albertbalada

Posts Tagged ‘Cultura’

Sociologia de la Guerra: la guerra irregular, apunts. (III) Islam, nació cultural vs. nació política

In Geopolítica, història del pensament, política, Religió, sociologia on Setembre 5, 2017 at 10:55 am

Mentre només considerem l’Islam com un fet religiós, és a dir, com la religió monoteista que és, basada en el libre de l’Alcorà. Amb una creença en un únic déu: Al·lhà i en el profeta Mahoma com el seu missatge, no serem capaços de comprendre la infraestructra intel·lectual i política que afecta al conflicte global en terminologia que alguns empren o en de la guerra irregular com a mi m’agrada de definir-ho.

El primer que ens cal identificar és que, religió a banda, l’Islam constitueix per se una nació cultural, una demografia identificatòria, una llengua comuna amb les seves variants dialectals però amb nexe comú sobre l’Àrab clàssic i determinats costums, fruit dels ritus religiosos, com també dels hàbits dels Estats i les regions en les que s’estructura aquella nació cultural.

Aquesta nació cultural, esdevé fragmentàriament política, és a dir dotada d’estructures, en aquells Estats en els que el corpus legal en deriva directament de l’aplicació del corpus legal, Sharia, que emana de l’Alcorà, el que podem veure en països com Iran, Aràbia Saudita, Emirats del Golf d’Aràbia, etc.

Paises Arabes 05

Segons   Bediuzzaman Said Nursi[1], teòleg de la corrent sunnita kurda,  en la seva obra “Risale-i Nur” , un cos del comentari alcorànic en defineix la Sharia a partir de dos conceptes, el primer que seria aquell que en regula els actes i estats de l’home, que és, segons ell el món petit, que prové de l’atribut de la paraula, i el segon que ell defineix com la gran Sharia natural que en regula les activitats i inactivitats del món, que és el gran home, que prové de l’atribut de la voluntat i que es en algunes ocasions erròniament és dit “natura”. És, en definitiva una cadena de mandats i prohibicions que ordenen a la voluntat humana que romangui dins dels límits de l’àrea amb la que suposadament Al·lhà està satisfet.

Així doncs, aquesta concepció, eminentment cultural en conforma una nació global, que pren consciència d’ella mateixa en aquelles agregacions demogràfiques que han aconseguit esdevenir territoris en els que és aquest corpus religiós el que inspira el propi corpus legal, Penal, Civil i Administratiu.

MundoIslamico

Arribat a aquest punt, hem de veure com fragments d’aquella “nació global”, concreten el greuge de com els fonaments de l’Islam són ignorats i la vida de l’individu com de la família són basats, segons aquesta perspectiva, en principis erronis[2]. Són grups que han tendit a magnificar la seva radicalització i extremisme en la necessitat de corregir aquest aspecte[3], traçant una aliança entre el concepte nació cultura i nació política[4]; com que en molts casos això no ha estat possible, s’ha establert una guerra irregular parcial d’aquests grups amb l’Estat que els hi és propi, quan les posicions estan minoritzades, doncs si no ho estan, la tendència és a que la Sharia o bé inspiri o bé en permeen en la codificació les normes culturals a les polítiques.

map_islamic_world

La destrucció de les estructures d’Estat, en un lloc concret de l’orient mitjà, la basta zona que compren els països encara existents de Síria i Irak, suposa un caldo de cultiu per aquests tipus de grups, minoritzats per les autoritats polítiques per créixer i poder assolir unes posicions de poder, com així ha estat, definint un procés creatiu d’un Estat abstracte a partir dels territoris en conflicte, en els que la demografia per acceptació o per imposició esdevindria catalitzadora dels nous-vells ítems culturals que no en definirien una legislació més o menys laxa, sinó que serien d’interpretació literal.

L’altra característica d’aquest nou “Estat abstracte”, seria la possibilitat d’universalitzar el conflicte que tindria tres components, un d’ells compartit pels altres dos components; el primer component seria la d’un imperatiu, la governança única i exclusivament basada en la Sharia,  acusant a tothom qui que no governi amb les lleis islàmiques d’incrèdul, no creient, o sacríleg; el segon component és la guerra convencional que se sustenta i justifica a partir d’aquesta premissa comuna; el tercer component és la guerra no convencional, exterioritzada del lloc de la guerra convencional, que també se justifica en aquella premissa comuna.

