albertbalada

Archive for the ‘Geopolítica’ Category

Sociologia de la Guerra: la guerra irregular, apunts. (III) Islam, nació cultural vs. nació política

In Geopolítica, història del pensament, política, Religió, sociologia on Setembre 5, 2017 at 10:55 am

Mentre només considerem l’Islam com un fet religiós, és a dir, com la religió monoteista que és, basada en el libre de l’Alcorà. Amb una creença en un únic déu: Al·lhà i en el profeta Mahoma com el seu missatge, no serem capaços de comprendre la infraestructra intel·lectual i política que afecta al conflicte global en terminologia que alguns empren o en de la guerra irregular com a mi m’agrada de definir-ho.

El primer que ens cal identificar és que, religió a banda, l’Islam constitueix per se una nació cultural, una demografia identificatòria, una llengua comuna amb les seves variants dialectals però amb nexe comú sobre l’Àrab clàssic i determinats costums, fruit dels ritus religiosos, com també dels hàbits dels Estats i les regions en les que s’estructura aquella nació cultural.

Aquesta nació cultural, esdevé fragmentàriament política, és a dir dotada d’estructures, en aquells Estats en els que el corpus legal en deriva directament de l’aplicació del corpus legal, Sharia, que emana de l’Alcorà, el que podem veure en països com Iran, Aràbia Saudita, Emirats del Golf d’Aràbia, etc.

Paises Arabes 05

Segons   Bediuzzaman Said Nursi[1], teòleg de la corrent sunnita kurda,  en la seva obra “Risale-i Nur” , un cos del comentari alcorànic en defineix la Sharia a partir de dos conceptes, el primer que seria aquell que en regula els actes i estats de l’home, que és, segons ell el món petit, que prové de l’atribut de la paraula, i el segon que ell defineix com la gran Sharia natural que en regula les activitats i inactivitats del món, que és el gran home, que prové de l’atribut de la voluntat i que es en algunes ocasions erròniament és dit “natura”. És, en definitiva una cadena de mandats i prohibicions que ordenen a la voluntat humana que romangui dins dels límits de l’àrea amb la que suposadament Al·lhà està satisfet.

Així doncs, aquesta concepció, eminentment cultural en conforma una nació global, que pren consciència d’ella mateixa en aquelles agregacions demogràfiques que han aconseguit esdevenir territoris en els que és aquest corpus religiós el que inspira el propi corpus legal, Penal, Civil i Administratiu.

MundoIslamico

Arribat a aquest punt, hem de veure com fragments d’aquella “nació global”, concreten el greuge de com els fonaments de l’Islam són ignorats i la vida de l’individu com de la família són basats, segons aquesta perspectiva, en principis erronis[2]. Són grups que han tendit a magnificar la seva radicalització i extremisme en la necessitat de corregir aquest aspecte[3], traçant una aliança entre el concepte nació cultura i nació política[4]; com que en molts casos això no ha estat possible, s’ha establert una guerra irregular parcial d’aquests grups amb l’Estat que els hi és propi, quan les posicions estan minoritzades, doncs si no ho estan, la tendència és a que la Sharia o bé inspiri o bé en permeen en la codificació les normes culturals a les polítiques.

map_islamic_world

La destrucció de les estructures d’Estat, en un lloc concret de l’orient mitjà, la basta zona que compren els països encara existents de Síria i Irak, suposa un caldo de cultiu per aquests tipus de grups, minoritzats per les autoritats polítiques per créixer i poder assolir unes posicions de poder, com així ha estat, definint un procés creatiu d’un Estat abstracte a partir dels territoris en conflicte, en els que la demografia per acceptació o per imposició esdevindria catalitzadora dels nous-vells ítems culturals que no en definirien una legislació més o menys laxa, sinó que serien d’interpretació literal.

L’altra característica d’aquest nou “Estat abstracte”, seria la possibilitat d’universalitzar el conflicte que tindria tres components, un d’ells compartit pels altres dos components; el primer component seria la d’un imperatiu, la governança única i exclusivament basada en la Sharia,  acusant a tothom qui que no governi amb les lleis islàmiques d’incrèdul, no creient, o sacríleg; el segon component és la guerra convencional que se sustenta i justifica a partir d’aquesta premissa comuna; el tercer component és la guerra no convencional, exterioritzada del lloc de la guerra convencional, que també se justifica en aquella premissa comuna.

