la supervisió social,
  • Control del poder militar global
  • Manteniment del grau d’explotació de la natura per al desenvolupament industrial

Segons Pierre Bourdieu, però, la globalització/transformació “es només un mite; en el sentit més fort de la paraula: una idea – poder, una concepció que posseeix poder social i que arrossega cap a ella moltes creences. És l’arma decisiva en la lluita contra el Welfare[xx] State”[xxi]

En tot cas les transformacions es succeeixen les  unes després de les altres,  en l’àmbit global com  en el local; es dilueixen i en reestructuren constantment les relacions dels subjectes amb els objectes i les realitats internes, externes, particular i generals dels individus.

Tenint en compte, en l’àmbit sociològic que el Funcionalisme (Talcott Parsons (1902-1979) i Robert K. Merton (1910-2003), ambdós molt influïts per Durkheim.), segons les quals la societat és un sistema complex les diverses parts de la qual funcionen conjuntament per generar estabilitat i solidaritat no dóna resposta a la modernitat.

Com tampoc ho fan les Teories del conflicte (Ralph Dahrendorf, 1929-2009) que subratllen la importància que tenen les estructures dins la societat,

Cobren força les Teories del Interaccionisme simbòlic (G. H.  Mead 1863-1931) que sostenen que és el llenguatge allò que ens fa éssers auto conscients, és a dir, coneixedors de la nostra pròpia individualitat i capaços de veure’ns des de fora tal i com ho fan els altres, així com del paper d’aquesta interacció en la creació de la societat i de les seves institucions, tot i què se’ls ha criticat, de prescindir de qüestions de més importància, com ara el poder i l’estructura dins la societat i com serveixen aquests elements per condicionar l’acció individual..

[1] Autèntic -a

adj. [lèxic comú] Que expressa certesa, la qual és garantida pels seus caràcters, per les circumstàncies que hi concorren, per un acte oficial, per una formalitat legal. Text autèntic. La còpia autèntica del contracte. 

adj. [lèxic comú] Digne de fe. Reconegueren com a autèntica la seva declaració. 

adj. [lèxic comú] No fals ni falsificat. Retrat autèntic. 

m. [biblioteconomia Document atorgat per la personalitat que hi és expressada i en la data consignada.
adj. [música] Que té una relació immediata amb la nota tònica. Nota autèntica. 
adj. [música] En els cants gregorià i bizantí, que comença el seu àmbit amb la nota final, s’aplica a alguns modes.

[2] Transformació

f. [Lèxic Comú] Acció de transformar o de transformar-se; l’efecte.

f. [Matemàtiques] En mat., aplicació bijectiva entre dos subconjunts d’un espai.

 [Matemàtiques] transformació conforme En mat., transformació isogonal.

f. [Filologia] En ling., procés que provoca un canvi en l’estructura d’un constituent.

f. [Filologia] Relació entre oracions que són paràfrasi l’una de l’altra i presenten els mateixos elements lèxics amb una estructura diferent.

[i] Sociòleg, professor d’Arts i Humanitats de la UOC i investigador del GRECS (Grup d’Estudis en Cultura i Societat)

[ii] Algunes aportacions clàssiques:

  • Trilling, Lionel. Sincerity and Authenticity, The Charles Eliot Norton Lectures. Harvard University Press, 2009, primera edició de 1971.
  • Taylor, Charles Sources of the Self, the making of de the modernity. Cambrigde Press University. 1992, primera edició de 1989.

Algunes aportacions recents:

  • Guignon, Charles. On Being Authentic, thinking in action. Psychology Press, 2004
  • Lindholm, Charles. Culture and Authenticity, Blackwell Pub., 2008
  • Potter, Andrew. The Authenticity Hoax, How We Get Lost Finding Ourselves. Harper Collins, 2010

[iii]  Ramiro Pellitero, Instituto Superior de Ciencias Religiosas, Universidad de Navarra Publicado en religiónconfidencial.com, 8-VI-09

[iv]   Cleary, Thomas F., és PhD en East Asian Languages and Civilizations from Harvard University and a JD from the University of California

[v]   Cleary, Thomas F. La esencia del Zen . Editorial Paidós. 1992. Pag 87

[vi]  Fernández López, José Antonio, Doctor en filosofia especialitzat en identitat hebrea.

[vii]  Fernández López, José Antonio. Judaísmo finito, judaísmo infinito: debates sobre pensamiento judío contemporáneo. Editorial Tres Fronteras. Murcia. 2009. Pag. 235

[viii]   http://www.musulmanesandaluces.org/hemeroteca/7/islam.htm

[ix] Bréhier, Emile. Historia de la Filosofia. Pròleg titulat “Idees pera una Història de la Filosofía, per José Ortega y Gasset. Ed Sud-americana. 1938

[x] l’ésser en general i de les seves propietats essencials.

[xi] Lionel Trilling (1905 – 1975) crític literari, autor i profesor americà. Catedràtic de la Universitat de Columbia, expert en la post-il·lustració

[xii] Charles Margrave Taylor (1931) és un filòsof canadenc, conegut fonamentalment per les seves investigacions sobre la Modernitat, el Secularisme i la Ètica

[xiii] Charles Lindholm (1946) és professor del departament d’antropologia de la Universitat de Boston

[xiv] Potter Andrew (1972) PHD en Filosofia per la Universitat de Toronto especialitzat en metafísica i filosofia política

[xv] Charles Guignon (1944) Filòsof i professor emèrit de filosofia a la Universitat de Califòrnia, expert en existencialisme

[xvi] Bauman, Zymunt. Modernitat líquida. Editorial Fondo de Cultura Económica. México DF. 2004

[xvii] Sloterdijk, Peter. Temblores de aire, en las fuentes del terror. Ed. Pre-textos. Valencia. 2003

Beck, Ulrich. La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad y sus parias. Ed. Paidós. Buenos Aires. 1998.

[xviii] Ianni, Octavio. “Teorías de la globalización”, Siglo XXI Editores, México D.F, México. 1996

[xix] Giddens, Antony. Las consecuencias de la modernidad, Alianza editorial, Madrid España. 1990

[xx]  És un concepte de govern en el que l’Estat juga un paper clau en la protecció  i promoció del benestar econòmic i social dels seus ciutadans.

