albertbalada

Archive for the ‘política’ Category

França: el valor de la seducció pel 7 de maig i el paper de les legislatives del Juliol.

In política on Abril 24, 2017 at 10:28 am

 

mkfn_uzcj5frkbswn1ngd3fyma4-2c3c5

 

El valor democràtic de la doble volta, se’m fa evident, en una mostra clara que tot acord electoral entre les organitzacions polítiques passa necessàriament pel ciutadà i no a l’inrevés, com acostuma en els països de tall proporcional, en el que els acords es deixa a les sacrosantes direccions que així ho acorden, passant per alt si aquella és o no la voluntat de l’elector.

 

Hem vist, en la primera volta de les presidencials franceses, excel·lir en els seus resultats al candidat de l’antic moviment comunista, assolint un posicionament diríem que normal, aproximat al 20% de l’electorat que li donava suport; hem vist com el Partit Socialista pren el relleu del testimonial vot comunista assolint percentatges que en aquest eren normals i tradicionals, un 6%, esdevenint el PS en aquesta procés testimonial i hem vist a l’antiga UMP-RPR convertit en un conglomerat de centre i dreta liderat pels ara anomenats republicans assolir un resultat diríem que normal també al voltant del 20%; i hem vist com l’statu quo saltava pels aires al posicionar-se en primer i segon lloc de la primera volta un enarca i una republicanista, Macron i Le Pen.

 

Aquest primer “tour” era el de tots contra tots, marcant terreny, posició. Ara el segon, serà el de tots contra un per afavorir a aquell que ha esgarrapat electorals als antics partit de l’establishment, la seducció amb la que Macron haurà d’intentar apaivagar per un costat l’abstenció, per l’altra a votants “fidels a la marca” i mitigar que el republicanisme de Le Pen es faci atractiu per diferents substrats també d’aquells “fidels a la marca”.

 

No és ni l’escenari ni són les variables externes i internes, les de la segona volta, homologables a quelcom de precedent, la segona volta de les presidencials franceses del 2002 Chirac/Le Pen (pare). Queden ara dues setmanes de nova campanya fins al 7 de maig proper. Les sentirem de tots colors, intervenint, manipulant, i evidentment dient no pas a les coses pel seu nom, ja se sap, tothom sap de futbol, En tot cas espero a veure el desenvolupament d’aquestes dues setmanes que em diran el què.

 

Sigui el que sigui que passi una cosa tinc clara, en les properes legislatives, les de juliol, els aparells dels partits tradicionals s’hi esmerçaran per poder establir un contrapoder a l’Assemblea Nacional, no se si en serà una  cohabitació o en resultarà una Assemblea fragmentada, però la tendència n’estic convençut que hi serà.

 

© Albert Balada

 

France Entière.Résultats incomplets calculés sur la base de 97% des inscrits reçus (http://elections.interieur.gouv.fr/presidentielle-2017/FE.html)

 

résultats au 1er tour

 

Liste des candidats /                        Voix /                          % Inscrits/                       % Exprimés

Emmanuel MACRON                    8 528 585                     18,19                                  23,86

Mme Marine LE PEN                   7 658 990                      16,33                                  21,43

François FILLON                          7 126 632                       15,20                                  19,94

Jean-Luc MÉLENCHON              7 011 856                       14,95                                  19,62

Benoît HAMON                             2 268 838                         4,84                                     6,35

Nicolas DUPONT-AIGNAN         1 689 686                         3,60                                     4,73

Jean LASSALLE                               433 996                          0,93                                    1,21

Philippe POUTOU                           392 454                          0,84                                    1,10

François ASSELINEAU                   329 951                          0,70                                     0,92

Mme Nathalie ARTHAUD             231 660                          0,49                                     0,65

Jacques CHEMINADE                       65 076                          0,14                                     0,18

 

Nombre/           % Inscrits/         % Votants

Inscrits             46 891 594

Abstentions    10 210 481                                            21,77 %

Votants            36 681 113                                            78,23%

Blancs                   651 407             1,39%                      1,78%

Nuls                       291 982             0,62%                      0,80%

Exprimés        35 737 724            76,21%                   97,43%

En raison des arrondis à la deuxième décimale, la somme des pourcentages peut ne pas être égale à 100%.

 

Sociologia de la guerra: el conflicte difús, apunts.

In Ciència Política, Conflictologia, Geoestratègia, Geopolítica, política, sociologia on Juliol 18, 2016 at 11:48 pm
2016-07-14T222305Z_01_CHM12_RTRIDSP_3_FRANCE-CRASH_20160715002548-k12C-U403228341552l0D-992x558@LaVanguardia-Web

Imatge de la massacre de l’atemptat de Niça del 14 de juliol del 2016. (Font La Vanguardia. Eric Gailard/Reuters)

És obvi que la guerra ha estat una de les característiques que com a fenomen social ha definit la cultura humana des dels seus orígens i aquesta és una constatació empírica, i per tant demostrable científicament.

Cert és, que en el nostre nivell d’evolució, podria semblar com si hagin desaparegut del nostre acerb, però per contra el que constato és que la seva sofisticació o, si més no, una determinada sofisticació en la seva formulació és el que ha fet que sembli com si la guerra hagués deixat de ser una de les característiques sociològiques més evidents d’aquell fenomen social que defineix la cultura humana, quan precisament és aquella sofisticació la que ha fet que s’encobrís la seva existència i permet identificar la guerra com un fenomen social que en defineix les relacions.

Què la guerra és un fenomen sociològic se’m fa evident des del moment en el que suposa la contraposició de poders diversos, estructures sociopolítiques, de diferent tipus en funció de les èpoques, ara ja condicionada per la dimensió política i de poder de les estructures burocratitzades que són els Estats, fenòmen que observem ja a partir de la època moderna i molt especialment en la contemporània.

Les guerres són, de fet, relacions de poder que es resolen mitjançant el conflicte que ha anat assolint una arquitectura específica en cada moment de la història, d’acord a diferents ítems que l’han definit, tecnològic, científic o de pensament.

M’agrada particularment la definició que en el seu estudi en fa Nievas[1], quan del fenomen ens diu que és: “l’activitat social per la qual uns grups humans tracten, per mitjà del ús sistemàtic i potencialment racional de la violència, de doblegar la voluntad d’altres grups humans”.

Aquesta definició de Nievas, que ens podria semblar genèrica, pot ser aplicada, precisament per la seva abstracticitat, a tot tipus convencional de guerra contemporània, però també als models no convencionals de guerra, és a dir als nous tipus de conflicte bel·lic que ara s’identifiquen.

Amb l’aparició de nous actors que no responen a aquella definició d’estructura burocratitzada que coneixem per Estat respecte de al menys una de les parts en el conflicte, que són distints, per tant, dels actors convencionament coneguts en l’escenari d’una guerra, se’ns distorsiona el reconeixement d’aquests conflictes.

La tecnificació i sofisticació dels conflictes , porta també al  no reconèixement o acceptació com a guerres a aquells enfrontaments “bel·lics” de tots tipus que, per una banda no tenen lloc en un “camp de batalla” convencional i concret i/o que,  per altra banda, s’executen  sense mobilització bèl·lica al ús.

Entre aquests nous models no convencionals de guerra hi trobem  al “terrorisme [2] de freqûència”, distint de les accions no vinculades entre sí, i amb un abast que pot arribar a ser universal, a la “guerra científico-tecnològica”, de vegades definida com una mena de guerra freda tecnològica, de vegades definida com agressions cibernètiques,  i/o a la “guerra del parquet”, coneguda també com guerra econòmica o financiera, sustentada sobre variables comercials i en molts dels casos a partir de determinades transaccions financeres i bursàries.

En tot cas aquests nous models de guerra, perquè segueixen aquella definició lògica de fenomen social, plantegen aspectes com ara el de la seguretat, tot i què potser hauríem de plantejar-ho més aviat des de la perspectiva contrària, en generar aquesta nova tipologia de “conflictes”, justament la inseguretat.

Estem parlant de fenòmens de guerra caracteritzats per una variable específica, la de ser “conflictes difusos”, tots ells, en temps i forma, però, per contra, definits per una mateixa racionalitat -o irracionalitat, com ho vulguem veure-, que la de la guerra convencional.

Són fenòmens sempre vestits d’una naturalesa política que en molts casos basa la seva “eficàcia militar” en la publicitat del “fet”, sempre sustentada aquesta “eficàcia” en un transfons ideològic.

