albertbalada

Archive for the ‘Partits Polítics’ Category

l’1-O vist de la perspectiva post-factual o de la post-veritat

In història del pensament, Partits Polítics, política, sociologia on Setembre 27, 2017 at 1:21 am

parlament-de-catalunya1

L’actual procés de secessió de Catalunya, es podria analitzar des de diferents perspectives: la visió que en pot donar el Dret Constitucional, la mateixa Teoria del conflicte o l’anàlisi de les ideologies, àmbits com la psicologia social o la sociologia política, ens poden explicar algunes de les variables i claveages que incideixen en tot aquest llarg procés que,  de fet s’inicia, com tots sabem a partir de la interposició del recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, que en reformava el de 1979, per part del Partit Popular, aleshores en l’oposició, que va generar amb la “inusual” intervenció de Tribunal Constitucional després de la ratificació refrendària la primera de les manifestacions multitudinàries que han anat seguint des de 2010 i fins avui tots els 11 de setembre.

També és possible fer-ne una anàlisis que permet comprendre’n determinats ítems a traves de l’anàlisi de la teoria política post-factual  que és la “reconversió” politològica de la Teoria política de la posveritat que ha rebut una interpretació errònia a Catalunya a partir de la definició que en fa el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

La teoría post factual  parteix de dues premisses essencials, la dimensió acotada del discurs polític, el que considera un recurs de campanya que esdevé sistèmic  en la vida política., alhora que n’implementa una  apel·lació directa i emotiva a grans capes de la societat que demanda “discursos” que sintonitzin amb la seva percepció. Aquesta definició que sustenta també el professor Bellido de la Universitat Adolfo Ibañez de Chile, beu de les fons de la teoria de la post – veritat, que queda implementada per la definició que assumeix l’Oxford dictionary en el 2016 on ens presenta una definició, que com veurem després no es correspon amb la que coneixem avui a Catalunya.

Ens diu l’Oxford Dictionary   que la post-veritat “relaciona o denota circumstàncies en les quals els fets objectius són menys influents en la configuració de l’opinió pública que els recursos a l’emoció i la creença personal”, definició similar a la que oferirà el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola en la seva versió de desembre de 2017, en la que s’implementarà la definició d’aquest concepte que ens parlarà de: “tota informació o asseveració que no es basa en fets objectius, sinó que apel·la a les emocions, creences o desitjos del públic. ”.

Mentre que el Diec2 encara no presenta cap proposta al respecte ni de la post-factualitat ni de la post-veritat, si que ho fa el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals la que ens defineix la post veritat com a “Eufemisme de mentida, o de mitja veritat, que s’utilitza quan una informació que no es basa en fets objectius verificables, sinó en interessos particulars, aconsegueix tenir influència social apel·lant a les emocions, creences o desitjos de l’opinió pública”, aquesta definició de l’àmbit de les ciències de la comunicació, que no s’ajusta a les definicions acadèmiques, veurem que és la que s’empra en la interpretació i, per tant, ho fa des d’una vessant poc sòlida i consistent, allunyada de la realitat conceptual de la post-veritat i per establint tot un seguit de principis politològics i sociològics que no li són propis i a més de manera errada, per no dir “torticera” .   En trobem aquí, doncs, que la informació periodística condiciona la interpretació sociològica i politològica del concepte, des d’una perspectiva que no s’adequa a la seva veritable definició i per tant no ens és vàlida en absolut.

Atenent doncs a les definicions que considerem adequades a l’anàlisi que ens pertoca als científics socials, podem veure com els conceptes que se’n deriven a la política catalana, com a subcultura  política, entenent com a subcultura el concepte s’usa en sociologia i antropologia per a definir un grup de persones amb un conjunt distintiu de comportaments i creences que les diferencies dins d’una cultura dominant de la que en formen part, com a partir de la consideració de la correcta definició  política post-factual o de la post-veritat que hem anunciat “up supra”, com se’n deriven dos conceptes singulars, el de l’apoderament, també conegut erròniament com empoderament i el del dret a decidir, ambdós conceptes que naixen de manera paral·lela a partir de la ruptura en la consideració ideològica, doncs la lectura a partir dels paradigmes clàssics ideològics comença a fer-se insostenible, no tant per la desaparició com apunten alguns teòrics, com perquè la lectura clàssica ens acabaria donant uns resultats distorsionats i no ajustats a una realitat canviant.

Tot i que en català el verb *empoderar no existeix (i tampoc el derivat *empoderament), però sí que existeix, en canvi, el verb apoderar, que té un significat clarament paral·lel a to empower i que permet fer sense problemes la mateixa ampliació o especialització de sentit que ha fet l’anglès, empoderament el podriem entendre com Procés pel qual una persona o un grup social adquireix o rep els mitjans per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials”. I, específicament en l’àmbit laboral, a l’”Estratègia de motivació i promoció que consisteix en la delegació o transmissió de poder de decisió als col·laboradors perquè se sentin més implicats en l’activitat de l’empresa o l’organització”, segons apunta el Centre de Terminologia de la Generalitat de Catalunya – Termcat., aspecte que posa en valor primer l’individu com element substancial de la societat i la societat o grup social al que pertany en segon terme.

El dret a decidir ens el defineix , Jaume López Hernández, Doctor en Ciència Política i de l’Administració als Quaderns de Recerca d’Unescocat nro. 4. novembre 2011. “Del dret a l’autodeterminació al dret a decidir.”: «no només no es pot considerar sinònim de ‘dret a l’autodeterminació’, sinó que fins i tot poden ser conceptes jurídics contraposats. Un paradigma en què la nació no és el punt de partida, sinó el punt d’arribada per via de la democràcia. És a dir “perquè podem decidir, som nació” i no “perquè som nació, podem decidir”»

Aquestes dues definicions podrien ser les que des d’una clau d’interpretació sociològica i politològica ens haurien definit la política catalana en els darrers vuit anys, en el sentit de mostrar tot un seguit de partits que posaven en valor, o no ambdós conceptes com a element substancial de la seva condició política i per tant generadora de polítiques, així com del paradigma en el que se sustentaven. A partir d’ambdós conceptes podríem establir clarament el posicionament que les diferents forces polítiques catalanes establien, fins i tot en clau d’una modernitat ideològica fefaent i distinta que en preconitza un canvi en les relacions i definicions del mapa “ideològic” català en la segona dècada del segle XXI.