[xxi] Bourdieu, Pierre.  citat per Mires, Fernando “Teoría política del nuevo capitalismo”, Editorial Nueva Sociedad, Caracas, Venezuela.  2000.

La connexió de les dues revolucions ( I )

In Ciència Política, filosofia, Independència, sociologia on Agost 23, 2015 at 4:19 am

Durant nou anys[i], del  1776 al 1785, Benjamin Franklin[ii], fou nomenat pel Congrés Continental dels Estats Units d’Amèrica: Ambaixador plenipotenciari a Europa, amb seu a París.

El primer diplomàtic, de la recent instituïda Confederació Nord-americana, va desenvolupar una tasca política de primer ordre, que alguns teòrics centren en la recerca de suport financer i militar.  Probablement, però, va fer alguna cosa més que aquest encàrrec diplomàtic.

Seria Franklin el personatge de Filadèlfia al que es referia el Compte de Capella el 1786 al dirigir-se als productors vitivinícoles de Châteauneuf-du-Pape? De fet, curiosament, el carregament de la comanda feta d’aquest prestigiós vi francès, acabaria tenint com a destinació  final la revolucionària ciutat de Boston[iii].

Tot i que amb el temps el polític nordamericà arribaria a ser fortament associat amb Filadèlfia, Franklin va començar la seva vida a Boston, on havia nascut el 17 de gener de 1706 i la data de l’encàrrec vitivinícola a que refereix el compte de Capell, és feta quan el primer ja és retornat a nord-amèrica,  estem parlant, però , del segle XVIII i potser les referències no són del tot clares o, en tot cas, l’encàrrec podria ser anterior al seu retorn o podria quedar encara a Paris algun dels seus col·laboradors.

El fet, ens permet d’afirmar que les relacions franceses amb els revolucionaris nord-americans podrien anar una mica més enllà de la cerca de suport financer i militar amb quin encàrrec havia arribat a França l’ambaixador.

Probable, doncs, seria que, malgrat el retorn de Franklin dos anys després de la signatura del Tractat de París[iv] en 1783, pel que es concloïa la Guerra de la Independència nordamericana, la voluntat transmissora de l’ideal revolucionari fos fefaent.

Aquell mateix any, el de la signatura, el diplomàtic nord-americà faria editar a París la “Declaració d’Independència i les constitucions de les tretze colònies”, el que podria suposar, més enllà d’una senzilla voluntat editorial, una clara i ferma voluntat de difusió dels ideals que es vertíren en el text proclamatiu com en el mateixos texts constitucionals, el que n’evidenciaria una explícita voluntat de forçar, d’intervenir, en els affaires francesos.

És partir de la seva implicació social, de fet força coneguda i estesa en els ambients de les elits, com Franklin hi incidiria, aspecte aquest que ha estat menystingut per la historiografia clàssica, en no donar-li, en general més que el valor anecdòtic d’un home gran -tenia 70 anys quan arriba a França- i “bon vivant”, medrador en els “ambients” capitalins, però en realitat aquella mateixa activitat social ho seria alhora intel·lectual i amb una clara vocació revolucionària, amb evident relació amb la revolució que es coïa en determinats ambient i que  hauria de succeir després de la seva marxa del país on havia estat centrat el quarter general de la seva Ambaixada plenipotenciària, ubiació feta per raons, també força evidents, les “regions centrals” del món del XVIII tenien dos capitals: Londres i París, de  la primera se’n volien desempallegar i però amb la segona hi volien establir un contacte que el definiriem com a “especial”

Hi ha poques referències relatives a aquella edició francesa de la declaració feta per Franklin, de fet les edicions de la proclamació i les constitucions en serien fins a  un total de dotze, i per descomptat tampoc ens han estat transmessos els motius que el portarien a fer-ho en laquella, com en el les altres edicions, doncs tots els estudis s’han centrat en el treball dut a terme per garantir el suport francès durant la guerra icom també en la cerca i captació de recursos. I és lògic, per altra banda aquest silenci, si tenim en compte la manifesta voluntat de neutralitat com de no participació en els conflictes europeus per part del nou govern nord-americà[v], al que representava el polític, per tant, ben poc o gens se’n sap, sensu strictu, de la capacitat d’influència que hagués pogut exercir aquell vell diplomàtic.

Està documentada, però, la seva especial relació amb l’il·lustrat Voltaire, com la que mantindria amb el Compte de Mirabeau, amb el compte de Buffo, o amb La Rochefaucauld, Turgot o Condorcet[vi], aquests tres darrers que en facilitarien bona part de les traduccions -i versions- de la Declaració i les constitucions de les tretze colònies[vii], texts que esdevindrien per ells mateix una de les referències filosòfiques i polítiques de la societat francesa en totes i cadascuna de les traduccions diferents[viii].

Si bé que la fama que ha deixat Franklin,  a banda de la de polític i diplomàtic d’alta volada, malgrat la seva formació autodidacta, és la d’un home de saló, que és en realitat on aprèn la màxima possibilista sustentada pels pluralistes que “la millor solució és la mitjana, la que satisfà a tothom”[ix], el que ara coneixem  a través de la  teoria política del joc de suma zero de la economia aplicada a la política[x].

Diferents estudis teoritzen d’aquesta influència consubstancial a la seva incardinació social en el París de la època que contribueix a establir-se un nexe d’unió que se’m fa prou evident, entre el procés revolucionari nord-americà i el naixent procés revolucionari francès[xi] que hauria d’esdevenir, com alguns teòrics apuntarien ja en el segle passat, procés que s’estableix a través d’aquell qui en la seva autobiografia[xii] ens explica com la seva passió primera hauria estat la de treballar de mariner, a través d’“aquell a qui els francesos descobreixen i que els venia a demanar suport polític, financer i comercial”[xiii] rebut però com científic de prestigi i que els acaba influenciant de manera notòria, fins al punt que, de facto, el podríem considerar com a coautor de les dues realitats revolucionàries de la època a ambdues bandes de l’atlàntic, potser de manera subtil, de manera “política”;  no en va França declararia tres dies de dol nacional el juny de 1790 quan se sap de la seu decés el 17 d’abril del mateix any a Filadèlfia.