Hi ha també en aquests fenomens de les guerres modernes no convencionals una determinada evidència empírica que és, en molts casos , el que fa referència a la resposta política de la part afectada (la part agredida), en la que aquesta  acostuma a negar-ne o a minimitzar-ne  el seu efecte, arribant, fins i tot, a justificar-ne la ineficiència dels mecanismes per a contrarestar aquell model difús conflictual, precisament perquè la pròpia operativitat de la burocràcia de l’Estat no ha estat mai preparada per a abordar i afrontar aquest tipus de conflictes.

 

© Albert Balada

 

[1] Fabián Nievas. Sociología de la guerra. Redes.Com Nº 5. 2009. Pag. 28 | ISSN 1696-2079

[2] RAE: successió d’actes de violència executats per infundir terror. S’accepta ja que pugui tenir un abast universal  i que es modifiquen els seus mètodes d’organització i funcionament, aprofitant les debilitats dels Estats amb tendència a augmentar l’impacte de les accions amb la utilització de les TICs. (http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/PoliticaExteriorCooperacion/Terrorismo/Paginas/Terrorismo1.aspx)

“El Debat i el Diàleg” Sabem dialogar? Sabem debatre? Tenim les eines adequades?

In política on febrer 21, 2016 at 12:00 am

Conferència “El Debat i el Diàleg” Sabem dialogar? Sabem debatre? Tenim les eines adequades, dictada a Vallromanes el 19 de febrer de 2016. El present document, no inclou els incisos ni la segona part de la conferència en que vaig atendre les preguntes dels assistents.

Confe

Bona nit,

Agraïr, en primer lloc, la invitació que em va formular l’Associació de Dones “La Brúixola”  de Vallromanes.

Us he de dir, i no és tòpic, que em fa feliç que algú es preocupi per això, no és senzill debatre, dialogar, i fer-ho en aquests moments

Agraïr, en segon lloc l’assistència de tots vostès a aquest acte, tot esperant que acabi responent a les seves expectatives.

Permetran que no em quedi assegut per poder fer aquesta conferència, penso que això de quedar-me assegut no em permet inter actuar amb vostès, és bo que ens veiem bé.

Deia que no és senzill de debatre, de dialogar, fins i tot és complicat de pensar, perquè no ens n’han ensenyat.

Som essers que ens resistim al canvi, que tendim a observar al proïsme com a adversari, som frontistes per naturalesa.

Tinc un amic, l’astrònom Ramon Drudis que em diu que som un primats poc evolucionats.

De fet no és així, només que la nostra in culturització és dèbil, és fràgil, tothom té la paraula democràcia, llibertat, igualtat, responsabilitat, República, Secessió, Legitimitat, Legalitat, etc. etc. a la boca i moltes vegades aquests mots i tants d’altres són emprats inadequadament, fins i tot ens aquells que els haurien d’emprar correctament.

Com si les elits no estan ben culturitzades podem els comuns dels mortals esperar que la nostra in culturització no sigui dèbil?

Per tant, no ens estripem els vestits si les preguntes que ens fem al principi tenen un no per resposta.

No en sabem i no tenim els instruments adequats.

Els podem tenir? I tant què si, però és una tasca individual, de presa de consciència del que cal saber, de com fer-ho.

Espero ajudar-los una mica a desvetllar aquest camí. Eps, només a desvetllar-lo, la feina l’hauran de fer vostès.

Els proposo que jo disserti una estona, i després seria bo d’obrir un torn de preguntes,

Així que els prego que si els sorgeix alguna pregunta, s’ho apuntin i facin la pregunta un cop acabi,

Els ben asseguro que serà molt més instructiva aquesta segona part que potser la primera.

La primera i única norma  de tot debat i de tot diàleg, ens arriba d’antic, veuran que és quelcom que cap de nosaltres fem.

Hem de deixar que “l’altre” faci la seva exposició, escoltar-la atentament, no tallar-lo i quan ens sembli que ha acabat, assegurar-nos que ha acabat la seva exposició.

Un cop n’estem segurs que l’ha acabada aleshores comencem nosaltres.

I què ens demana el cos? Què fem habitualment?:

Rebatre els arguments del contrari en lloc d’exposar els nostres fonamentant-los acuradament.

Vaja, així és molt difícil d’arribar a acords i no només:

És molt fàcil d’enfadar-se.

Ja veuen que no hi ha complicació, es tracta:

  • D’Escoltar
  • De fer-ho atentament
  • De Respectar la paraula de l’altre com quelcom de sagrat, afegiria
  • I estar segur que el torn de paraula ha estat esgotat
  • D’Argumentar
  • De Fonamentar
  • De Contrastar parers
  • I d’Arribar o no a acords, no és imprescindible, si no és necessari
  • I, afegiria que cal tenir el convenciment que la veritat, en clau humana, no és absoluta, perquè hi poden haver diferents perspectives

Dit d’altra manera seria com dir que lo autèntic té a veure amb lo verdader, lo genuí, lo certificable i lo Inautèntic ho pot ser per una insuficient reflexió, per un dèficit de racionalitat, i per tant com menys certificable i menys genuí l’argument, menys vertader i menys autèntic,

però el debat i la reflexió no han d’anar per aquí, sinó en aportar valors certificables i genuïns que facin lo vertader autèntic.

Podem aconseguir-ho, o no, en el fons, tant és, si en aquell debat, en aquell diàleg, hem aconseguit d’enriquir-nos, aquest és el vertader valor d’aquell acte sublim de comunicació.

Siguem conscients que les transformacions que estem vivint es succeeixen les  unes després de les altres,  tant en l’àmbit global com  en el local; es dilueixen i en reestructuren constantment les relacions dels subjectes amb els objectes i les realitats internes, externes, particulars i generals dels individus, de nosaltres amb nosaltres mateixos.

Deia aquest diumenge proppassat a un diari local de Lleida, que la estabilitat i la solidaritat no donen ja resposta a la post modernitat, de fet el periodista va optar per titular així la entrevista, i jo em pregunto? quants de nosaltres no “discutim” i ho fem de manera vehement sobre la estabilitat i la solidaritat, i afegeixo, sense fer-ho bé i sense arguments sòlids, sense tenir la formació i la informació adequada? .

Convindran amb mi que si emprem aquella norma del debat i del diàleg que els he explicat, aquesta no resposta que deia abans,  pot arribar a esdevenir resposta, si es respecten les posicions i s’aporten fonaments Els hi diria però que cal que parlem d’un altre ítem:

Encara no he parlat de valors, cal aportar valors, també, al debat i al diàleg, No cal que siguin nous, podem fins i tot recuperar-los perquè els teníem aparcats, Segurament quan ens inculturem acuradament, quan abandonem aquella debilitat que deia al començament, aleshores veurem que dels conceptes nous que incorporem adequadament al nostre bagatge cultural , al nostre bagatge polític, incorporarem, també, aquells valors que fluiran d’una manera natural, gens abstracta.

L’any 2014, després de temps d’estudi, d’haver dictat cursos, vaig abocar tot el que havia après en un llibre de títol llarguíssim: “Ética i Estètica en una Catalunya Estat: un nou model de valors col·lectius” .

Allà explicava com “La democràcia no és ”per se” un sistema,  i ni tan sols un sistema de normes, ans al contrari i lluny de la exposició tradicional de una determinada posició epistemològica que n’estableix la seva essència en el model de la civilització grega com a base.

Parlar de democràcia significa fer referència:  a la “radicalitat democràtica”, a la permanent regeneració que ha demandat tradicionalment la societat de tots els instruments que composen un Estat, per tant estarem expressant quelcom de distint al sistema però alhora del que l’hauria d’amarar abastament, ens referim, doncs, a una essència primordial, a un principi inspirador, més que no pas a un model de representació.”

Parlava, parlo de valors i si s’hi fixen, democràcia no té res a veure amb el que els polítics ens diuen què és, al que nosaltres mateixos entenem que és, I tant com discutim de democràcia?

Quan en realitat hauríem d’ instituir-nos, com a garants del bé comú

i això només ens és possible si afrontem el nostre camí tot conreant les essències del bé com a raó essencial i única en la definició de valor primigeni d’’aquella radicalitat democràtica.