La consubstanciació dels dos elements que deriven de la post-veritat com a claveage ideològic plantegen també el posicionament de les forces polítiques respecte de la concepció del Dret d’autodeterminació que en defineix especialment aquest any 2017, a partir de la conceptualització que se’n fa respecte d’aquell element singular de la autodeterminació o de la lliure determinació com seria millor expressar-ho a partir de la terminologia jurídica del Dret Internacional.

Però quins serien els elements que respecte de la convocatòria del primer d’Octubre feta pel Parlament de Catalunya com a data de la convocatòria d’un Referèndum que provoca un conflicte institucional es pot interpretar a ulls de la post-veritat o de la post-factualitat. Per un costat seria el concepte mateix de Democràcia, que entesa com ho faria Giovanni Sartori en el sentit que Qui discuteix de democràcia acaba per discutir de sobirania popular, igualtat I autogovern, que serà a partir de les relacions Estat/Generalitat, en planteja un concepte interpretatiu que es basa: el respecte a la legalitat vs el respecte a la legitimitat del “demos” que en defineix una nova legalitat i per un altre costat el del propi Dret d’Autodeterminació basat en el mateix context en una dialèctica interpretativa que es deriva de la interpretació de la seva Inexistència que en sustenta l’Estat versus l’existència d’aquest dret en l’àmbit del Dret Internacional que en sustenta la Generalitat.

De fet, l’Estat a partir de la interpretació de l’acerb constitucional sustenta l’argumentació en l’article 149 de la Constitució Espanyola que estableix les competències exclusives de l’Estat quin epígraf numero 32 ens parla de la titularitat estatal de l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per la via de referèndum com a exclusiu de l’Estat, que en determina una legitimitat basada en la legalitat preexistent que es qüestionat per part de la Generalitat a  partir de dos principis que s’hi oposen i és on entra la qüestió post-factual o de la post-veritat:   L’Apel·lació directa i emotiva a grans capes de la societat que demanda “discursos” que sintonitzin amb la seva percepció en la primera i on els fets objectius són menys influents en la configuració de l’opinió pública que els recursos a l’emoció i la creença personal que parteixen, si més no, d’aquells fets objectius en el cas que ens ocupa.

Val a dir, però, que la propia Constitució española en el seu article 96, en determina com “ els tractat internacionals, vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Essent que les seves disposició només podrán esser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els propis tractats o d’acord a les normes generals del Dret Internacional.

I per altra l’existència de dos tractats, el Pacte Internacional de Drets Económicos, Socials i Culturals, Adoptat i obert a la firma, ratificació i adhesió per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 2200 A (XXI), de 16 de desembre de 1966, entrada en vigor el 3 de gener de 1976 de conformitat amb el seu article 27 i  Pacte Internacional de Dret Civils i Polítics, també Adoptat i obert a la firma, ratificació i adhesió per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 2200 A (XXI), de 16 de desembre de 1966, que entrarà en vigor el 23 de març de 1976, de conformitat amb el seu article 49 i els dos ratificats per l’Estat espanyol, refereixen en el seu article primer idèntic en ambdós, estableix el principi de lliure determinació per a tots els pobles, cas en el que es podria incloure Catalunya, aclarint en l’epígraf tercer allò referit al protectorats i territoris en fideïcomís, com per exemple ho era Kosovo. L’article ens diu que:

  1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
  2. Per a l’assoliment dels seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, sense perjudici de les obligacions que deriven de la cooperació econòmica internacional basada en el principi de benefici recíproc, així com del dret internacional. En cap cas podrà privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència.
  3. Els Estats part en aquest Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació, i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Comprendrem doncs, que la perspectiva post-factual i de la post-veritat ens serveixen per interpretar “una situació” en la que primen, independentment del conflicte jurídico-administratiu, policial i polític, com dèiem al principi, aspectes que  “apel·len directa i emotiva a grans capes de la societat” (visió post-factual) i/o aspectes que  apel·len a les emocions, creences o desitjos del públic (via post-veritat), perquè, com diria el Director de la RAE quan presenta la incorporació per a l’edició del desembre de 2017 del Diccionari de la Llengua Espanyola del concepte post-veritat: “Lo real no consisteix en alguna cosa ontològicament sòlida i unívoca, sinó, per contra, en una construcció de consciència, tant individual com col·lectiva”.

  • Resum de la meva intervenció en la sessió de 26 de setembre de 2017 al curs de la Casa Elizalde de Barcelona que dicto amb el nom “La postveritat i els neologismes del segle XXI

 

 

 

 

Anuncis

Pulsions Catàrquiques

In Ciència Política, Partits Polítics, política, Secessió, Sistema Electoral on gener 11, 2016 at 6:59 pm
eleccions al parlament gràfica de vots

Gràfica de l’evolució de tendències al Parlament de Catalunya 1980-2015

Dades-Eleccions-2015-Catalunya

Distribució d’escons a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015.

 

 

 

 

“Si perds els teus diners, no has perdut res. El diner ve i el diner el diner se’n va. Si has perdut la teva salut, has perdut la meitat del tot. No ets la persona que eres abans. Però si has perdut la resolució, ho has perdut tot”[1].

 

Des del 2008[2], molta de la gent de Catalunya, per una o altra raó, podria qualificar la seva perspectiva de tot plegat  a partir de determinades afirmacions: cansament, desmoralització, esgotament, frustració i tantes altres qualificacions com podrien ser emprades…

Se’m fa obvi, per altra banda, a 8 anys vista d’aquella data que aquella, marca un punt d’inflexió transcendent en el segle XXI, que defineix el que ha passat en aquests anys, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món.

En podríem extreure una conclusió ben simple i és que alguna cosa ha canviat, encara que vulgui’s fer-se’ns veure com que no, encara que el model que heretem des del segle XIX estigui ja en absoluta posada en qüestió i, vulgui’s fer-se’ns veure com que no, amb una certa bonhomia, és cert.

Però perquè tot canvia,  cal que això sigui percebut:

Primer, amb el convenciment clar que tota catarsi comporta una cerca important de saviesa, de pensament, de reflexió, i en paral·lel, amb la perspectiva que ens cal tenir focalitzada en el resultat del mudament en el llenguatge, com també en les noves circumstàncies.