(Codi de Propetat Intel·lectual 0912065069550 Safe Creative)

franklin foto

La fotografia és del retrat original de Joseph Siffrein Duplessis fet al 1785 que s’està al National Portrait Gallery de Washington

[i] Butlletí Informatiu de la Ambaixada dels Estats Unit – Panamà ,Gener 2006

[ii] Canada, Mark.Benjamin Franklin. Encyclopedia of American Literature, 2008

[iii] Bailly, Robert. Histoire de la vigne et des grands vins des Côtes-du-Rhône, Avignon,‎1978.  p. 108.

[iv] Treaty of Paris (1783)  U.S. National Archives & Records Administration.  Washington, DC

[v] Stacy Schiff (2006). A Great Improvisation. Franklin, France, and the Birth of America. Macmillan. p. 5.

[vi] A. Condorcet O’Connor, et M.F. Arago, « Condorcet, De L’influence de la Révolution d’Amérique sur l’Europe. Par un Habitant Obscur de l’Ancien Hémisphère, 1786» Tome Huitième, Firmin Didot Frères, Libraires, Imprimeurs de l’Institut, Paris, 1847, p. 11.

[vii] Hill, David Jayne « A Missing Chapter of Franco-American History », The American Historical Review, Vol. 21, No. 4 (Jul., 1916), p. 712.

[viii] Nally, Ginger C. «Une étude de la traduction, de la publication, de la dissémination, et de l’impact des écrits politiques de la Révolution américaine sur la société française et sur la pensée politique française jusqu’en 1800». National University of Ireland, Maynooth for the degree of Ph.D. in the Department of French October 2011

[ix] Lerart, Christian. Benjamin Franklin, quand l’Amérique s’émancipait. Presses Universitaires de Bordeaux. 1992. Pag 64

[x] von Neumann, J.; Morgenstern, O. (1944). Theory of Games and Economic Behavior . Princeton University Press New Jersey.

[xi] Lerart, Christian. «Image et influence de Benjamin Franklin en France avant et pendant la Révolution de 1789» a Le Discours sur les révolutions. Tome I. Paris Econòmica. 1991.

[xii] Franklin, Benjamin  et Audouze, Jean. Moi, Benjamin Franklin: Citoyen du monde, homme des Lumières, présenté par jean Audouze. Ed. P Dunod, 2013. ag 44

[xiii] Maisonneuve, Cécile. Benjamin Franklin, l’ami américain. Dossier /Amerique: des origines bien françaises. Mensuel nrº 743. Novembre 2008. Page 58.

Intervenció en la taula rodona d’anàlisi de la encíclica de Francesc I: Laudatio Si

In Ciència Política, Conflictologia, Geoestratègia, Geopolítica, política, Religió, sociologia on Agost 6, 2015 at 7:09 pm

Convidat pel Bisbe de Lleida, Joan Piris, el 3 de Juliol de 2015, he participat en una taula rodona presentada pel Periodista Jordi Pérez, amb l’economista i President de “Justícia i Pau” a Lleida, Rafael Allepuz i el Filòleg i ecologista David Colell, d’anàlisi de la encíclica vaticana “Laudatio Si´” de Jorge Mario Bergoglio (Francesc I), en tant que politòleg, sociòleg i historiador del pensament i aquesta ha estat la base de la meva intervenció.

Gairebé 100 anys després que Woodrow Wilson revolucionés, amb les seves propostes al Congrés nord-americà, les relacions internacionals, arriba potser d’una manera premonitòria la encíclica de Francesc I, en un moment de declivi de la diplomàcia que havia deixat de ser secreta i ara ho torna a ser, veiem sinó el cas del TTPI USA-UE, o en el descrèdit de les Nacions Unides hereva de la Societat de Nacions.

El document vaticà arriba en el moment en el que s’està gestant el futur protocol de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) de París de desembre de 2015, que substitueix al de Kyoto de 2005 que es basarà en gran mesura, com sempre, en el compromís voluntari de reducció de gasos d’ efecte hivernacle i per tant serà sotmès, molt probablement, a negociació enganyosa.

No és, per tant la encíclica, com jo ho veig, un document neutre ni neutral : pren posició en l’àmbit geo–polític, demo-polític, eco-polític, socio-polític i crato-polític per “poder” d’influència més que no pas per “poder” a sensu estrictu

Parlem d’”un document, en la forma de carta, enviat als bisbes del món sencer”. Per tant de posició doctrinal sobre temes diversos, que en matèria politològica i sociològica es venen donant des de Pius XII
En principi, al meu entendre, haurien de generar assentiment, obediència i respecte entre els seus fidels i la seva organització, però ja ens adverteix en el text, que pretén que vagi més enllà de la pròpia comunitat cristiana catòlica.
Punts que jo en destacaria des de la perspectiva sociològica i politològica que aborda la encíclica:

• Ens parla del sentiment de pertinença
• Estableix com pertoca una Hermenèutica cristiana
• Discrimina entre lo Políticament correcte respecte de lo políticament incorrecte
• Posa en valor la Tradició hebraica
• Aposta per la reconstrucció dels valors primigenis
• Ens parla i és obert a la revolució de les idees, a la revolució tecnològica, sempre en el bé comú
• Alerta sobre la sobreexplotació dels recursos fòssils
• Ens Planteja la Interconnexió entre:
1. la contaminació i el canvi climàtic,
2. la mala gestió de l’aigua,
3. la pèrdua de la biodiversitat,
4. la gran desigualtat entre regions riques i pobres,
5. la debilitat de les reaccions polítiques davant de la catàstrofe ecològica.
• Denuncia:
1. l’ús desproporcionat dels recursos naturals
2. El deute extern dels países subdesenvolupats convertit en un instrument de control.
3. l’Emmascarament dels problemes ambientals o sub estimació dels advertiments

I el que em sembla més interessant, d’una manera transversal fa una Crida a eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial, causes més polítiques que econòmiques

Els factors: polítics, militars, econòmics, socials, ètnics, cognoscitius i psicològics, ens defineixen un sistema internacional complex i conflictiu, com d’alguna manera també se’ns defineix en el text que comentem.
Per fer un breu apunt, diria que som lluny del final de la historia i del darrer home que ens pronosticava Francis Fukuyama al 1989, però molt a prop Arnold Toynbee qui ja al 1958 pronosticava com la civilització era posada a prova o del xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial que pronosticava Samuel Hantington al 2006.