Com ja he dit en altres ocasions, identificar als soldats d’aquesta guerra irregular, el que s’entendria com a risc zero, no factible al 100%, doncs en alguns casos pot ser fàcil d’identificar si s’analitzen ítems socials, personals i col·lectius en les comunitats, europees i africanes en les que es troben comunitats musulmanes, però en general, la cultura de la integració, fa que aquesta en teoria es produeixi amagant o pervertint una subcultura anterior que és la que en defineix el sentit de pertinença a la nació cultural, que es sublima quan s’aposta per la conversió de nació cultural a nació política i aleshores és quan es produeixen el que sòl coneix com a “processos de radicalització”, que no són més que la disposició mental de contribuir i físicament, mitjançant accions de formació, captació i acció, contra un adversari que subverteix el concepte de nació que abans esmentava.


[1] Turner, Colin, Horkuc, Hasan Said Nursi, Makers of Islamic Civilization Oxford, 2009.

[2] Segura i Mas, Antoni. Más allà del Islam: política i conflictos actuales en el mundo musulman. Madrid. Alianza, 2001.

[3] Elorza, Antonio. Los Dos mensajes del Islam: razón y violencia en la tradición islàmica. Barcelona. Ediciones B. 2008

[4] GELLNER, Ernest, “Naciones y nacionalismo”, Alianza, Madrid, 2003

Anuncis

Sociologia de la guerra: la guerra irregular, uns apunts (I)

In Ciència Política, Geoestratègia, Geopolítica, Religió, sociologia on Agost 21, 2017 at 2:16 pm

Barcelona 17-8Quan el 1986 visitava Argèlia, en les poblacions amb menys desenvolupament industrial, no en diríem empobrides, doncs aquest és un paràmetre de medició que a ulls d’un occidental no pot ser vàlid, en les zones menys desenvolupades, més enllà de l’atlas i ja en el desert del Sàhara, vaig descobrir-hi que es feia una interpretació de l’Alcorà, sense atendre als treballs filosòfics que l’han desenvolupat i comprès al llarg dels segles, com també n’han  modernitzat i adaptat la seva interpretació, per fer-ne des d’aquells humils grups una interpretació de la literalitat dels versicles que portava a una visió “ciclotímica” de les coses, en el sentit de la perversió de la vida moderna que propugnava occident i el rebuig a aquella perversió, també com a opressora. Aleshores vaig pensar que es tractava d’un encorament “regional” i un frontisme propi del procés d’alliberament que havia viscut el país respecte de la metròpoli.

Ara, passats els anys, he entès que aquella meva visió primària, aquesta perspectiva, que jo atribuïa aleshores a la raó de poblacions poc instruïdes, com tampoc ho era la dels seus mestres i “directors espirituals” no era més que una qüestió molt més ampla, més referida l’extensió que va pel nord d’àfrica del mar atlàntic, fins al mar aràbic i més enllà i com aquest caldo de cultiu ha anat covant-se durant dècades fins a esdevenir un veritable postulat polític i de pensament que va més enllà del mer fet religiós, que si, que hi és, però que només serveix com a vestit, com a embolcall.

En aquella época començava a forjaren[1] a Argèlia les bases del que seria el GIA (Groupe Islamique Armé), época en la que també es fragüaven altres grups com Hammas – Harakat al-Muqáwama al-Islamiya a Gaza, el Movimento de la tendencia islamista (MTI)m més tard Hizb Al-Nahda, Partit del renaxement  a Tunis, els Germans Musulmans- Al-Gama’a al-Islamiyya a Egipte, Hezbolà al Liban, Grup Islámic Combatent Marroquí (GICM) al Marroc, el Grup Islàmic combatent de Libia – Al-Jama’a al-Islamiyyah al-Muqatilah bi-Libya  a  Líbia, i força d’altres com la Jama’at al-Tawhid wa – Jihad.a Irak antecedent d’Al Qaeda o Tanzim Qaidat Al Jihad fi Bilad al Rafidayn (QJBR) ( “Organització de la Jihad), antecedent d’ISIS, Estat Islàmic d’Irak i el Llevant o EIIL, oficialment Califat Islàmic. Res és nou i se situa en una època concreta finals dels anys 80 i principis dels 90, en la època  de consolidació, diríem del procés post-colonial.

