albertbalada

Archive for the ‘Religió’ Category

Sociologia de la Guerra: la guerra irregular, apunts. (III) Islam, nació cultural vs. nació política

In Geopolítica, història del pensament, política, Religió, sociologia on Setembre 5, 2017 at 10:55 am

Mentre només considerem l’Islam com un fet religiós, és a dir, com la religió monoteista que és, basada en el libre de l’Alcorà. Amb una creença en un únic déu: Al·lhà i en el profeta Mahoma com el seu missatge, no serem capaços de comprendre la infraestructra intel·lectual i política que afecta al conflicte global en terminologia que alguns empren o en de la guerra irregular com a mi m’agrada de definir-ho.

El primer que ens cal identificar és que, religió a banda, l’Islam constitueix per se una nació cultural, una demografia identificatòria, una llengua comuna amb les seves variants dialectals però amb nexe comú sobre l’Àrab clàssic i determinats costums, fruit dels ritus religiosos, com també dels hàbits dels Estats i les regions en les que s’estructura aquella nació cultural.

Aquesta nació cultural, esdevé fragmentàriament política, és a dir dotada d’estructures, en aquells Estats en els que el corpus legal en deriva directament de l’aplicació del corpus legal, Sharia, que emana de l’Alcorà, el que podem veure en països com Iran, Aràbia Saudita, Emirats del Golf d’Aràbia, etc.

Paises Arabes 05

Segons   Bediuzzaman Said Nursi[1], teòleg de la corrent sunnita kurda,  en la seva obra “Risale-i Nur” , un cos del comentari alcorànic en defineix la Sharia a partir de dos conceptes, el primer que seria aquell que en regula els actes i estats de l’home, que és, segons ell el món petit, que prové de l’atribut de la paraula, i el segon que ell defineix com la gran Sharia natural que en regula les activitats i inactivitats del món, que és el gran home, que prové de l’atribut de la voluntat i que es en algunes ocasions erròniament és dit “natura”. És, en definitiva una cadena de mandats i prohibicions que ordenen a la voluntat humana que romangui dins dels límits de l’àrea amb la que suposadament Al·lhà està satisfet.

Així doncs, aquesta concepció, eminentment cultural en conforma una nació global, que pren consciència d’ella mateixa en aquelles agregacions demogràfiques que han aconseguit esdevenir territoris en els que és aquest corpus religiós el que inspira el propi corpus legal, Penal, Civil i Administratiu.

MundoIslamico

Arribat a aquest punt, hem de veure com fragments d’aquella “nació global”, concreten el greuge de com els fonaments de l’Islam són ignorats i la vida de l’individu com de la família són basats, segons aquesta perspectiva, en principis erronis[2]. Són grups que han tendit a magnificar la seva radicalització i extremisme en la necessitat de corregir aquest aspecte[3], traçant una aliança entre el concepte nació cultura i nació política[4]; com que en molts casos això no ha estat possible, s’ha establert una guerra irregular parcial d’aquests grups amb l’Estat que els hi és propi, quan les posicions estan minoritzades, doncs si no ho estan, la tendència és a que la Sharia o bé inspiri o bé en permeen en la codificació les normes culturals a les polítiques.

map_islamic_world

La destrucció de les estructures d’Estat, en un lloc concret de l’orient mitjà, la basta zona que compren els països encara existents de Síria i Irak, suposa un caldo de cultiu per aquests tipus de grups, minoritzats per les autoritats polítiques per créixer i poder assolir unes posicions de poder, com així ha estat, definint un procés creatiu d’un Estat abstracte a partir dels territoris en conflicte, en els que la demografia per acceptació o per imposició esdevindria catalitzadora dels nous-vells ítems culturals que no en definirien una legislació més o menys laxa, sinó que serien d’interpretació literal.

L’altra característica d’aquest nou “Estat abstracte”, seria la possibilitat d’universalitzar el conflicte que tindria tres components, un d’ells compartit pels altres dos components; el primer component seria la d’un imperatiu, la governança única i exclusivament basada en la Sharia,  acusant a tothom qui que no governi amb les lleis islàmiques d’incrèdul, no creient, o sacríleg; el segon component és la guerra convencional que se sustenta i justifica a partir d’aquesta premissa comuna; el tercer component és la guerra no convencional, exterioritzada del lloc de la guerra convencional, que també se justifica en aquella premissa comuna.

Com ja he dit en altres ocasions, identificar als soldats d’aquesta guerra irregular, el que s’entendria com a risc zero, no factible al 100%, doncs en alguns casos pot ser fàcil d’identificar si s’analitzen ítems socials, personals i col·lectius en les comunitats, europees i africanes en les que es troben comunitats musulmanes, però en general, la cultura de la integració, fa que aquesta en teoria es produeixi amagant o pervertint una subcultura anterior que és la que en defineix el sentit de pertinença a la nació cultural, que es sublima quan s’aposta per la conversió de nació cultural a nació política i aleshores és quan es produeixen el que sòl coneix com a “processos de radicalització”, que no són més que la disposició mental de contribuir i físicament, mitjançant accions de formació, captació i acció, contra un adversari que subverteix el concepte de nació que abans esmentava.


[1] Turner, Colin, Horkuc, Hasan Said Nursi, Makers of Islamic Civilization Oxford, 2009.

[2] Segura i Mas, Antoni. Más allà del Islam: política i conflictos actuales en el mundo musulman. Madrid. Alianza, 2001.

[3] Elorza, Antonio. Los Dos mensajes del Islam: razón y violencia en la tradición islàmica. Barcelona. Ediciones B. 2008

[4] GELLNER, Ernest, “Naciones y nacionalismo”, Alianza, Madrid, 2003

Anuncis

Sociologia de la guerra: la guerra irregular, uns apunts (I)

In Ciència Política, Geoestratègia, Geopolítica, Religió, sociologia on Agost 21, 2017 at 2:16 pm

Barcelona 17-8Quan el 1986 visitava Argèlia, en les poblacions amb menys desenvolupament industrial, no en diríem empobrides, doncs aquest és un paràmetre de medició que a ulls d’un occidental no pot ser vàlid, en les zones menys desenvolupades, més enllà de l’atlas i ja en el desert del Sàhara, vaig descobrir-hi que es feia una interpretació de l’Alcorà, sense atendre als treballs filosòfics que l’han desenvolupat i comprès al llarg dels segles, com també n’han  modernitzat i adaptat la seva interpretació, per fer-ne des d’aquells humils grups una interpretació de la literalitat dels versicles que portava a una visió “ciclotímica” de les coses, en el sentit de la perversió de la vida moderna que propugnava occident i el rebuig a aquella perversió, també com a opressora. Aleshores vaig pensar que es tractava d’un encorament “regional” i un frontisme propi del procés d’alliberament que havia viscut el país respecte de la metròpoli.

Ara, passats els anys, he entès que aquella meva visió primària, aquesta perspectiva, que jo atribuïa aleshores a la raó de poblacions poc instruïdes, com tampoc ho era la dels seus mestres i “directors espirituals” no era més que una qüestió molt més ampla, més referida l’extensió que va pel nord d’àfrica del mar atlàntic, fins al mar aràbic i més enllà i com aquest caldo de cultiu ha anat covant-se durant dècades fins a esdevenir un veritable postulat polític i de pensament que va més enllà del mer fet religiós, que si, que hi és, però que només serveix com a vestit, com a embolcall.