La encíclica esdevé per a mi: diàfana i clarificadora, amb una perfecta agregació del jo al nosaltres, i ens porta a observar com alguns ja hem expressat, que el sistema liberal-democràtic no ha de ser només una forma d’expressió política, sinó aquesta hauria de ser, abans que res, un model de vida, un model de valors d’ètica col•lectiva.

Però veiem com el conflicte és l’eix central de les relacions internacionals, on el poder polític, que és una relació humana, esdevé com la capacitat d’imposar la seva voluntat sobre les altres unitats, Estats o territoris.

Si al 1945 s’intenta crear després de les segona gran experiència bèl•lica un sistema de cooperació multilateral, veiem com en la escena internacional s’exacerben crisis, conflictes, relacions de dominació i violència que són la essència mateixa de “lo polític” en el segle XXI.

Hem de tenir present com hem passat d’un món binari a un món binari-pluralista que se sosté en la idea d’un món en sempre en discòrdia, el que Yves Lacoste defineix com dels “grans discursos maniqueus” que és una forma suau de dir-ho i jo hi afegiria de perversió en els processos de decisió, comunicació, negociació, materialització, basats en l’enfoc del benefici previst, que ens defineix un món en desconfiança mútua, culpabilització de l’adversari i amb una actitud i simplificació bàsicament negativa.

Ja per concloure, diria que hi ha un nexe d’unió entre la liberal democràcia i els drets humans, entesos aquests com expressió contemporània dels elements primigenis de la nostra condició humana, inspiradores ambdues dels principis, normes i valors que han de constituir formalment la nostra vida, també en l’ordre global, quins dèficits descriuria com de: institucions dèbils i els lideratges pobres i per tant, benvinguda sigui la exegesi de Francesc I. confe bisbat

Ètica i estètica en una Catalunya Estat. Un nou model de valors col·lectius

In Ciència Política, Confederalisme, Estat propi, Federalisme, filosofia, Independència, Partits Polítics, política, Presidencialisme, Secessió, Separació de poders, Sistema Electoral, sociologia, Sociologia Electoral on Desembre 10, 2014 at 11:23 pm

Ètica i Estètica

“La democràcia no és ”per se” un sistema, i ni tan sols un sistema de normes, ans al contrari i lluny de la exposició tradicional de una determinada posició epistemològica que n’estableix la seva essència en el model de la civilització grega com a base.

Parlar de democràcia significa fer referència a la “radicalitat democràtica”, a la permanent regeneració que ha demandat tradicionalment la societat de tots els instruments que composen un Estat, per tant estarem expressant quelcom de distint al sistema però alhora del que l’hauria d’amarar abastament, ens referim, doncs, a una essència primordial, a un principi inspirador, més que no pas a un model de representació.”

Ara li ha tocat a La Barceloneta

In Ciència Política, Conflictologia, sociologia on Setembre 15, 2014 at 10:09 am

Ara li ha tocat a La Barceloneta és un article breu original dels politòlegs Sònia Pereda Xavier Pastor i Albert Balada, que no ha estat publicat per cap mèdia

la barceloneta

El districte de Ciutat Vella ha esdevingut des de fa anys el focus d’atenció mediàtica i dels ciutadans a l’estiu a causa dels conflictes que s’hi produeixen. Una “fama” crescuda paral·lelament a l’augment del turisme i dels negocis i serveis orientats a la persones que ens visiten.

Aquesta vegada li ha tocat al barri de La Barceloneta. A aquest barri mariner, construït el 1753 per encabir-hi els habitants de les cases del barri de la Ribera, enderrocades per ordre de Felip V per a construir en aquell espai la Ciutadella, i on la seva gent vivia, fins al Jocs Olímpics de 1992, bàsicament del peix de la Llotja, del port de Barcelona i dels xiringuitos del costat de la platja i en habitatges de poques dimensions, els quarts de casa, se l’ha convertit en una peça més de l’entramat de llocs i serveis adreçats al turisme.

I a l’igual que altres llocs del districte, a La Barceloneta, determinades condicions han fet possible l’aparició de conflictes coneguts: d’una banda, el parc d’habitatges antics i la seva reforma, amb canvis de normativa i propostes de millora urbanística i d’arranjament dels diferents governs municipals; i de l’altra, l’especulació de propietaris d’edificis sencers o habitatges en règim de renda antiga  i d’inversions privades, que són viscudes com una amenaça per part dels veïns, ja que representen una transformació del barri orientada ara per a convertir-lo en un indret de residència estiuenca per a turistes, per davant dels veïns de tota la vida i amb la tard o d’hora temuda expulsió.

En el cas de La Barceloneta, la fórmula de la controvèrsia ha estat convertir aquests quarts de casa en apartaments turístics. Les característiques de l’indret, proper a la platja i gairebé al centre de la ciutat, ben comunicat en cotxe, amb transport públic, en bicicleta i a peu, han fet créixer la demanda i els preus. La realitat s’ha transformat vertiginosament de manera que allà on hi havia els residents de tota la vida, ara hi ha pisos amb lloguers elevats ocupats per persones amb un alt poder adquisitiu. I si hi ha negoci també es dóna la picaresca, amb relloguers, sobre ocupacions i la conseqüent aparició de situacions de conflicte i comportaments inapropiats, reforçats per una escassa aplicació dels mecanismes de control i sancionadors de l’administració.