És en aquesta cerca permanent del bé en la que en la que se’ns dibuixa un escenari en el que l’egoisme que no l’individualisme ha de quedar anorreat, Expulsat de la nostra raó d’existir com a essers humans, però també en la nostra perspectiva, on es dirimeix aquella connexió amb el bé com a raó universal que ens ha de motivar.

Conrear, doncs, una moralitat responsable a la cerca del benefici social on tota actitud nostra, on tot pensament nostre s’hauria de fer palès, en una sort de moralitat universal que s’hauria de substanciar com a principi inviolable que es connecta amb la llei natural mateixa.

Tot i no  compartir els seus dogmes, m’agrada reflexionar amb unes paraules de Josep Ratzinger (Benet XVI)[1] que ens deia:

L’home no pot quedar satisfet amb un senzill i tolerant intercanvi d’opinions escèptiques i d’experiències de vida

Tot busquem la veritat i compartim aquest profund anhel, principalment en aquests temps

Quan s’intercanvien informacions, las persones es comparteixen a elles mateixes, a la seva visió del món, a les seves esperances, al seus ideals

Per reflexionar-hi perquè en definitiva ens explica com també en aquest intercanvi, en aquesta cerca, si el debat és estèril ens esvaïm una mica nosaltres en aquesta nostra humanitat.

Una col·lega meva, la professora Chantal Mouffe[2] ha estat eloqüent al parlar del diàleg, del debat, diàleg i debat expressat com els deia quan ens diu que

El model adversarial haurà de considerar-se com constitutiu de la democràcia perquè permet a la política democràtica transformar l’antagonisme en agonisme

Del factor “valor”, del factor “principi”, ens descobrim a nosaltres mateixos a mesura que ens anem incorporant a la nostra dimensió social, Incorporant-los als diferents nitxos de socialització en la vida, a la família significativament, com el primer lloc, com la primera institució que la que desenvolupar el context per poder: parlar, descobrir, harmonitzar…: dialogar.

És inevitable per a mi fer referència el llegat de la filosofia hel•lènica en el seu conjunt perquè ens transmet alhora una nova confecció del diàleg en el marc de la Ciència Política com de la Sociologia, és a dir tant en la política com en la societat, de tant com ens ha deixat la filosofia clàssica hi ha dos elements que son consubstancials a les nostres essències contemporànies:

  • el concepte del mytos
  • i el concepte del logos,

termes que esdevenen les claus del diàleg antic, però també del contemporani, la realitat dels actes amb la realitat de la paraula, la realitat dels fets amb la realitat del pensament, la realitat de l’expressió de la naturalesa humana amb un diàleg permanent entre allò que ha de ser i el que és.

I en aquesta relació dialèctica, entre el que ha de ser i el que és, si m’ho permetreu, faré un salt en el temps,

des de l’ antiguitat clàssica fins als nostres dies, per retrobar-me amb un politòleg contemporani, amb el professor italià Giovanni Sartori ,

qui ens descriu l’existència de dues perspectives ètiques a tenir en compte i per tant en diàleg, i en diàleg permanent, des d’aquesta perspectiva acadèmica que estem descrivint avui: Sartori ens parla de

la ètica de la intenció versus la ètica de la responsabilitat, que ve a resultar una aproximació del que vindria a ser una ètica de la convicció, que alhora, conforma la que podríem definir com una ètica dels principis, ètica que establiria una relació dialèctica amb la ètica de les conseqüències.

Voldria acabar amb una cita que a mi em marca i m’enmarca tota la meva recerca, tota la meva vida us diria, la cita és d’un document que va ser redactat fa 240 any, ens deia el següent:

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat.”

Quan debateu, quan discutiu, intenteu de recordar-ho i, potser, el debat i la discussió aniran per altres camins.

Bé, i fins aquí el que jo volia dir-vos, ara si que m’agradaria contestar les vostres preguntes, si és que en tinc la resposta.

 

 

[1] Discurs 20-01-2012

[2] Mouffe, Chantal. En torno a lo político. Fondo de Cultura Económica. Buenos Aires. 2007. pag. 27

Pulsions Catàrquiques

In Ciència Política, Partits Polítics, política, Secessió, Sistema Electoral on gener 11, 2016 at 6:59 pm
eleccions al parlament gràfica de vots

Gràfica de l’evolució de tendències al Parlament de Catalunya 1980-2015

Dades-Eleccions-2015-Catalunya

Distribució d’escons a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015.

 

 

 

 

“Si perds els teus diners, no has perdut res. El diner ve i el diner el diner se’n va. Si has perdut la teva salut, has perdut la meitat del tot. No ets la persona que eres abans. Però si has perdut la resolució, ho has perdut tot”[1].

 

Des del 2008[2], molta de la gent de Catalunya, per una o altra raó, podria qualificar la seva perspectiva de tot plegat  a partir de determinades afirmacions: cansament, desmoralització, esgotament, frustració i tantes altres qualificacions com podrien ser emprades…

Se’m fa obvi, per altra banda, a 8 anys vista d’aquella data que aquella, marca un punt d’inflexió transcendent en el segle XXI, que defineix el que ha passat en aquests anys, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món.

En podríem extreure una conclusió ben simple i és que alguna cosa ha canviat, encara que vulgui’s fer-se’ns veure com que no, encara que el model que heretem des del segle XIX estigui ja en absoluta posada en qüestió i, vulgui’s fer-se’ns veure com que no, amb una certa bonhomia, és cert.

Però perquè tot canvia,  cal que això sigui percebut:

Primer, amb el convenciment clar que tota catarsi comporta una cerca important de saviesa, de pensament, de reflexió, i en paral·lel, amb la perspectiva que ens cal tenir focalitzada en el resultat del mudament en el llenguatge, com també en les noves circumstàncies.

Són, precisament en aquestes noves circumstàncies  que, des de la meva perspectiva  se’m determinen inevitables, les que es defineixen a partir d’un daltabaix inevitable dels ítems que s’han anat definint a partir de la darrera revolució industrial.

Perquè aquella circumstància que, d’entrada he acotat temporalment en el 2008 -tot i que podríem considerar si no es fruit d’un context temporal més ampli-, ens arriba acompanyada d’una nova revolució industrial, la tecnològica, inevitable, altera, vulguem-ho o no, els tradicionals models productius i socials i no necessàriament de manera negativa.

Aquesta revolució haurà de comportar una important dosi de saviesa política que faci les acurades correccions, els ajustos  necessaris en ares a la justícia social de la que ja ens n’havia parlat Aristòtil[3] -més enllà de les conceptualitzacions que han permeat en les teoritzacions posteriors-.

És aquest un context catàrquic[4], entès en el sentit etimològic del terme: de transformació, de significat, d’experiència històrica en definitiva, concretant-se a partir d’una mena d’obra tragicòmica, en la que es defineixen tensions, passions i compassions, estímuls, frustracions, anhels, desitjos, semblances emocionals que igual com afecten l’home, també afecten a la  holística social i per tant a les estructures “burocràtiques” que en defineixen la nostra societat, les nostres societats, totes afectades en major o menor mesura amb cronologies molt concretes que venen definides per variables que els són pròpies.

Aquestes pulsions catàrquiques es fan paleses en el cas de Catalunya, a partir de l’intent “reformador” de les seves estructures institucionals al 2006, encara no s’havia arribat al “Crash” al que em referia a l’inicia de l’article, però les condicions desestabilitzadores globals planaven en un ambient ja enrarit de negada recessió, amb l’esclat de les “bombolles” de les empreses tecnologies, l’augment “fictici” dels preus de les propietats, l’aparició d’”instruments foscos” de finançament bancari com els CDO, un augment exponencial dels préstecs hipotecaris o l’aparició del model de préstec sup-prime.

En aquest context, Catalunya reforma el seu instrument d’organització institucional, l’Estatut d’Autonomia, una reforma que Espanya s’estableix a partit d’un sistema legal que requereix una pacticitat extraordinària, la del Parlament de Catalunya i la del Parlament espanyol que l’han d’aprovar en correlació, a més d’atorgar al resultat legislatiu una legitimitat que requereix els reconeixent en la ratificació referendària.

El procés no va ser fàcil, el pactisme exigit, no va existir i el Tribunal Constitucional espanyol acaba corregint el 2010, ja en plena catarsi global,  de manera impensable i de legitimitat discutible, la voluntat popular expressada en la ratificació estatutària, un cop havia fet el seu recorregut legislatiu, la catarsi particular havia començat a Catalunya.