Són, precisament en aquestes noves circumstàncies  que, des de la meva perspectiva  se’m determinen inevitables, les que es defineixen a partir d’un daltabaix inevitable dels ítems que s’han anat definint a partir de la darrera revolució industrial.

Perquè aquella circumstància que, d’entrada he acotat temporalment en el 2008 -tot i que podríem considerar si no es fruit d’un context temporal més ampli-, ens arriba acompanyada d’una nova revolució industrial, la tecnològica, inevitable, altera, vulguem-ho o no, els tradicionals models productius i socials i no necessàriament de manera negativa.

Aquesta revolució haurà de comportar una important dosi de saviesa política que faci les acurades correccions, els ajustos  necessaris en ares a la justícia social de la que ja ens n’havia parlat Aristòtil[3] -més enllà de les conceptualitzacions que han permeat en les teoritzacions posteriors-.

És aquest un context catàrquic[4], entès en el sentit etimològic del terme: de transformació, de significat, d’experiència històrica en definitiva, concretant-se a partir d’una mena d’obra tragicòmica, en la que es defineixen tensions, passions i compassions, estímuls, frustracions, anhels, desitjos, semblances emocionals que igual com afecten l’home, també afecten a la  holística social i per tant a les estructures “burocràtiques” que en defineixen la nostra societat, les nostres societats, totes afectades en major o menor mesura amb cronologies molt concretes que venen definides per variables que els són pròpies.

Aquestes pulsions catàrquiques es fan paleses en el cas de Catalunya, a partir de l’intent “reformador” de les seves estructures institucionals al 2006, encara no s’havia arribat al “Crash” al que em referia a l’inicia de l’article, però les condicions desestabilitzadores globals planaven en un ambient ja enrarit de negada recessió, amb l’esclat de les “bombolles” de les empreses tecnologies, l’augment “fictici” dels preus de les propietats, l’aparició d’”instruments foscos” de finançament bancari com els CDO, un augment exponencial dels préstecs hipotecaris o l’aparició del model de préstec sup-prime.

En aquest context, Catalunya reforma el seu instrument d’organització institucional, l’Estatut d’Autonomia, una reforma que Espanya s’estableix a partit d’un sistema legal que requereix una pacticitat extraordinària, la del Parlament de Catalunya i la del Parlament espanyol que l’han d’aprovar en correlació, a més d’atorgar al resultat legislatiu una legitimitat que requereix els reconeixent en la ratificació referendària.

El procés no va ser fàcil, el pactisme exigit, no va existir i el Tribunal Constitucional espanyol acaba corregint el 2010, ja en plena catarsi global,  de manera impensable i de legitimitat discutible, la voluntat popular expressada en la ratificació estatutària, un cop havia fet el seu recorregut legislatiu, la catarsi particular havia començat a Catalunya.

Els eixos d’abscisses són els primers que es ressenteixen del fet i acaben reflectint una metamorfosi social i política que acaba definint Catalunya redescobrint un mapa polític que es sacseja, un mapa social que es transforma i una determinada consciència que comença a fer efecte de pluja fina en un cos social.

La consciència autonomista, fonament del pacte constitucional de 1978 que inspiraria els Estatuts d’Autonomia de 1979 i el de 2006, havia transitat del pensament majoritari a ser un pensament, sinó residual, si que sense la força aglutinadora en que havia perviscut, si més no, fins al 2010, distribuïda a partir d’ara entre diversos colors polítics, la consciència secessionista prenia un cos inusitat, del pensament minoritari a un creixement exponencial.

Des de l’inici de la segona dècada del segle XXI es succeirien espectaculars expressions de “força popular” en manifestacions multitudinàries. En paral·lel, a Espanya, es produeix el rescat bancari, camuflat amb el subterfugi de “Sanejament del sistema financer espanyol”, i el rescat i  supressió del model de Caixes d’Estalvi, força arrelat a la tradició mediterrània. Tensions pressupostàries i aquell efecte catàrquic que porta a un intent referendatari a través d’una consulta al 2014 que seria també neutralitzada pel Tribunal Constitucional.

L’any 2015 evidencia ja de manera força més clara l’expressió política d’aquell procés catàrquic general de “no tan llarg recorregut”, escassos 8-10 anys, i què, com deia, afecta no només a Catalunya; les eleccions municipals de maig de 2015, distorsionen el mapa polític local habitual, un relleu generacional, però també noves maneres, noves formes, potser un cert batibull ideològic, encara, sacsegen la tradicionalitat “dinàstica” en el concert polític, quelcom que es repetiria en les eleccions generals de desembre de 2015, i entre ambdues, unes eleccions autonòmiques a Catalunya, que beuen, intensament, del procés transformador que hom respira, tant des de la perspectiva ideològica com des de la perspectiva de la conceptuació nacional.

Si bé que amb les matisacions òbvies i les resistències pròpies d’un model de partits heretat del segle XIX, encara que la restauració democràtica espanyola sigui de recent factura, hi ha un intent de plantejament de llista unitària transversal i cívica, llista de país, que ho acaba essent a mitges, amb voluntat majoritària i aglutinadora del costat sobiranista i una llista de la esquerra radical que suma diferents moviments també radicals, amb un objectiu compartit amb les matisacions que són pròpies per la diferència més de formes que ideològica que apuntava ja abans de saber-se el resultat a la necessitat de pacte entre ambdues formacions.

De l’altre costat s’aglutinen en un espectre ideològic ample, dividits per grups electorals propis, forces velles i forces noves amb esperit vell, que bastien el no sobiranisme  per un costat i el federalisme argumental i el refredentisme per l’altre.

El resultat electoral de les eleccions del 27 de setembre de 2015 a Catalunya atorguen un resultat d’ample espectre al sobiranisme, diríem que pretesament secessionista en les dues forces que el defensaven, quina aritmètica (62 + 10) permetia superar els 68 escons que suposen una majoria absoluta en un parlament de 135 escons.

La suma dels valors estètics d’ambdues formacions que conformaven una majoria secessionista abocava a la maximització de les seves pròpies contradiccions i diferències, contradiccions i diferències que eternitzarien qualsevol arribada a un acord de “governabilitat”, que, en aquestes circumstàncies, però, tenien uns eixos comuns compartits que no aconseguien de ser el valor principal d’aquesta catàrquica situació negociadora.

