albertbalada

Archive for the ‘política’ Category

l’1-O vist de la perspectiva post-factual o de la post-veritat

In història del pensament, Partits Polítics, política, sociologia on Setembre 27, 2017 at 1:21 am

parlament-de-catalunya1

L’actual procés de secessió de Catalunya, es podria analitzar des de diferents perspectives: la visió que en pot donar el Dret Constitucional, la mateixa Teoria del conflicte o l’anàlisi de les ideologies, àmbits com la psicologia social o la sociologia política, ens poden explicar algunes de les variables i claveages que incideixen en tot aquest llarg procés que,  de fet s’inicia, com tots sabem a partir de la interposició del recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, que en reformava el de 1979, per part del Partit Popular, aleshores en l’oposició, que va generar amb la “inusual” intervenció de Tribunal Constitucional després de la ratificació refrendària la primera de les manifestacions multitudinàries que han anat seguint des de 2010 i fins avui tots els 11 de setembre.

També és possible fer-ne una anàlisis que permet comprendre’n determinats ítems a traves de l’anàlisi de la teoria política post-factual  que és la “reconversió” politològica de la Teoria política de la posveritat que ha rebut una interpretació errònia a Catalunya a partir de la definició que en fa el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

La teoría post factual  parteix de dues premisses essencials, la dimensió acotada del discurs polític, el que considera un recurs de campanya que esdevé sistèmic  en la vida política., alhora que n’implementa una  apel·lació directa i emotiva a grans capes de la societat que demanda “discursos” que sintonitzin amb la seva percepció. Aquesta definició que sustenta també el professor Bellido de la Universitat Adolfo Ibañez de Chile, beu de les fons de la teoria de la post – veritat, que queda implementada per la definició que assumeix l’Oxford dictionary en el 2016 on ens presenta una definició, que com veurem després no es correspon amb la que coneixem avui a Catalunya.

Ens diu l’Oxford Dictionary   que la post-veritat “relaciona o denota circumstàncies en les quals els fets objectius són menys influents en la configuració de l’opinió pública que els recursos a l’emoció i la creença personal”, definició similar a la que oferirà el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola en la seva versió de desembre de 2017, en la que s’implementarà la definició d’aquest concepte que ens parlarà de: “tota informació o asseveració que no es basa en fets objectius, sinó que apel·la a les emocions, creences o desitjos del públic. ”.

Mentre que el Diec2 encara no presenta cap proposta al respecte ni de la post-factualitat ni de la post-veritat, si que ho fa el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals la que ens defineix la post veritat com a “Eufemisme de mentida, o de mitja veritat, que s’utilitza quan una informació que no es basa en fets objectius verificables, sinó en interessos particulars, aconsegueix tenir influència social apel·lant a les emocions, creences o desitjos de l’opinió pública”, aquesta definició de l’àmbit de les ciències de la comunicació, que no s’ajusta a les definicions acadèmiques, veurem que és la que s’empra en la interpretació i, per tant, ho fa des d’una vessant poc sòlida i consistent, allunyada de la realitat conceptual de la post-veritat i per establint tot un seguit de principis politològics i sociològics que no li són propis i a més de manera errada, per no dir “torticera” .   En trobem aquí, doncs, que la informació periodística condiciona la interpretació sociològica i politològica del concepte, des d’una perspectiva que no s’adequa a la seva veritable definició i per tant no ens és vàlida en absolut.

Atenent doncs a les definicions que considerem adequades a l’anàlisi que ens pertoca als científics socials, podem veure com els conceptes que se’n deriven a la política catalana, com a subcultura  política, entenent com a subcultura el concepte s’usa en sociologia i antropologia per a definir un grup de persones amb un conjunt distintiu de comportaments i creences que les diferencies dins d’una cultura dominant de la que en formen part, com a partir de la consideració de la correcta definició  política post-factual o de la post-veritat que hem anunciat “up supra”, com se’n deriven dos conceptes singulars, el de l’apoderament, també conegut erròniament com empoderament i el del dret a decidir, ambdós conceptes que naixen de manera paral·lela a partir de la ruptura en la consideració ideològica, doncs la lectura a partir dels paradigmes clàssics ideològics comença a fer-se insostenible, no tant per la desaparició com apunten alguns teòrics, com perquè la lectura clàssica ens acabaria donant uns resultats distorsionats i no ajustats a una realitat canviant.

Tot i que en català el verb *empoderar no existeix (i tampoc el derivat *empoderament), però sí que existeix, en canvi, el verb apoderar, que té un significat clarament paral·lel a to empower i que permet fer sense problemes la mateixa ampliació o especialització de sentit que ha fet l’anglès, empoderament el podriem entendre com Procés pel qual una persona o un grup social adquireix o rep els mitjans per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials”. I, específicament en l’àmbit laboral, a l’”Estratègia de motivació i promoció que consisteix en la delegació o transmissió de poder de decisió als col·laboradors perquè se sentin més implicats en l’activitat de l’empresa o l’organització”, segons apunta el Centre de Terminologia de la Generalitat de Catalunya – Termcat., aspecte que posa en valor primer l’individu com element substancial de la societat i la societat o grup social al que pertany en segon terme.

El dret a decidir ens el defineix , Jaume López Hernández, Doctor en Ciència Política i de l’Administració als Quaderns de Recerca d’Unescocat nro. 4. novembre 2011. “Del dret a l’autodeterminació al dret a decidir.”: «no només no es pot considerar sinònim de ‘dret a l’autodeterminació’, sinó que fins i tot poden ser conceptes jurídics contraposats. Un paradigma en què la nació no és el punt de partida, sinó el punt d’arribada per via de la democràcia. És a dir “perquè podem decidir, som nació” i no “perquè som nació, podem decidir”»

Aquestes dues definicions podrien ser les que des d’una clau d’interpretació sociològica i politològica ens haurien definit la política catalana en els darrers vuit anys, en el sentit de mostrar tot un seguit de partits que posaven en valor, o no ambdós conceptes com a element substancial de la seva condició política i per tant generadora de polítiques, així com del paradigma en el que se sustentaven. A partir d’ambdós conceptes podríem establir clarament el posicionament que les diferents forces polítiques catalanes establien, fins i tot en clau d’una modernitat ideològica fefaent i distinta que en preconitza un canvi en les relacions i definicions del mapa “ideològic” català en la segona dècada del segle XXI.

La consubstanciació dels dos elements que deriven de la post-veritat com a claveage ideològic plantegen també el posicionament de les forces polítiques respecte de la concepció del Dret d’autodeterminació que en defineix especialment aquest any 2017, a partir de la conceptualització que se’n fa respecte d’aquell element singular de la autodeterminació o de la lliure determinació com seria millor expressar-ho a partir de la terminologia jurídica del Dret Internacional.

Però quins serien els elements que respecte de la convocatòria del primer d’Octubre feta pel Parlament de Catalunya com a data de la convocatòria d’un Referèndum que provoca un conflicte institucional es pot interpretar a ulls de la post-veritat o de la post-factualitat. Per un costat seria el concepte mateix de Democràcia, que entesa com ho faria Giovanni Sartori en el sentit que Qui discuteix de democràcia acaba per discutir de sobirania popular, igualtat I autogovern, que serà a partir de les relacions Estat/Generalitat, en planteja un concepte interpretatiu que es basa: el respecte a la legalitat vs el respecte a la legitimitat del “demos” que en defineix una nova legalitat i per un altre costat el del propi Dret d’Autodeterminació basat en el mateix context en una dialèctica interpretativa que es deriva de la interpretació de la seva Inexistència que en sustenta l’Estat versus l’existència d’aquest dret en l’àmbit del Dret Internacional que en sustenta la Generalitat.

De fet, l’Estat a partir de la interpretació de l’acerb constitucional sustenta l’argumentació en l’article 149 de la Constitució Espanyola que estableix les competències exclusives de l’Estat quin epígraf numero 32 ens parla de la titularitat estatal de l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per la via de referèndum com a exclusiu de l’Estat, que en determina una legitimitat basada en la legalitat preexistent que es qüestionat per part de la Generalitat a  partir de dos principis que s’hi oposen i és on entra la qüestió post-factual o de la post-veritat:   L’Apel·lació directa i emotiva a grans capes de la societat que demanda “discursos” que sintonitzin amb la seva percepció en la primera i on els fets objectius són menys influents en la configuració de l’opinió pública que els recursos a l’emoció i la creença personal que parteixen, si més no, d’aquells fets objectius en el cas que ens ocupa.

Val a dir, però, que la propia Constitució española en el seu article 96, en determina com “ els tractat internacionals, vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Essent que les seves disposició només podrán esser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els propis tractats o d’acord a les normes generals del Dret Internacional.

I per altra l’existència de dos tractats, el Pacte Internacional de Drets Económicos, Socials i Culturals, Adoptat i obert a la firma, ratificació i adhesió per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 2200 A (XXI), de 16 de desembre de 1966, entrada en vigor el 3 de gener de 1976 de conformitat amb el seu article 27 i  Pacte Internacional de Dret Civils i Polítics, també Adoptat i obert a la firma, ratificació i adhesió per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 2200 A (XXI), de 16 de desembre de 1966, que entrarà en vigor el 23 de març de 1976, de conformitat amb el seu article 49 i els dos ratificats per l’Estat espanyol, refereixen en el seu article primer idèntic en ambdós, estableix el principi de lliure determinació per a tots els pobles, cas en el que es podria incloure Catalunya, aclarint en l’epígraf tercer allò referit al protectorats i territoris en fideïcomís, com per exemple ho era Kosovo. L’article ens diu que:

  1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
  2. Per a l’assoliment dels seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, sense perjudici de les obligacions que deriven de la cooperació econòmica internacional basada en el principi de benefici recíproc, així com del dret internacional. En cap cas podrà privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència.
  3. Els Estats part en aquest Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació, i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Comprendrem doncs, que la perspectiva post-factual i de la post-veritat ens serveixen per interpretar “una situació” en la que primen, independentment del conflicte jurídico-administratiu, policial i polític, com dèiem al principi, aspectes que  “apel·len directa i emotiva a grans capes de la societat” (visió post-factual) i/o aspectes que  apel·len a les emocions, creences o desitjos del públic (via post-veritat), perquè, com diria el Director de la RAE quan presenta la incorporació per a l’edició del desembre de 2017 del Diccionari de la Llengua Espanyola del concepte post-veritat: “Lo real no consisteix en alguna cosa ontològicament sòlida i unívoca, sinó, per contra, en una construcció de consciència, tant individual com col·lectiva”.