21232146_10156714112344012_7202771891393293662_n

 Grups guerrillers, en definitiva que empren la base social, religiosa i econòmica com a punt d’encontre d’aquell enuig que explicava al principi: el model d’interpretació restrictiva i literal de l’Alcorà, fent-ne l’excusa necessària, en el cas de tots, però especialment del darrer, d’Estat Islàmic per a fer una consideració d’escenari global, que prèviament hauria fet ja Al Qaeda, de les seves accions guerrilleres, que en el cas d’ISIS, afavorit per una situació caòtica, tant a Irak com a Síria, plantejava també una territorialització evident de la seva força, el califat on tindrà la guerra que en diríem de tipus convencional, una guerra amb múltiples actors, agents regionals i agents globals en un àmbit concret, històries i interessos diversos.

A banda i, aquesta és la novetat, apareix el concepte del “soldat de la Jihad[2]”, clar que ens convindria aclarir el concepte, en el sentit de considerar soldat a tropa no convencional, instruïda o no en l’art de la guerra, que sustenta la defensa dels interessos de la globalització bèl·lica o en podríem dir l’externalització del conflicte, en particular a Europa i Àfrica, on hi podem incloure també l’11S nord-americà, a partir de l’ interpretació literal de les sures alcoràniques:  8, versicles 38-39, 9, versicles 5 i  29, que ens parlen del “combat” contra els infidels, quina interpretació no es fa espiritual sinó literal com dèiem, el combat contra jueus i cristians, igualment no espiritual sinó literal i el combat contra el politeisme, també d’interpretació literal.

Aquesta interpretacions contenen de facto la dosi necessària de rebuig al model occident de vida judeo-cristià que alimenta la vida d’aquells soldats de la Jihad, tant en la primera, com en la segona, com en la tercera de les sures i permet de justificar-ne tota acció, de manera que la radicalització, força incompresa, és de fet ben senzilla, un menyspreu als valors corrents occidentals que desemboca en un menyspreu també a la vida humana que sustenta aquells valors, sense necessitat que es pugui detectar aquest menyspreu, de manera que aquella interpretació que en justifica raons psico-socials i/o d’integració es refuten, perquè ens trobem de front amb un desafiament ideològic.

El soldat de la Jihad actua com un autèntic guerriller[3], de manual, sota aquestes premisses:  atacar, fustigar a l’enemic, que ara ho és global, amb atacs ràpids i sorpressius en un model atomitzat i dispers, i una fugida ràpida, que acaba comportant, alhora, un efecte psicològic sobre l’adversari, sobre l’enemic, pel model d’atac usat, per una banda, que posa en qüestió la seguretat vital, com per la tipologia victimària i el model dels danys causats, a partir d’un perfil territorial difús de fet hi ha hagut en paral·lel als atacs de Barcelona i Cambrils del 17 i 18 d’agost de 2017, atacs de menor calibre i fortuna a Nimes (França) i Nàpols (Itàlia)

 

20915257_10156671937239012_8581249703141562651_n

Aquest model de guerra “irregular”, resulta difícil de preveure, tot i que una anàlisi acurada permet de poder-se intuir, però preveure és difícil, en tot cas hi pot haver prevencions en el sentit d’interpretar les que fins ara es defineixen com actes terroristes com el que són, com accions de guerra, de manera que només un enfoc policial i militar, el que no vol dir la militarització de la societat, sense descartar-la, es pot fer quelcom, espionatge i contraespionatge, vigilància i contra vigilància, propaganda i contrapropaganda, control duaner i migratori, etc. són només algunes de les mesures a emprar.