En aquella época començava a forjaren[1] a Argèlia les bases del que seria el GIA (Groupe Islamique Armé), época en la que també es fragüaven altres grups com Hammas – Harakat al-Muqáwama al-Islamiya a Gaza, el Movimento de la tendencia islamista (MTI)m més tard Hizb Al-Nahda, Partit del renaxement  a Tunis, els Germans Musulmans- Al-Gama’a al-Islamiyya a Egipte, Hezbolà al Liban, Grup Islámic Combatent Marroquí (GICM) al Marroc, el Grup Islàmic combatent de Libia – Al-Jama’a al-Islamiyyah al-Muqatilah bi-Libya  a  Líbia, i força d’altres com la Jama’at al-Tawhid wa – Jihad.a Irak antecedent d’Al Qaeda o Tanzim Qaidat Al Jihad fi Bilad al Rafidayn (QJBR) ( “Organització de la Jihad), antecedent d’ISIS, Estat Islàmic d’Irak i el Llevant o EIIL, oficialment Califat Islàmic. Res és nou i se situa en una època concreta finals dels anys 80 i principis dels 90, en la època  de consolidació, diríem del procés post-colonial.

21232146_10156714112344012_7202771891393293662_n

 Grups guerrillers, en definitiva que empren la base social, religiosa i econòmica com a punt d’encontre d’aquell enuig que explicava al principi: el model d’interpretació restrictiva i literal de l’Alcorà, fent-ne l’excusa necessària, en el cas de tots, però especialment del darrer, d’Estat Islàmic per a fer una consideració d’escenari global, que prèviament hauria fet ja Al Qaeda, de les seves accions guerrilleres, que en el cas d’ISIS, afavorit per una situació caòtica, tant a Irak com a Síria, plantejava també una territorialització evident de la seva força, el califat on tindrà la guerra que en diríem de tipus convencional, una guerra amb múltiples actors, agents regionals i agents globals en un àmbit concret, històries i interessos diversos.

A banda i, aquesta és la novetat, apareix el concepte del “soldat de la Jihad[2]”, clar que ens convindria aclarir el concepte, en el sentit de considerar soldat a tropa no convencional, instruïda o no en l’art de la guerra, que sustenta la defensa dels interessos de la globalització bèl·lica o en podríem dir l’externalització del conflicte, en particular a Europa i Àfrica, on hi podem incloure també l’11S nord-americà, a partir de l’ interpretació literal de les sures alcoràniques:  8, versicles 38-39, 9, versicles 5 i  29, que ens parlen del “combat” contra els infidels, quina interpretació no es fa espiritual sinó literal com dèiem, el combat contra jueus i cristians, igualment no espiritual sinó literal i el combat contra el politeisme, també d’interpretació literal.

Aquesta interpretacions contenen de facto la dosi necessària de rebuig al model occident de vida judeo-cristià que alimenta la vida d’aquells soldats de la Jihad, tant en la primera, com en la segona, com en la tercera de les sures i permet de justificar-ne tota acció, de manera que la radicalització, força incompresa, és de fet ben senzilla, un menyspreu als valors corrents occidentals que desemboca en un menyspreu també a la vida humana que sustenta aquells valors, sense necessitat que es pugui detectar aquest menyspreu, de manera que aquella interpretació que en justifica raons psico-socials i/o d’integració es refuten, perquè ens trobem de front amb un desafiament ideològic.

El soldat de la Jihad actua com un autèntic guerriller[3], de manual, sota aquestes premisses:  atacar, fustigar a l’enemic, que ara ho és global, amb atacs ràpids i sorpressius en un model atomitzat i dispers, i una fugida ràpida, que acaba comportant, alhora, un efecte psicològic sobre l’adversari, sobre l’enemic, pel model d’atac usat, per una banda, que posa en qüestió la seguretat vital, com per la tipologia victimària i el model dels danys causats, a partir d’un perfil territorial difús de fet hi ha hagut en paral·lel als atacs de Barcelona i Cambrils del 17 i 18 d’agost de 2017, atacs de menor calibre i fortuna a Nimes (França) i Nàpols (Itàlia)

 

20915257_10156671937239012_8581249703141562651_n

Aquest model de guerra “irregular”, resulta difícil de preveure, tot i que una anàlisi acurada permet de poder-se intuir, però preveure és difícil, en tot cas hi pot haver prevencions en el sentit d’interpretar les que fins ara es defineixen com actes terroristes com el que són, com accions de guerra, de manera que només un enfoc policial i militar, el que no vol dir la militarització de la societat, sense descartar-la, es pot fer quelcom, espionatge i contraespionatge, vigilància i contra vigilància, propaganda i contrapropaganda, control duaner i migratori, etc. són només algunes de les mesures a emprar.

______________________________________________

[1] Llista d’organitzacions terroristes estrangeres designades, determinada per la secretaria d’Estat de Estados Unidos http://web.archive.org/web/20081014043036/http://www.america.gov/st/washfile-spanish/2008/April/20080430153600PII0.6023828.html

Llista d’organitzacions terroristes estrangeres designades, determinada pel Consell Europeu

http://www.consilium.europa.eu/es/policies/fight-against-terrorism/terrorist-list/

[2] El terme àrab jihad significa en rigor simplement ‘esforç’, per exemple, en relació amb un treball intel·lectual. En el context religiós, apunta en concret a l’afany per millorar com a individu o col·lectivitat dins el camí espiritual de la fe islàmica. D’aquesta manera, un gihadista no és en el seu significat original qui fa la guerra santa, sinó qui s’esforça en la recerca de la perfecció com a fidel musulmà. El concepte jihad s’ha assentat a Occident per referir-se de manera exclusiva a la guerra santa dels musulmans radicals. (Font Fundació BBVA)

[3]   Coronel Luis Villamarín Pulido, Military Review Edición Hispanoamericana del Ejército de Estados Unidos , septiembre de 2003. Centro Armas Conjuntas Forth Leavenworth Kansas USA

 

L’Autenticitat i la transformació del món

In Ciència Política, filosofia, història del pensament, Religió, sociologia, teleologia on Novembre 13, 2015 at 12:14 am

Conferència que he dictat (pps, notes i referències) el dijous dia 12 de novembre a les 19:30 a la seu de l’ISCR-IREL (Canonge Brugulat, 22 de Lleida)  dins del cicle de conferències del curs 2015-2016 que amb el lema “L’autenticitat” coorganitzen l’Institut Superior de Ciències Religioses-IREL, la Universitat de Lleida, l’Institut d’Estudis Ilerdencs, la Fundació Joan Maragall i la Diputació de Lleida.

PPS mostrat:

40c13bb5f09e9f7e-0 40c13bb5f09e9f7e-1 40c13bb5f09e9f7e-2 40c13bb5f09e9f7e-3 40c13bb5f09e9f7e-4 40c13bb5f09e9f7e-5 40c13bb5f09e9f7e-6 40c13bb5f09e9f7e-7 40c13bb5f09e9f7e-8 40c13bb5f09e9f7e-9 40c13bb5f09e9f7e-10 40c13bb5f09e9f7e-11 40c13bb5f09e9f7e-12 40c13bb5f09e9f7e-13 40c13bb5f09e9f7e-14 40c13bb5f09e9f7e-15 40c13bb5f09e9f7e-16 40c13bb5f09e9f7e-17 40c13bb5f09e9f7e-18 40c13bb5f09e9f7e-19 40c13bb5f09e9f7e-20 40c13bb5f09e9f7e-21 40c13bb5f09e9f7e-22

(I)

“L’autenticitat és el Sant Grial del nostre temps. Tots la volem, perquè ens eleva, ens fa tocar la veritat, sòlida i preciosa, en una època d’incertesa, aparences i canvi.” Roger Martínez Sanmartí[i]

Si fem una primera aproximació teleològica, entenent que ens referim a la cerca de la causa darrera, per tant a una part de la filosofia que entronca amb la metafísica, i prenent com a model la conceptuació aristotèlica que ens parla dels assumptes universals i las seves causes: la formal (que atorga al ser quelcom), la material (que és la que el composa), la eficient (lo que es provoca)  i la final ( que ens indica per a què existeix), podem convenir que:

La autenticitat[ii] és refereix tradicionalment a una qualitat de la l’existència humana que en designa una determinada expressió del caràcter propi de l’esser humà.