  • Resum de la meva intervenció en la sessió de 26 de setembre de 2017 al curs de la Casa Elizalde de Barcelona que dicto amb el nom “La postveritat i els neologismes del segle XXI

 

 

 

 

Anuncis

“La partida d’escacs la guanya el Parlament”: 5 claus per entendre el moment crucial de la política catalana

In política on Setembre 15, 2017 at 1:30 pm

El Parlament aprueba la ley del referéndum de independencia de Cataluña(Entrevista que em fa la periodista Amaia Rodrigo Arca el 7 de setembre de 2017 pel digital Lleida.com del grup Segre.)

La tramitació exprés (en un sol dia) de la llei del referèndum ha posat sobre la taula l’enfrontament de dues legalitats i situa el context polític català en un moment “apassionant i interessantíssim des del punt de vista de ciència política” assegura el politòleg lleidatà Albert Balada. La nova llei que convoca el referèndum l’1 d’octubre es va aprovar ahir amb els 72 vots a favor de Junts pel Sí, la CUP i el diputat no adscrit Germà Gordó, les 11 abstencions de Catalunya Sí Que Es Pot i cap vot en contra, ja els diputats tant de Ciutadans, com del Partit dels Socialistes de Catalunya, com del Partit Popular van abandonar el Parlament i no van participar en la votació.

De moment, “la partida d’escacs l’està guanyant el Parlament, que està demostrant que compleix el full de ruta”, afirma Balada. “Suposa una sorpresa com a politòleg perquè han fet una cosa que la política espanyola no s’esperava”. Balada compara, “salvant les distàncies”, aquest moment històric (el més històric dels anys del procés independentista català) amb el que es va viure a Espanya els anys 76 i 77 en què es vapassar “de la llei a la llei” per anar canviant de sistema polític.

“Fer de futuròleg és impossible”, admet Balada, però s’atreveix a definir 5 claus que ajuden a entendre perquè el que va passar ahir al Parlament és crucial i què pot passar en els propers 24 dies:

  1. XOC DE LEGALITATS. El Parlament va escenificar ahir l’enfrontament entre dues legitimitats, dues legalitats: l’espanyola i la “naixent” legalitat catalana. El fet és important perquè hi ha un trencament amb l’statu quo. Es podria haver fet diferent, però es va anar directament a convocar el referèndum “per donar la veu a la ciutadania; és una ruptura de legitimitats”. Com que l’ha convocat el Parlament, és legal sota l’empara de les lleis catalanes, tot i que les espanyoles no permetin convocar-lo.
  2. LA REACCIÓ DE L’ESTAT. “És lògic i esperable que l’Estat espanyol hagi de reaccionar per defensar la seva legitimitat i legalitat. Voldrà invalidar la convocatòria i posarà tota la bateria legal en marxa”, diu Balada. Caldrà veure quina capacitat té el govern central i el Tribunal Constitucional per invalidar el que passa. “És un govern centralitzat i ha de curar la ferida interposant recursos al TC”. La clau està en com rebrà el Parlament els atacs de l’Estat i si aconseguirà esquivar-los. De moment, el govern central ja ha avançat que presentarà un recurs al Tribunal Constitucional un cop tingui l’informe del consell d’Estat.
  3. EL REFERÈNDUM DE L’1 D’OCTUBRE. En funció de les forces d’una i altra part, es podrà votar al referèndum. Aquest tipus de consultes, diu Balada, no són vinculants per definició; són els convocants els que poden avançar si en faran cas o no dels resultats. De moment, la llei aprovada ahir diu que el govern acatarà el que surti de les urnes. Pel que fa a vaticinis, Balada diu que tant podria ser que s’acabés votant com que l’Estat aconseguís impedint el referèndum.
  4. L’IMPACTE EN LA CIUTADANIA. La jornada d’ahir al Parlament ha potenciat les dues opcions: dóna convenciment al Sí i dóna raons al No per anar a votar. En l’imaginari col·lectiu, creix la percepció que el referèndum no és com el 9N, no hi ha subtileses en el llenguatge i la convocatòria ve del Parlament. Això li dóna força, és real. Molta gent que podria haver-se quedat a casa l’1O, potser s’ho repensa i va a votar que no. Tot i que per a les forces polítiques que es van oposar ahir a la llei, això seria acceptar que tot aquest procés és legítim. En qualsevol cas, el que necessita l’independentisme ara, assegura Balada, és saber engrescar a la gent, tant per anar a votar com per afrontar el que vindrà després, convencent-la que la llei de transitorietat jurídica donarà cobertura legal a la nova realitat.
  5. L’IMPACTE EN LES FORCES POLÍTIQUES. Tot plegat afecta electoralment a les formacions polítiques. De fet, el debat parlamentari d’ahir ja va evidenciar les tensions internes a Catalunya Sí que es Pot amb enfrontaments directes entre el portaveu Joan Coscubiela i els membres de Podem dins la coalició. Balada considera també que és Esquerra Republicana qui sortirà reforçada en qualsevol escenari. En cas que no es voti o que guanyi el NO, continuarà defensant la independència de Catalunya i la necessitat d’un referèndum més endavant. En cas que guanyi el SÍ, es pot consolidar com a força d’estat que podria ser majoritària. En cas que guanyés el sí, els resultats també afectarien a les forces polítiques que defensen l’actual statu quo, que perdrien el seu sentit i que serien relegades a una minoria sense encaix.

Albert Balada subratlla que l’avantatge de tot aquest procés és que no està immers en un conflicte bèl·lic. A més, insisteix que no és un procés de fa dos dies, “fa 12 anys que hi ha un procés de canvi. Ve del 2005 amb la discussió sobre ‘EAC del 2006. El que no s’ha arribat a entendre mai és per què una llei tramitada i aprovada pel Parlament i ratificada posteriorment per la ciutadania, s’ha modificat en un altre àmbit”.

En qualsevol cas, hi ha feina per entendre l’abast de tot plegat, però, sobretot, per vaticinar “què passarà no en els propers dies sinó en les properes dues hores”, subratlla Balada.

Sociologia de la Guerra: la guerra irregular, apunts. (III) Islam, nació cultural vs. nació política

In Geopolítica, història del pensament, política, Religió, sociologia on Setembre 5, 2017 at 10:55 am

Mentre només considerem l’Islam com un fet religiós, és a dir, com la religió monoteista que és, basada en el libre de l’Alcorà. Amb una creença en un únic déu: Al·lhà i en el profeta Mahoma com el seu missatge, no serem capaços de comprendre la infraestructra intel·lectual i política que afecta al conflicte global en terminologia que alguns empren o en de la guerra irregular com a mi m’agrada de definir-ho.

El primer que ens cal identificar és que, religió a banda, l’Islam constitueix per se una nació cultural, una demografia identificatòria, una llengua comuna amb les seves variants dialectals però amb nexe comú sobre l’Àrab clàssic i determinats costums, fruit dels ritus religiosos, com també dels hàbits dels Estats i les regions en les que s’estructura aquella nació cultural.

Aquesta nació cultural, esdevé fragmentàriament política, és a dir dotada d’estructures, en aquells Estats en els que el corpus legal en deriva directament de l’aplicació del corpus legal, Sharia, que emana de l’Alcorà, el que podem veure en països com Iran, Aràbia Saudita, Emirats del Golf d’Aràbia, etc.

Paises Arabes 05

Segons   Bediuzzaman Said Nursi[1], teòleg de la corrent sunnita kurda,  en la seva obra “Risale-i Nur” , un cos del comentari alcorànic en defineix la Sharia a partir de dos conceptes, el primer que seria aquell que en regula els actes i estats de l’home, que és, segons ell el món petit, que prové de l’atribut de la paraula, i el segon que ell defineix com la gran Sharia natural que en regula les activitats i inactivitats del món, que és el gran home, que prové de l’atribut de la voluntat i que es en algunes ocasions erròniament és dit “natura”. És, en definitiva una cadena de mandats i prohibicions que ordenen a la voluntat humana que romangui dins dels límits de l’àrea amb la que suposadament Al·lhà està satisfet.

Així doncs, aquesta concepció, eminentment cultural en conforma una nació global, que pren consciència d’ella mateixa en aquelles agregacions demogràfiques que han aconseguit esdevenir territoris en els que és aquest corpus religiós el que inspira el propi corpus legal, Penal, Civil i Administratiu.

MundoIslamico

Arribat a aquest punt, hem de veure com fragments d’aquella “nació global”, concreten el greuge de com els fonaments de l’Islam són ignorats i la vida de l’individu com de la família són basats, segons aquesta perspectiva, en principis erronis[2]. Són grups que han tendit a magnificar la seva radicalització i extremisme en la necessitat de corregir aquest aspecte[3], traçant una aliança entre el concepte nació cultura i nació política[4]; com que en molts casos això no ha estat possible, s’ha establert una guerra irregular parcial d’aquests grups amb l’Estat que els hi és propi, quan les posicions estan minoritzades, doncs si no ho estan, la tendència és a que la Sharia o bé inspiri o bé en permeen en la codificació les normes culturals a les polítiques.

map_islamic_world

La destrucció de les estructures d’Estat, en un lloc concret de l’orient mitjà, la basta zona que compren els països encara existents de Síria i Irak, suposa un caldo de cultiu per aquests tipus de grups, minoritzats per les autoritats polítiques per créixer i poder assolir unes posicions de poder, com així ha estat, definint un procés creatiu d’un Estat abstracte a partir dels territoris en conflicte, en els que la demografia per acceptació o per imposició esdevindria catalitzadora dels nous-vells ítems culturals que no en definirien una legislació més o menys laxa, sinó que serien d’interpretació literal.