Els eixos d’abscisses són els primers que es ressenteixen del fet i acaben reflectint una metamorfosi social i política que acaba definint Catalunya redescobrint un mapa polític que es sacseja, un mapa social que es transforma i una determinada consciència que comença a fer efecte de pluja fina en un cos social.

La consciència autonomista, fonament del pacte constitucional de 1978 que inspiraria els Estatuts d’Autonomia de 1979 i el de 2006, havia transitat del pensament majoritari a ser un pensament, sinó residual, si que sense la força aglutinadora en que havia perviscut, si més no, fins al 2010, distribuïda a partir d’ara entre diversos colors polítics, la consciència secessionista prenia un cos inusitat, del pensament minoritari a un creixement exponencial.

Des de l’inici de la segona dècada del segle XXI es succeirien espectaculars expressions de “força popular” en manifestacions multitudinàries. En paral·lel, a Espanya, es produeix el rescat bancari, camuflat amb el subterfugi de “Sanejament del sistema financer espanyol”, i el rescat i  supressió del model de Caixes d’Estalvi, força arrelat a la tradició mediterrània. Tensions pressupostàries i aquell efecte catàrquic que porta a un intent referendatari a través d’una consulta al 2014 que seria també neutralitzada pel Tribunal Constitucional.

L’any 2015 evidencia ja de manera força més clara l’expressió política d’aquell procés catàrquic general de “no tan llarg recorregut”, escassos 8-10 anys, i què, com deia, afecta no només a Catalunya; les eleccions municipals de maig de 2015, distorsionen el mapa polític local habitual, un relleu generacional, però també noves maneres, noves formes, potser un cert batibull ideològic, encara, sacsegen la tradicionalitat “dinàstica” en el concert polític, quelcom que es repetiria en les eleccions generals de desembre de 2015, i entre ambdues, unes eleccions autonòmiques a Catalunya, que beuen, intensament, del procés transformador que hom respira, tant des de la perspectiva ideològica com des de la perspectiva de la conceptuació nacional.

Si bé que amb les matisacions òbvies i les resistències pròpies d’un model de partits heretat del segle XIX, encara que la restauració democràtica espanyola sigui de recent factura, hi ha un intent de plantejament de llista unitària transversal i cívica, llista de país, que ho acaba essent a mitges, amb voluntat majoritària i aglutinadora del costat sobiranista i una llista de la esquerra radical que suma diferents moviments també radicals, amb un objectiu compartit amb les matisacions que són pròpies per la diferència més de formes que ideològica que apuntava ja abans de saber-se el resultat a la necessitat de pacte entre ambdues formacions.

De l’altre costat s’aglutinen en un espectre ideològic ample, dividits per grups electorals propis, forces velles i forces noves amb esperit vell, que bastien el no sobiranisme  per un costat i el federalisme argumental i el refredentisme per l’altre.

El resultat electoral de les eleccions del 27 de setembre de 2015 a Catalunya atorguen un resultat d’ample espectre al sobiranisme, diríem que pretesament secessionista en les dues forces que el defensaven, quina aritmètica (62 + 10) permetia superar els 68 escons que suposen una majoria absoluta en un parlament de 135 escons.

La suma dels valors estètics d’ambdues formacions que conformaven una majoria secessionista abocava a la maximització de les seves pròpies contradiccions i diferències, contradiccions i diferències que eternitzarien qualsevol arribada a un acord de “governabilitat”, que, en aquestes circumstàncies, però, tenien uns eixos comuns compartits que no aconseguien de ser el valor principal d’aquesta catàrquica situació negociadora.

El 10 de desembre, gairebé esgotat el termini que havia de dur a unes noves eleccions, amb la proposta d’un candidat de consens es des bloquejava la situació i s’introduïa amb ell un element distorsionador positiu a la tensió viscuda, el que reconduïa positivament la situació, de manera que “semblava” que el procés transformador assolia un nou lideratge aplegant totes les sensibilitats favorables i els seus respectius valors estètics i una nova embranzida.

Com ja apuntava en el meu assaig[5] sobre l’Estat propi, “la consideració principal de tot Estat que s’aprecií com a tal en el segle XXI, en la seva existència i reconeixement, hauria de ser la de la seva radicalitat democràtica, no des de la perspectiva de l’ús del concepte democràtic com a definidor del sistema, com s’acostuma a emprar en determinades formulacions ideològiques de caire “populista”, en les que  el concepte democràtic esdevé un instrument més enllà de l’axioma que representa, significant una actitud distinta de la seva significació real, emprant-se com a instrument contrari, en el sentit que tot el que es pensi de manera distinta no és democràtic.”

I és en aquesta radicalitat democràtica, en la que cal ara posar en valor una essencialitat fonamental, el reconeixement de la persona, del ciutadà,  com a eix primordial de tota acció política que hagi de ser desenvolupada, també la de les estructures d’Estat de produir-se la secessió.

Caldrà també acurar el mapa dels recursos terminològics emprats, que, com deia en aquell assaig, cal usar de manera molt concreta i correcta, perquè es té entre mans “l’existència d’un dels principis que n’haurien de determinar la essència mateixa del concepte vinculada a l’orde de la ciutadania “

Sembla que la secessió torna ja no a plantejar-se com un dret de darrer recurs com ens explica Buchanan[6], sinó com un dret primari, el dels ciutadans de subjectar-se al seu propi Estat, doncs en l’estadi anterior no es veuen representats, tant si és per raó d’enquadrament[7] com per adscripció o associació[8] en aquesta catarsi col·lectiva que sacseja la societat catalana.

Caldrà anar seguint amb atenció les següents setmanes i mesos el programa de govern, el seu grau d’acompliment però no només, també la adequació de cadascuna de les passes als requeriments de la Ciència Política, que, no pot ser deixada de banda en ares a les necessitats polítiques i de partit.

 

 

 

[1] Proverbi jasídic citat pel Rebe Mendel Futerfass

[2] La crisi financera mundial del mes de Setembre-Octubre de 2008 una de les pitjors des de la Gran Depressió (1929), que va donar lloc a un “crash” borsari històric i les seves conseqüències polítiques, econòmiques i socials.

[3] Palacios, Alfredo (1954). La justicia social. Buenos Aires: Claridad.

[4] Diccionario de Filosofía. 1a (en castellà). Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003

[5] Balada. Albert. Ètica i Estética en una Catalunya Estat. Un nou model de valors col·lectius. Editorial Bubok. 2014

[6] Buchanan, Allen. “Toward a Theory of the secession” Ethics, The University of Chicago press. Vol.um. 101,   nro. 2. Gener 1991.

[7] Margalit, Avishai i Raz, Joseph. “National Self-Determination” a The journal of Philosophy, volum LXXXVII nro. 9. Setembre 1990.

[8] Beran, Harry.“The Consent Theory of Political Obligatio”. Croom Helm International Series in Social and Political Thought. Croom Helm Publishers Ltd. London. 1987.

 

La geopolítica a la Lleida del Segle XIII, La Seu Vella com a lloc d’Interculturalitat, una hipòtesi sobre el seu simbolisme.

In política on Desembre 19, 2015 at 8:27 pm

 

Conferencia dictada a la seu dels Armats de Lleida el 16 de desembre de 2015

 

Tot i que la nostra recerca és encara en un moment embrionari, ens permet definir una hipòtesi que trenca amb la que generalment es sustenta, la de la escassa o nul·la convivència multicultural a la Lleida del segle XIII, segurament..

Nosaltres entenem a la societat del segle XIII, i de fet a finals del segle XII com una societat existent en la ciutat de Lleida, hereva de la ciutat musulmana de Madina Larida, com la d’un híbrid que parteix de dos grups primordials i preexistents, com són els andalusins i l’hebreu, a la que se li agrega un tercer grup, el cristià, sobrevingut i no precisament homogeni, més aviat de concepcions heterogènies, amb corrent fins i tot contraposades i conformada per gent vinguda des de Gascunya o d’Occitània, amb la seva propia perspectiva religiosa, substancialment la càtara. Els càtars o albigesos s’autoanomenaven “homes bons” i comptaven amb bon predicament entre la noblesa i la burgesia, no així entre l’alt estament eclesial.

Hi ha pocs estudis en particular i que sapiguem una única tesi doctoral sobre l’escultura a la Seu Vella, la que fa Meritxell Niñá al 2010

La ciutat de Lleida és, en el segle XIII, de fet, el nexe central del Regne d’Aragó i per tant lloc de confluència política i social a les dues bandes del regne i lloc on s’aplega gent vinguda dels quatre punts cardinals, però especialment del nord.