El 10 de desembre, gairebé esgotat el termini que havia de dur a unes noves eleccions, amb la proposta d’un candidat de consens es des bloquejava la situació i s’introduïa amb ell un element distorsionador positiu a la tensió viscuda, el que reconduïa positivament la situació, de manera que “semblava” que el procés transformador assolia un nou lideratge aplegant totes les sensibilitats favorables i els seus respectius valors estètics i una nova embranzida.

Com ja apuntava en el meu assaig[5] sobre l’Estat propi, “la consideració principal de tot Estat que s’aprecií com a tal en el segle XXI, en la seva existència i reconeixement, hauria de ser la de la seva radicalitat democràtica, no des de la perspectiva de l’ús del concepte democràtic com a definidor del sistema, com s’acostuma a emprar en determinades formulacions ideològiques de caire “populista”, en les que  el concepte democràtic esdevé un instrument més enllà de l’axioma que representa, significant una actitud distinta de la seva significació real, emprant-se com a instrument contrari, en el sentit que tot el que es pensi de manera distinta no és democràtic.”

I és en aquesta radicalitat democràtica, en la que cal ara posar en valor una essencialitat fonamental, el reconeixement de la persona, del ciutadà,  com a eix primordial de tota acció política que hagi de ser desenvolupada, també la de les estructures d’Estat de produir-se la secessió.

Caldrà també acurar el mapa dels recursos terminològics emprats, que, com deia en aquell assaig, cal usar de manera molt concreta i correcta, perquè es té entre mans “l’existència d’un dels principis que n’haurien de determinar la essència mateixa del concepte vinculada a l’orde de la ciutadania “

Sembla que la secessió torna ja no a plantejar-se com un dret de darrer recurs com ens explica Buchanan[6], sinó com un dret primari, el dels ciutadans de subjectar-se al seu propi Estat, doncs en l’estadi anterior no es veuen representats, tant si és per raó d’enquadrament[7] com per adscripció o associació[8] en aquesta catarsi col·lectiva que sacseja la societat catalana.

Caldrà anar seguint amb atenció les següents setmanes i mesos el programa de govern, el seu grau d’acompliment però no només, també la adequació de cadascuna de les passes als requeriments de la Ciència Política, que, no pot ser deixada de banda en ares a les necessitats polítiques i de partit.

 

 

 

[1] Proverbi jasídic citat pel Rebe Mendel Futerfass

[2] La crisi financera mundial del mes de Setembre-Octubre de 2008 una de les pitjors des de la Gran Depressió (1929), que va donar lloc a un “crash” borsari històric i les seves conseqüències polítiques, econòmiques i socials.

[3] Palacios, Alfredo (1954). La justicia social. Buenos Aires: Claridad.

[4] Diccionario de Filosofía. 1a (en castellà). Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003

[5] Balada. Albert. Ètica i Estética en una Catalunya Estat. Un nou model de valors col·lectius. Editorial Bubok. 2014

[6] Buchanan, Allen. “Toward a Theory of the secession” Ethics, The University of Chicago press. Vol.um. 101,   nro. 2. Gener 1991.

[7] Margalit, Avishai i Raz, Joseph. “National Self-Determination” a The journal of Philosophy, volum LXXXVII nro. 9. Setembre 1990.

[8] Beran, Harry.“The Consent Theory of Political Obligatio”. Croom Helm International Series in Social and Political Thought. Croom Helm Publishers Ltd. London. 1987.

 

Ètica i estètica en una Catalunya Estat. Un nou model de valors col·lectius

In Ciència Política, Confederalisme, Estat propi, Federalisme, filosofia, Independència, Partits Polítics, política, Presidencialisme, Secessió, Separació de poders, Sistema Electoral, sociologia, Sociologia Electoral on Desembre 10, 2014 at 11:23 pm

Ètica i Estètica

“La democràcia no és ”per se” un sistema, i ni tan sols un sistema de normes, ans al contrari i lluny de la exposició tradicional de una determinada posició epistemològica que n’estableix la seva essència en el model de la civilització grega com a base.

Parlar de democràcia significa fer referència a la “radicalitat democràtica”, a la permanent regeneració que ha demandat tradicionalment la societat de tots els instruments que composen un Estat, per tant estarem expressant quelcom de distint al sistema però alhora del que l’hauria d’amarar abastament, ens referim, doncs, a una essència primordial, a un principi inspirador, més que no pas a un model de representació.”

Una nova forma de fer política. (Llei Electoral. Funcionament dels partits polítics. La divisió territorial de Catalunya i les circumscripcions electorals)

In Ciència Política, Circumscripció electoral, Partits Polítics, política, Sistema Electoral, Sociologia Electoral on gener 30, 2012 at 6:03 pm

Ponència títol: Una nova forma de fer política. (Llei Electoral. Funcionament dels partits polítics. La divisió territorial de Catalunya i les circumscripcions electorals), dins de la Jornada: “Els reptes del present, camins i solucions de futur.”, Lleida, 14 de gener de 2011

Ponent – Relator: Albert Balada, Politòleg.

Introducció

Els cicles electorals acostumen a portar tot un seguit de ítems que de vegades afecten un o altre partit, en funció de les dinàmiques i les dialèctiques pròpies de cada estructura associativa, vinculada això si amb la maduresa de les seves estructures de poder com també de les del propi model de les organitzacions polítiques, sense obviar el paradigma democràtic en el sistema de relacions, que estimula aquests ítems que acaben produint una determinada escenificació mediàtica de vegades més semblant a l’esquema de les tragèdies gregues.

De fet hi ha una íntima relació a la tradició dels grecs entre la tragèdia i la filosofia que ens ha de portar a pensar com interactuen els éssers humans entre l’acció i la raó a partir de l’anàlisi de les situacions que afecten a la convivència i la relació en l’àmbit de la Polis, de la ciutat, o del nucli social de que es tracti.

Ens deia Aristòtil quan ens parla de la tragèdia, però també de la política, que hi ha un sentiment mundà respecte del que no s’és conscient de que sigui quelcom separat de la vida mateixa, on, a més es dóna un procés de pedagogia implícit que sempre comporta també un procés de catarsi, terme grec que entre d’altres conceptes pot venir a significar en aquest cas la neteja de les ambicions.