L’altra característica d’aquest nou “Estat abstracte”, seria la possibilitat d’universalitzar el conflicte que tindria tres components, un d’ells compartit pels altres dos components; el primer component seria la d’un imperatiu, la governança única i exclusivament basada en la Sharia,  acusant a tothom qui que no governi amb les lleis islàmiques d’incrèdul, no creient, o sacríleg; el segon component és la guerra convencional que se sustenta i justifica a partir d’aquesta premissa comuna; el tercer component és la guerra no convencional, exterioritzada del lloc de la guerra convencional, que també se justifica en aquella premissa comuna.

Com ja he dit en altres ocasions, identificar als soldats d’aquesta guerra irregular, el que s’entendria com a risc zero, no factible al 100%, doncs en alguns casos pot ser fàcil d’identificar si s’analitzen ítems socials, personals i col·lectius en les comunitats, europees i africanes en les que es troben comunitats musulmanes, però en general, la cultura de la integració, fa que aquesta en teoria es produeixi amagant o pervertint una subcultura anterior que és la que en defineix el sentit de pertinença a la nació cultural, que es sublima quan s’aposta per la conversió de nació cultural a nació política i aleshores és quan es produeixen el que sòl coneix com a “processos de radicalització”, que no són més que la disposició mental de contribuir i físicament, mitjançant accions de formació, captació i acció, contra un adversari que subverteix el concepte de nació que abans esmentava.


[1] Turner, Colin, Horkuc, Hasan Said Nursi, Makers of Islamic Civilization Oxford, 2009.

[2] Segura i Mas, Antoni. Más allà del Islam: política i conflictos actuales en el mundo musulman. Madrid. Alianza, 2001.

[3] Elorza, Antonio. Los Dos mensajes del Islam: razón y violencia en la tradición islàmica. Barcelona. Ediciones B. 2008

[4] GELLNER, Ernest, “Naciones y nacionalismo”, Alianza, Madrid, 2003

Sociologia de la guerra: la guerra irregular, uns apunts (II)

In política on Agost 27, 2017 at 4:47 pm

4-36-696x392

El model de guerra irregular que es defineix entre ISIS (Estat Islàmic), i el món, no el podríem considerar hores d’ara que sigui del tot global, observant-se com l’activitat es concentra a Europa i Àfrica.

Una de les característiques que defineix les intervencions que es van produint, en particular des del 2015, són les de un seguit d’atacs individuals, esporàdics, amb més o menys intensitat, generalment amb arma blanca, que precedirien a un atac de major envergadura, aquesta regla, es confirmaria per exemple amb els atacs que s’han produït    el 25 d’agost a Brussel·les, on un Jihadista, confirmat per les autoritats belgues i capturat va atacar un militar i hores més tard un altre Jihadista atacava a dos oficials de policia en les immediacions de Backingham Palace, essent abatut, segons informació de les agències de notícies.

Aquest degoteig d’accions “individuals” serien la manera com aquest “exèrcit irregular” aniria mantenint la tensió de les forces de seguretat adversarials, fins a la producció d’una acció a més gran escala, que precisaria o bé del reagrupament de les cèl·lules que actuen en solitari, o bé per l’existència de cèl·lules de major grandària, de 2 a 6 membres que conformarien el gruix dels nous escamots per atacs “potents”, com s’ha demostrat en l’atemptat de Cambrils, perquè en el Barcelona, per les informacions apuntades seria obra d’acció individual, tot i que en una cooperació necessària entre tots ells, essent intranscendent en aquesta anàlisi el que preparessin un nou atac que o bé va quedar malbaratat o bé podria ser substitutòri dels dos citats.

En tot cas aquesta “guerra irregular” el politòleg Gabriel Garroum[1] el definia ja al 2015 a partir de la necessitat d’un enfoc holístic que integri quatre vectors:

  • “elements a nivell militar
  • cooperació regional per acabar amb el seu finançament i potenciar les narratives de contra-legitimació
  • dissenyar un pla polític que debiliti les seves arrels.
  • I Incrementar les mesures de seguretat temporalment i prevenir l’activació de cèl·lules terroristes”

Contràriament al que és moneda d’us corrent en els àmbits polítics i del tercer sector, segons l’antropòleg Jordi Moreres[2] es planteja “l’existència d’una crisi en el model de socialització que és proposat per les dues institucions de referència per als col·lectius musulmans a Europa, com són la família i la mesquita. Totes dues es mostren com a garants de la continuïtat pel que fa a unes referències d’origen, ja siguin aquestes culturals i / o religioses, però encara es troben lluny d’haver complert amb aquesta funció.”, definint a més, en la definició del perfil del nou jihadista a través del que trovalla per part d’aquest d’una re-socialització en la descoberta de la subcultura urbana, que ell defineix com a “suplent d’absència i institucionalitzadora alhora,  a partir del seu “component distintiu i alternatiu (..) una referència atemporal, universal i completa com la que expressen les lectures més literalistes de l’islam”, interpretació amb la que hi estic plenament d’acord, perquè coincideix amb el quart element de l’estudi de Jordan y Torres (2005)[3] els qui admetien, basant-se en l’estudi de Gerstenfeld, Grant & Chiang (2003) [4]  “la continuïtat de vies de captació de provada eficàcia” i que ells situen tres vies d’èxit per a la captació jihadista: els llocs de culte radicals, el proselitisme a les presons, i la propaganda i intercanvi personal a través d’internet”, característiques que a poc que indaguin els investigadors policials i els científics experts en aquesta materia no serà difícil d’atribuïr als models recents emprats, advertint-nos els experts citats “de la tardança en prendre consciència de l’amenaça”; Parlem de 2003 i 2005 respectivament i som al 2017.

Seran doncs les accions “contra guerrilleres i de contra Intel·ligència ”  a través de la identificació dels individus en la seva component criminal, les seves connexions socials, la seva connexió religiosa, amb evidència radical o no i el seu rastre a la xarxa, sense meditar en les falles del nostre propi sistema, que si hi són ho són en tot cas només en relació la poca atractivitat socialitzadora que ofereix la nostra societat pluralista occidental, com en las descriu Giovanni Sartori (2001)[5] : “«oberta», però «sense autodestruïr-se, sense explotar o implosionar», però no necessàriament afectats aquests soldats de la Jihad per alteracions psíquiques o de disfunció social, el que malgrat puguin semblar i com s’ha defensat abastament, el que conforma un exèrscit com deiem irregular, que després de la utilització d’armament convencional, com ara en el cas de la Discoteca “Ba’Ta’Clan” de Paris al 2015, una “fatwa”[6] del califat, d’ISIS els exhorta a abandonar l’armament sofisticat, de vegades complicat de transportar i fàcil de ser detectat, apostant per camions, cotxes, furgonetes, ganivets, punyals, destrals, butà, quelcom que difícilment despertaria sospites de modo que el apunyalaments, les decapitacions, els atropellament generarien una avantatja que és estratègica en aquest model de guerra no convencional.

L’absència d’una manca de visió adequada, doncs mentre parlem de terrorisme i la solució en democràcia i fins que no assumim que són accions de guerra, no tindrem la mirada ben focalitzada a la que tampoc hi ajuda la tendència política a l’adopció preferent d’altres enfocs com ara mesures socials i econòmiques; poden acbar essent tot plegat com no fer cas als enginyers que adverteixen de la inseguretat d’un pont, que no seria visible a ulls profans i aquell pont acabaria esfondrant-se irremeiablement.

Albert Balada

27-08-2017

[1] Gabriel Garroum (politòleg hispà-sirià especialitzat a l’Orient Mitjà per l’Escola d’Estudis Orientals de Londres) a https://www.elconfidencial.com/mundo/2015-12-18/que-debe-hacer-el-mundo-para-acabar-con-el-estado-islamico_1122815/

[2]Jordi Moreras, (professor d’Antropologia de l’Universitat Rovira i Virgili) a https://www.cidob.org/es/publicaciones/serie_de_publicacion/notes_internacionals/n1_123_por_que_unos_jovenes_se_radicalizan_y_otros_no/por_que_unos_jovenes_se_radicalizan_y_otros_no

[3]Javier Jordán i Manuel R. Torres. El yihadismo en Europa: tendencias y evolución. Comunicación presentada en el VII Congreso Español de Ciencia Política y de la Administración (Madrid, 21-23 de septiembre 2005)

[4] Gerstenfeld, Phyllis B., Grant, Diana R. & Chiang, Chau-Pu 2003. “Hate Online: A Content Analysis of Extremist Internet Sites” Analyses of Social Issues and Public Policy, Vol. 3, No. 1: 29-44

[5] Giovanni Sartori. La sociedad multiètnica. Pluralismo, multiculturalismo y extrangeros. (2001) Taurus. Madrid. Trad. Miguel Ángel Ruiz de Azúa. Pag. 13

[6] En sentit estricte, una fàtua és la resposta que un expert en Dret Islàmic dóna a una pregunta relativa a la seva disciplina. Una fàtua podria pertànyer al mateix gènere que entre els catòlics es denomina “teologia moral”. AIBM.  https://www.webislam.com/articulos/31440-que_es_una_fatua.html

França: el valor de la seducció pel 7 de maig i el paper de les legislatives del Juliol.