Per altra banda no hi ha constància explícita que la ciutat musulmana capitulés, el que ens podria fer pensar que hi hagués una transferència directa, és a dir que les tropes, la ciutat, els ciutadans, passessin sense ulterior conflicte al bàndol, el que ens hauria de fer pensar que possiblement no s’hagués donat una cruenta ocupació.

Serà al 1215 quan es produeix un fet transcendent en el quefer del cristianisme catòlic,  Concil·li Laterà[i] que n’estableix els seus primers 71 cànons i que significa, a més, la confluència ecumènica, és a dir, es tracta d’un encontre universal[ii] de caire teleològic i teològic, al que, “de moment” de manera inexplicable,  el bisbe d’una ciutat tan significada com Lleida, Gombau de Camporrells, no hi va assistir.

Pere de Coma, segons tots els estudis, s’ofereix, però no el van a buscar, i s’instal·la entre 1175 i 1180 una casa del call, a la Costa del Jan i seria qui gestionaria tot el procés expropiatori deu anys abans de la construcció[iii], la que també gestiona, i en la que hi treballa fins a la seva mort 1222. No se’n coneix l’origen, segurament tolosà o provençal, possiblement per la seva formació, es dona en vida i bens a l’església [iv], en una la canònica quedava regida per la regla de Sant Agustí[v]. La construcció de la Seu Vella de Lleida la inicia Coma l’any  120, sota els estrictes cànons del romànic (planta i alçats articulats «ad quadratum»)

És acceptat que al mateix lloc on hi ha l’actual Seu Vella s’assentava la catedral paleocristiana i visigòtica, de fet el turó fa dons funcions d’acròpoli i és on també hi ubicarien els andalusins la que seria la mesquita – catedral,

El dia 22 de juliol de 1203 el bisbe Gombau de Camporrells, el rei Pere el Catòlic i el comte Ermengol VII d’Urgell van assistir a l’acte de la col·locació de la primera pedra, segons consta a la inscripció d’una làpida, situada al pilar del presbiteri del costat esquerre, on també es fa menció del primer mestre d’obres: Pere de Coma com a «Magister Operis Sedis Ilerdensis», per tant no un mestre d’obres qualsevol, doncs amb aquest títol evidenciava una formació amplíssima i vastíssima en diferents matèries, també la arquitectura, però l’astronomia, la matemàtica, la filosofia.

L’obra de la catedral es va fer sobre l’antiga i va començar per la part del braç del creuer esquerre i la porta de Sant Berenguer, seguint per l’àbsida fins a arribar al braç dret i la porta de l’Anunciata l’any  1215, es creu que amb el mestre Pere de Coma van arribar les obres fins al segon tram de la nau i la porta dels Fillols. Caldrà veure si la conjunció astronòmica de la època en permeten determina el perquè de la orientació del temple i la data del seu inici, segons la ritualistica dels mestres d’obres.

 

 

Detalls estranys en un suposat temple cristià

 

A la dreta de la mateixa capella s’hi localitza una de les peces que suscita més fascinació, l’episodi mitològic d’ Hèrcules i seus dotze treballs, també un orbe sustentat per un atlas amb una estrella de Abraham o de Pitàgores i el nus de Salomó.

Simbologia hebrea les referències a les tribus d’Israel en la base de la columnata de l’angle frontal del claustre respecte de la doble estrella de David en la decoració interior del claustre, on hi ha afegit un “home” o “crist sedent”, raó idolàtrica i sota, possiblement substituint una columna una escena de la crucificació. A mà dreta d’aquesta simbologia, adossada a la paret un rectangle amb motius ornamentals vegetals, que mirada de lluna permet visualitzar lletres de l’alfabet hebreu i podria ser, doncs, una haggadhà[vi]. A la nau de l’església en la zona lateral dreta en la primer clau de volta una estrella de David, a la que segueix una clau de volta amb l’estrella de Salomó i una clau de volta amb la petxina del pescador.

En la zona exterior del claustre es poden trobar Al-Quirkats, un joc d’origen de l’orient mitjà[vii]

Hi ha capitells que escenifiquen uns continguts que es poden qualificar de profans, en el sentit que no es vinculen a les fonts bíbliques, hagiogràfiques, etc. D’aquesta manera, a les naus hi apareixen capitells amb representacions les tasques del camp, com la verema, o al transsepte hi ha escenes de joglaria, de personatges que munten camells, etc

Bona part dels capitells presenten un repertori d’animals, ja siguin reals o fantàstics. Entre altres éssers, en aquest bestiari hi compareixen lleons, aus, dracs, centaures i sirenes, etc. Les espècies mostren una aparença ben peculiar i poden mostrar-se multiplicats, juxtaposats, amb lliures disposicions, etc. Sovint combinen les seves formes animalístiques amb components vegetals, com ara cues que acaben en pinyes. També hi ha escenes de combat amb feres que lluiten contra guerrers armats.

La Portada de Sant Berenguer. D’aquesta portada se’n sol destacar la seva sobrietat, en especial si es compara amb les altres portes del temple. En realitat, però, té una profusa decoració de caràcter ornamental feta a base d’elements vegetals i animalístics que es concentra a la cornisa: a les mètopes, encastades a la superfície del mur, així com als panells rectangulars perpendiculars a aquelles.

 

 

 

 

Bibliografia

 

Bolòs, Jordi; Busqueta, Joan J. Territori i societat a l’Edat Mitjana: HIstòria, arqueologia, documentació. Universitat de Lleida, 1997, p. 54.

Sancho i Planas, Marta. Catalunya any zero: El paper de l’Islam en els nostres orígens. Editorial UOC, 2011, p. 77. ISBN Editorial UOC.

 

Martín Duque, Angel J.. «Aragón y Navarra según el “Kitab ar-Rawd al mi tar”, traducción y comentarios». Argensola: Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses, 27, 1956, pàg. 247-258.

Xavier Barral i Alter (2002), Les Catedrals de Catalunya, Barcelona, Edicions 62.

Pascal Guébin i Ernest Lyon (1939), Petri Vallium Sarnaii monachi Hystoria albigensis

Pascal Guébin i Henri Maisonneuve (1951), Histoire albigeoise (tres volums)

A. Sibly and M. D. Sibly, History of the Albigensian Crusade

M. Kurpiewski, Writing beneath the shadow of heresy: the Historia Albigensis of Brother Pierre des Vaux-de-Cernay, Journal of Medieval History 31 (2005), 1, pp. 1-27,

 

BIBLIOGRAFIA RELATIVA A PERE DE COMA

 

VILLANUEVA 1821-1851: 82-83; PLEYAN 1873: 212; ROCA I FLOREJACHS 1911: 12; PUIG I CADAFALCH- FALGUERA- GODAY 1918: 48; BERGÓS 1928: 20; RÀFOLS I 1951: 277; LLADONOSA 1962: 25-26; LLADONOSA 1965: 86-87; LLADONOSA 1970: 116-119; ALONSO GARCÍA 1976: 17-18; LACOSTE 1975: 276-277; TARRAGONA 1982: 254; DALMASES-PITARCH 1986: 108-110; ARGILES 1991: 33; BANGO 1991: 31-32; FITÉ 1991: 14; TARRAGONA 1991: 93; BENET 1992: 133; BANGO 1996: 23; BACH 1996: 104-107; MACIÀ 1997a: 145; MACIÀ 1997b: 108; FITÉ 1999: 224-225; GONZÁLEZ-TARRAGONA-BUSQUETA 2002; FITÉ 2003: 52; MACIÀ-RIBES 2003: 84.

 

 

[i] El IV Concil·li de Laterà comença el 1215 i acaba el 1216. Fou convocat pel papa Innocenci III per a tractar temes relatius a la fe i la moral, tot i que la majoria d’historiadores apunten a interessos polítics i econòmics del regne de França i del Papat, i a la condemna (política)  de les doctrines considerades herètiques dels albigesos  o càtars , dels valdesos i de l’Abat Joaquim de Fiori. De fet es pot considerar aquest concili com el primer intent d’assaig d’organització “total” del cristianisme i als jueus en particular es veuran afectats pels cànons 68 a 70 que els imposa vestits especials, allunyament de càrrecs públics i prohibició dels conversos de retorn a la seva antiga fe.