______________________________________________

[1] Llista d’organitzacions terroristes estrangeres designades, determinada per la secretaria d’Estat de Estados Unidos http://web.archive.org/web/20081014043036/http://www.america.gov/st/washfile-spanish/2008/April/20080430153600PII0.6023828.html

Llista d’organitzacions terroristes estrangeres designades, determinada pel Consell Europeu

http://www.consilium.europa.eu/es/policies/fight-against-terrorism/terrorist-list/

[2] El terme àrab jihad significa en rigor simplement ‘esforç’, per exemple, en relació amb un treball intel·lectual. En el context religiós, apunta en concret a l’afany per millorar com a individu o col·lectivitat dins el camí espiritual de la fe islàmica. D’aquesta manera, un gihadista no és en el seu significat original qui fa la guerra santa, sinó qui s’esforça en la recerca de la perfecció com a fidel musulmà. El concepte jihad s’ha assentat a Occident per referir-se de manera exclusiva a la guerra santa dels musulmans radicals. (Font Fundació BBVA)

[3]   Coronel Luis Villamarín Pulido, Military Review Edición Hispanoamericana del Ejército de Estados Unidos , septiembre de 2003. Centro Armas Conjuntas Forth Leavenworth Kansas USA

 

Sociologia de la guerra: el conflicte difús, apunts.

In Ciència Política, Conflictologia, Geoestratègia, Geopolítica, política, sociologia on Juliol 18, 2016 at 11:48 pm
2016-07-14T222305Z_01_CHM12_RTRIDSP_3_FRANCE-CRASH_20160715002548-k12C-U403228341552l0D-992x558@LaVanguardia-Web

Imatge de la massacre de l’atemptat de Niça del 14 de juliol del 2016. (Font La Vanguardia. Eric Gailard/Reuters)

És obvi que la guerra ha estat una de les característiques que com a fenomen social ha definit la cultura humana des dels seus orígens i aquesta és una constatació empírica, i per tant demostrable científicament.

Cert és, que en el nostre nivell d’evolució, podria semblar com si hagin desaparegut del nostre acerb, però per contra el que constato és que la seva sofisticació o, si més no, una determinada sofisticació en la seva formulació és el que ha fet que sembli com si la guerra hagués deixat de ser una de les característiques sociològiques més evidents d’aquell fenomen social que defineix la cultura humana, quan precisament és aquella sofisticació la que ha fet que s’encobrís la seva existència i permet identificar la guerra com un fenomen social que en defineix les relacions.

Què la guerra és un fenomen sociològic se’m fa evident des del moment en el que suposa la contraposició de poders diversos, estructures sociopolítiques, de diferent tipus en funció de les èpoques, ara ja condicionada per la dimensió política i de poder de les estructures burocratitzades que són els Estats, fenòmen que observem ja a partir de la època moderna i molt especialment en la contemporània.

Les guerres són, de fet, relacions de poder que es resolen mitjançant el conflicte que ha anat assolint una arquitectura específica en cada moment de la història, d’acord a diferents ítems que l’han definit, tecnològic, científic o de pensament.

M’agrada particularment la definició que en el seu estudi en fa Nievas[1], quan del fenomen ens diu que és: “l’activitat social per la qual uns grups humans tracten, per mitjà del ús sistemàtic i potencialment racional de la violència, de doblegar la voluntad d’altres grups humans”.

Aquesta definició de Nievas, que ens podria semblar genèrica, pot ser aplicada, precisament per la seva abstracticitat, a tot tipus convencional de guerra contemporània, però també als models no convencionals de guerra, és a dir als nous tipus de conflicte bel·lic que ara s’identifiquen.

Amb l’aparició de nous actors que no responen a aquella definició d’estructura burocratitzada que coneixem per Estat respecte de al menys una de les parts en el conflicte, que són distints, per tant, dels actors convencionament coneguts en l’escenari d’una guerra, se’ns distorsiona el reconeixement d’aquests conflictes.

La tecnificació i sofisticació dels conflictes , porta també al  no reconèixement o acceptació com a guerres a aquells enfrontaments “bel·lics” de tots tipus que, per una banda no tenen lloc en un “camp de batalla” convencional i concret i/o que,  per altra banda, s’executen  sense mobilització bèl·lica al ús.