In política on Abril 24, 2017 at 10:28 am

 

mkfn_uzcj5frkbswn1ngd3fyma4-2c3c5

 

El valor democràtic de la doble volta, se’m fa evident, en una mostra clara que tot acord electoral entre les organitzacions polítiques passa necessàriament pel ciutadà i no a l’inrevés, com acostuma en els països de tall proporcional, en el que els acords es deixa a les sacrosantes direccions que així ho acorden, passant per alt si aquella és o no la voluntat de l’elector.

 

Hem vist, en la primera volta de les presidencials franceses, excel·lir en els seus resultats al candidat de l’antic moviment comunista, assolint un posicionament diríem que normal, aproximat al 20% de l’electorat que li donava suport; hem vist com el Partit Socialista pren el relleu del testimonial vot comunista assolint percentatges que en aquest eren normals i tradicionals, un 6%, esdevenint el PS en aquesta procés testimonial i hem vist a l’antiga UMP-RPR convertit en un conglomerat de centre i dreta liderat pels ara anomenats republicans assolir un resultat diríem que normal també al voltant del 20%; i hem vist com l’statu quo saltava pels aires al posicionar-se en primer i segon lloc de la primera volta un enarca i una republicanista, Macron i Le Pen.

 

Aquest primer “tour” era el de tots contra tots, marcant terreny, posició. Ara el segon, serà el de tots contra un per afavorir a aquell que ha esgarrapat electorals als antics partit de l’establishment, la seducció amb la que Macron haurà d’intentar apaivagar per un costat l’abstenció, per l’altra a votants “fidels a la marca” i mitigar que el republicanisme de Le Pen es faci atractiu per diferents substrats també d’aquells “fidels a la marca”.

 

No és ni l’escenari ni són les variables externes i internes, les de la segona volta, homologables a quelcom de precedent, la segona volta de les presidencials franceses del 2002 Chirac/Le Pen (pare). Queden ara dues setmanes de nova campanya fins al 7 de maig proper. Les sentirem de tots colors, intervenint, manipulant, i evidentment dient no pas a les coses pel seu nom, ja se sap, tothom sap de futbol, En tot cas espero a veure el desenvolupament d’aquestes dues setmanes que em diran el què.

 

Sigui el que sigui que passi una cosa tinc clara, en les properes legislatives, les de juliol, els aparells dels partits tradicionals s’hi esmerçaran per poder establir un contrapoder a l’Assemblea Nacional, no se si en serà una  cohabitació o en resultarà una Assemblea fragmentada, però la tendència n’estic convençut que hi serà.

 

© Albert Balada

 

France Entière.Résultats incomplets calculés sur la base de 97% des inscrits reçus (http://elections.interieur.gouv.fr/presidentielle-2017/FE.html)

 

résultats au 1er tour

 

Liste des candidats /                        Voix /                          % Inscrits/                       % Exprimés

Emmanuel MACRON                    8 528 585                     18,19                                  23,86

Mme Marine LE PEN                   7 658 990                      16,33                                  21,43

François FILLON                          7 126 632                       15,20                                  19,94

Jean-Luc MÉLENCHON              7 011 856                       14,95                                  19,62

Benoît HAMON                             2 268 838                         4,84                                     6,35

Nicolas DUPONT-AIGNAN         1 689 686                         3,60                                     4,73

Jean LASSALLE                               433 996                          0,93                                    1,21

Philippe POUTOU                           392 454                          0,84                                    1,10

François ASSELINEAU                   329 951                          0,70                                     0,92

Mme Nathalie ARTHAUD             231 660                          0,49                                     0,65

Jacques CHEMINADE                       65 076                          0,14                                     0,18

 

Nombre/           % Inscrits/         % Votants

Inscrits             46 891 594

Abstentions    10 210 481                                            21,77 %

Votants            36 681 113                                            78,23%

Blancs                   651 407             1,39%                      1,78%

Nuls                       291 982             0,62%                      0,80%

Exprimés        35 737 724            76,21%                   97,43%

En raison des arrondis à la deuxième décimale, la somme des pourcentages peut ne pas être égale à 100%.

 

Sociologia de la guerra: el conflicte difús, apunts.

In Ciència Política, Conflictologia, Geoestratègia, Geopolítica, política, sociologia on Juliol 18, 2016 at 11:48 pm
2016-07-14T222305Z_01_CHM12_RTRIDSP_3_FRANCE-CRASH_20160715002548-k12C-U403228341552l0D-992x558@LaVanguardia-Web

Imatge de la massacre de l’atemptat de Niça del 14 de juliol del 2016. (Font La Vanguardia. Eric Gailard/Reuters)

És obvi que la guerra ha estat una de les característiques que com a fenomen social ha definit la cultura humana des dels seus orígens i aquesta és una constatació empírica, i per tant demostrable científicament.

Cert és, que en el nostre nivell d’evolució, podria semblar com si hagin desaparegut del nostre acerb, però per contra el que constato és que la seva sofisticació o, si més no, una determinada sofisticació en la seva formulació és el que ha fet que sembli com si la guerra hagués deixat de ser una de les característiques sociològiques més evidents d’aquell fenomen social que defineix la cultura humana, quan precisament és aquella sofisticació la que ha fet que s’encobrís la seva existència i permet identificar la guerra com un fenomen social que en defineix les relacions.

Què la guerra és un fenomen sociològic se’m fa evident des del moment en el que suposa la contraposició de poders diversos, estructures sociopolítiques, de diferent tipus en funció de les èpoques, ara ja condicionada per la dimensió política i de poder de les estructures burocratitzades que són els Estats, fenòmen que observem ja a partir de la època moderna i molt especialment en la contemporània.

Les guerres són, de fet, relacions de poder que es resolen mitjançant el conflicte que ha anat assolint una arquitectura específica en cada moment de la història, d’acord a diferents ítems que l’han definit, tecnològic, científic o de pensament.

M’agrada particularment la definició que en el seu estudi en fa Nievas[1], quan del fenomen ens diu que és: “l’activitat social per la qual uns grups humans tracten, per mitjà del ús sistemàtic i potencialment racional de la violència, de doblegar la voluntad d’altres grups humans”.

Aquesta definició de Nievas, que ens podria semblar genèrica, pot ser aplicada, precisament per la seva abstracticitat, a tot tipus convencional de guerra contemporània, però també als models no convencionals de guerra, és a dir als nous tipus de conflicte bel·lic que ara s’identifiquen.

Amb l’aparició de nous actors que no responen a aquella definició d’estructura burocratitzada que coneixem per Estat respecte de al menys una de les parts en el conflicte, que són distints, per tant, dels actors convencionament coneguts en l’escenari d’una guerra, se’ns distorsiona el reconeixement d’aquests conflictes.

La tecnificació i sofisticació dels conflictes , porta també al  no reconèixement o acceptació com a guerres a aquells enfrontaments “bel·lics” de tots tipus que, per una banda no tenen lloc en un “camp de batalla” convencional i concret i/o que,  per altra banda, s’executen  sense mobilització bèl·lica al ús.

Entre aquests nous models no convencionals de guerra hi trobem  al “terrorisme [2] de freqûència”, distint de les accions no vinculades entre sí, i amb un abast que pot arribar a ser universal, a la “guerra científico-tecnològica”, de vegades definida com una mena de guerra freda tecnològica, de vegades definida com agressions cibernètiques,  i/o a la “guerra del parquet”, coneguda també com guerra econòmica o financiera, sustentada sobre variables comercials i en molts dels casos a partir de determinades transaccions financeres i bursàries.

En tot cas aquests nous models de guerra, perquè segueixen aquella definició lògica de fenomen social, plantegen aspectes com ara el de la seguretat, tot i què potser hauríem de plantejar-ho més aviat des de la perspectiva contrària, en generar aquesta nova tipologia de “conflictes”, justament la inseguretat.

Estem parlant de fenòmens de guerra caracteritzats per una variable específica, la de ser “conflictes difusos”, tots ells, en temps i forma, però, per contra, definits per una mateixa racionalitat -o irracionalitat, com ho vulguem veure-, que la de la guerra convencional.

Són fenòmens sempre vestits d’una naturalesa política que en molts casos basa la seva “eficàcia militar” en la publicitat del “fet”, sempre sustentada aquesta “eficàcia” en un transfons ideològic.

Hi ha també en aquests fenomens de les guerres modernes no convencionals una determinada evidència empírica que és, en molts casos , el que fa referència a la resposta política de la part afectada (la part agredida), en la que aquesta  acostuma a negar-ne o a minimitzar-ne  el seu efecte, arribant, fins i tot, a justificar-ne la ineficiència dels mecanismes per a contrarestar aquell model difús conflictual, precisament perquè la pròpia operativitat de la burocràcia de l’Estat no ha estat mai preparada per a abordar i afrontar aquest tipus de conflictes.

 

© Albert Balada

 

[1] Fabián Nievas. Sociología de la guerra. Redes.Com Nº 5. 2009. Pag. 28 | ISSN 1696-2079

[2] RAE: successió d’actes de violència executats per infundir terror. S’accepta ja que pugui tenir un abast universal  i que es modifiquen els seus mètodes d’organització i funcionament, aprofitant les debilitats dels Estats amb tendència a augmentar l’impacte de les accions amb la utilització de les TICs. (http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/PoliticaExteriorCooperacion/Terrorismo/Paginas/Terrorismo1.aspx)

“El Debat i el Diàleg” Sabem dialogar? Sabem debatre? Tenim les eines adequades?

In política on febrer 21, 2016 at 12:00 am

Conferència “El Debat i el Diàleg” Sabem dialogar? Sabem debatre? Tenim les eines adequades, dictada a Vallromanes el 19 de febrer de 2016. El present document, no inclou els incisos ni la segona part de la conferència en que vaig atendre les preguntes dels assistents.