La política, que de vegades es converteix més en l’art de l’absurd que en l’art d’allò possible, fruit de la constant dialèctica, però també del joc del poder, com ho trobem descrit en autors com Smith o Duverger , però també en un dels pares de la sociologia moderna: Max Weber , ve afrontant nous i profunds canvis en aquestes societats postmodernes fruit de noves demandes, però també de la necessitat d’abordar noves perspectives, on resulta també certa aquella frase atribuïda a Albert Einstein que afirma “que la imaginació és més important que el coneixement”, en el sentit sembla que cal abordar els problemes antics a partir de perspectives i angles nous, però també a partir de premisses clàssiques indispensables a l’hora d’establir un canvi “feliç”: disciplina, lideratge, estratègia i tàctica.

Cert és que molts autors han escrit sobre les organitzacions que són en definitiva els agents socials, els partits polítics, com instruments de creació valor i de cultura en el seu àmbit, on el valor de les estructures en si mateixes és fonamental per entendre el model de canvi que afecta als partits i les seves relacions amb la societat en la que es desenvolupen com han afirmat autors com Panebianco .

La visualització de relleus de lideratge i una certa pèrdua del control de la situació, desestabilitza els esquemes fonamentals i orgànics; així, recuperant a Weber, val a dir que en els seus estudis que inspiren la corrent estructuralista, ell proposa com elements definitoris i per tant variable contingents de qualsevol grup organitzat: la autoritat, la comunicació, l’estructura de comportament, i l’estructura de formalització, aspectes que per altra banda són tractats abastament per disciplines acadèmiques com ara la psicologia, l’antropologia, la sociologia i la ciència política entre d’altres.

Reconèixer el contingut i els terminis dels cicles polítics també és una variable contingent que cal tenir en compte i si ens referim als recents esdeveniments de canvi en el nostre país, podem veure com tots aquells valors que apuntaven els teòrics, adobat per aquesta delimitació cíclica, a més de l’establiment d’un nucli de voluntats expressades en l’àmbit de la llibertat i en el marc del paradigma democràtic, fan que hagi de ser presa en valor una nova dinàmica personal, el que alguns apunten i descriuen com de relleu generacional, és una manera d’expressar-ho si voleu, però esta clar que obre la porta a una nova manera d’establir lideratge i tacticisme, però també una porta oberta a tota una nova manera de concebre el fet polític i la forma de fer política.

Els Partits polítics representen, en els formats de l’Europa continental, fórmules caduques pensades en el segle XIX que encara han continuat pervivint, sota un reconeixement constitucional que els atorga en l’àmbit del dret públic la configuració de l’opinió política dels ciutadans, gestionades des de l’àmbit del dret privat.

En essència els partits han assumit, general i tradicionalment, el rol de la configuració i formació de les élites polítiques, i quan aquesta premissa no s’acompleix, es produeix el que s’anomena mobbing polític, és a dir, el procés d’insubordinació i “conspiració”, dins i fora de les estructures orgàniques del partit, molt subtilment, en un treball de “corcó”, per part d’aquells que no hagin pogut assolir les quotes de poder que els formats congressuals han atorgat a determinades elits en un moment determinat.

Tots en coneixem alguns amb noms i cognoms i representen un perill tant per la vida política de les organitzacions com per les accions de govern, en la majoria de vegades per l’escassa o nul•la formació política, per no dir acadèmica, en algun cas, o per l’afany de poder present o futur en d’altre, i contra aquestes persones i /o grups, difícilment hi ha alguna acció possible, perquè la seva tasca intoxicadora i conspiradora es mou en models ja superats, però que contribueixen enormement a la desestabilització i l’enfrontament.

Treballen amb precisió, utilitzant moments de tensió fonamentalment en les àrees de gestió política, perquè en la orgànica els hi resulta difícil, àrees de gestió on el pitjor que pot succeir és que algú introdueixi més elements de distorsió o pressió i/o saturació, en la majoria dels casos, mentre, van subsistint, impertorbables, perquè el que hi ha d’interès són precisament les pretensions personals i no pas el projecte i molt menys el respecte.

La unitat d’acció en front d’aquest enemic interior que de vegades pretén de suplantar l’estructura orgànica, l’actuació amb racionalitat i rigor són les fórmules que permetrien atracar de rel aquesta plaga que erosiona el model, quin paradigma, per altra banda està ja sotmès a canvis estructurals, tendents a la còpia del model nord-americà de partits escombra, on l’activitat dels partits va quedant circumscrita als processos electorals i poca cosa més, cobrant força el que s’anomena Think Thanks, com a instruments de creació i configuració d’idees, en un àmbit més acadèmic.