Com ja he dit en altres ocasions, identificar als soldats d’aquesta guerra irregular, el que s’entendria com a risc zero, no factible al 100%, doncs en alguns casos pot ser fàcil d’identificar si s’analitzen ítems socials, personals i col·lectius en les comunitats, europees i africanes en les que es troben comunitats musulmanes, però en general, la cultura de la integració, fa que aquesta en teoria es produeixi amagant o pervertint una subcultura anterior que és la que en defineix el sentit de pertinença a la nació cultural, que es sublima quan s’aposta per la conversió de nació cultural a nació política i aleshores és quan es produeixen el que sòl coneix com a “processos de radicalització”, que no són més que la disposició mental de contribuir i físicament, mitjançant accions de formació, captació i acció, contra un adversari que subverteix el concepte de nació que abans esmentava.


[1] Turner, Colin, Horkuc, Hasan Said Nursi, Makers of Islamic Civilization Oxford, 2009.

[2] Segura i Mas, Antoni. Más allà del Islam: política i conflictos actuales en el mundo musulman. Madrid. Alianza, 2001.

[3] Elorza, Antonio. Los Dos mensajes del Islam: razón y violencia en la tradición islàmica. Barcelona. Ediciones B. 2008

[4] GELLNER, Ernest, “Naciones y nacionalismo”, Alianza, Madrid, 2003

Anuncis

Interpretar el paisatge, apunts d’estiu…

In filosofia, sociologia on Agost 29, 2016 at 11:19 am
14040065_10210500286486941_5810788820214732396_n

Fotografia original de Montse Esteba. Lloc: Peralada.

El passeig esdevé quelcom de terapèutic, hores d’ara a aquestes alçàries de la vida.
Escric això, quan estic pensant, però, amb quina paraula hauria de començar el text, probablement aquesta perspectiva multidimensional que assoleixes que et fa pensar en dues o més coses alhora.
Inadequadament, la lògica t’hauria de portar a entendre que els pensaments haurien de ser seqüencials, un darrere l’altre, però no, de vegades pugnen dins del teu cervell i s’atropellen per sortir.
El passeig serveix per això, per conduir aquestes notes de colors, aquests pòsits que són els pensaments, perquè els sentits entren en joc, d’una manera molt subtil.
Captivar-te en la olor del terra eixut, aquell terra d’olor a asfalt escalfat. O les d’aquell kebab proper que regenta un xinés o fins i tot de la menja de gat que hi ha en un racó del carrer que una ànima caritativa ha deixat per aquells gatets que viuen en un magatzem tancat.
Percebre, també, aquella olor de “humanitat” que rau com fumejant en un dia d’estiu, ens parla del perfum de la vida, que mirem d’amagar de vegades sota unes gotes de perfum.
Tot plegat, gairebé, com un retrat en blanc i negre on la gama de grisos ho defineix tot. Com aquella olor del teixit, del cotó que de vegades deixa’s percebre.
El passeig esdevé quelcom de terapèutic, hores d’ara a aquestes alçàries de la vida.
El paisatge que s’observa, en general permet, si hom està atent descobrir com de a contracor o no n’és feta una ciutat, petita o gran, com de cultes has estat les seves elits, les econòmiques, les culturals, les polítiques, aquelles que veritablement incideixen en la conformació de la urbs.
L’impacte visual, permet obrir la perspectiva, admirar-te en general amb les petites coses, que sempre hi són, enllà, esperant la teva mirada, aquest punt de connexió que existeix a través de la llum en la mirada sobre les coses, una mirada que et defineix a tu i a allò que mires, doncs la perspectiva sempre és distinta encara que la observació contingui les mateixes variables.
Nodreixes de nou el pensament amb aquells impactes de color que perceps, de color i de forma, descrivint-te també a tu amb la intensitat de la teva mirada, capaç d’amarar-se o no en allò que guaita.
El sentiment encara silenciós bé descrit per la capacitat d’observar més que no pas de mirar, un gaudi imperceptible que en rega el teu sens, informació que es processa i es converteix en un mapa alternatiu, personal, gairebé intransferible, distint al que cadascun pot tenir sobre un mateix fet observat.
El passeig esdevé quelcom de terapèutic, hores d’ara a aquestes alçàries de la vida.
Pretens descobrir-hi un llenguatge amable entre tant de soroll i de cert què de vegades el silenci amara aquella carícia, però si hom està atent no costa descobrir en la paraula quelcom de significat que vesteix, també el pensament.
A la primera passa, advertim com el carrer esdevé curull de sensacions auditives, on es mesclen sons de natura, pocs, però hi són: el rebrec de les fulles dels arbres, el piulars d’uns eixelebrats ocells que s’hi amaguen, el lladruc d’un gos o el miol d’un gat.
Darrera seu els crits, el parlar fort, però també el soroll mecànic i estrident dels vehicles que inevitablement defineixen el nostre paisatge i aquells clàxons que cadents harmonitzen els silencis.
Ens hi hem acostumat, de vegades tant que, que se’ns fa estrany recuperar la calma en algun carrer, fins i tot ens atemoreix aquesta absència de soroll, però tot d’una t’adones que també existeix i aleshores el gaudi és encara més satisfactori