Confe

Bona nit,

Agraïr, en primer lloc, la invitació que em va formular l’Associació de Dones “La Brúixola”  de Vallromanes.

Us he de dir, i no és tòpic, que em fa feliç que algú es preocupi per això, no és senzill debatre, dialogar, i fer-ho en aquests moments

Agraïr, en segon lloc l’assistència de tots vostès a aquest acte, tot esperant que acabi responent a les seves expectatives.

Permetran que no em quedi assegut per poder fer aquesta conferència, penso que això de quedar-me assegut no em permet inter actuar amb vostès, és bo que ens veiem bé.

Deia que no és senzill de debatre, de dialogar, fins i tot és complicat de pensar, perquè no ens n’han ensenyat.

Som essers que ens resistim al canvi, que tendim a observar al proïsme com a adversari, som frontistes per naturalesa.

Tinc un amic, l’astrònom Ramon Drudis que em diu que som un primats poc evolucionats.

De fet no és així, només que la nostra in culturització és dèbil, és fràgil, tothom té la paraula democràcia, llibertat, igualtat, responsabilitat, República, Secessió, Legitimitat, Legalitat, etc. etc. a la boca i moltes vegades aquests mots i tants d’altres són emprats inadequadament, fins i tot ens aquells que els haurien d’emprar correctament.

Com si les elits no estan ben culturitzades podem els comuns dels mortals esperar que la nostra in culturització no sigui dèbil?

Per tant, no ens estripem els vestits si les preguntes que ens fem al principi tenen un no per resposta.

No en sabem i no tenim els instruments adequats.

Els podem tenir? I tant què si, però és una tasca individual, de presa de consciència del que cal saber, de com fer-ho.

Espero ajudar-los una mica a desvetllar aquest camí. Eps, només a desvetllar-lo, la feina l’hauran de fer vostès.

Els proposo que jo disserti una estona, i després seria bo d’obrir un torn de preguntes,

Així que els prego que si els sorgeix alguna pregunta, s’ho apuntin i facin la pregunta un cop acabi,

Els ben asseguro que serà molt més instructiva aquesta segona part que potser la primera.

La primera i única norma  de tot debat i de tot diàleg, ens arriba d’antic, veuran que és quelcom que cap de nosaltres fem.

Hem de deixar que “l’altre” faci la seva exposició, escoltar-la atentament, no tallar-lo i quan ens sembli que ha acabat, assegurar-nos que ha acabat la seva exposició.

Un cop n’estem segurs que l’ha acabada aleshores comencem nosaltres.

I què ens demana el cos? Què fem habitualment?:

Rebatre els arguments del contrari en lloc d’exposar els nostres fonamentant-los acuradament.

Vaja, així és molt difícil d’arribar a acords i no només:

És molt fàcil d’enfadar-se.

Ja veuen que no hi ha complicació, es tracta:

  • D’Escoltar
  • De fer-ho atentament
  • De Respectar la paraula de l’altre com quelcom de sagrat, afegiria
  • I estar segur que el torn de paraula ha estat esgotat
  • D’Argumentar
  • De Fonamentar
  • De Contrastar parers
  • I d’Arribar o no a acords, no és imprescindible, si no és necessari
  • I, afegiria que cal tenir el convenciment que la veritat, en clau humana, no és absoluta, perquè hi poden haver diferents perspectives

Dit d’altra manera seria com dir que lo autèntic té a veure amb lo verdader, lo genuí, lo certificable i lo Inautèntic ho pot ser per una insuficient reflexió, per un dèficit de racionalitat, i per tant com menys certificable i menys genuí l’argument, menys vertader i menys autèntic,

però el debat i la reflexió no han d’anar per aquí, sinó en aportar valors certificables i genuïns que facin lo vertader autèntic.

Podem aconseguir-ho, o no, en el fons, tant és, si en aquell debat, en aquell diàleg, hem aconseguit d’enriquir-nos, aquest és el vertader valor d’aquell acte sublim de comunicació.

Siguem conscients que les transformacions que estem vivint es succeeixen les  unes després de les altres,  tant en l’àmbit global com  en el local; es dilueixen i en reestructuren constantment les relacions dels subjectes amb els objectes i les realitats internes, externes, particulars i generals dels individus, de nosaltres amb nosaltres mateixos.

Deia aquest diumenge proppassat a un diari local de Lleida, que la estabilitat i la solidaritat no donen ja resposta a la post modernitat, de fet el periodista va optar per titular així la entrevista, i jo em pregunto? quants de nosaltres no “discutim” i ho fem de manera vehement sobre la estabilitat i la solidaritat, i afegeixo, sense fer-ho bé i sense arguments sòlids, sense tenir la formació i la informació adequada? .

Convindran amb mi que si emprem aquella norma del debat i del diàleg que els he explicat, aquesta no resposta que deia abans,  pot arribar a esdevenir resposta, si es respecten les posicions i s’aporten fonaments Els hi diria però que cal que parlem d’un altre ítem:

Encara no he parlat de valors, cal aportar valors, també, al debat i al diàleg, No cal que siguin nous, podem fins i tot recuperar-los perquè els teníem aparcats, Segurament quan ens inculturem acuradament, quan abandonem aquella debilitat que deia al començament, aleshores veurem que dels conceptes nous que incorporem adequadament al nostre bagatge cultural , al nostre bagatge polític, incorporarem, també, aquells valors que fluiran d’una manera natural, gens abstracta.

L’any 2014, després de temps d’estudi, d’haver dictat cursos, vaig abocar tot el que havia après en un llibre de títol llarguíssim: “Ética i Estètica en una Catalunya Estat: un nou model de valors col·lectius” .

Allà explicava com “La democràcia no és ”per se” un sistema,  i ni tan sols un sistema de normes, ans al contrari i lluny de la exposició tradicional de una determinada posició epistemològica que n’estableix la seva essència en el model de la civilització grega com a base.

Parlar de democràcia significa fer referència:  a la “radicalitat democràtica”, a la permanent regeneració que ha demandat tradicionalment la societat de tots els instruments que composen un Estat, per tant estarem expressant quelcom de distint al sistema però alhora del que l’hauria d’amarar abastament, ens referim, doncs, a una essència primordial, a un principi inspirador, més que no pas a un model de representació.”

Parlava, parlo de valors i si s’hi fixen, democràcia no té res a veure amb el que els polítics ens diuen què és, al que nosaltres mateixos entenem que és, I tant com discutim de democràcia?

Quan en realitat hauríem d’ instituir-nos, com a garants del bé comú

i això només ens és possible si afrontem el nostre camí tot conreant les essències del bé com a raó essencial i única en la definició de valor primigeni d’’aquella radicalitat democràtica.

És en aquesta cerca permanent del bé en la que en la que se’ns dibuixa un escenari en el que l’egoisme que no l’individualisme ha de quedar anorreat, Expulsat de la nostra raó d’existir com a essers humans, però també en la nostra perspectiva, on es dirimeix aquella connexió amb el bé com a raó universal que ens ha de motivar.

Conrear, doncs, una moralitat responsable a la cerca del benefici social on tota actitud nostra, on tot pensament nostre s’hauria de fer palès, en una sort de moralitat universal que s’hauria de substanciar com a principi inviolable que es connecta amb la llei natural mateixa.

Tot i no  compartir els seus dogmes, m’agrada reflexionar amb unes paraules de Josep Ratzinger (Benet XVI)[1] que ens deia:

L’home no pot quedar satisfet amb un senzill i tolerant intercanvi d’opinions escèptiques i d’experiències de vida

Tot busquem la veritat i compartim aquest profund anhel, principalment en aquests temps

Quan s’intercanvien informacions, las persones es comparteixen a elles mateixes, a la seva visió del món, a les seves esperances, al seus ideals

Per reflexionar-hi perquè en definitiva ens explica com també en aquest intercanvi, en aquesta cerca, si el debat és estèril ens esvaïm una mica nosaltres en aquesta nostra humanitat.

Una col·lega meva, la professora Chantal Mouffe[2] ha estat eloqüent al parlar del diàleg, del debat, diàleg i debat expressat com els deia quan ens diu que

El model adversarial haurà de considerar-se com constitutiu de la democràcia perquè permet a la política democràtica transformar l’antagonisme en agonisme

Del factor “valor”, del factor “principi”, ens descobrim a nosaltres mateixos a mesura que ens anem incorporant a la nostra dimensió social, Incorporant-los als diferents nitxos de socialització en la vida, a la família significativament, com el primer lloc, com la primera institució que la que desenvolupar el context per poder: parlar, descobrir, harmonitzar…: dialogar.

És inevitable per a mi fer referència el llegat de la filosofia hel•lènica en el seu conjunt perquè ens transmet alhora una nova confecció del diàleg en el marc de la Ciència Política com de la Sociologia, és a dir tant en la política com en la societat, de tant com ens ha deixat la filosofia clàssica hi ha dos elements que son consubstancials a les nostres essències contemporànies:

  • el concepte del mytos
  • i el concepte del logos,

termes que esdevenen les claus del diàleg antic, però també del contemporani, la realitat dels actes amb la realitat de la paraula, la realitat dels fets amb la realitat del pensament, la realitat de l’expressió de la naturalesa humana amb un diàleg permanent entre allò que ha de ser i el que és.

I en aquesta relació dialèctica, entre el que ha de ser i el que és, si m’ho permetreu, faré un salt en el temps,

des de l’ antiguitat clàssica fins als nostres dies, per retrobar-me amb un politòleg contemporani, amb el professor italià Giovanni Sartori ,

qui ens descriu l’existència de dues perspectives ètiques a tenir en compte i per tant en diàleg, i en diàleg permanent, des d’aquesta perspectiva acadèmica que estem descrivint avui: Sartori ens parla de

la ètica de la intenció versus la ètica de la responsabilitat, que ve a resultar una aproximació del que vindria a ser una ètica de la convicció, que alhora, conforma la que podríem definir com una ètica dels principis, ètica que establiria una relació dialèctica amb la ètica de les conseqüències.