Si ens remuntem a la Declaració de Drets i Deures del Home i del Ciutadà que recull la Constitució republicana francesa de 1795; en l’article 20 d’aquell preàmbul constitucional es deia que “cada ciutadà té el dret igual de concórrer, de manera mediata o immediata, a la formació de la llei….”; aquest precepte s’incardina amb els principis de llibertat i igualtat que resulten immanents en els identitaris socials.
Les constitucions modernes han ressaltat el procés de mediació i interpretació de la realitat política a través dels partits polítics, si bé que hi comença a haver una certa contestació social a aquesta moderna proposició en favor del model de “mandat” i de “responsabilitat” dels servidors públics, podent afirmar que la segona dècada del segle XXI planteja una nova manera de veure als responsables polítics, més enllà del compromís partidari.
En l’eix de les abscisses del mapa electoral a Catalunya, cal tenir present que un ítem important en la electoralitat és el nivell de coneixement dels corresponents candidats, el que els hauria d’atorgar un nivell de coneixement públic rellevant, necessari i imprescindible, per afrontar aquest tipus de repte, si es donés el cas.
Des de l’àmbit de la sociologia electoral, és un fet intranscendent que durant el seu mandat, s’hagi deixat veure en esdeveniments de caire polític. Els escenaris polítics, però, en el marc de la comunicació política, no es diferencien tant d’aquells escenaris que configuren l’agenda social dels personatges, fins i tot en aspectes que podrien semblar tant allunyats dels codis polítics com la rivalitat mateixa en la realitat esportiva, com la que es dóna com a component més “polític” en la pròpia composició de les directives i en els processos “electorals” que els són propis per a l’accés a les direccions de les entitats esportives d’aquest nivell.
Ningú en l’àmbit científic ha pogut arribar a determinar mai quins són els ítems que porten als ciutadans a fer confiança a un o altre candidat polític. En democràcies avançades com la nord americana, tot i que el seu sistema beu de principis que van ser inspirats fa més de dos-cents anys, la rivalitat mateixa estableix “per se” aspectes de confiança/desconfiança en un determinat candidat, sense perdre de vista una variable com és el context electoral en el que es desenvolupa el procés i tots els ítems que afecten a la vida dels electors.
El nostre model no deixa en el candidat aquesta responsabilitat que és exigible en altres contrades, de manera que la confiança/desconfiança s’aventura més en l’aspecte partidari i en menor mesura en l’ideològic, així la realitat de la seva dimensió personal, de la seva experiència, a diferència del que succeeix en els models dits de rel “saxons”, queda sempre en un segon pla, amb sobrats exemples que podrem trobar en el mapa polític català i espanyol.
La realitat dels partits polítics consolidats en l’escenari català i/o espanyol no és diversa, encara que pugui semblar-ho. Les dinàmiques internes d’organització difereixen en aspectes poc rellevants i tots ells disposen de mecanismes que, amb un cert maquillatge participatiu, estableixen per definició que les candidatures són decisions de les cúpules dels partits.
Les forces que es mesuraran en l’escenari polític català estan prou definides i els seus clústers amb unes masses electorals perfectament configurades, que es mouen a partir de motivacions abastament identificades, amb una possibilitat de vot dual o d’intercanvi també molt delimitat en l’escenari que ens ocupa.
La realitat dels eixos ideològics/nacionals i la realitat de les circumstàncies amb les que s’arribarà al procés electoral, ens configurarà un mapa que pot anar des de la complexitat més absoluta, per fer-ho més entenedor: la realitat italiana de la dècada dels vuitanta, amb partits mitjans i petits fortament radicalitzats, fins a la prefiguració clàssica del model representatiu català de “penta” o “hexa” o “hepta” partit, amb algunes forces polítiques més significades.
En tot cas és aquest un moment interessant que conforma el primer procés electoral en el context de la recessió econòmica, encara que pugui semblar que no té cap incidència, la té des de la perspectiva dels identitaris globals en els processos democràtics, a banda, evidentment, dels corresponents ítems propis, que tenen, com no, una importància substancial en els darrers temps.

Propostes

Entre els diferents factors que poden determinar una raó identitària, de país, en l’actual context de restauració democràtica, en la seva quarta dècada, en la jornada de referència, ens n’ hem, ocupat substantivament de dos, que fan referència a les relacions polítiques entre els ciutadans i les seves institucions i que en el format actual no estableixen una diferencia substancial respecte dels seus referents a la resta de l’Estat, donat que en les tres dècades anteriors ambdós elements han seguit criteris similars als establerts en aquell context estatal, de la mateixa manera com no requeria una especial atenció legislativa, de manera que no existia una clara diferenciació identitària que contribuís a conformar una essència de país diferent en el context institucional en el que es defineix Catalunya en aquest període concret, encara que pogués semblar tot el contrari.

Aquests dos elements a que fem referència són, sense que l’ordre de plantejament impliqui una relació de prevalença, tot i que el primer punt té una imperiositat que no és altra que la inexistència de legislació electoral pròpia.:

– El sistema d’elecció dels representants legislatius, és a dir la conformació del poder legislatiu establert en el parlament i la conformació del sistema electoral, la circumscripció electoral i les formes que hauries d’adoptar els diferents partits i agrupació electorals que fessin concurrència als processos electorals de que es tracti.

– El sistema d’elecció de la Presidència de la Generalitat, institució simbòlica que institucionalitza al seu voltant tot l’entramat institucional del país, fent-ho a partir d’un model presidencialista a la manera com aquesta ve definida pels estudis constitucionalistes i que, inexplicablement, manté i copia el model de presidència de govern que s’usa pel model espanyol.

El sistema d’elecció dels representants legislatius

Cap a noves formes de conformació del poder legislatiu establert en el parlament a través de l’establiment d’un nou sistema electoral, de noves circumscripcions electorals, així com de noves formes que hauries d’adoptar els diferents partits i agrupació electorals que fessin concurrència als processos electorals de les legislatives catalanes.

La definició territorial de Catalunya per excel•lència, que entronca, per altra banda amb els precedents històrics de país, més enllà de la configuració institucional que es defineix des de la perspectiva estatutària, és la comarcalització territorial. El mapa territorial de Catalunya, es defineix essencialment i de manera diferencial de la resta de l’Estat de manera comarcal, més enllà de la clara influència que la divisió departamental heretada del model francès i que ve a definir-se essencialment a partir de la restauració borbònica d’inicis del segle XIX, amb la que perviu i que defineix no poques estructures, infraestructures i institucions.

L’encaix d’aquesta realitat de conformació territorial, interioritzada pel subconscient col•lectiu, que serveix a les estructures institucionals, ens hauria de permetre a banda d’aquella institucionalització per a la conformació d’una realitat electoral distinta a la conformada en les tres dècades anteriors, sustentada sense trets diferencials en els models i les formes que es defineixen per l’Estat a partir d’una realitat electoral comuna o similarment pròxima, que en el cas de Catalunya no estableix cap criteri distintiu i per tant queda assimilada una determinada forma “espanyola”, que, curiosament no ha estat qüestionada, més enllà del qüestionament propi de la inexistència d’una legislació electoral pròpia i diferenciada, però no pas com a consideració que aquesta legislació electoral podria conformar un element distintiu i diferenciador, més enllà dels criteris harmonitzadors “ad hoc” que la utilització de determinats criteris legislatius plantegen.

Si establim un sistema electoral que entengui la comarca com a circumscripció electoral bàsica, ens allunyaríem clarament del model preestablert, però alhora, definiríem un nou model en el que l’equilibri territorial i demogràfic vindríem definits i serien substitutoris de la clàssica referència a la “discriminació territorial positiva” que s’incardina ja en el disposició addicional quarta de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 , vigent segons la disposició addicional segona de l’Estatut de 2006 i que es manté en l’article 56 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 .
Per evitar doncs aquest greuge, caldria establir un primer nivell de representació que partiria d’aquest establiment de la comarca com a circumscripció electoral bàsica, que hauria d’aportar un diputat per cada una d’elles, de manera que existiria un principi igualitari entre totes elles, diputat que seria elegit per majoria simple de manera que no es trencaria el sistema de proporcionalitat, al atorgar-se la representació a la formació política que obtingués una major representació.