Inevitablement topem amb les polisèmies i grans paradoxes què ens situen davant les contradiccions del nostre moment històric en funció de la significació.

Lo autèntic té a veure amb lo verdader, lo genuí, lo certificable i lo Inautèntic ho pot ser per una insuficient reflexió, per un dèficit de racionalitat[iii] com ens explica Ramiro Pellitero de la Universitat de Navarra.

I no voldria deixar de referir la cita que el propi Pellitero aporta, sobre Joseph Ratzinger, el papa emèrit Benet XVI quan aquest afirma a Verona l’octubre del 2006 que “La autenticitat es certifica especialment amb l’amor i la sol·licitud concreta pels més dèbils i pobres”

Mentre el concepte forma part de l’acerb del catolicisme no forma part de l’acerb d’altres filosofies i religions, o si més no la significació no és rellevant.

Serveixi per a exemple el que ens diu, per exemple la filosofia Zen quan es refereix a la autenticitat i ens diu Cleary[iv]:

“El Budisme es troba sempre present en el món i no existeix un budisme verdader, el Budisme fals o els vestigis del Budisme. És la teva comprensió la que converteix el Budisme en autèntic”[v]

O també, com per exemple el que Fernández[vi] ens planteja la relació respecte de la existència hebrea, quan ens proposa:

“…Localitzar la problemàtica inscrita en el concepte mateixa de la autenticitat, en la alternativa autenticitat/inautenticitat a partir del paradigma de la existència hebrea”[vii]

Segons la biblioteca musulmana andalusina[viii], en l’ Islam: “és la manera del musulmà de encarar la seva espiritualitat, i és aquesta diferencia la que confereix autenticitat”.

Per mi, però, és Ortega y Gasset[ix] qui defineix d’una manera més propera al àmbit de la sociologia i la ciència política, el concepte d’autenticitat el contraposar-lo al seu autònim la in autenticitat i l’expressa com:

Característiques ontològiques[x] de la realitat humana

Trilling[xi] i Taylor[xii], destaquen l’autenticitat inseparable de l’individualisme modern i el que anomenem “modernitat”, el lloc i la nostra funció en el món social, la pèrdua de pes de la religió i la presència creixent de la mirada científica i tecnològica, urbanització i augment de les relacions socials anònimes, sobretot l’economia de mercat, la racionalitat instrumental i la emergència de la democràcia liberal.

Lindholm[xiii] ens dóna la perspectiva de l’antropologia social en destacar-ne l’origen i el contingut, la cerca individual i col·lectiva de la autenticitat socialment construïda.

Potter[xiv] considera el concepte una trampa i n’identifica el seu caràcter competitiu i posicional

Guignon[xv] defensa el concepte a condició que es recuperi la seva vessant de virtut social que contenia en un principi, considera que és la llavor on encara som a temps de reconstruir el projecte de l’autenticitat com a cor de la democràcia, on defensar el que es creu, i sobretot disposats a expressar i defensar idees impopulars.

(i II)

El sociòleg Zygmunt Bauman[xvi] ens explica “com la nostra vida va canviant depenent de l’entorn”, el món, segons ell, ha esdevingut un “món líquid” en què “el paradigma no és l’estabilitat sinó el canvi constant“; seguint les teories de Bauman, que no aporta solucions, sinó que descriu, les nostres actuals tensions no són només socials, sinó també existencials.

La sociologia en general planteja com en la societat actual vivim en la incertesa, substancialment perquè les transformacions es corresponen amb el debilitament de la seguretat, la manca de planificació a curt termini, l’oblit i el desarrelament.

Les pors globals generen inestabilitat global[xvii].

El centre del món ja no és principalment l’individu[xviii]

Les quatre grans orientacions de la modernitat segons Guiddens[xix] s’identifiquen amb:

  • Acumulació de capital,
  • Control de la informació i la supervisió social,
  • Control del poder militar global
  • Manteniment del grau d’explotació de la natura per al desenvolupament industrial

Segons Pierre Bourdieu, però, la globalització/transformació “es només un mite; en el sentit més fort de la paraula: una idea – poder, una concepció que posseeix poder social i que arrossega cap a ella moltes creences. És l’arma decisiva en la lluita contra el Welfare[xx] State”[xxi]

En tot cas les transformacions es succeeixen les  unes després de les altres,  en l’àmbit global com  en el local; es dilueixen i en reestructuren constantment les relacions dels subjectes amb els objectes i les realitats internes, externes, particular i generals dels individus.

Tenint en compte, en l’àmbit sociològic que el Funcionalisme (Talcott Parsons (1902-1979) i Robert K. Merton (1910-2003), ambdós molt influïts per Durkheim.), segons les quals la societat és un sistema complex les diverses parts de la qual funcionen conjuntament per generar estabilitat i solidaritat no dóna resposta a la modernitat.

Com tampoc ho fan les Teories del conflicte (Ralph Dahrendorf, 1929-2009) que subratllen la importància que tenen les estructures dins la societat,

Cobren força les Teories del Interaccionisme simbòlic (G. H.  Mead 1863-1931) que sostenen que és el llenguatge allò que ens fa éssers auto conscients, és a dir, coneixedors de la nostra pròpia individualitat i capaços de veure’ns des de fora tal i com ho fan els altres, així com del paper d’aquesta interacció en la creació de la societat i de les seves institucions, tot i què se’ls ha criticat, de prescindir de qüestions de més importància, com ara el poder i l’estructura dins la societat i com serveixen aquests elements per condicionar l’acció individual..

[1] Autèntic -a

adj. [lèxic comú] Que expressa certesa, la qual és garantida pels seus caràcters, per les circumstàncies que hi concorren, per un acte oficial, per una formalitat legal. Text autèntic. La còpia autèntica del contracte. 

adj. [lèxic comú] Digne de fe. Reconegueren com a autèntica la seva declaració. 

adj. [lèxic comú] No fals ni falsificat. Retrat autèntic. 

m. [biblioteconomia Document atorgat per la personalitat que hi és expressada i en la data consignada.
adj. [música] Que té una relació immediata amb la nota tònica. Nota autèntica. 
adj. [música] En els cants gregorià i bizantí, que comença el seu àmbit amb la nota final, s’aplica a alguns modes.

[2] Transformació

f. [Lèxic Comú] Acció de transformar o de transformar-se; l’efecte.

f. [Matemàtiques] En mat., aplicació bijectiva entre dos subconjunts d’un espai.

 [Matemàtiques] transformació conforme En mat., transformació isogonal.

f. [Filologia] En ling., procés que provoca un canvi en l’estructura d’un constituent.

f. [Filologia] Relació entre oracions que són paràfrasi l’una de l’altra i presenten els mateixos elements lèxics amb una estructura diferent.

[i] Sociòleg, professor d’Arts i Humanitats de la UOC i investigador del GRECS (Grup d’Estudis en Cultura i Societat)

[ii] Algunes aportacions clàssiques:

  • Trilling, Lionel. Sincerity and Authenticity, The Charles Eliot Norton Lectures. Harvard University Press, 2009, primera edició de 1971.
  • Taylor, Charles Sources of the Self, the making of de the modernity. Cambrigde Press University. 1992, primera edició de 1989.