Entre aquests nous models no convencionals de guerra hi trobem  al “terrorisme [2] de freqûència”, distint de les accions no vinculades entre sí, i amb un abast que pot arribar a ser universal, a la “guerra científico-tecnològica”, de vegades definida com una mena de guerra freda tecnològica, de vegades definida com agressions cibernètiques,  i/o a la “guerra del parquet”, coneguda també com guerra econòmica o financiera, sustentada sobre variables comercials i en molts dels casos a partir de determinades transaccions financeres i bursàries.

En tot cas aquests nous models de guerra, perquè segueixen aquella definició lògica de fenomen social, plantegen aspectes com ara el de la seguretat, tot i què potser hauríem de plantejar-ho més aviat des de la perspectiva contrària, en generar aquesta nova tipologia de “conflictes”, justament la inseguretat.

Estem parlant de fenòmens de guerra caracteritzats per una variable específica, la de ser “conflictes difusos”, tots ells, en temps i forma, però, per contra, definits per una mateixa racionalitat -o irracionalitat, com ho vulguem veure-, que la de la guerra convencional.

Són fenòmens sempre vestits d’una naturalesa política que en molts casos basa la seva “eficàcia militar” en la publicitat del “fet”, sempre sustentada aquesta “eficàcia” en un transfons ideològic.

Hi ha també en aquests fenomens de les guerres modernes no convencionals una determinada evidència empírica que és, en molts casos , el que fa referència a la resposta política de la part afectada (la part agredida), en la que aquesta  acostuma a negar-ne o a minimitzar-ne  el seu efecte, arribant, fins i tot, a justificar-ne la ineficiència dels mecanismes per a contrarestar aquell model difús conflictual, precisament perquè la pròpia operativitat de la burocràcia de l’Estat no ha estat mai preparada per a abordar i afrontar aquest tipus de conflictes.

 

© Albert Balada

 

[1] Fabián Nievas. Sociología de la guerra. Redes.Com Nº 5. 2009. Pag. 28 | ISSN 1696-2079

[2] RAE: successió d’actes de violència executats per infundir terror. S’accepta ja que pugui tenir un abast universal  i que es modifiquen els seus mètodes d’organització i funcionament, aprofitant les debilitats dels Estats amb tendència a augmentar l’impacte de les accions amb la utilització de les TICs. (http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/PoliticaExteriorCooperacion/Terrorismo/Paginas/Terrorismo1.aspx)

Intervenció en la taula rodona d’anàlisi de la encíclica de Francesc I: Laudatio Si

In Ciència Política, Conflictologia, Geoestratègia, Geopolítica, política, Religió, sociologia on Agost 6, 2015 at 7:09 pm

Convidat pel Bisbe de Lleida, Joan Piris, el 3 de Juliol de 2015, he participat en una taula rodona presentada pel Periodista Jordi Pérez, amb l’economista i President de “Justícia i Pau” a Lleida, Rafael Allepuz i el Filòleg i ecologista David Colell, d’anàlisi de la encíclica vaticana “Laudatio Si´” de Jorge Mario Bergoglio (Francesc I), en tant que politòleg, sociòleg i historiador del pensament i aquesta ha estat la base de la meva intervenció.

Gairebé 100 anys després que Woodrow Wilson revolucionés, amb les seves propostes al Congrés nord-americà, les relacions internacionals, arriba potser d’una manera premonitòria la encíclica de Francesc I, en un moment de declivi de la diplomàcia que havia deixat de ser secreta i ara ho torna a ser, veiem sinó el cas del TTPI USA-UE, o en el descrèdit de les Nacions Unides hereva de la Societat de Nacions.

El document vaticà arriba en el moment en el que s’està gestant el futur protocol de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) de París de desembre de 2015, que substitueix al de Kyoto de 2005 que es basarà en gran mesura, com sempre, en el compromís voluntari de reducció de gasos d’ efecte hivernacle i per tant serà sotmès, molt probablement, a negociació enganyosa.