 

[ii] Alberigo, Giusseppe. Historia de los Concilios Ecumènicos. Ed. Sigueme. Salamanca. 1993.

 

[iii] juny de 1193- Contracte entre Pere de Coma i el bisbe i el capítol de la Seu Vella de Lleida per al inici de les obres de la catedral de Santa Maria. Copia de mitjans del segle XIV: ACL, Llibre Verd, f. 148v i 149r. (edición: LLADONOSA, 1970, p. 127).

 

[iv] “Pere de Coma ja s’havia establert a Lleida el 1180. En aquest moment compra una casa al carrer de la Costa de Sant Joan, que més tard ofereix a la canònica de Santa Maria quan es dona en persona a la església de Lleida” (MACIÀ-RIBES 2003). “Igualment, s’ha afirmat que Pere de Coma era fill d’un altre mestre nomenat Pere, i que al 1175 ja vivia al carrer de la Cigarra, on residien molts obrers i servidors de la canònica.” (ALONSO 1976)

 

[v] Regla atribuïda a Agustí, bisbe de Hipona, tot i que sense constància fefaent, que queda certificada pels estudis de Luc Verheijen i de G. Lawless que la consideren coetània el començament o la possible publicació de la primera redacció del “De sancta Virginitate”. La regla planteja la cerca de la “bellesa espiritual de Déu” en el monestir.

 

[vi] Text tradicional jueu que acompanya la festa del Séder durant la Péssah o Pasqua Jueva

 

[vii] La primera referència escrita del nom Al-Quirkat apareix en el manuscrit àrab Kitab al-Aghani (llibre de cançons del segle X

 

PPS emprat:

 

Violència horitzontal i violència vertical, una guerra en tota regla

In política on Novembre 14, 2015 at 9:33 pm

Quan escric aquestes línies s’acaba de produïr un seguit d’accions de guerra de l’Exèrcit jihadista anomenat ISIS en territori francès, concretament a Paris, ha estat el divendres 13 de novembre de 2015. Els mèdia en diuen accions terroristes, encara no han entès res. Els morts superen el centenar.

Però això només és un relat, el relat del fet,  és el d’un fet tràgic, dramàtic, lamentable, trist, però, és el fet mateix la rel de tot plegat? Des de la meva perspectiva no ho és pas, és una acció bèl·lica coordinada, perfectament definida i articulada, és, com deia, un acte de guerra.

Existeix, vulguem-ho o no i no és des d’ahir, des de fa anys, recordem a tall d’exemple els atemptats de Madrid de 2004, o més recentment aquest mateix gener de 2015 el de Charlie Hebdo, també a Paris,. I és que es tracta d’un gran espai imaginari de definició universal que es basa en una interpretació islàmica esbiaixada, una interpretació radical de l’Alcorà que es fonamenta en el rebuig a qualsevol “constructu” occidental, aquesta fonamentació s’anomena  “Umma”, la característica essencial és que els seus militants entenen la violència com una activitat alliberadora i un compromís cultural alhora que en determina la vida, liderats per uns irredentistes compromesos en la recuperació dels territoris que algun jorn van ser l’Islam.

Saben emprar les Xarxes socials i dominen Internet, substancialment perquè  encaixa en la natura que els defineix que és la de la desterritorialització, saben també que els mèdia convencionals reproduiran fins a la sacietat les seves accions, de manera que aconseguiran un efecte multiplicador de la por i el terror, implementat des del propi sistema occidental que pretén de protegir-se’n, és una guerra també en l’àmbit de la comunicació.

Però l’autèntic poder que detenten no és la capacitat de destrucció que és, de fet, prou evident, sinó el potencial de construcció que tenen d’un nou discurs interpretador de la seva radicalitat frontista i de la lectura peculiar de l’Alcorà, a través d’un evident intent de convalidació de la seva proposta religiosa que qualla especialment entre els elements joves, podríem, fins i tot, establir una quota d’edat que es perfilaria, probablement entre els 25 i els 35 anys, nodrint-se per una banda de persones naturalitzades en els països occidentals que n’estableixen cèdules implantades dorments o semi-dorments i persones originàries de les zones en conflicte alimentades en molts dels casos per una opacitat d’origen en la creació d’aquest exèrcit islamista, sorgit de diferents faccions entrenades, formades, subministrades en quant a armament contra el règim sirià o contra el règim iraquià, formació i subministrament que semblen podrien ser occidentals, que són les veritables cèdules d’acció militar.

El model de violència el plantegen a partir de dos ítems.

Un primer ítem que seria el de la violència horitzontal instrumentalitzada a través de la  insurgència o accions de terror,  destinades substancialment a la transformació de la societat, sobre el terreny, sempre el terror té aquesta pretensió, el canvi respecte de l’ statu quo anterior.

Un segon ítem que seria la violència vertical, el que es defineix particularment contra occident, contra tot allò que simbolitza la suposada degradació d’occident des de la seva perspectiva i també contra els líders polítics i socials locals/regionals destinada també a aquella transformació social pretesa a la que ens referíem en l’ítem anterior.

El que els mèdia i la classe política han estat entenent com “senzillament” terrorisme, s’ha d’entendre com un instrument d’acció col·lectiva, un instrument polític. De fet estem parlant de geopolítica i geoestratègia, parlem de una guerra i un espai molt concret i com tota guerra amb una finalitat clara i amb accions clares, com en tota guerra, la de  causar el màxim dany possible, tant material com personal a l’enemic, occident en un dels casos, amb una pretensió afegida, la de la adaptació de les poblacions autòctones per assimilació assumint, a més la estructura militar de que es doten a l’espai habitual que hauria de ser coberta per un Estat, suplint per tant l’Estat, són dons l’Estat, per això la denominació que empren, que no és casual, segurament arribaria un moment en el que podrien entrar en la lògica Estat-Nació, però hores d’ara encara és massa aviat per a afirmar-ho.

Mentre occident resti impassible davant de les activitats de l’exèrcit jihadista; mentre el subministrament d’armes continuï intocable i l’alimentació econòmica també hi restin; mentre no s’afronti de manera analítica i congruent, tot, inclosa la migració massiva, també les relacions entre grups jihadistes, la seva retroalimentació entre ells  que es dóna a Síria, Irak, Jordània, Israel, el Líban, Líbia, Tunis, Afganistan, Egipte o Iemen ;  mentre no es clarifiqui el paper actiu de determinades potències de tall islàmic; mentre no es reconegui el concepte amb el que definir “el que passa” com de guerra i actuar en clau bèl·lica; mentre tot això no succeeixi, plorarem els morts, ens lamentarem,  la Polítical class farà grans proclames i la Media class farà grans reportatges i n’amplificarà les accions, i la situació quedarà com està amb el risc que occident acabi perdent aquesta guerra que és, perquè no dir-ho, de xoc de civilitzacions amplificant-se la manera com va ser definit aquest xoc per Sammuel Hantington.

La font de la primera fotografia és:http://therightscoop.com/what-the-middle-east-should-look-like-according-to-isis/

La font de la segona fotografia és: http://www.jewsnews.co.il/2015/02/23/the-terrifying-rise-of-isis-map-that-shows-how-terror-groups-tentacles-now-reach-from-algeria-to-afghanistan/

(1)                                                                        (2)

map ISISMap ISIS tentacles

Migracions

In immigració, integració, política, politiques d'asil on Agost 31, 2015 at 12:29 pm

L’absència d’una política migratòria comuna de la Unió, la manca d’una política comuna sobre refugiats polítics, els interessos diversos de les diferents potències europees respecte dels conflictes al sud i a l’est de la mediterrània, evidència un garbuix de males praxis, o senzillament la seva absència, el que posa de manifest polítiques maniquees que deixen al descobert una Confederació absent, fins i tot a les problemàtiques que s’aboquen més que no pas s’evoquen.

La lenta maquinària ademocràtica europea ajudada també per uns lideratges febles, un parlament europeu que transita per les orellades de morfeu, son el caldo de cultiu de la niciesa. L’arribada de més d’un milió de refugiats, si se suma els sub saharians als sirians i afganesos són una xifra a tenir en compte, també, perquè poden desestabilitzar les zones en les que s’ubiquen,`i per tant cal exercir un control sobre aquest flux migratori que es miren embovats i amb exegesis primàries els mèdia.

l’existència de màfies que ja no trafiquen amb,  o també, amb narcòtics i ho fan ara amb essers humans, com a les millors èpoques del trànsit de persones en contenidors cap a Europa i les Amèriques,  mimetitzant el valor nul dels humans al que tenia a la època feudal, sense accions coordinades a nivell internacional, on les agencies oficials i les de les Nacions Unides, són mers observatoris de gent col·locada que res sap sobre el que té entre mans, ens posen de manifest la cavalcada animosa cap al caos i el desastre al que estem encaminats.