Algunes aportacions recents:

  • Guignon, Charles. On Being Authentic, thinking in action. Psychology Press, 2004
  • Lindholm, Charles. Culture and Authenticity, Blackwell Pub., 2008
  • Potter, Andrew. The Authenticity Hoax, How We Get Lost Finding Ourselves. Harper Collins, 2010

[iii]  Ramiro Pellitero, Instituto Superior de Ciencias Religiosas, Universidad de Navarra Publicado en religiónconfidencial.com, 8-VI-09

[iv]   Cleary, Thomas F., és PhD en East Asian Languages and Civilizations from Harvard University and a JD from the University of California

[v]   Cleary, Thomas F. La esencia del Zen . Editorial Paidós. 1992. Pag 87

[vi]  Fernández López, José Antonio, Doctor en filosofia especialitzat en identitat hebrea.

[vii]  Fernández López, José Antonio. Judaísmo finito, judaísmo infinito: debates sobre pensamiento judío contemporáneo. Editorial Tres Fronteras. Murcia. 2009. Pag. 235

[viii]   http://www.musulmanesandaluces.org/hemeroteca/7/islam.htm

[ix] Bréhier, Emile. Historia de la Filosofia. Pròleg titulat “Idees pera una Història de la Filosofía, per José Ortega y Gasset. Ed Sud-americana. 1938

[x] l’ésser en general i de les seves propietats essencials.

[xi] Lionel Trilling (1905 – 1975) crític literari, autor i profesor americà. Catedràtic de la Universitat de Columbia, expert en la post-il·lustració

[xii] Charles Margrave Taylor (1931) és un filòsof canadenc, conegut fonamentalment per les seves investigacions sobre la Modernitat, el Secularisme i la Ètica

[xiii] Charles Lindholm (1946) és professor del departament d’antropologia de la Universitat de Boston

[xiv] Potter Andrew (1972) PHD en Filosofia per la Universitat de Toronto especialitzat en metafísica i filosofia política

[xv] Charles Guignon (1944) Filòsof i professor emèrit de filosofia a la Universitat de Califòrnia, expert en existencialisme

[xvi] Bauman, Zymunt. Modernitat líquida. Editorial Fondo de Cultura Económica. México DF. 2004

[xvii] Sloterdijk, Peter. Temblores de aire, en las fuentes del terror. Ed. Pre-textos. Valencia. 2003

Beck, Ulrich. La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad y sus parias. Ed. Paidós. Buenos Aires. 1998.

[xviii] Ianni, Octavio. “Teorías de la globalización”, Siglo XXI Editores, México D.F, México. 1996

[xix] Giddens, Antony. Las consecuencias de la modernidad, Alianza editorial, Madrid España. 1990

[xx]  És un concepte de govern en el que l’Estat juga un paper clau en la protecció  i promoció del benestar econòmic i social dels seus ciutadans.

[xxi] Bourdieu, Pierre.  citat per Mires, Fernando “Teoría política del nuevo capitalismo”, Editorial Nueva Sociedad, Caracas, Venezuela.  2000.

Intervenció en la taula rodona d’anàlisi de la encíclica de Francesc I: Laudatio Si

In Ciència Política, Conflictologia, Geoestratègia, Geopolítica, política, Religió, sociologia on Agost 6, 2015 at 7:09 pm

Convidat pel Bisbe de Lleida, Joan Piris, el 3 de Juliol de 2015, he participat en una taula rodona presentada pel Periodista Jordi Pérez, amb l’economista i President de “Justícia i Pau” a Lleida, Rafael Allepuz i el Filòleg i ecologista David Colell, d’anàlisi de la encíclica vaticana “Laudatio Si´” de Jorge Mario Bergoglio (Francesc I), en tant que politòleg, sociòleg i historiador del pensament i aquesta ha estat la base de la meva intervenció.

Gairebé 100 anys després que Woodrow Wilson revolucionés, amb les seves propostes al Congrés nord-americà, les relacions internacionals, arriba potser d’una manera premonitòria la encíclica de Francesc I, en un moment de declivi de la diplomàcia que havia deixat de ser secreta i ara ho torna a ser, veiem sinó el cas del TTPI USA-UE, o en el descrèdit de les Nacions Unides hereva de la Societat de Nacions.

El document vaticà arriba en el moment en el que s’està gestant el futur protocol de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) de París de desembre de 2015, que substitueix al de Kyoto de 2005 que es basarà en gran mesura, com sempre, en el compromís voluntari de reducció de gasos d’ efecte hivernacle i per tant serà sotmès, molt probablement, a negociació enganyosa.

No és, per tant la encíclica, com jo ho veig, un document neutre ni neutral : pren posició en l’àmbit geo–polític, demo-polític, eco-polític, socio-polític i crato-polític per “poder” d’influència més que no pas per “poder” a sensu estrictu

Parlem d’”un document, en la forma de carta, enviat als bisbes del món sencer”. Per tant de posició doctrinal sobre temes diversos, que en matèria politològica i sociològica es venen donant des de Pius XII
En principi, al meu entendre, haurien de generar assentiment, obediència i respecte entre els seus fidels i la seva organització, però ja ens adverteix en el text, que pretén que vagi més enllà de la pròpia comunitat cristiana catòlica.
Punts que jo en destacaria des de la perspectiva sociològica i politològica que aborda la encíclica:

• Ens parla del sentiment de pertinença
• Estableix com pertoca una Hermenèutica cristiana
• Discrimina entre lo Políticament correcte respecte de lo políticament incorrecte
• Posa en valor la Tradició hebraica
• Aposta per la reconstrucció dels valors primigenis
• Ens parla i és obert a la revolució de les idees, a la revolució tecnològica, sempre en el bé comú
• Alerta sobre la sobreexplotació dels recursos fòssils
• Ens Planteja la Interconnexió entre:
1. la contaminació i el canvi climàtic,
2. la mala gestió de l’aigua,
3. la pèrdua de la biodiversitat,
4. la gran desigualtat entre regions riques i pobres,
5. la debilitat de les reaccions polítiques davant de la catàstrofe ecològica.
• Denuncia:
1. l’ús desproporcionat dels recursos naturals
2. El deute extern dels países subdesenvolupats convertit en un instrument de control.
3. l’Emmascarament dels problemes ambientals o sub estimació dels advertiments

I el que em sembla més interessant, d’una manera transversal fa una Crida a eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial, causes més polítiques que econòmiques

Els factors: polítics, militars, econòmics, socials, ètnics, cognoscitius i psicològics, ens defineixen un sistema internacional complex i conflictiu, com d’alguna manera també se’ns defineix en el text que comentem.
Per fer un breu apunt, diria que som lluny del final de la historia i del darrer home que ens pronosticava Francis Fukuyama al 1989, però molt a prop Arnold Toynbee qui ja al 1958 pronosticava com la civilització era posada a prova o del xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial que pronosticava Samuel Hantington al 2006.

La encíclica esdevé per a mi: diàfana i clarificadora, amb una perfecta agregació del jo al nosaltres, i ens porta a observar com alguns ja hem expressat, que el sistema liberal-democràtic no ha de ser només una forma d’expressió política, sinó aquesta hauria de ser, abans que res, un model de vida, un model de valors d’ètica col•lectiva.

Però veiem com el conflicte és l’eix central de les relacions internacionals, on el poder polític, que és una relació humana, esdevé com la capacitat d’imposar la seva voluntat sobre les altres unitats, Estats o territoris.