Per tal de corregir, aleshores aquesta homogeneïtzació, que evidentment perjudicaria a la consideració demogràfica, hauria d’establir-se un segon nivell de representació que quedaria establert com a circumscripció electoral en aquells nuclis urbans, és a dir les poblacions o localitats que tinguin un mínim de població de 50.000 habitants, a les que s’atorgaria un diputat + els diputats que resultin de 50.000 habitants o fracció que superin aquella població inicial. L’elecció podria mantenir el model d’atorgament proporcional de la Llei d’Hondt o d’altres similars, quan hi hagués més d’un diputat en lliça o el sistema de majoria simple quan només n’hi hagués un de diputat.

A fi efectes de quedar circumscrita la representació resultant i per a fer una correcció necessària en ares a la proporcionalitat que demanda la primera norma institucional, es podria establir una llista tancada nacional, amb un nombre determinat de diputats a elegir , llista que entraria que no entraria en competència electoral i que quedaria conformada a partir de les restes, es a dir amb aquells vots que no han servit per a conformar representació en les circumscripcions comarcals, sempre que les formacions polítiques que hi concorrin hagin superat una barrera electoral comarcal del 5% i una barrera electoral nacional del 5%, barreres ambdues que evitarien una excessiva fragmentació parlamentaria en la correcció inicial que es pretendria. Aquesta “llista de restes” no hauria de ser gaire extensa i lo recomanable seria que fos +/- igual a la meitat del nombre de electes elegits en la circumscripció comarcal.

No hi hauria en la primera de les circumscripcions gaire diferencia entre el model de llista oberta i/o tancada, doncs al ser restringit el nombre d’electes, aquella voluntat de llibertat de l’elector ja quedaria prou conformada, si bé que seria bo que s’incorporés imatge del candidat per identificació possible més enllà del model de papereta electoral que s’usi.

Aquesta proposta de sistema electoral hauria de comportar, també un canvi en els sistemes de designació de candidats i seria plausible que els estatuts de les formacions incorporessin formes de designació properes al concepte de primàries, aspecte que podria quedar legislat, de manera que la obligatòria carrera electoral prèvia per a la conformació de candidatura, tant en l’àmbit comarcal, com en l’àmbit poblacional, redundaria en la conformació i consolidació dels escenaris electorals i dels propis candidats, així com en la modernització de les estructures polítiques dels partits polítics que veurien així com la seva relació amb la ciutadania, posada en qüestió en els darrers temps, s’amplificava i prenia nomes i més complexes normes de relació.

No cal dir que la legislació electoral hauria de comportar, també, una definició judicial de control en la normativa electoral, de manera que la seva màxima expressió, la Junta Electoral de Catalunya y les corresponents a partir de les circumscripcions establertes haurien de quedar igualment establertes i definides.

El sistema d’elecció de la Presidència de la Generalitat

La figura simbòlica de la Presidència de la Generalitat s’ institucionalitza, a partir d’un model presidencialista a la manera com aquesta ve definida pels estudis constitucionalistes, però, inexplicablement, manté i copia el model d’elecció a la presidència de govern que s’usa en el model espanyol.
Estranyament, ni en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 , ni en la seva reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 , els legisladors plantegen la elecció directa del President de la Generalitat, figura institucional que conforma la més alta definició de país i que conté tant en el precepte definidor de 1979, com el de 2006: “la més alta representació de la Generalitat i dirigeix l’acció del Govern. També té la representació ordinària de l’Estat a Catalunya”, de manera que novament es veu una homogeneïtzació inintencionada a imatge i semblança del president del govern de l’Estat, quan en la Generalitat i la seva Presidència s’hi plantegen aspectes que van més enllà dels que s’institueixen en el model espanyol.
La proposta que sorgeix de la jornada de referència seria la de la modificació dels apartats 2 i 3 de l’article 67 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, en el sentit que reconegués l’elecció directa pels ciutadans de Catalunya de la figura del President de la Generalitat, elecció que, atenent al principi de proporcionalitat hauria de ser elegit per majoria simple d’entre els candidats que hi concorressin, havent de preveure el sistema de partits, també un sistema previ de primàries que hauria de quedar definit en la pròpia legislació.
Aquesta modificació que es proposa, entenent que no afectaria en absolut ni als drets dels ciutadans, al contrari, doncs de manera indirecta se’ls reconeix un nou dret, el d’elecció directa del màxima representant institucional del país, com tampoc afectaria a les relacions amb l’estat en l’actual sistema, es podria fer en virtut d’allò establert en l’article 222 , el que estableix la reforma estatutària, en el de 2006, que no afecta a les relacions amb l’Estat i que comportaria un tràmit abreujat, encara que calgués la consulta de les Corts Generals.

Referències bibliogràfiques d’autors citats en l’article

Aristòtil. Poética de Aristóteles. Editorial Gredos. Edició trilingüe de Valentín García Yebra (1ª edició, 4ª impressió), Madrid: 1992
Smith, Adams.Teoría de los sentimientos morales Conmemorativa 70 Aniversario Fce Series Volum 2 de Colección. Fondo de Cultura Economica, 2004
Duverger Maurice , Mariscal Nicolás , Zamora Rubén. Las Fuerzas políticas. Volum 8 de Colección Lecturas universitarias. UCA Editores, 1980
Weber, Max. La ética protestante y el espíritu del capitalismo. Volum 10 de Gran Atalaya. Ediciones Península, 2008
Panebianco, Angelo. Modelos de partido: Organización y Poder en Los Partidos Politicos. Alianza Ensayo. Alianza Editorial, 2009