Els poders públics i els inversors privats ens recorden contínuament que el turisme ens aporta molts recursos que difícilment un altre tipus d’”industria” podria generar en aquests moments i què tampoc som capaços de generar-ne ni tenir-ne una de diferent. Per exemple, el pas en els darrers anys de l’1,5 al 7 milions de visitants o que la relació entre turista i habitant, d’1 a 8, és menor a la d’altres ciutats europees. I malgrat tot el que per alguns és un èxit, perquè en treuen un rendiment directe, altres, el que pateixen les repercussions d’un turisme massiu i incívic, ho veuen com un maldecap.

I és que conflictes com el de La Barceloneta, el Raval o La Rambla a Barcelona o en d’altres indrets del país, com  Salou i  Lloret de Mar, que reuneixen unes determinades condicions i es donen una tipologia de comportaments fan públic un debat de fons que fa temps que es manté viu i que els mitjans de comunicació entre els seus diferents objectius van copsant: com fer possible el turisme amb el funcionament quotidià de la ciutat i la vida, el descans i la identitat dels barris? Com fer compatible els dies excepcionals de vacances que volen passar els turistes amb els dies de feina o de descans, ja que el conflicte escala a l’estiu, de les persones que habiten de Ciutat Vella? Com casar turistes i ciutadans?

Senyores i senyors, aprofitem el debat que es dóna ara, incorporem les parts implicades i busquem solucions consensuades, perquè un cop superat l’estiu restarà com en d’altres ocasions inacabat i quan torni una nova temporada de bany i de vacances quedarà totalment obviat fins a l’aparició malauradament d’un nou conflicte.


 

Albert Balada és llicenciat en Ciència Política i Sociologia i DEA en Història del Pensament i dels Moviments Socials i Polítics


 

Sònia Pereda és llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració i diplomada en Gestió i Administració Pública.


 

Xavier Pastor és Politòleg i professor de Resolució de Conflictes a la UdG i la UOC.


 

“Concomitàncies entre la maçoneria i el liberalisme democràtic; Principis i Valors que es manifesten en les essències de les revolucions burgeses i quina hauria de ser la significació del lliure pensament en la construcció d’un nou Estat, avui”.

In Ciència Política, filosofia, política, Religió, sociologia on febrer 1, 2014 at 1:22 am

Conferència dictada per Albert Balada i Abella, del 27 de gener de 2014 al GOC, Barcelona.

En primer lloc voldria agrair la invitació que m’ha estat formulada pel GOC per a dictar aquesta conferència avui i aquí, són moments transcendents en la història del nostre país i alguns creiem que cal pensar i molt quin és el sentit de tot plegat, però alhora tenir la humilitat de recuperar del pensament allò que ens defineix i veure com n’és de senzill d’emprar els instruments i les idees que ens van ser llegades pels nostres avant passats, aquells que van conrear el segle de les llums, idees i instruments que encara avui ens són vigents, i el que és més importants: útils.

He emprat en el títol el terme “concomitàncies”, perquè tot i ser una paraula que no s’empra habitualment, i que ha estat manllevada pel cristianisme per a definir elements dels seus dogmes, és una paraula que en el context de la filosofia, com del lèxic comú, ens ajuda a descriure un sentit distint al dels cristians, doncs ens parla de l’acompanyament de dos fenòmens, de la simultaneïtat que en aquest cas entenc, com ho entenen algunes corrents de la història del pensament, entre els principis i valors maçònics i els del liberalisme democràtic.

Continuant amb la cerca del sentit de les paraules, i entenent que hi ha tot un seguit de tòpics i mitologies, i perquè no dir-ho:  d’intencionades tergiversacions sobre els conceptes maçònics i liberal democràtics, caldria descobrir en el primer dels conceptes quelcom més que la simplificació a la que les definicions tendeixen, quan llegim, per exemple les definicions que ens fan de manera coincident el DIEC i el RAE: com

“Associació secreta de persones que professen principis de fraternitat mútua, usen emblemes i signes especials, i s’agrupen en entitats a les que anomenen llotges”

O respecte del segon concepte, com:

“Corrent polític i econòmic que dóna preferència a la llibertat individual per damunt d’altres valors socials i promou l’activitat privada sense intervenció de l’estat”

Mentre que del segon terme, liberalisme, sense l’adjectivació de democràtic, el RAE ens ho defineix com:

“actitud que propugna la llibertat i la tolerància en les relacions humanes i doctrina política que defensa les llibertats i la iniciativa individual, limitant la intervenció de l’Estat i dels poders públics en la vida social econòmica i cultural”.

Si agafem, però, la definició de maçoneria o francmaçoneria que ens fa el propi GOC, veurem com aquesta s’amplia i cobra sentit distint, quan ens diu que:

“La Maçoneria o Francmaçoneria és una institució iniciàtica, filosòfica i filantròpica que treballa pel progrés moral, intel·lectual i material de la Humanitat que proposa una ruta simbòlica. Els tres pilars de la Maçoneria són: llibertat, igualtat i fraternitat. “

Com podeu veure hi apareixen noves paraules que encara no havíem vist, i ens entronca de manera sincrètica amb elements que en el nostre imaginari ens transporten als moments revolucionaris de la història recent, i quan dic recent estic parlant d’uns 230 anys poc més o menys, en realitat quatre dies en la història de la humanitat, veritat?

Respecte del liberalisme democràtic els tòpics són encara més grans, doncs si bé cal distingir aquests dos vocables del liberalisme doctrinari més proper des d’una perspectiva burgesa a la evolució de l’antic règim en una societat de registre censitari, el trobem vinculat a l’antic règim per raó de la seva naixença al segle XVIII, però d’una perspectiva nova que evoluciona en paral·lel a les dues bandes del canal de la mànega, ambdues de caràcter revolucionari, si bé que aquell caràcter no es desenvolupa explícitament a la Gran Bretanya, on té un caràcter reformista, sinó a les colònies americanes on assoleix una perspectiva autènticament revolucionària, si entenem aquest terme en el sentit de

“Canvi total, radical, de revolució en les idees dominants”.