Si al 1945 s’intenta crear després de les segona gran experiència bèl•lica un sistema de cooperació multilateral, veiem com en la escena internacional s’exacerben crisis, conflictes, relacions de dominació i violència que són la essència mateixa de “lo polític” en el segle XXI.

Hem de tenir present com hem passat d’un món binari a un món binari-pluralista que se sosté en la idea d’un món en sempre en discòrdia, el que Yves Lacoste defineix com dels “grans discursos maniqueus” que és una forma suau de dir-ho i jo hi afegiria de perversió en els processos de decisió, comunicació, negociació, materialització, basats en l’enfoc del benefici previst, que ens defineix un món en desconfiança mútua, culpabilització de l’adversari i amb una actitud i simplificació bàsicament negativa.

Ja per concloure, diria que hi ha un nexe d’unió entre la liberal democràcia i els drets humans, entesos aquests com expressió contemporània dels elements primigenis de la nostra condició humana, inspiradores ambdues dels principis, normes i valors que han de constituir formalment la nostra vida, també en l’ordre global, quins dèficits descriuria com de: institucions dèbils i els lideratges pobres i per tant, benvinguda sigui la exegesi de Francesc I. confe bisbat

“Concomitàncies entre la maçoneria i el liberalisme democràtic; Principis i Valors que es manifesten en les essències de les revolucions burgeses i quina hauria de ser la significació del lliure pensament en la construcció d’un nou Estat, avui”.

In Ciència Política, filosofia, política, Religió, sociologia on febrer 1, 2014 at 1:22 am

Conferència dictada per Albert Balada i Abella, del 27 de gener de 2014 al GOC, Barcelona.

En primer lloc voldria agrair la invitació que m’ha estat formulada pel GOC per a dictar aquesta conferència avui i aquí, són moments transcendents en la història del nostre país i alguns creiem que cal pensar i molt quin és el sentit de tot plegat, però alhora tenir la humilitat de recuperar del pensament allò que ens defineix i veure com n’és de senzill d’emprar els instruments i les idees que ens van ser llegades pels nostres avant passats, aquells que van conrear el segle de les llums, idees i instruments que encara avui ens són vigents, i el que és més importants: útils.

He emprat en el títol el terme “concomitàncies”, perquè tot i ser una paraula que no s’empra habitualment, i que ha estat manllevada pel cristianisme per a definir elements dels seus dogmes, és una paraula que en el context de la filosofia, com del lèxic comú, ens ajuda a descriure un sentit distint al dels cristians, doncs ens parla de l’acompanyament de dos fenòmens, de la simultaneïtat que en aquest cas entenc, com ho entenen algunes corrents de la història del pensament, entre els principis i valors maçònics i els del liberalisme democràtic.

Continuant amb la cerca del sentit de les paraules, i entenent que hi ha tot un seguit de tòpics i mitologies, i perquè no dir-ho:  d’intencionades tergiversacions sobre els conceptes maçònics i liberal democràtics, caldria descobrir en el primer dels conceptes quelcom més que la simplificació a la que les definicions tendeixen, quan llegim, per exemple les definicions que ens fan de manera coincident el DIEC i el RAE: com

“Associació secreta de persones que professen principis de fraternitat mútua, usen emblemes i signes especials, i s’agrupen en entitats a les que anomenen llotges”

O respecte del segon concepte, com:

“Corrent polític i econòmic que dóna preferència a la llibertat individual per damunt d’altres valors socials i promou l’activitat privada sense intervenció de l’estat”

Mentre que del segon terme, liberalisme, sense l’adjectivació de democràtic, el RAE ens ho defineix com:

“actitud que propugna la llibertat i la tolerància en les relacions humanes i doctrina política que defensa les llibertats i la iniciativa individual, limitant la intervenció de l’Estat i dels poders públics en la vida social econòmica i cultural”.

Si agafem, però, la definició de maçoneria o francmaçoneria que ens fa el propi GOC, veurem com aquesta s’amplia i cobra sentit distint, quan ens diu que:

“La Maçoneria o Francmaçoneria és una institució iniciàtica, filosòfica i filantròpica que treballa pel progrés moral, intel·lectual i material de la Humanitat que proposa una ruta simbòlica. Els tres pilars de la Maçoneria són: llibertat, igualtat i fraternitat. “

Com podeu veure hi apareixen noves paraules que encara no havíem vist, i ens entronca de manera sincrètica amb elements que en el nostre imaginari ens transporten als moments revolucionaris de la història recent, i quan dic recent estic parlant d’uns 230 anys poc més o menys, en realitat quatre dies en la història de la humanitat, veritat?

Respecte del liberalisme democràtic els tòpics són encara més grans, doncs si bé cal distingir aquests dos vocables del liberalisme doctrinari més proper des d’una perspectiva burgesa a la evolució de l’antic règim en una societat de registre censitari, el trobem vinculat a l’antic règim per raó de la seva naixença al segle XVIII, però d’una perspectiva nova que evoluciona en paral·lel a les dues bandes del canal de la mànega, ambdues de caràcter revolucionari, si bé que aquell caràcter no es desenvolupa explícitament a la Gran Bretanya, on té un caràcter reformista, sinó a les colònies americanes on assoleix una perspectiva autènticament revolucionària, si entenem aquest terme en el sentit de

“Canvi total, radical, de revolució en les idees dominants”.

 

Les idees, doncs, més que no pas els fets en sí, són la essència tant de la maçoneria com del liberalisme democràtic, que s’adjectiva a partir de la concepció igualitarista, certament utilitària del concepte liberal, és a dir útil a la societat a la que ha de servir, com propugnava el jurista britànic Jeremy Bentham, per a qui el pensament utilitarista, havia de suposar un canvi important en la concepció de fer lleis, de les reformes socials, doncs hauria d’exigir una triar segons la seva utilitat i no tant per la moralitat, buscant la satisfacció màxima per la màxima de gent possible.

Clar que no podríem parlar de Bentham si no fem encara que només sigui una minsa referència als seus precedents, noms que a molts de vosaltres us seran coneguts, com el de l’Economista Adam Smith; el filòsofs, alguns dits realistes, com Thomas Hobbes, Baruch Spinoza, Francis Bacon, Jean Jacques Rousseau o René Descartes; també dels escèptics com Pierre Charron; el metafísic Wilheim Leibniz o  els filòsofs empiristes Baró de Montesquieu, David Hume o John Locke, que ens avencen un cert racionalisme, el valor de l’experiència i la comprensió del món, però alguns d’ells com ara Locke, ens apunten la existència d’idees innates en l’enteniment, de manera que hi ha determinats principis i valors que són enllà, encara que  no es teoritzin.

Tots ells construeixen un gruix del pensament filosòfic que representen unes passes significades en l’avenç del pensament mundial, de manera que ens estan construint i assentant les bases del que serà el concepte liberal, des de les diferents perspectives del pensament com la dels filòsofs John Stuart Mill, fill de James Mill, teòric de la utilitat, o del metafísic Emmanuel Kant.

Ara ja podem dir que la filosofia ha anat col·locant els maons per a construït un nou edifici que es pot definir a partir a r dels seus objectius, en contraposició amb els ideals de l’antic règim regim:

  • El desenvolupament de les llibertats individuals i, a partir d’aquestes, el progrés de la societat.
  • L’establiment d’un Estat de Dret, on totes les persones siguin iguals davant la llei, sense privilegis ni distincions, en acatament amb un mateix marc mínim de lleis que resguardi les llibertats de les persones.