Voldria acabar amb una cita que a mi em marca i m’enmarca tota la meva recerca, tota la meva vida us diria, la cita és d’un document que va ser redactat fa 240 any, ens deia el següent:

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat.”

Quan debateu, quan discutiu, intenteu de recordar-ho i, potser, el debat i la discussió aniran per altres camins.

Bé, i fins aquí el que jo volia dir-vos, ara si que m’agradaria contestar les vostres preguntes, si és que en tinc la resposta.

 

 

[1] Discurs 20-01-2012

[2] Mouffe, Chantal. En torno a lo político. Fondo de Cultura Económica. Buenos Aires. 2007. pag. 27

Pulsions Catàrquiques

In Ciència Política, Partits Polítics, política, Secessió, Sistema Electoral on gener 11, 2016 at 6:59 pm
eleccions al parlament gràfica de vots

Gràfica de l’evolució de tendències al Parlament de Catalunya 1980-2015

Dades-Eleccions-2015-Catalunya

Distribució d’escons a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015.

 

 

 

 

“Si perds els teus diners, no has perdut res. El diner ve i el diner el diner se’n va. Si has perdut la teva salut, has perdut la meitat del tot. No ets la persona que eres abans. Però si has perdut la resolució, ho has perdut tot”[1].

 

Des del 2008[2], molta de la gent de Catalunya, per una o altra raó, podria qualificar la seva perspectiva de tot plegat  a partir de determinades afirmacions: cansament, desmoralització, esgotament, frustració i tantes altres qualificacions com podrien ser emprades…

Se’m fa obvi, per altra banda, a 8 anys vista d’aquella data que aquella, marca un punt d’inflexió transcendent en el segle XXI, que defineix el que ha passat en aquests anys, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món.

En podríem extreure una conclusió ben simple i és que alguna cosa ha canviat, encara que vulgui’s fer-se’ns veure com que no, encara que el model que heretem des del segle XIX estigui ja en absoluta posada en qüestió i, vulgui’s fer-se’ns veure com que no, amb una certa bonhomia, és cert.

Però perquè tot canvia,  cal que això sigui percebut:

Primer, amb el convenciment clar que tota catarsi comporta una cerca important de saviesa, de pensament, de reflexió, i en paral·lel, amb la perspectiva que ens cal tenir focalitzada en el resultat del mudament en el llenguatge, com també en les noves circumstàncies.

Són, precisament en aquestes noves circumstàncies  que, des de la meva perspectiva  se’m determinen inevitables, les que es defineixen a partir d’un daltabaix inevitable dels ítems que s’han anat definint a partir de la darrera revolució industrial.

Perquè aquella circumstància que, d’entrada he acotat temporalment en el 2008 -tot i que podríem considerar si no es fruit d’un context temporal més ampli-, ens arriba acompanyada d’una nova revolució industrial, la tecnològica, inevitable, altera, vulguem-ho o no, els tradicionals models productius i socials i no necessàriament de manera negativa.

Aquesta revolució haurà de comportar una important dosi de saviesa política que faci les acurades correccions, els ajustos  necessaris en ares a la justícia social de la que ja ens n’havia parlat Aristòtil[3] -més enllà de les conceptualitzacions que han permeat en les teoritzacions posteriors-.

És aquest un context catàrquic[4], entès en el sentit etimològic del terme: de transformació, de significat, d’experiència històrica en definitiva, concretant-se a partir d’una mena d’obra tragicòmica, en la que es defineixen tensions, passions i compassions, estímuls, frustracions, anhels, desitjos, semblances emocionals que igual com afecten l’home, també afecten a la  holística social i per tant a les estructures “burocràtiques” que en defineixen la nostra societat, les nostres societats, totes afectades en major o menor mesura amb cronologies molt concretes que venen definides per variables que els són pròpies.

Aquestes pulsions catàrquiques es fan paleses en el cas de Catalunya, a partir de l’intent “reformador” de les seves estructures institucionals al 2006, encara no s’havia arribat al “Crash” al que em referia a l’inicia de l’article, però les condicions desestabilitzadores globals planaven en un ambient ja enrarit de negada recessió, amb l’esclat de les “bombolles” de les empreses tecnologies, l’augment “fictici” dels preus de les propietats, l’aparició d’”instruments foscos” de finançament bancari com els CDO, un augment exponencial dels préstecs hipotecaris o l’aparició del model de préstec sup-prime.

En aquest context, Catalunya reforma el seu instrument d’organització institucional, l’Estatut d’Autonomia, una reforma que Espanya s’estableix a partit d’un sistema legal que requereix una pacticitat extraordinària, la del Parlament de Catalunya i la del Parlament espanyol que l’han d’aprovar en correlació, a més d’atorgar al resultat legislatiu una legitimitat que requereix els reconeixent en la ratificació referendària.

El procés no va ser fàcil, el pactisme exigit, no va existir i el Tribunal Constitucional espanyol acaba corregint el 2010, ja en plena catarsi global,  de manera impensable i de legitimitat discutible, la voluntat popular expressada en la ratificació estatutària, un cop havia fet el seu recorregut legislatiu, la catarsi particular havia començat a Catalunya.

Els eixos d’abscisses són els primers que es ressenteixen del fet i acaben reflectint una metamorfosi social i política que acaba definint Catalunya redescobrint un mapa polític que es sacseja, un mapa social que es transforma i una determinada consciència que comença a fer efecte de pluja fina en un cos social.

La consciència autonomista, fonament del pacte constitucional de 1978 que inspiraria els Estatuts d’Autonomia de 1979 i el de 2006, havia transitat del pensament majoritari a ser un pensament, sinó residual, si que sense la força aglutinadora en que havia perviscut, si més no, fins al 2010, distribuïda a partir d’ara entre diversos colors polítics, la consciència secessionista prenia un cos inusitat, del pensament minoritari a un creixement exponencial.

Des de l’inici de la segona dècada del segle XXI es succeirien espectaculars expressions de “força popular” en manifestacions multitudinàries. En paral·lel, a Espanya, es produeix el rescat bancari, camuflat amb el subterfugi de “Sanejament del sistema financer espanyol”, i el rescat i  supressió del model de Caixes d’Estalvi, força arrelat a la tradició mediterrània. Tensions pressupostàries i aquell efecte catàrquic que porta a un intent referendatari a través d’una consulta al 2014 que seria també neutralitzada pel Tribunal Constitucional.

L’any 2015 evidencia ja de manera força més clara l’expressió política d’aquell procés catàrquic general de “no tan llarg recorregut”, escassos 8-10 anys, i què, com deia, afecta no només a Catalunya; les eleccions municipals de maig de 2015, distorsionen el mapa polític local habitual, un relleu generacional, però també noves maneres, noves formes, potser un cert batibull ideològic, encara, sacsegen la tradicionalitat “dinàstica” en el concert polític, quelcom que es repetiria en les eleccions generals de desembre de 2015, i entre ambdues, unes eleccions autonòmiques a Catalunya, que beuen, intensament, del procés transformador que hom respira, tant des de la perspectiva ideològica com des de la perspectiva de la conceptuació nacional.

Si bé que amb les matisacions òbvies i les resistències pròpies d’un model de partits heretat del segle XIX, encara que la restauració democràtica espanyola sigui de recent factura, hi ha un intent de plantejament de llista unitària transversal i cívica, llista de país, que ho acaba essent a mitges, amb voluntat majoritària i aglutinadora del costat sobiranista i una llista de la esquerra radical que suma diferents moviments també radicals, amb un objectiu compartit amb les matisacions que són pròpies per la diferència més de formes que ideològica que apuntava ja abans de saber-se el resultat a la necessitat de pacte entre ambdues formacions.

De l’altre costat s’aglutinen en un espectre ideològic ample, dividits per grups electorals propis, forces velles i forces noves amb esperit vell, que bastien el no sobiranisme  per un costat i el federalisme argumental i el refredentisme per l’altre.

El resultat electoral de les eleccions del 27 de setembre de 2015 a Catalunya atorguen un resultat d’ample espectre al sobiranisme, diríem que pretesament secessionista en les dues forces que el defensaven, quina aritmètica (62 + 10) permetia superar els 68 escons que suposen una majoria absoluta en un parlament de 135 escons.

La suma dels valors estètics d’ambdues formacions que conformaven una majoria secessionista abocava a la maximització de les seves pròpies contradiccions i diferències, contradiccions i diferències que eternitzarien qualsevol arribada a un acord de “governabilitat”, que, en aquestes circumstàncies, però, tenien uns eixos comuns compartits que no aconseguien de ser el valor principal d’aquesta catàrquica situació negociadora.

El 10 de desembre, gairebé esgotat el termini que havia de dur a unes noves eleccions, amb la proposta d’un candidat de consens es des bloquejava la situació i s’introduïa amb ell un element distorsionador positiu a la tensió viscuda, el que reconduïa positivament la situació, de manera que “semblava” que el procés transformador assolia un nou lideratge aplegant totes les sensibilitats favorables i els seus respectius valors estètics i una nova embranzida.

Com ja apuntava en el meu assaig[5] sobre l’Estat propi, “la consideració principal de tot Estat que s’aprecií com a tal en el segle XXI, en la seva existència i reconeixement, hauria de ser la de la seva radicalitat democràtica, no des de la perspectiva de l’ús del concepte democràtic com a definidor del sistema, com s’acostuma a emprar en determinades formulacions ideològiques de caire “populista”, en les que  el concepte democràtic esdevé un instrument més enllà de l’axioma que representa, significant una actitud distinta de la seva significació real, emprant-se com a instrument contrari, en el sentit que tot el que es pensi de manera distinta no és democràtic.”