 

Les idees, doncs, més que no pas els fets en sí, són la essència tant de la maçoneria com del liberalisme democràtic, que s’adjectiva a partir de la concepció igualitarista, certament utilitària del concepte liberal, és a dir útil a la societat a la que ha de servir, com propugnava el jurista britànic Jeremy Bentham, per a qui el pensament utilitarista, havia de suposar un canvi important en la concepció de fer lleis, de les reformes socials, doncs hauria d’exigir una triar segons la seva utilitat i no tant per la moralitat, buscant la satisfacció màxima per la màxima de gent possible.

Clar que no podríem parlar de Bentham si no fem encara que només sigui una minsa referència als seus precedents, noms que a molts de vosaltres us seran coneguts, com el de l’Economista Adam Smith; el filòsofs, alguns dits realistes, com Thomas Hobbes, Baruch Spinoza, Francis Bacon, Jean Jacques Rousseau o René Descartes; també dels escèptics com Pierre Charron; el metafísic Wilheim Leibniz o  els filòsofs empiristes Baró de Montesquieu, David Hume o John Locke, que ens avencen un cert racionalisme, el valor de l’experiència i la comprensió del món, però alguns d’ells com ara Locke, ens apunten la existència d’idees innates en l’enteniment, de manera que hi ha determinats principis i valors que són enllà, encara que  no es teoritzin.

Tots ells construeixen un gruix del pensament filosòfic que representen unes passes significades en l’avenç del pensament mundial, de manera que ens estan construint i assentant les bases del que serà el concepte liberal, des de les diferents perspectives del pensament com la dels filòsofs John Stuart Mill, fill de James Mill, teòric de la utilitat, o del metafísic Emmanuel Kant.

Ara ja podem dir que la filosofia ha anat col·locant els maons per a construït un nou edifici que es pot definir a partir a r dels seus objectius, en contraposició amb els ideals de l’antic règim regim:

  • El desenvolupament de les llibertats individuals i, a partir d’aquestes, el progrés de la societat.
  • L’establiment d’un Estat de Dret, on totes les persones siguin iguals davant la llei, sense privilegis ni distincions, en acatament amb un mateix marc mínim de lleis que resguardi les llibertats de les persones.

Hi he usat, com podeu imaginar el terme “maons” intencionadament, doncs si bé com ens mostren els estudis sobre la maçoneria, aquesta com a institució no va tenir una influència directa en aquest procés intel·lectual, aquests estudis ens mostren com determinats dels autors, alguns dels que he citat, en formaven part, de manera que podem establir una connexió individual i especial entre determinats pensadors i les corrents de pensament que es desenvolupen al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX per a contextualitzar el liberalisme ara ja democràtic, que acabarà caracteritzant-se per:

  • la tolerància i el pluralisme; les idees socials i polítiques diferenciades, àdhuc les més extremes, poden coexistir i competir pel poder polític sempre sobre una base democràtica.

No parlo doncs d’una ideologia política, parlo d’un sistema que, conformat i definit d’aquesta manera té una voluntat  de  perpetuar-se per si mateix, perquè ha estat capaç de determinar des de la raó la relació entre l’home i Déu, d’establir una crítica a la raó de l’Estat, de la política i el poder, de les relacions entre entitat i diàleg, de la democràcia, de tot un seguit de conceptes que conformen l’identitat del nou paradigma.

Parlava de maons i, com he dit abans ho feia expressament, doncs si ens endinsem en cadascuna de les personalitats a les que m’he referit i a tantes altres com podriem referir-nos en un curs, podem veure com hi ha dues connexions que es donen com deia en alguns, no pas en tots, però si que se n’estableixen determinats lligams pel se’n dedueix d’un estudi acurat:

  • Per una banda recuperem les essències de les escoles platòniques i de Platò mateix en la seva concepció de la politeia i l’ànima humana, en expressió distinta a la que havia perdurat fins aleshores, la aristotèlica expressió, més subjecta als propis sistemes;
  • Per altra banda i essent que les corrents filosòfiques hebràiques comparteixen fonts amb els grecs clàssics, transmetent-se fonamentalment a través dels estudiosos i tratadistes sefardites bassant-se essencialment en Maimònides;
  • I en darrer terme a partir dels principis maçònics que entronquen amb aquestes dues tradicions, de les que beuen i que influencien tant a l’orde en si com a diferents dels seus elements que en formen part d’aquesta nova “cort” que aposta per la transformació, l’evolució i el creixement.

Arribem doncs al que en el sots títol d’aquesta conferència definim com a “essències de les revolucions burgeses”, conformat el paradigma en dos moments temporals diferents però ben pròxims, es produeixen les dues revolucions que han estat definides com revolucions burgeses, la nord-americana i la francesa, definicions que la historiografia ha emprat per contraposar-la a la proletària o comunitarista rusa.

Per a fer-ho fàcil, tot i que com saben res passa en un moment concret, podriem datar ambdues revolucions amb les evidències documentals, la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, signada a Filadèlfia el 4 de juliol de 1776 i la Declaració de l’home i del ciutadà, signada a Paris el 26 d’agosto de 1789.

Simplificant podriem dir que la primera, més la aportació de Rousseau i Montesquieu, influencien el naixement de la segona, però això seria molt simplificar, tot i que no s’aparta de la realitat doncs sabem que hi ha una interconnexió clara entre elements que participen en la primera o en són observadors i com porten al continent europeu els principis revolucionaris americans que se sumen als principis francesos naixients.

Cert és que la història continental europea li atorga a la Revolució francesa un mèrit especial, seria fer justícia si diem, però, que és en l’americana on es veuen primer, no pas per raons cronològiques ,els autèntics i vertaders principis: Estat de Dret, llibertats individuals, igualtat, separació de poders, sobirania individual i col·lectiva no apropiativa, etc. etc.

D’acord amb el sentit d’aquesta conferència, m’agradaria abundar només en determinats aspectes molt concrets d’ambdues proclamacions revolucionàries, i empro el terme en el sentit profun del concepte, en el sentit de canvi de l’estatu quo, que ens servirà per descobrir-hi valors essencials que comparteixen els diferents àmbits que he citat abans.