“Sense costos pressupostaris”, caldria establir oficines de control del refugiat, per registre i determinació del que ho és per motius de guerra, polítics o simplement econòmics, establint Centres d’Internament (CI) on amb les atencions sanitàries i d’alimentació, abillament, sanejament, ensenyament i allotjament deguts, es pugui determinar la seva integració o no en les societats de recepció en funció de la seva condició, facilitant-ne el retorn als llocs d’origen dels que no puguin ser considerats “refugiats” com aital. El temps d’Estada al CI,  no ha de ser especialment curt, doncs calen períodes d’adaptació que anirien determinats per les circumstàncies de cadascú.

Les onades migratòries no són cosa nova, la història ens ho mostra, com ens mostra també la necessitat de salvaguardar el gra de la palla, no oblidem que Europa està en el punt de mira d’una guerra que no sembla que vagi pas amb aquests líders que es miren el melic, i està enllà mirant-nos com lloc a ser envaït o directament destruït per “infidel”.

La suposa tolerància babaua  de determinades opcions polítiques no porta sinó al desballestament de les bases comunes sobre les que ens assentem en benefici de l’èxit de qui s’inspira en la diàspora del mal al preu que sigui, també de tenir corifeus que xiulen als concerts i blasmen banderes que no són les seves, aquests és el nou snobisme “power flower”.

© Albert Balada és lllicenciat en ciència política i Sociologia i Master en Immigració, exclusió i polítiques d’Integració Social

42771.th_max

La connexió de les dues revolucions (II)

In filosofia, Independència, política, Secessió, sociologia on Agost 25, 2015 at 3:40 pm

Quan el castellonès Pedro Garcés de Marcilla[i] ens explica al 1798, d’entrada com a testimoni proper, tot i  què només sigui en el temps, als fets revolucionaris nord-americà i francès que:

“…el Doctor Franklin s’ocupava principalment en negociacions polítiques, però també trobava temps per dedicar-se als estudis filosòfics“

O quan afirma què:

“no només es dedicà Franklin en aquest temps –referint-se al període com a Ministre plenipotenciari destinat a Europa— als negocis polítics, sinó que també es va entretenir en composar algunes obres i discursos propis del seu geni, que publicà a París…”.

Se’ns està  descobrint, no només al científic, no només al polític, sinó també al filòsof i en concret al filòsof de la política, que és el què de fet era, també, el diplomàtic nord-americà.

Haurem de considerar obvi, doncs, que el fet de fer públic el seu pensament, d’editar-lo, i precisament a la capital francesa on s’estava i on era especialment respectat com a pensador i com a científic, era si més no, una clara vocació conformadora amb la opinió publicada,  de la opinió pública de la seva època.

La seva formació autodidàctica[ii] ens mostra una persona amb una voluntat fèrria d’estudi, si atenem al que ens indiquen les seves memòries, el que hauria de definir una personalitat enciclopèdica, molt culte, amb una formació amplíssima que abastaria prou més enllà de lo pròpiament científic també en connexió amb els il·lustrats europeus, en gran part francesos, sinó també respecte dels àmbits del dret, com de la història, com de la filosofia, com de la política. Lla sociologia o l’antropologia, com a tals, encara no hauran estat establertes.

Benjamin Franklin al ser destinat a París, podria acabar contemporaneïtzant en la seva estada amb tots ells, aquells que coneixia per les seves obres, els enciclopedistes, encontres que no serien pas fortuïts, sinó cercats, com també cercaria d’ influint-los[iii], en la substitució de la societat estamental per un nou ordre social que encara a França era a les beceroles.

Definir, per tant la substitució i la ruptura que ja s’havia produït de manera evident entre les colònies i la metròpoli en el cas americà .

El fet de considerar la revolució com un fet eminentment parisenc[iv], més que no pas territorial abundaria la tesi que a banda dels conspiràbuls i  radicals de tota mena i lloc –que de fet acabarien assumint-ne el poder fins a l’adveniment de l’Imperi, era enllà, al París il·lustrat on s’acabaria produint la transferència del poder polític, enllà on es dibuixarien determinats principis basats en explicar, traduir o interpretar la situació, principis que sorgirien específicament d’aquells ambients intel·lectuals que ara conreava Franklin.

Parlem d’establir els postulat “ideològics” que haurien de definir al moviment revolucionari, inspirat en aquesta primera etapa “pre-revolucionària[v]”, és a dir abans de 1789[vi], en principis filosòfics molt propers als que ell conreava i que havien inspirat la revolució americana, tot i que ell no en fos de facto el redactor de la proclamació americana, quina autoria s’atribueix a Thomas Jefferson.

(Codi de Propetat Intel·lectual 0912065069550 Safe Creative)

A la fotografia el retrat de Benjamin Franklin al 1767 fet per David Martin, conegut com “el retrat del polze” que és a la Casa Blanca a Washington.

Franklin retrat David Martin

[i] Garcés de Marcilla, Pedro. “Vida del Dr. Benjamin Franklin: sacada de documentos autenticos” Pantaleon Aznar, Madrid. 1798, quin original es conserva a la Universitat Complutense de Madrid. Pag. 162 i 185. Es tracta, però,  d’un text que l’autor tradueix de l’anglès i que s’atribueix, segons expliquen Pastor Fuster, Justo, Bautista Muñoz, Juan i Ximeno, Vicent a “Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros dias: Los autores desde el año 1701 hasta el presente de 1829” Ed. J Ximeno. Valencia. 1830 pag 384

[ii] «preferia quedar-me en el taller – la impremta es convertia en una empresa pròspera, gràcies a encàrrecs com el de la emissió de paper moneda en les 13 colònies- llegint libres –parla dels textos de la il·lustració-  que unir-me als meus companys «bevedors de cervesa» Autobiografía. Benjamin Franklin. Cátedra, Madrid, 2012

[iii] «Franklin es trobava enllà –a Paris- amb l’objecte d’obtenir suport per als revolucionaris americans, però possiblement també ajudés a aplanar el camí als revolucionaris francesos»  Alberto Leon Cebrián Las Revoluciones Masónicas. Ed. Bubok. 2014. pag 144

[iv] «En canvi, la Revolució francesa, fou una autèntica revolta de clase que esclata en el cor mateix de la nació…» Madison, Smart Bell.  Lavoisier en el año uno de la Revolución. Antoni Bosch editor, 2013. pag. 151

[v] Lüsenbrink, Hans .Jurger. La Bastille dans l’imaginaire social de la France à la fin du XVIIIème siècle. Revue d’histoire moderne et contemporaine. Paris. 1983

[vi] Braesch, Frédéric. 1789: L’année cruciale. Editions Gallimard. Paris. 1941.

Breu estudi simbòlic sobre la Palma Nuova de Vicenzo Scamozzi

In arquitectura, Art, política, simbologia, sociologia on Agost 6, 2015 at 7:13 pm

En el segle XVI en plena època renaixentista alguns arquitectes començaven a cercar un nou ordre en la renovació dels vells burgs medievals tot projectant ciutats de nova planta.

La cerca d’una ciutat ideal, oposada al model caòtic i desordenat de l’edat mitjana, començaria a ser una constant.

També Vincenzo Scamozzi (1548-1616) que escrigué un dels més importants tractats de l’època “La idea de la arquitectura universal” editat al 1615( 1) i dissenyà una de les ciutats més sorprenents i extraordinària fins avui construïda: Palma nuova.

Les raons de la seva forma sempre s’han atribuït a les necessitats militars, ben cert, en les necessitats de defensa com de divisió de l’atacant, però també cal cercar-ho en la filosofia i el pensament en una època en la que es cerca la perfecció en el conjunt de la societat, els ideals d’una utopia, que també seguirien en el segle posterior, amb una forta càrrega simbòlica en la utilització oculta de formes geomètriques amb significació específica.