I és en aquesta radicalitat democràtica, en la que cal ara posar en valor una essencialitat fonamental, el reconeixement de la persona, del ciutadà,  com a eix primordial de tota acció política que hagi de ser desenvolupada, també la de les estructures d’Estat de produir-se la secessió.

Caldrà també acurar el mapa dels recursos terminològics emprats, que, com deia en aquell assaig, cal usar de manera molt concreta i correcta, perquè es té entre mans “l’existència d’un dels principis que n’haurien de determinar la essència mateixa del concepte vinculada a l’orde de la ciutadania “

Sembla que la secessió torna ja no a plantejar-se com un dret de darrer recurs com ens explica Buchanan[6], sinó com un dret primari, el dels ciutadans de subjectar-se al seu propi Estat, doncs en l’estadi anterior no es veuen representats, tant si és per raó d’enquadrament[7] com per adscripció o associació[8] en aquesta catarsi col·lectiva que sacseja la societat catalana.

Caldrà anar seguint amb atenció les següents setmanes i mesos el programa de govern, el seu grau d’acompliment però no només, també la adequació de cadascuna de les passes als requeriments de la Ciència Política, que, no pot ser deixada de banda en ares a les necessitats polítiques i de partit.

 

 

 

[1] Proverbi jasídic citat pel Rebe Mendel Futerfass

[2] La crisi financera mundial del mes de Setembre-Octubre de 2008 una de les pitjors des de la Gran Depressió (1929), que va donar lloc a un “crash” borsari històric i les seves conseqüències polítiques, econòmiques i socials.

[3] Palacios, Alfredo (1954). La justicia social. Buenos Aires: Claridad.

[4] Diccionario de Filosofía. 1a (en castellà). Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003

[5] Balada. Albert. Ètica i Estética en una Catalunya Estat. Un nou model de valors col·lectius. Editorial Bubok. 2014

[6] Buchanan, Allen. “Toward a Theory of the secession” Ethics, The University of Chicago press. Vol.um. 101,   nro. 2. Gener 1991.

[7] Margalit, Avishai i Raz, Joseph. “National Self-Determination” a The journal of Philosophy, volum LXXXVII nro. 9. Setembre 1990.

[8] Beran, Harry.“The Consent Theory of Political Obligatio”. Croom Helm International Series in Social and Political Thought. Croom Helm Publishers Ltd. London. 1987.

 

La geopolítica a la Lleida del Segle XIII, La Seu Vella com a lloc d’Interculturalitat, una hipòtesi sobre el seu simbolisme.

In política on Desembre 19, 2015 at 8:27 pm

 

Conferencia dictada a la seu dels Armats de Lleida el 16 de desembre de 2015

 

Tot i que la nostra recerca és encara en un moment embrionari, ens permet definir una hipòtesi que trenca amb la que generalment es sustenta, la de la escassa o nul·la convivència multicultural a la Lleida del segle XIII, segurament..

Nosaltres entenem a la societat del segle XIII, i de fet a finals del segle XII com una societat existent en la ciutat de Lleida, hereva de la ciutat musulmana de Madina Larida, com la d’un híbrid que parteix de dos grups primordials i preexistents, com són els andalusins i l’hebreu, a la que se li agrega un tercer grup, el cristià, sobrevingut i no precisament homogeni, més aviat de concepcions heterogènies, amb corrent fins i tot contraposades i conformada per gent vinguda des de Gascunya o d’Occitània, amb la seva propia perspectiva religiosa, substancialment la càtara. Els càtars o albigesos s’autoanomenaven “homes bons” i comptaven amb bon predicament entre la noblesa i la burgesia, no així entre l’alt estament eclesial.

Hi ha pocs estudis en particular i que sapiguem una única tesi doctoral sobre l’escultura a la Seu Vella, la que fa Meritxell Niñá al 2010

La ciutat de Lleida és, en el segle XIII, de fet, el nexe central del Regne d’Aragó i per tant lloc de confluència política i social a les dues bandes del regne i lloc on s’aplega gent vinguda dels quatre punts cardinals, però especialment del nord.

Per altra banda no hi ha constància explícita que la ciutat musulmana capitulés, el que ens podria fer pensar que hi hagués una transferència directa, és a dir que les tropes, la ciutat, els ciutadans, passessin sense ulterior conflicte al bàndol, el que ens hauria de fer pensar que possiblement no s’hagués donat una cruenta ocupació.

Serà al 1215 quan es produeix un fet transcendent en el quefer del cristianisme catòlic,  Concil·li Laterà[i] que n’estableix els seus primers 71 cànons i que significa, a més, la confluència ecumènica, és a dir, es tracta d’un encontre universal[ii] de caire teleològic i teològic, al que, “de moment” de manera inexplicable,  el bisbe d’una ciutat tan significada com Lleida, Gombau de Camporrells, no hi va assistir.

Pere de Coma, segons tots els estudis, s’ofereix, però no el van a buscar, i s’instal·la entre 1175 i 1180 una casa del call, a la Costa del Jan i seria qui gestionaria tot el procés expropiatori deu anys abans de la construcció[iii], la que també gestiona, i en la que hi treballa fins a la seva mort 1222. No se’n coneix l’origen, segurament tolosà o provençal, possiblement per la seva formació, es dona en vida i bens a l’església [iv], en una la canònica quedava regida per la regla de Sant Agustí[v]. La construcció de la Seu Vella de Lleida la inicia Coma l’any  120, sota els estrictes cànons del romànic (planta i alçats articulats «ad quadratum»)

És acceptat que al mateix lloc on hi ha l’actual Seu Vella s’assentava la catedral paleocristiana i visigòtica, de fet el turó fa dons funcions d’acròpoli i és on també hi ubicarien els andalusins la que seria la mesquita – catedral,

El dia 22 de juliol de 1203 el bisbe Gombau de Camporrells, el rei Pere el Catòlic i el comte Ermengol VII d’Urgell van assistir a l’acte de la col·locació de la primera pedra, segons consta a la inscripció d’una làpida, situada al pilar del presbiteri del costat esquerre, on també es fa menció del primer mestre d’obres: Pere de Coma com a «Magister Operis Sedis Ilerdensis», per tant no un mestre d’obres qualsevol, doncs amb aquest títol evidenciava una formació amplíssima i vastíssima en diferents matèries, també la arquitectura, però l’astronomia, la matemàtica, la filosofia.

L’obra de la catedral es va fer sobre l’antiga i va començar per la part del braç del creuer esquerre i la porta de Sant Berenguer, seguint per l’àbsida fins a arribar al braç dret i la porta de l’Anunciata l’any  1215, es creu que amb el mestre Pere de Coma van arribar les obres fins al segon tram de la nau i la porta dels Fillols. Caldrà veure si la conjunció astronòmica de la època en permeten determina el perquè de la orientació del temple i la data del seu inici, segons la ritualistica dels mestres d’obres.

 

 

Detalls estranys en un suposat temple cristià

 

A la dreta de la mateixa capella s’hi localitza una de les peces que suscita més fascinació, l’episodi mitològic d’ Hèrcules i seus dotze treballs, també un orbe sustentat per un atlas amb una estrella de Abraham o de Pitàgores i el nus de Salomó.

Simbologia hebrea les referències a les tribus d’Israel en la base de la columnata de l’angle frontal del claustre respecte de la doble estrella de David en la decoració interior del claustre, on hi ha afegit un “home” o “crist sedent”, raó idolàtrica i sota, possiblement substituint una columna una escena de la crucificació. A mà dreta d’aquesta simbologia, adossada a la paret un rectangle amb motius ornamentals vegetals, que mirada de lluna permet visualitzar lletres de l’alfabet hebreu i podria ser, doncs, una haggadhà[vi]. A la nau de l’església en la zona lateral dreta en la primer clau de volta una estrella de David, a la que segueix una clau de volta amb l’estrella de Salomó i una clau de volta amb la petxina del pescador.

En la zona exterior del claustre es poden trobar Al-Quirkats, un joc d’origen de l’orient mitjà[vii]

Hi ha capitells que escenifiquen uns continguts que es poden qualificar de profans, en el sentit que no es vinculen a les fonts bíbliques, hagiogràfiques, etc. D’aquesta manera, a les naus hi apareixen capitells amb representacions les tasques del camp, com la verema, o al transsepte hi ha escenes de joglaria, de personatges que munten camells, etc

Bona part dels capitells presenten un repertori d’animals, ja siguin reals o fantàstics. Entre altres éssers, en aquest bestiari hi compareixen lleons, aus, dracs, centaures i sirenes, etc. Les espècies mostren una aparença ben peculiar i poden mostrar-se multiplicats, juxtaposats, amb lliures disposicions, etc. Sovint combinen les seves formes animalístiques amb components vegetals, com ara cues que acaben en pinyes. També hi ha escenes de combat amb feres que lluiten contra guerrers armats.

La Portada de Sant Berenguer. D’aquesta portada se’n sol destacar la seva sobrietat, en especial si es compara amb les altres portes del temple. En realitat, però, té una profusa decoració de caràcter ornamental feta a base d’elements vegetals i animalístics que es concentra a la cornisa: a les mètopes, encastades a la superfície del mur, així com als panells rectangulars perpendiculars a aquelles.

 

 

 

 

Bibliografia

 

Bolòs, Jordi; Busqueta, Joan J. Territori i societat a l’Edat Mitjana: HIstòria, arqueologia, documentació. Universitat de Lleida, 1997, p. 54.

Sancho i Planas, Marta. Catalunya any zero: El paper de l’Islam en els nostres orígens. Editorial UOC, 2011, p. 77. ISBN Editorial UOC.