Així, en voldria destacar un fragment de la Declaració americana, concretament el principi del seu paràgraf segon, on ens diu:

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s’esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la

Fragment que justifica la resta de la declaració, com la articulació posterior del text Constitucional Nord Americà.

Mentre que per la seva banda la exposició declarativa francesa en els seus articles I i II dels XVII que conté i aquí una diferencia significada, que es mantindrà al llarg dels segles posteriors en les seves legislacions, les diferències declarativa anglosaxona i enumerativa continental europea, també coneguda com a napoleónica, ens plantegen els següents principis que inspiren els posteriors i defineixen les essències fonamentals:

Article I Els homes naixen i romanen lliures i iguals en quan als seus drets. Les distincions civils només podràn fundar-se en la utilitat pública.

Article II La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescindibles de l’home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a la opresió.

Trenquem un mite.

Com veieu, els principis Llibertat, Igualtat i Fraternitat, que són propis de la maçoneria, com hem citat abans, no figuren en cap dels instruments declaratius revolucionaris, i tot i així formen part de la identitat de les revolucions burgeses, com de l’identitari maçónic, de manera que podrien entendre’s que o bé és l’una que influencia a l’altra o totes dues que es retroalimenten, tant de l’una:

Vida, Igualtat, llibertat, felicitat i bon govern,

com de l’altra:

Llibertat, igualtat, utilitat, propietat, seguretat i resistència a l’opresió.

Hi ha més dades respecte de la influència i relació de Maçons a títol individual en la revolució americana, que se n’extreu de la redacció del document que hem citat, dels redactants i dels signants, així mites llegendes a banda, com ara que foren els maçons els que van fer la revolució i en particular els maçons de Boston els que instigaren la resistència a les autoritats angleses i que disfraçats de pell roges van provocar els fets dits de Boston de 1770 i el motí del té de 1773, sobre els que se situen com naixement de la revolució americana, sabem que d’entre els 56 signants de la Declaració d’Independència:

8 d’ells eren maçons coneguts i reconeguts com aitals: Benjamín Franklin, John Hancock, Joseph Hewes, William Hooper, Robert Treta Payne, Richar Stockton, Geoge Walton, i William Whipple.

I 7 d’ells plantegen evidències de ser-ho o de haver-se iniciat: Elbrige Berry, Lyman Hall, Thomas Jefferson, Thomas Nelson Jr., John Penn, Geoge Read i Roger Sherman

Com veieu una minoria significada que en nombre similar, encara que amb persones diferents es manté en la signatura de la Constitució, on dels 40 delegats:

9 eren maçons coneguts i reconeguts com a tals: Benjamín Franklin, Gunning Bedford Jr., John Blair, David Brearly, Jacob Broom, Daniel Carrol, John Dickinson, Rufus King i Jorge Washington 

I 12 d’ells plantegen evidències de ser-ho o de haver-se iniciat Abraham Baldwin, William Blount, Elbridge Gerry, Nicolas Gilman, Alexander Hamilton, Thomas Jefferson, John Lansing, James Madison, George Mason, George Read, Robert Morris, Roger Sherman i George Wythe.

D’entre els que hem citat: Franklin i Jefferson participen juntament amb John Adams en el disseny del segell, que resultaria simbòlic, del nou Estat, i que li encarreguen a William Barton; aquest segell, des de 1935 apareix en els billets d’un dollar: el Delta lluminós (un triangle amb un ull obert en el seu interior) sobre una piràmide truncada en el seu vèrtex i la llegenda a sobre que diu “annuit coeptis” que significa “aprovat i emprenem” sota que el que diu “Novus ordo seclorum” que pot ser traduït per nou ordre secular o dels segles i aleshores té significacions distintes.

Respecte de la Revolució francesa hauríem de dir que les tesis d’una determinada historiografia que havia arribat a afirmar que la revolució francesa “habia estat urdida per societats secretes com la maçoneria” fonamentalment a partir de les afirmacions de l’abate Lefranc, moment on també neix la llegenda negra que ha seguit al llarg dels segles afegida a ella, o d’Auguste Cochin, ha estat abandonada per la història del pensament, tot i que els estudis ens parlen de la importància capital que va tenir en el disseny i “explosió”, més enllà del complot.

La historiografia ens parla d’una certa ortodòxia i lleialtat política que ens podria fer pensar una certa tensió “ideològica” dins de la maçoneria tot i que els signes distintius de les llotges s’inscriuen gairebé tots en l’anomenada “ideologia de les llum” i que anàlisis lingüístics dels textos coneguts com a “planxes” llegides, empren paraules que així ens ho farien pensar: virtut, amic, amistat, unió, llum, llums, pau, plaer, saviesa, felicitat, concòrdia, cordialitat, harmonia, bondat, honestedat, sinceritat, beneficència, humanitat, igualtat, justícia, llibertat, patrimoni i fraternitat.

Si fem una anàlisi semblant a la que hem fet respecte dels signants de la Declaració Americana, dels membres d’aquestes “societats” en els “Estats Generals” previs a l’Assemblea Nacional revolucionària,  hi descobrim unes dades que ens farien pensar en poca influència pel nombre, llevat que algun d’ells fos significat, no en sabem els noms, però els estudis ens parlen de 214 diputats maçons sobre un total de 1165, dels quals 12 serien de l’estament de la clerecia, 40 de la noblesa i 162 del tercer estat.

Alguns historiadors han arribat a determinar que dels 52 magistrats guillotinats en 1794 del primer de floreal al 26 de prarial, 27 eren maçons declarats i reconeguts, el que ens dóna a entendre si bé no podem concloure una evident influència en la francesa per part de la revolució, és possible que a l’inversa si que es produís i, si més no, es produí un reclutament posterior que nodria els alts llocs del nou Estat.

i quina hauria de ser la significació del lliure pensament en la construcció d’un nou Estat, avui, per concloure aquestes conferència seguint les propostes del títol?