Hi he usat, com podeu imaginar el terme “maons” intencionadament, doncs si bé com ens mostren els estudis sobre la maçoneria, aquesta com a institució no va tenir una influència directa en aquest procés intel·lectual, aquests estudis ens mostren com determinats dels autors, alguns dels que he citat, en formaven part, de manera que podem establir una connexió individual i especial entre determinats pensadors i les corrents de pensament que es desenvolupen al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX per a contextualitzar el liberalisme ara ja democràtic, que acabarà caracteritzant-se per:

  • la tolerància i el pluralisme; les idees socials i polítiques diferenciades, àdhuc les més extremes, poden coexistir i competir pel poder polític sempre sobre una base democràtica.

No parlo doncs d’una ideologia política, parlo d’un sistema que, conformat i definit d’aquesta manera té una voluntat  de  perpetuar-se per si mateix, perquè ha estat capaç de determinar des de la raó la relació entre l’home i Déu, d’establir una crítica a la raó de l’Estat, de la política i el poder, de les relacions entre entitat i diàleg, de la democràcia, de tot un seguit de conceptes que conformen l’identitat del nou paradigma.

Parlava de maons i, com he dit abans ho feia expressament, doncs si ens endinsem en cadascuna de les personalitats a les que m’he referit i a tantes altres com podriem referir-nos en un curs, podem veure com hi ha dues connexions que es donen com deia en alguns, no pas en tots, però si que se n’estableixen determinats lligams pel se’n dedueix d’un estudi acurat:

  • Per una banda recuperem les essències de les escoles platòniques i de Platò mateix en la seva concepció de la politeia i l’ànima humana, en expressió distinta a la que havia perdurat fins aleshores, la aristotèlica expressió, més subjecta als propis sistemes;
  • Per altra banda i essent que les corrents filosòfiques hebràiques comparteixen fonts amb els grecs clàssics, transmetent-se fonamentalment a través dels estudiosos i tratadistes sefardites bassant-se essencialment en Maimònides;
  • I en darrer terme a partir dels principis maçònics que entronquen amb aquestes dues tradicions, de les que beuen i que influencien tant a l’orde en si com a diferents dels seus elements que en formen part d’aquesta nova “cort” que aposta per la transformació, l’evolució i el creixement.

Arribem doncs al que en el sots títol d’aquesta conferència definim com a “essències de les revolucions burgeses”, conformat el paradigma en dos moments temporals diferents però ben pròxims, es produeixen les dues revolucions que han estat definides com revolucions burgeses, la nord-americana i la francesa, definicions que la historiografia ha emprat per contraposar-la a la proletària o comunitarista rusa.

Per a fer-ho fàcil, tot i que com saben res passa en un moment concret, podriem datar ambdues revolucions amb les evidències documentals, la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, signada a Filadèlfia el 4 de juliol de 1776 i la Declaració de l’home i del ciutadà, signada a Paris el 26 d’agosto de 1789.

Simplificant podriem dir que la primera, més la aportació de Rousseau i Montesquieu, influencien el naixement de la segona, però això seria molt simplificar, tot i que no s’aparta de la realitat doncs sabem que hi ha una interconnexió clara entre elements que participen en la primera o en són observadors i com porten al continent europeu els principis revolucionaris americans que se sumen als principis francesos naixients.

Cert és que la història continental europea li atorga a la Revolució francesa un mèrit especial, seria fer justícia si diem, però, que és en l’americana on es veuen primer, no pas per raons cronològiques ,els autèntics i vertaders principis: Estat de Dret, llibertats individuals, igualtat, separació de poders, sobirania individual i col·lectiva no apropiativa, etc. etc.

D’acord amb el sentit d’aquesta conferència, m’agradaria abundar només en determinats aspectes molt concrets d’ambdues proclamacions revolucionàries, i empro el terme en el sentit profun del concepte, en el sentit de canvi de l’estatu quo, que ens servirà per descobrir-hi valors essencials que comparteixen els diferents àmbits que he citat abans.

Així, en voldria destacar un fragment de la Declaració americana, concretament el principi del seu paràgraf segon, on ens diu:

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s’esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la

Fragment que justifica la resta de la declaració, com la articulació posterior del text Constitucional Nord Americà.

Mentre que per la seva banda la exposició declarativa francesa en els seus articles I i II dels XVII que conté i aquí una diferencia significada, que es mantindrà al llarg dels segles posteriors en les seves legislacions, les diferències declarativa anglosaxona i enumerativa continental europea, també coneguda com a napoleónica, ens plantegen els següents principis que inspiren els posteriors i defineixen les essències fonamentals:

Article I Els homes naixen i romanen lliures i iguals en quan als seus drets. Les distincions civils només podràn fundar-se en la utilitat pública.

Article II La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescindibles de l’home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a la opresió.

Trenquem un mite.

Com veieu, els principis Llibertat, Igualtat i Fraternitat, que són propis de la maçoneria, com hem citat abans, no figuren en cap dels instruments declaratius revolucionaris, i tot i així formen part de la identitat de les revolucions burgeses, com de l’identitari maçónic, de manera que podrien entendre’s que o bé és l’una que influencia a l’altra o totes dues que es retroalimenten, tant de l’una:

Vida, Igualtat, llibertat, felicitat i bon govern,

com de l’altra:

Llibertat, igualtat, utilitat, propietat, seguretat i resistència a l’opresió.

Hi ha més dades respecte de la influència i relació de Maçons a títol individual en la revolució americana, que se n’extreu de la redacció del document que hem citat, dels redactants i dels signants, així mites llegendes a banda, com ara que foren els maçons els que van fer la revolució i en particular els maçons de Boston els que instigaren la resistència a les autoritats angleses i que disfraçats de pell roges van provocar els fets dits de Boston de 1770 i el motí del té de 1773, sobre els que se situen com naixement de la revolució americana, sabem que d’entre els 56 signants de la Declaració d’Independència:

8 d’ells eren maçons coneguts i reconeguts com aitals: Benjamín Franklin, John Hancock, Joseph Hewes, William Hooper, Robert Treta Payne, Richar Stockton, Geoge Walton, i William Whipple.

I 7 d’ells plantegen evidències de ser-ho o de haver-se iniciat: Elbrige Berry, Lyman Hall, Thomas Jefferson, Thomas Nelson Jr., John Penn, Geoge Read i Roger Sherman

Com veieu una minoria significada que en nombre similar, encara que amb persones diferents es manté en la signatura de la Constitució, on dels 40 delegats:

9 eren maçons coneguts i reconeguts com a tals: Benjamín Franklin, Gunning Bedford Jr., John Blair, David Brearly, Jacob Broom, Daniel Carrol, John Dickinson, Rufus King i Jorge Washington 

I 12 d’ells plantegen evidències de ser-ho o de haver-se iniciat Abraham Baldwin, William Blount, Elbridge Gerry, Nicolas Gilman, Alexander Hamilton, Thomas Jefferson, John Lansing, James Madison, George Mason, George Read, Robert Morris, Roger Sherman i George Wythe.

D’entre els que hem citat: Franklin i Jefferson participen juntament amb John Adams en el disseny del segell, que resultaria simbòlic, del nou Estat, i que li encarreguen a William Barton; aquest segell, des de 1935 apareix en els billets d’un dollar: el Delta lluminós (un triangle amb un ull obert en el seu interior) sobre una piràmide truncada en el seu vèrtex i la llegenda a sobre que diu “annuit coeptis” que significa “aprovat i emprenem” sota que el que diu “Novus ordo seclorum” que pot ser traduït per nou ordre secular o dels segles i aleshores té significacions distintes.