Referencies legislatives citades en l’article

Disposició addicional quarta de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979.Mentre una llei de Catalunya no regularà el procediment per a les eleccions al Parlament, aquest serà elegit d’acord amb les normes següents:
1. Previ acord amb el Govern, el Consell Executiu de la Generalitat Provisional convocarà les eleccions en el termini màxim de quinze dies a comptar des de la promulgació d’aquest Estatut. Les eleccions s’hauran de celebrar en el termini màxim de seixanta dies des del de la convocatòria.
2. Les circumscripcions electorals seran les quatre províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. El Parlament de Catalunya estarà integrat per 135 diputats, dels quals la circumscripció de Barcelona elegirà un Diputat per cada 50.000 habitants, amb un màxim de 85 Diputats. Les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona elegiran un mínim de sis diputats més un per cada 40.000 habitants, i els seran atribuïts 17, 15 i 18 diputats, respectivament.
3. Els diputats seran elegits per sufragi universal igual, directe i secret dels majors de divuit anys, segons un sistema d’escrutini proporcional.
4. Les Juntes Provincials electorals tindran, dins els límits de llur respectiva jurisdicció, la totalitat de les competències que la normativa electoral vigent atribueix a la Junta Central.
Per als recursos que tinguessin per objecte la impugnació de la validesa de l’elecció i la proclamació de diputats electes serà competent la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Territorial de Barcelona, fins que quedarà integrada en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que també entendrà en els recursos o impugnacions que procedeixin contra els acords de les Juntes electorals provincials.
Contra les resolucions de l’esmentada Sala de l’Audiència Territorial no hi cabrà cap recurs.
5. En tot allò que no sigui previst en la present Disposició, seran d’aplicació les normes vigents per a les eleccions legislatives al Congrés dels Diputats de les Corts Generals.
Disposició transitòria segona de l’Estatut de 2006 Les disposicions transitòries tercera, quarta i sisena de la Llei orgànica 4/1979, del 18 de desembre, d’Estatut d’autonomia de Catalunya, mantenen, en el que correspon, la vigència com a regulació transitòria.
Article 56 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 Composició i règim electoral.1. El Parlament es compon d’un mínim de cent diputats i un màxim de cent cinquanta, elegits per a un termini de quatre anys per mitjà de sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d’acord amb aquest Estatut i la legislació electoral.
2. El sistema electoral és de representació proporcional i ha d’assegurar la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya. L’Administració electoral és independent i garanteix la transparència i l’objectivitat del procés electoral. El règim electoral és regulat per una llei del Parlament aprovada en una votació final sobre el conjunt del text per majoria de dues terceres parts dels diputats.
3. Són electors i elegibles els ciutadans de Catalunya que estan en ple ús de llurs drets civils i polítics, d’acord amb la legislació electoral. La llei electoral de Catalunya ha d’establir criteris de paritat entre dones i homes per a l’elaboració de les llistes electorals.
4. El president o presidenta de la Generalitat, quinze dies abans del finiment de la legislatura, ha de convocar les eleccions, que han de tenir lloc entre quaranta i seixanta dies després de la convocatòria.
Capítol II de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979. Del President1. El President serà elegit pel Parlament entre els seus membres i nomenat pel Rei.
2. El President de la Generalitat dirigeix i coordina l’acció del Consell Executiu o Govern i ostenta la més alta representació de la Generalitat i l’ordinària de l’Estat a Catalunya.
3. El President podrà delegar temporalment funcions executives en un dels Consellers.
4. El President serà, en tot cas, políticament responsable davant del Parlament.
5. Una llei de Catalunya determinarà la forma d’elecció del President, el seu estatut personal i les seves atribucions.
Article 67 del Capitol II de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. Del President o Presidenta. 1. El president o presidenta té la més alta representació de la Generalitat i dirigeix l’acció del Govern. També té la representació ordinària de l’Estat a Catalunya.
2. El president o presidenta de la Generalitat és elegit pel Parlament d’entre els seus membres. Es pot regular per llei la limitació de mandats.
3. Si, un cop transcorreguts dos mesos des de la primera votació d’investidura, cap candidat o candidata no és elegit, el Parlament resta dissolt automàticament i el president o presidenta de la Generalitat en funcions convoca eleccions de manera immediata, que han de tenir lloc entre quaranta i seixanta dies després de la convocatòria.
4. El president o presidenta de la Generalitat és nomenat pel rei.
5. Una llei del Parlament regula l’estatut personal del president o presidenta de la Generalitat. Als efectes de precedències i protocol a Catalunya, el president o presidenta de la Generalitat té la posició preeminent que li correspon com a representant de la Generalitat i de l’Estat a Catalunya.
6. Com a representant ordinari de l’Estat a Catalunya, correspon al president o presidenta:
o Promulgar, en nom del rei, les lleis, els decrets llei i els decrets legislatius de Catalunya i ordenar-ne la publicació.
o Ordenar la publicació dels nomenaments dels càrrecs institucionals de l’Estat a Catalunya.
o Demanar la col•laboració a les autoritats de l’Estat que exerceixen funcions públiques a Catalunya.
o Les altres que determinin les lleis.
7. El president o presidenta de la Generalitat cessa per renovació del Parlament a conseqüència d’unes eleccions, per aprovació d’una moció de censura o denegació d’una qüestió de confiança, per defunció, per dimissió, per incapacitat permanent, física o mental, reconeguda pel Parlament, que l’inhabiliti per a l’exercici del càrrec, i per condemna penal ferma que comporti la inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics.
8. El conseller primer o consellera primera, si n’hi ha, o el conseller o consellera que determini la llei, supleix i substitueix el president o presidenta de la Generalitat en els casos d’absència, malaltia, cessament per causa d’incapacitat i defunció. La suplència i la substitució no permeten exercir les atribucions del president o presidenta relatives al plantejament d’una qüestió de confiança, la designació i el cessament dels consellers i la dissolució anticipada del Parlament.
9. El president o presidenta de la Generalitat, si no ha nomenat un conseller primer o consellera primera, pot delegar temporalment funcions executives en un dels consellers.
Article 222. La reforma dels títols que no afecten a les relacions amb l’Estat
1. La reforma dels Títols I i II de l’Estatut s’ha d’ajustar als procediments següents:
a. La iniciativa de la reforma correspon al Parlament de Catalunya, a proposta d’una cinquena part dels seus diputats, i al Govern de la Generalitat. Els ajuntaments de Catalunya poden proposar al Parlament l’exercici de la iniciativa de reforma si així ho demanen un mínim del 20% dels plens municipals, que representin un mínim del 20% de la població. També poden proposar-la 300.000 signatures acreditades dels ciutadans de Catalunya amb dret de vot. El Parlament ha de regular aquests dos procediments per a proposar l’exercici de la iniciativa de la reforma.
b. L’aprovació de la reforma requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament, la remissió i la consulta a les Corts Generals, la ratificació de les Corts per mitjà d’una llei orgànica