Doncs veiem que d’una o altra manera el canvi de paradigma es va deixar influir o va influir, el que em resulta evident és que així com hi ha una llegenda negra que ha perviscut i fet patit, durant molts anys la maçoneria, també el liberalisme democràtic ha vist pervertides les seves essències, principis i valors que avui en dia encara ens són vàlids, de manera que un retorn a les essències: autèntica separació de poders, autèntic esperit democràtic deliberatiu i si s’escau participatiu, etc. etc. Haurien de permetre de conformar “ex novo” amb essències universals preestablertes en una nova estructura donada la actual resistència al canvi de la estructura prèvia fan complex i gairebé impossible de gestionar ara mateix, tot i l’antigor de les propostes que són regurgitades pel sistema gairebé com a virus atacants, en manera semblant a com va fer l’ancien régime.      

Bibliografia

Diccionaris emprats:

Diec2  http://dlc.iec.cat/

RAE http://www.rae.es/

Bobbio, Norberto. Liberalismo y democracia. Fondo de Cultura Económica – México. 1996.

Declaració de Drets de l’home i del ciutadà 29-8-1789. http://www.juridicas.unam.mx/publica/librev/rev/derhum/cont/22/pr/pr19.pdf

Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica.4-7-1776 http://biblio.juridicas.unam.mx/libros/6/2698/22.pdf

Durant, Will and Ariel, The Age of Voltaire, New York: Simon and Schuster, 1965.

Grégoire, Henry. Essai sur la régénération physique et morale des Juifs. Metz 1788

Hobsbawm, Eric. La era de las revoluciones. 1789-1848. Ed. Crítica. Barcelona. 2005.

Martínez Joan Alfred. La filosofia social i política de Denis Rogemont. Personalisme i Federalisme integra. Ed. Universitat de València. 2008.

Masonry and Americanism  (La masonería y el americanismo), Washington, D.C.: The Masonic Service Association of the United States, 1924

Papers of Benjamin Franklin , I, Benjamin Franklin and Nature’s God.  New Haven, 1959

Pekenik José, La Masoneria en el desarrollo de la Revolución americana. Los símbolos masónicos del dolar. Tel-Aviv. 2007.

Porset, Charles. Les révolutions de france et amérique. Ed. Table Ronde. 2005.

Reinalter, Helmut. Masoneria y Democracia (Universidad de Inssbruck) a Ferrer Benimeli J.A. (coordi) Masonería, Política y Sociedad. Actas del III simposio de metodología aplicada a la Historia de la Masonería Española.

Reinkhart, Kosellek. Crítica y Crisis. Un estudio sobre la patogénesis del mundo burgués. Madrid. 2007.

Ruggiero, Guido de. Historia del Liberalismo Europeo. Trd. Carlos G. Posada. Ed. Pomares. Granada. 2005.

Sydney Morse – Freemasonry in the American Revolution– Kessinger Publishing’s. 1924.

Stuart Mill, John.Utilitarism: Liberty ; and representative government. Dutton, 1951

Thomas Paine, “Origins of Freemasonry,” Complete Writings of Thomas Paine Paine), ed. Philip S. Foner, 2 vols. New York: Citadel Press, 1945)

T.Tomasi. Massoneria e Scuola Dall’Unità ai nostri giorni. Florencia, 1980

TOUCHARD, J. Historia de las ideas políticas. Madrid: Tecnos (5ª edición). 1996

Ureña, Enrique M. Pensamiento universalitas, masónico e ilustración a Lázaro Alvarez Pedro (coord) Maçonaria, egreja e liberalismo. Actas da Semana da Faculdade de Teologia. Porto, 1994. Madrid. 1996.

Ureña, Enrique M. “Origenes del Krausofröbelismo y Masonería”, Historia de la Educación. Revista interuniversitaria, nro. 9. 1990

Reconeixer-nos

In Ciència Política, filosofia on Setembre 7, 2013 at 1:26 pm

Porta d'Entrada

Com ens podem reconèixer a nosaltres mateixos?

Aquesta insignificant pregunta  hauria d’esdevenir qüestió fonamental i principal en l’articulació de la nostra pertinença al món, doncs en la resposta és troba, no només la resposta, sinó també l‘essència mateixa de la nostra existència.

És cert que ens definim i així i ens considerem alliberats de tot lligam que no ens permeti d’actuar en llibertat, honorant i venerant aquest principi, aquest valor que s’incardina amb les essències mateixes de la nostra existència humana i també espiritual.

Però també hem de saber-nos amarats d’una ferma moralitat que ens defineixi, més enllà fins i tot de nosaltres mateixos: en tota obra, en tota acció en la que participem, des de la nostra pròpia individualitat, des de la nostra essència mateixa, però també dins de la nostra pròpia realitat que ens defineix.

Hauríem d’ instituir-nos, en definitiva, com a garants del bé comú i això només ens és possible si afrontem el nostre camí tot conreant les essències del bé com a raó essencial i única.

És en aquesta cerca permanent del bé en la que en la que se’ns dibuixa un escenari en el que l’egoisme ha de quedar anorreat, expulsat de la nostra raó d’existir com a essers humans, però també en la nostra perspectiva, on es dirimeix aquella connexió amb el bé com a raó universal que ens ha de motivar.

Ens cal conrear, doncs, una moralitat responsable a la cerca del benefici social on tota actitud nostra, on tota activitat nostra, on tot pensament nostre hauria de fer palès, en una sort de moralitat universal que s’hauria de substanciar com a principi inviolable que es connecta amb la llei natural mateixa i descobrir-la a través d’aquest camí que hem iniciat i dels instruments de creixement personal i social en aquest camí emprem.

El bé, com a realitat suprema, ens situa així en el camí de la cerca de la veritat, a través de la formació permanent, la il·lustració en els nostres principis, com de les essències, però també en la pròpia instrucció personal en permanència, aquella que ens ha de permetre ser fidels de la raó com essència que hom cerca també, que ens agermana amb el proïsme, que ens situa  en perfecta sintonia amb el que és just, serem doncs inspirats per la Llum que ens ha de fer sortir de la nostra foscor i que ens defineix en la senda que ens civilitza en la consciència.

No és senzill, res no és, però aquesta qualitat que ens indueix la pròpia pertinença humana, ens reporta a una virtuositat incòlume, que en proclama un principi de perfecció moral inexcusable.