 

Martín Duque, Angel J.. «Aragón y Navarra según el “Kitab ar-Rawd al mi tar”, traducción y comentarios». Argensola: Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses, 27, 1956, pàg. 247-258.

Xavier Barral i Alter (2002), Les Catedrals de Catalunya, Barcelona, Edicions 62.

Pascal Guébin i Ernest Lyon (1939), Petri Vallium Sarnaii monachi Hystoria albigensis

Pascal Guébin i Henri Maisonneuve (1951), Histoire albigeoise (tres volums)

A. Sibly and M. D. Sibly, History of the Albigensian Crusade

M. Kurpiewski, Writing beneath the shadow of heresy: the Historia Albigensis of Brother Pierre des Vaux-de-Cernay, Journal of Medieval History 31 (2005), 1, pp. 1-27,

 

BIBLIOGRAFIA RELATIVA A PERE DE COMA

 

VILLANUEVA 1821-1851: 82-83; PLEYAN 1873: 212; ROCA I FLOREJACHS 1911: 12; PUIG I CADAFALCH- FALGUERA- GODAY 1918: 48; BERGÓS 1928: 20; RÀFOLS I 1951: 277; LLADONOSA 1962: 25-26; LLADONOSA 1965: 86-87; LLADONOSA 1970: 116-119; ALONSO GARCÍA 1976: 17-18; LACOSTE 1975: 276-277; TARRAGONA 1982: 254; DALMASES-PITARCH 1986: 108-110; ARGILES 1991: 33; BANGO 1991: 31-32; FITÉ 1991: 14; TARRAGONA 1991: 93; BENET 1992: 133; BANGO 1996: 23; BACH 1996: 104-107; MACIÀ 1997a: 145; MACIÀ 1997b: 108; FITÉ 1999: 224-225; GONZÁLEZ-TARRAGONA-BUSQUETA 2002; FITÉ 2003: 52; MACIÀ-RIBES 2003: 84.

 

 

[i] El IV Concil·li de Laterà comença el 1215 i acaba el 1216. Fou convocat pel papa Innocenci III per a tractar temes relatius a la fe i la moral, tot i que la majoria d’historiadores apunten a interessos polítics i econòmics del regne de França i del Papat, i a la condemna (política)  de les doctrines considerades herètiques dels albigesos  o càtars , dels valdesos i de l’Abat Joaquim de Fiori. De fet es pot considerar aquest concili com el primer intent d’assaig d’organització “total” del cristianisme i als jueus en particular es veuran afectats pels cànons 68 a 70 que els imposa vestits especials, allunyament de càrrecs públics i prohibició dels conversos de retorn a la seva antiga fe.

 

[ii] Alberigo, Giusseppe. Historia de los Concilios Ecumènicos. Ed. Sigueme. Salamanca. 1993.

 

[iii] juny de 1193- Contracte entre Pere de Coma i el bisbe i el capítol de la Seu Vella de Lleida per al inici de les obres de la catedral de Santa Maria. Copia de mitjans del segle XIV: ACL, Llibre Verd, f. 148v i 149r. (edición: LLADONOSA, 1970, p. 127).

 

[iv] “Pere de Coma ja s’havia establert a Lleida el 1180. En aquest moment compra una casa al carrer de la Costa de Sant Joan, que més tard ofereix a la canònica de Santa Maria quan es dona en persona a la església de Lleida” (MACIÀ-RIBES 2003). “Igualment, s’ha afirmat que Pere de Coma era fill d’un altre mestre nomenat Pere, i que al 1175 ja vivia al carrer de la Cigarra, on residien molts obrers i servidors de la canònica.” (ALONSO 1976)

 

[v] Regla atribuïda a Agustí, bisbe de Hipona, tot i que sense constància fefaent, que queda certificada pels estudis de Luc Verheijen i de G. Lawless que la consideren coetània el començament o la possible publicació de la primera redacció del “De sancta Virginitate”. La regla planteja la cerca de la “bellesa espiritual de Déu” en el monestir.

 

[vi] Text tradicional jueu que acompanya la festa del Séder durant la Péssah o Pasqua Jueva

 

[vii] La primera referència escrita del nom Al-Quirkat apareix en el manuscrit àrab Kitab al-Aghani (llibre de cançons del segle X

 

PPS emprat:

 

Violència horitzontal i violència vertical, una guerra en tota regla

In política on Novembre 14, 2015 at 9:33 pm

Quan escric aquestes línies s’acaba de produïr un seguit d’accions de guerra de l’Exèrcit jihadista anomenat ISIS en territori francès, concretament a Paris, ha estat el divendres 13 de novembre de 2015. Els mèdia en diuen accions terroristes, encara no han entès res. Els morts superen el centenar.

Però això només és un relat, el relat del fet,  és el d’un fet tràgic, dramàtic, lamentable, trist, però, és el fet mateix la rel de tot plegat? Des de la meva perspectiva no ho és pas, és una acció bèl·lica coordinada, perfectament definida i articulada, és, com deia, un acte de guerra.

Existeix, vulguem-ho o no i no és des d’ahir, des de fa anys, recordem a tall d’exemple els atemptats de Madrid de 2004, o més recentment aquest mateix gener de 2015 el de Charlie Hebdo, també a Paris,. I és que es tracta d’un gran espai imaginari de definició universal que es basa en una interpretació islàmica esbiaixada, una interpretació radical de l’Alcorà que es fonamenta en el rebuig a qualsevol “constructu” occidental, aquesta fonamentació s’anomena  “Umma”, la característica essencial és que els seus militants entenen la violència com una activitat alliberadora i un compromís cultural alhora que en determina la vida, liderats per uns irredentistes compromesos en la recuperació dels territoris que algun jorn van ser l’Islam.

Saben emprar les Xarxes socials i dominen Internet, substancialment perquè  encaixa en la natura que els defineix que és la de la desterritorialització, saben també que els mèdia convencionals reproduiran fins a la sacietat les seves accions, de manera que aconseguiran un efecte multiplicador de la por i el terror, implementat des del propi sistema occidental que pretén de protegir-se’n, és una guerra també en l’àmbit de la comunicació.

Però l’autèntic poder que detenten no és la capacitat de destrucció que és, de fet, prou evident, sinó el potencial de construcció que tenen d’un nou discurs interpretador de la seva radicalitat frontista i de la lectura peculiar de l’Alcorà, a través d’un evident intent de convalidació de la seva proposta religiosa que qualla especialment entre els elements joves, podríem, fins i tot, establir una quota d’edat que es perfilaria, probablement entre els 25 i els 35 anys, nodrint-se per una banda de persones naturalitzades en els països occidentals que n’estableixen cèdules implantades dorments o semi-dorments i persones originàries de les zones en conflicte alimentades en molts dels casos per una opacitat d’origen en la creació d’aquest exèrcit islamista, sorgit de diferents faccions entrenades, formades, subministrades en quant a armament contra el règim sirià o contra el règim iraquià, formació i subministrament que semblen podrien ser occidentals, que són les veritables cèdules d’acció militar.

El model de violència el plantegen a partir de dos ítems.

Un primer ítem que seria el de la violència horitzontal instrumentalitzada a través de la  insurgència o accions de terror,  destinades substancialment a la transformació de la societat, sobre el terreny, sempre el terror té aquesta pretensió, el canvi respecte de l’ statu quo anterior.

Un segon ítem que seria la violència vertical, el que es defineix particularment contra occident, contra tot allò que simbolitza la suposada degradació d’occident des de la seva perspectiva i també contra els líders polítics i socials locals/regionals destinada també a aquella transformació social pretesa a la que ens referíem en l’ítem anterior.

El que els mèdia i la classe política han estat entenent com “senzillament” terrorisme, s’ha d’entendre com un instrument d’acció col·lectiva, un instrument polític. De fet estem parlant de geopolítica i geoestratègia, parlem de una guerra i un espai molt concret i com tota guerra amb una finalitat clara i amb accions clares, com en tota guerra, la de  causar el màxim dany possible, tant material com personal a l’enemic, occident en un dels casos, amb una pretensió afegida, la de la adaptació de les poblacions autòctones per assimilació assumint, a més la estructura militar de que es doten a l’espai habitual que hauria de ser coberta per un Estat, suplint per tant l’Estat, són dons l’Estat, per això la denominació que empren, que no és casual, segurament arribaria un moment en el que podrien entrar en la lògica Estat-Nació, però hores d’ara encara és massa aviat per a afirmar-ho.

Mentre occident resti impassible davant de les activitats de l’exèrcit jihadista; mentre el subministrament d’armes continuï intocable i l’alimentació econòmica també hi restin; mentre no s’afronti de manera analítica i congruent, tot, inclosa la migració massiva, també les relacions entre grups jihadistes, la seva retroalimentació entre ells  que es dóna a Síria, Irak, Jordània, Israel, el Líban, Líbia, Tunis, Afganistan, Egipte o Iemen ;  mentre no es clarifiqui el paper actiu de determinades potències de tall islàmic; mentre no es reconegui el concepte amb el que definir “el que passa” com de guerra i actuar en clau bèl·lica; mentre tot això no succeeixi, plorarem els morts, ens lamentarem,  la Polítical class farà grans proclames i la Media class farà grans reportatges i n’amplificarà les accions, i la situació quedarà com està amb el risc que occident acabi perdent aquesta guerra que és, perquè no dir-ho, de xoc de civilitzacions amplificant-se la manera com va ser definit aquest xoc per Sammuel Hantington.

La font de la primera fotografia és:http://therightscoop.com/what-the-middle-east-should-look-like-according-to-isis/

La font de la segona fotografia és: http://www.jewsnews.co.il/2015/02/23/the-terrifying-rise-of-isis-map-that-shows-how-terror-groups-tentacles-now-reach-from-algeria-to-afghanistan/

(1)                                                                        (2)

map ISISMap ISIS tentacles