Respecte de la Revolució francesa hauríem de dir que les tesis d’una determinada historiografia que havia arribat a afirmar que la revolució francesa “habia estat urdida per societats secretes com la maçoneria” fonamentalment a partir de les afirmacions de l’abate Lefranc, moment on també neix la llegenda negra que ha seguit al llarg dels segles afegida a ella, o d’Auguste Cochin, ha estat abandonada per la història del pensament, tot i que els estudis ens parlen de la importància capital que va tenir en el disseny i “explosió”, més enllà del complot.

La historiografia ens parla d’una certa ortodòxia i lleialtat política que ens podria fer pensar una certa tensió “ideològica” dins de la maçoneria tot i que els signes distintius de les llotges s’inscriuen gairebé tots en l’anomenada “ideologia de les llum” i que anàlisis lingüístics dels textos coneguts com a “planxes” llegides, empren paraules que així ens ho farien pensar: virtut, amic, amistat, unió, llum, llums, pau, plaer, saviesa, felicitat, concòrdia, cordialitat, harmonia, bondat, honestedat, sinceritat, beneficència, humanitat, igualtat, justícia, llibertat, patrimoni i fraternitat.

Si fem una anàlisi semblant a la que hem fet respecte dels signants de la Declaració Americana, dels membres d’aquestes “societats” en els “Estats Generals” previs a l’Assemblea Nacional revolucionària,  hi descobrim unes dades que ens farien pensar en poca influència pel nombre, llevat que algun d’ells fos significat, no en sabem els noms, però els estudis ens parlen de 214 diputats maçons sobre un total de 1165, dels quals 12 serien de l’estament de la clerecia, 40 de la noblesa i 162 del tercer estat.

Alguns historiadors han arribat a determinar que dels 52 magistrats guillotinats en 1794 del primer de floreal al 26 de prarial, 27 eren maçons declarats i reconeguts, el que ens dóna a entendre si bé no podem concloure una evident influència en la francesa per part de la revolució, és possible que a l’inversa si que es produís i, si més no, es produí un reclutament posterior que nodria els alts llocs del nou Estat.

i quina hauria de ser la significació del lliure pensament en la construcció d’un nou Estat, avui, per concloure aquestes conferència seguint les propostes del títol?

Doncs veiem que d’una o altra manera el canvi de paradigma es va deixar influir o va influir, el que em resulta evident és que així com hi ha una llegenda negra que ha perviscut i fet patit, durant molts anys la maçoneria, també el liberalisme democràtic ha vist pervertides les seves essències, principis i valors que avui en dia encara ens són vàlids, de manera que un retorn a les essències: autèntica separació de poders, autèntic esperit democràtic deliberatiu i si s’escau participatiu, etc. etc. Haurien de permetre de conformar “ex novo” amb essències universals preestablertes en una nova estructura donada la actual resistència al canvi de la estructura prèvia fan complex i gairebé impossible de gestionar ara mateix, tot i l’antigor de les propostes que són regurgitades pel sistema gairebé com a virus atacants, en manera semblant a com va fer l’ancien régime.      

Bibliografia

Diccionaris emprats:

Diec2  http://dlc.iec.cat/

RAE http://www.rae.es/

Bobbio, Norberto. Liberalismo y democracia. Fondo de Cultura Económica – México. 1996.

Declaració de Drets de l’home i del ciutadà 29-8-1789. http://www.juridicas.unam.mx/publica/librev/rev/derhum/cont/22/pr/pr19.pdf

Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica.4-7-1776 http://biblio.juridicas.unam.mx/libros/6/2698/22.pdf

Durant, Will and Ariel, The Age of Voltaire, New York: Simon and Schuster, 1965.

Grégoire, Henry. Essai sur la régénération physique et morale des Juifs. Metz 1788

Hobsbawm, Eric. La era de las revoluciones. 1789-1848. Ed. Crítica. Barcelona. 2005.

Martínez Joan Alfred. La filosofia social i política de Denis Rogemont. Personalisme i Federalisme integra. Ed. Universitat de València. 2008.

Masonry and Americanism  (La masonería y el americanismo), Washington, D.C.: The Masonic Service Association of the United States, 1924

Papers of Benjamin Franklin , I, Benjamin Franklin and Nature’s God.  New Haven, 1959

Pekenik José, La Masoneria en el desarrollo de la Revolución americana. Los símbolos masónicos del dolar. Tel-Aviv. 2007.

Porset, Charles. Les révolutions de france et amérique. Ed. Table Ronde. 2005.

Reinalter, Helmut. Masoneria y Democracia (Universidad de Inssbruck) a Ferrer Benimeli J.A. (coordi) Masonería, Política y Sociedad. Actas del III simposio de metodología aplicada a la Historia de la Masonería Española.

Reinkhart, Kosellek. Crítica y Crisis. Un estudio sobre la patogénesis del mundo burgués. Madrid. 2007.

Ruggiero, Guido de. Historia del Liberalismo Europeo. Trd. Carlos G. Posada. Ed. Pomares. Granada. 2005.

Sydney Morse – Freemasonry in the American Revolution– Kessinger Publishing’s. 1924.

Stuart Mill, John.Utilitarism: Liberty ; and representative government. Dutton, 1951

Thomas Paine, “Origins of Freemasonry,” Complete Writings of Thomas Paine Paine), ed. Philip S. Foner, 2 vols. New York: Citadel Press, 1945)

T.Tomasi. Massoneria e Scuola Dall’Unità ai nostri giorni. Florencia, 1980

TOUCHARD, J. Historia de las ideas políticas. Madrid: Tecnos (5ª edición). 1996

Ureña, Enrique M. Pensamiento universalitas, masónico e ilustración a Lázaro Alvarez Pedro (coord) Maçonaria, egreja e liberalismo. Actas da Semana da Faculdade de Teologia. Porto, 1994. Madrid. 1996.

Ureña, Enrique M. “Origenes del Krausofröbelismo y Masonería”, Historia de la Educación. Revista interuniversitaria, nro. 9. 1990

Com seria el món, si poguéssim…

In filosofia, Religió, sociologia on Agost 20, 2013 at 8:54 pm

Com seria el món, si poguéssim disposar de una mirada múltiple, de la capacitat de poder observar moltes perspectives alhora? Clar que ens caldria una altra disposició d’ànims, se’ns faria necessari de comptar amb una amplitud de mires i capacitat cerebral, força més ampla de la que ara tenim i per tant, llevat que l’evolució  humana arribi alguna vegada a aquesta capacitat, de moment hem de conformar-nos amb una única perspectiva, o com a molt amb la capacitat de conrear el coneixement per a interpretar-la, i rau, doncs, en el coneixement, ara per ara, en la essència de la nostra pròpia capacitat, perquè aquella mirada múltiple, queda reservada, en tot cas a l’Esser superior, i per tant no forma part de la nostra humil humanitat, que ha de conformar-se, si més no, amb les perspectives distorsionades que, manta vegades, ens arriben per fruits i orígens diversos, sempre amb intencionalitats i interessos clars, però que de vegades resten obscurs a les nostres  mirades.