Tot i que la forma de la primera muralla exterior, com de la interior, que en conté una tercera de superposada, prenen la forma del enneagrama regular, és a dir una forma d’estrella de nou puntes del grec εννεα, (ennea: nou), y γράμμα (gramma: traça), ens podrien fer pensar en sistemes que usen el nou com a element en aquella època, com per exemple els nou planetes coneguts, ara en són vuit, o fins i tot el simbolisme del panteó de les deïtats egípcies o Hesíode que contava com a nou les muses divinitats de la inspiració poètica i de les arts, però m’aventuraria a pensar en una possible referència al misticisme aritmetic‑geométric pitagòric doncs per Pitàgores els números eren símbols jeroglífics mitjançant els quals s’explicava les idees relacionades amb la natura de les coses(2). Tot i com bé diu Joan Botta (3) “els pares fundadors de la ciència moderna ja estan molt lluny de l’especial religiositat pitagòrica i així poden veure en la matemàtica un llenguatge instrumental extremadament útil per a entendre el món”, ens quedarà doncs per esbrinar la eclecsis simbòlica d’aquesta triple estrella de nou puntes.

Scamozzi, però, trenca la projecció de la figura central que conformen els dos perímetres exteriors de la ciutat que conformen aquella estrella de nou puntes per definir-ne un nou polígon, un octograma, polígon de vuit costats que s’origina a partir d’una estrella de vuit puntes, també coneguda com estrella de Salomó (veure figura en fotografia 2), quin dibuix perímetral en determina una àrea octogonal, tot i que per altra banda, i de nou, la estructura tampoc la manté, , de fet, en definir-ne una plaça central que pren forma d’hexàgon regular, amb una segona figura que en parteix del dibuix dels carrer principals que surten d’aquell hexàgon i defineixen un segon polígon.

La primera forma té un alt contingut simbòlic, doncs l’hexagrama (veure figura en fotografia 1) ens apareix a partir de la determinació de la estrella de sis puntes que és la estrella de David, quin interior en determina aquell hexàgon que es dibuixa en la plaça central i d’on surt la segona estructura a partir de la delimitació dels carrers que surten de la part central del hexàgon, tot travessant, tanmateix, la meitat dels costats de l’hexàgon, de manera que se’n defineix una infra estructura piramidal que es projecta des del centre mateix d’aquesta estructura simbòlica, i que des d’una perspectiva tridimensional ens permetria de veure’n una piràmide hexagonal regular.

© Albert Balada
6 d’Agost de 2015

(1) Scamozzi, Vicenzo “La idea de la arquitectura Universal” una edició de 1736 es conserva al Museu d’Arquitectura i Urbanisme “Josep Mas Dordal” d’Almacelles.

(2) González Urbaneja, Pedro Miguel . Pitágoras (Siglo VI a.C.) – Página 3. Centro Virtual de Divulgación de Matemáticas. Real Sociedad Matemática Española.

(3) Botta, Joan. Càlculs Grecs. Revista Digits. 2007

palmanova-00 (1)palmanova-00

Intervenció en la taula rodona d’anàlisi de la encíclica de Francesc I: Laudatio Si

In Ciència Política, Conflictologia, Geoestratègia, Geopolítica, política, Religió, sociologia on Agost 6, 2015 at 7:09 pm

Convidat pel Bisbe de Lleida, Joan Piris, el 3 de Juliol de 2015, he participat en una taula rodona presentada pel Periodista Jordi Pérez, amb l’economista i President de “Justícia i Pau” a Lleida, Rafael Allepuz i el Filòleg i ecologista David Colell, d’anàlisi de la encíclica vaticana “Laudatio Si´” de Jorge Mario Bergoglio (Francesc I), en tant que politòleg, sociòleg i historiador del pensament i aquesta ha estat la base de la meva intervenció.

Gairebé 100 anys després que Woodrow Wilson revolucionés, amb les seves propostes al Congrés nord-americà, les relacions internacionals, arriba potser d’una manera premonitòria la encíclica de Francesc I, en un moment de declivi de la diplomàcia que havia deixat de ser secreta i ara ho torna a ser, veiem sinó el cas del TTPI USA-UE, o en el descrèdit de les Nacions Unides hereva de la Societat de Nacions.

El document vaticà arriba en el moment en el que s’està gestant el futur protocol de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) de París de desembre de 2015, que substitueix al de Kyoto de 2005 que es basarà en gran mesura, com sempre, en el compromís voluntari de reducció de gasos d’ efecte hivernacle i per tant serà sotmès, molt probablement, a negociació enganyosa.

No és, per tant la encíclica, com jo ho veig, un document neutre ni neutral : pren posició en l’àmbit geo–polític, demo-polític, eco-polític, socio-polític i crato-polític per “poder” d’influència més que no pas per “poder” a sensu estrictu

Parlem d’”un document, en la forma de carta, enviat als bisbes del món sencer”. Per tant de posició doctrinal sobre temes diversos, que en matèria politològica i sociològica es venen donant des de Pius XII
En principi, al meu entendre, haurien de generar assentiment, obediència i respecte entre els seus fidels i la seva organització, però ja ens adverteix en el text, que pretén que vagi més enllà de la pròpia comunitat cristiana catòlica.
Punts que jo en destacaria des de la perspectiva sociològica i politològica que aborda la encíclica:

• Ens parla del sentiment de pertinença
• Estableix com pertoca una Hermenèutica cristiana
• Discrimina entre lo Políticament correcte respecte de lo políticament incorrecte
• Posa en valor la Tradició hebraica
• Aposta per la reconstrucció dels valors primigenis
• Ens parla i és obert a la revolució de les idees, a la revolució tecnològica, sempre en el bé comú
• Alerta sobre la sobreexplotació dels recursos fòssils
• Ens Planteja la Interconnexió entre:
1. la contaminació i el canvi climàtic,
2. la mala gestió de l’aigua,
3. la pèrdua de la biodiversitat,
4. la gran desigualtat entre regions riques i pobres,
5. la debilitat de les reaccions polítiques davant de la catàstrofe ecològica.
• Denuncia:
1. l’ús desproporcionat dels recursos naturals
2. El deute extern dels países subdesenvolupats convertit en un instrument de control.
3. l’Emmascarament dels problemes ambientals o sub estimació dels advertiments

I el que em sembla més interessant, d’una manera transversal fa una Crida a eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial, causes més polítiques que econòmiques

Els factors: polítics, militars, econòmics, socials, ètnics, cognoscitius i psicològics, ens defineixen un sistema internacional complex i conflictiu, com d’alguna manera també se’ns defineix en el text que comentem.
Per fer un breu apunt, diria que som lluny del final de la historia i del darrer home que ens pronosticava Francis Fukuyama al 1989, però molt a prop Arnold Toynbee qui ja al 1958 pronosticava com la civilització era posada a prova o del xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial que pronosticava Samuel Hantington al 2006.

La encíclica esdevé per a mi: diàfana i clarificadora, amb una perfecta agregació del jo al nosaltres, i ens porta a observar com alguns ja hem expressat, que el sistema liberal-democràtic no ha de ser només una forma d’expressió política, sinó aquesta hauria de ser, abans que res, un model de vida, un model de valors d’ètica col•lectiva.

Però veiem com el conflicte és l’eix central de les relacions internacionals, on el poder polític, que és una relació humana, esdevé com la capacitat d’imposar la seva voluntat sobre les altres unitats, Estats o territoris.

Si al 1945 s’intenta crear després de les segona gran experiència bèl•lica un sistema de cooperació multilateral, veiem com en la escena internacional s’exacerben crisis, conflictes, relacions de dominació i violència que són la essència mateixa de “lo polític” en el segle XXI.

Hem de tenir present com hem passat d’un món binari a un món binari-pluralista que se sosté en la idea d’un món en sempre en discòrdia, el que Yves Lacoste defineix com dels “grans discursos maniqueus” que és una forma suau de dir-ho i jo hi afegiria de perversió en els processos de decisió, comunicació, negociació, materialització, basats en l’enfoc del benefici previst, que ens defineix un món en desconfiança mútua, culpabilització de l’adversari i amb una actitud i simplificació bàsicament negativa.

Ja per concloure, diria que hi ha un nexe d’unió entre la liberal democràcia i els drets humans, entesos aquests com expressió contemporània dels elements primigenis de la nostra condició humana, inspiradores ambdues dels principis, normes i valors que han de constituir formalment la nostra vida, també en l’ordre global, quins dèficits descriuria com de: institucions dèbils i els lideratges pobres i per tant, benvinguda sigui la exegesi de Francesc I. confe bisbat