No és, per tant la encíclica, com jo ho veig, un document neutre ni neutral : pren posició en l’àmbit geo–polític, demo-polític, eco-polític, socio-polític i crato-polític per “poder” d’influència més que no pas per “poder” a sensu estrictu

Parlem d’”un document, en la forma de carta, enviat als bisbes del món sencer”. Per tant de posició doctrinal sobre temes diversos, que en matèria politològica i sociològica es venen donant des de Pius XII
En principi, al meu entendre, haurien de generar assentiment, obediència i respecte entre els seus fidels i la seva organització, però ja ens adverteix en el text, que pretén que vagi més enllà de la pròpia comunitat cristiana catòlica.
Punts que jo en destacaria des de la perspectiva sociològica i politològica que aborda la encíclica:

• Ens parla del sentiment de pertinença
• Estableix com pertoca una Hermenèutica cristiana
• Discrimina entre lo Políticament correcte respecte de lo políticament incorrecte
• Posa en valor la Tradició hebraica
• Aposta per la reconstrucció dels valors primigenis
• Ens parla i és obert a la revolució de les idees, a la revolució tecnològica, sempre en el bé comú
• Alerta sobre la sobreexplotació dels recursos fòssils
• Ens Planteja la Interconnexió entre:
1. la contaminació i el canvi climàtic,
2. la mala gestió de l’aigua,
3. la pèrdua de la biodiversitat,
4. la gran desigualtat entre regions riques i pobres,
5. la debilitat de les reaccions polítiques davant de la catàstrofe ecològica.
• Denuncia:
1. l’ús desproporcionat dels recursos naturals
2. El deute extern dels países subdesenvolupats convertit en un instrument de control.
3. l’Emmascarament dels problemes ambientals o sub estimació dels advertiments

I el que em sembla més interessant, d’una manera transversal fa una Crida a eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial, causes més polítiques que econòmiques

Els factors: polítics, militars, econòmics, socials, ètnics, cognoscitius i psicològics, ens defineixen un sistema internacional complex i conflictiu, com d’alguna manera també se’ns defineix en el text que comentem.
Per fer un breu apunt, diria que som lluny del final de la historia i del darrer home que ens pronosticava Francis Fukuyama al 1989, però molt a prop Arnold Toynbee qui ja al 1958 pronosticava com la civilització era posada a prova o del xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial que pronosticava Samuel Hantington al 2006.

La encíclica esdevé per a mi: diàfana i clarificadora, amb una perfecta agregació del jo al nosaltres, i ens porta a observar com alguns ja hem expressat, que el sistema liberal-democràtic no ha de ser només una forma d’expressió política, sinó aquesta hauria de ser, abans que res, un model de vida, un model de valors d’ètica col•lectiva.

Però veiem com el conflicte és l’eix central de les relacions internacionals, on el poder polític, que és una relació humana, esdevé com la capacitat d’imposar la seva voluntat sobre les altres unitats, Estats o territoris.

Si al 1945 s’intenta crear després de les segona gran experiència bèl•lica un sistema de cooperació multilateral, veiem com en la escena internacional s’exacerben crisis, conflictes, relacions de dominació i violència que són la essència mateixa de “lo polític” en el segle XXI.

Hem de tenir present com hem passat d’un món binari a un món binari-pluralista que se sosté en la idea d’un món en sempre en discòrdia, el que Yves Lacoste defineix com dels “grans discursos maniqueus” que és una forma suau de dir-ho i jo hi afegiria de perversió en els processos de decisió, comunicació, negociació, materialització, basats en l’enfoc del benefici previst, que ens defineix un món en desconfiança mútua, culpabilització de l’adversari i amb una actitud i simplificació bàsicament negativa.

Ja per concloure, diria que hi ha un nexe d’unió entre la liberal democràcia i els drets humans, entesos aquests com expressió contemporània dels elements primigenis de la nostra condició humana, inspiradores ambdues dels principis, normes i valors que han de constituir formalment la nostra vida, també en l’ordre global, quins dèficits descriuria com de: institucions dèbils i els lideratges pobres i per tant, benvinguda sigui la exegesi de Francesc I. confe bisbat