Només hi ha una possibilitat de poder  anar una mica més enllà, només una mica, de la nostra qualitat humana, i és la connexió divina que la calma i la serenitat de l’ànima ens hauria de permetre, de poder interactuar amb la nostra essència, amb allò que ens assimila a la Creació, a la unicitat;   aleshores en aquesta disposició de ment, podem descobrir l’enteniment superior que governa l’univers, des de la nostra petitesa, podem tenir una nova perspectiva que substitueix a la inicial i en ella recrear-nos en l’observació i en l’aprenentatge, admirar-nos de la possibilitat del silenci, del bé, de l’harmonia…

És aleshores quan l’home conflueix en la cerca d’una veritat experiencial, d’una  veritat transcendental i gens efímera, més enllà de les diferents veritats que les ciències especulatives i les naturals permeten de cercar a través de l’establiment de les respectives hipòtesi que cal provar, més enllà de la nostra pròpia dimensió, per entrar, sense abandonar la inicial, en una dimensió nova que, tot i la unidimensionalitat que encara embarga la ment humana, permet concretar l’esser humà en aquella part de l’univers que representa com a esser viu que és, com a realitat viva, mutant i alhora essencial  de ella mateixa,  a l’abast d’una nova visió que li permeti aquella connexió, de tal manera que la seva pròpia limitació en el temps i en l’espai, puguin esdevenir subtileses de la creació, doncs és transporta al món de l’esperit, una realitat distinta que acarona el bé comú com a realitat substancial en la que descobrir-nos com a instrument social; és quan l’home esdevé autènticament home i la dona autènticament dona, quan es reconeixen ambdues parts de la pròpia concreció, en aquella dimensió prèvia a la naixença mateixa i alhora en una dimensió futura que ens és impossible d’interpretar amb els ulls humans, doncs només des d’aquesta dimensió espiritual es pot entrar en connexió amb l’Esser superior que forma part de nosaltres mateixos com de tota la creació i sens dubte aquell moment sublim està reservat a uns pocs escollits…

Imatge

La màgia

In filosofia, Religió, sociologia on Agost 20, 2013 at 1:02 pm

La màgia, aquella que conreaven les societats ancestral, esdevé primitivament tràgica en una interpretació post moderna de la realitat, però aquella estructura mitològica del pensament que es dóna en aquelles, permet de reconèixer la saviesa humana en la seva més intima connexió amb la divinitat, divinitat panteista, és cert, però menys, molt menys del que sembla, doncs existeix una comunió efectiva entre les forces de la natura i les divines, una connexió que crea un nexe d’unió entre l’home i l’esperit o com ho podríem dir en termes més actuals, entre l’home i la essència del tot, un nexe d’unió per aquells homes que tot just comencen a entendre’s com a individus i menys encara com a societats, més enllà de la tribal, però enllaçava amb una concreció de la divinitat i la seva concreció en l’univers que els era conegut; aquest panteisme esdevé simbolisme màgic i mític en les diferents civilitzacions, probablement transmutant-se i adaptant-se per contagi o assimilació al llarg dels mil•lennis i és en aquesta mitologia que esdevé un fet transcendent que recull el llibre, com és la explicació de fi de la panteització, a través de la fabulació històrica, del relat del mite que se’ns relata quan es trenca el principi pentètic en aquella concreció de la divinitat, aquella que no té nom i inicia la seva relació personal amb una civilització emergent, forçant a deixar de banda l’intent de concreció de les figures deífiques que simbolitzen i representen un món màgic de relació amb la natura mateix i amb l’esperit d’uns déus que es reparteixen la divinitat, per a concretar-ho en un esser innominat del que en formem part, una connexió amb l’univers en un moment en el que es produeix la transició civilitzacional, la aliança dels homes amb Déu, el tot, que defuig ja una interpretació màgica, per esdevenir una component espiritual, racionalment espiritual, que transporta la ment cap a les essències de l’ànima i d’aquesta cap qui és i no és alhora, definint-ne el principi i el fi, l’essència de la creació i també la necessitat de revelar-se als homes a partir d’unes regles bàsiques que esdevenen substancials i imprescindibles com a civilització. L’evolució posterior de la teologia del llibre, en funció de les corrents religioses, ens porta a pervertir l’evolució racional de la interpretació de la relació entre els homes i la divinitat més enllà de la màgia inicial, a la que retornen determinades postulacions, en la santificació de fets, llocs i persones a les que s’atorga caràcter diví contràriament a la pròpia percepció de la unicitat i la connexió entre Déu i l’home, fruit d’aquell pacte, que a través de la història s’ha anat desdibuixant, només en la interpretació d’aquesta relació, sense intermediacions humanes i semi-divines, resulta efectiva una autèntica revelació teològica. Imatge

El missatge simbòlic dels somnis

In filosofia, Religió on Agost 13, 2013 at 8:18 pm

El missatge simbòlic dels somnis ens sostreu de la realitat mateixa i ens porta a un món, de vegades difícil d’entendre, relats que es barregen en un sense sentit de realitats que s’assemblen força a la nostra vida tangible, plantejant situacions possibles quina interpretació defuig, però, del sentit lògic dels fets que els somnis ens mostren i que encalcen, més enllà dels sentiments i de les sensacions, amb una visió de la vida que se’ns convida a llegir des d’un discurs harmònic a partir dels senyals que es transmeten.

Les civilitzacions que ens han precedit coincideixen en considerar els somnis com un relat dels déus, com una conversa unidireccional en la que l’emissor respon a un seguit de preguntes retòriques que, d’una manera irreflexiva hom va fent des del nostre inconscient, amarat i dirigit per aquell subconscient nostre que tot ho governa, aleshores, segons els antics, aquelles preguntes rebien una resposta que calia interpretar, doncs responia a aquelles ambicions, a aquelles necessitats, a aquelles qüestions vívidament formulades.

La inculturació judeo – cristiana interpreta i considera també el somni i el seu discurs, com una relació divina del creador amb les seves criatures, responent a les sensacions que podrien haver estat manifestades de manera directa, vivencial, com de manera indirecta a través de sensacions i pensaments, i el considera com un camí interpretatiu de la vida mateixa, de la vida tangible en connexió amb l’univers i amb aquell que no té nom, que forma part de tota l’arquitectura còsmica de la que en som peça fonamental.

Els somnis, més enllà de les passions i pulsions pròpies de complexitat del pensament humà, recreen ambientacions que en la seva senzillesa, de vegades, es configuren com un univers mitològic que cal desvetllar, també en una lectura i una traducció, que ha d’abundar en aquesta mateixa recreació mitològica, tot permetent descobrir en el símbol, en el missatge o en el discurs, aquella resposta que, en definitiva, ho és a aquella pregunta que va ser formulada en el seu dia, un dia, pregunta inconscient, que no rep resposta immediata, sinó que pot ser transmesa en un moment inesperat, responent a una realitat distinta a la real, a la vivencial, però que arriba, segur, en el moment precís en el que ens cal aquella aproximació; és en aquest sentit que ho interpreten els “llibres” com una resolució divina, la que cal connectar amb aquella necessitat que hom té plantejada o que ha de ser-ho en un esdevenidor pròxim, de manera que potser, calibrar-ne el context resulta complex moltes vegades, doncs aquell vel que la cultura civilitzacional ens matisa la visió ha de ser aixecat, trencat, per permetre que la claror de la llum penetri i ens alliberi dels ancoratges que ens lliguen a interpretacions banals de la vida mateixa, resseguint i descobrint allò que és veritablement transcendent i important en les nostres vides.

Així resulta que aquella part de la nostra vida en la que estem en connexió amb nosaltres mateixos, de manera íntima, personal, individual, gens social, entrem en connexió, més enllà de reflexions merament oníriques amb el nostre autèntic relat, aquell que abasta altres dimensions i quin control no està subjecte a les normes i convencions preestablertes, sinó que les regles venen donades en virtut d’aquella connexió extraordinària, cal, però, que la nostra ment arribi a aquell moment de transcendència alliberat de pors com de cadenes mundanes, per abraçar la perspectiva d’un diàleg de dimensió immensa, a cavall de lo diví i lo humà, allunyat de la dinàmica permanent que ens envolta i amb una clara voluntat de transmetre i permetre governar sentiments i sensacions, deixant que aquests, els somnis, assolin en els nostres celatges mítics.