El missatge simbòlic dels somnis

In filosofia, Religió on Agost 13, 2013 at 8:18 pm

El missatge simbòlic dels somnis ens sostreu de la realitat mateixa i ens porta a un món, de vegades difícil d’entendre, relats que es barregen en un sense sentit de realitats que s’assemblen força a la nostra vida tangible, plantejant situacions possibles quina interpretació defuig, però, del sentit lògic dels fets que els somnis ens mostren i que encalcen, més enllà dels sentiments i de les sensacions, amb una visió de la vida que se’ns convida a llegir des d’un discurs harmònic a partir dels senyals que es transmeten.

Les civilitzacions que ens han precedit coincideixen en considerar els somnis com un relat dels déus, com una conversa unidireccional en la que l’emissor respon a un seguit de preguntes retòriques que, d’una manera irreflexiva hom va fent des del nostre inconscient, amarat i dirigit per aquell subconscient nostre que tot ho governa, aleshores, segons els antics, aquelles preguntes rebien una resposta que calia interpretar, doncs responia a aquelles ambicions, a aquelles necessitats, a aquelles qüestions vívidament formulades.

La inculturació judeo – cristiana interpreta i considera també el somni i el seu discurs, com una relació divina del creador amb les seves criatures, responent a les sensacions que podrien haver estat manifestades de manera directa, vivencial, com de manera indirecta a través de sensacions i pensaments, i el considera com un camí interpretatiu de la vida mateixa, de la vida tangible en connexió amb l’univers i amb aquell que no té nom, que forma part de tota l’arquitectura còsmica de la que en som peça fonamental.

Els somnis, més enllà de les passions i pulsions pròpies de complexitat del pensament humà, recreen ambientacions que en la seva senzillesa, de vegades, es configuren com un univers mitològic que cal desvetllar, també en una lectura i una traducció, que ha d’abundar en aquesta mateixa recreació mitològica, tot permetent descobrir en el símbol, en el missatge o en el discurs, aquella resposta que, en definitiva, ho és a aquella pregunta que va ser formulada en el seu dia, un dia, pregunta inconscient, que no rep resposta immediata, sinó que pot ser transmesa en un moment inesperat, responent a una realitat distinta a la real, a la vivencial, però que arriba, segur, en el moment precís en el que ens cal aquella aproximació; és en aquest sentit que ho interpreten els “llibres” com una resolució divina, la que cal connectar amb aquella necessitat que hom té plantejada o que ha de ser-ho en un esdevenidor pròxim, de manera que potser, calibrar-ne el context resulta complex moltes vegades, doncs aquell vel que la cultura civilitzacional ens matisa la visió ha de ser aixecat, trencat, per permetre que la claror de la llum penetri i ens alliberi dels ancoratges que ens lliguen a interpretacions banals de la vida mateixa, resseguint i descobrint allò que és veritablement transcendent i important en les nostres vides.

Així resulta que aquella part de la nostra vida en la que estem en connexió amb nosaltres mateixos, de manera íntima, personal, individual, gens social, entrem en connexió, més enllà de reflexions merament oníriques amb el nostre autèntic relat, aquell que abasta altres dimensions i quin control no està subjecte a les normes i convencions preestablertes, sinó que les regles venen donades en virtut d’aquella connexió extraordinària, cal, però, que la nostra ment arribi a aquell moment de transcendència alliberat de pors com de cadenes mundanes, per abraçar la perspectiva d’un diàleg de dimensió immensa, a cavall de lo diví i lo humà, allunyat de la dinàmica permanent que ens envolta i amb una clara voluntat de transmetre i permetre governar sentiments i sensacions, deixant que aquests, els somnis, assolin en els nostres celatges mítics.