Sociologia de la guerra: el conflicte difús, apunts.

Imatge de la massacre de l’atemptat de Niça del 14 de juliol del 2016. (Font La Vanguardia. Eric Gailard/Reuters)

És obvi que la guerra ha estat una de les característiques que com a fenomen social ha definit la cultura humana des dels seus orígens i aquesta és una constatació empírica, i per tant demostrable científicament.

Cert és, que en el nostre nivell d’evolució, podria semblar com si hagin desaparegut del nostre acerb, però per contra el que constato és que la seva sofisticació o, si més no, una determinada sofisticació en la seva formulació és el que ha fet que sembli com si la guerra hagués deixat de ser una de les característiques sociològiques més evidents d’aquell fenomen social que defineix la cultura humana, quan precisament és aquella sofisticació la que ha fet que s’encobrís la seva existència i permet identificar la guerra com un fenomen social que en defineix les relacions.

Què la guerra és un fenomen sociològic se’m fa evident des del moment en el que suposa la contraposició de poders diversos, estructures sociopolítiques, de diferent tipus en funció de les èpoques, ara ja condicionada per la dimensió política i de poder de les estructures burocratitzades que són els Estats, fenòmen que observem ja a partir de la època moderna i molt especialment en la contemporània.

Les guerres són, de fet, relacions de poder que es resolen mitjançant el conflicte que ha anat assolint una arquitectura específica en cada moment de la història, d’acord a diferents ítems que l’han definit, tecnològic, científic o de pensament.

M’agrada particularment la definició que en el seu estudi en fa Nievas[1], quan del fenomen ens diu que és: “l’activitat social per la qual uns grups humans tracten, per mitjà del ús sistemàtic i potencialment racional de la violència, de doblegar la voluntad d’altres grups humans”.

Aquesta definició de Nievas, que ens podria semblar genèrica, pot ser aplicada, precisament per la seva abstracticitat, a tot tipus convencional de guerra contemporània, però també als models no convencionals de guerra, és a dir als nous tipus de conflicte bel·lic que ara s’identifiquen.

Amb l’aparició de nous actors que no responen a aquella definició d’estructura burocratitzada que coneixem per Estat respecte de al menys una de les parts en el conflicte, que són distints, per tant, dels actors convencionament coneguts en l’escenari d’una guerra, se’ns distorsiona el reconeixement d’aquests conflictes.

La tecnificació i sofisticació dels conflictes , porta també al  no reconèixement o acceptació com a guerres a aquells enfrontaments “bel·lics” de tots tipus que, per una banda no tenen lloc en un “camp de batalla” convencional i concret i/o que,  per altra banda, s’executen  sense mobilització bèl·lica al ús.

Entre aquests nous models no convencionals de guerra hi trobem  al “terrorisme [2] de freqûència”, distint de les accions no vinculades entre sí, i amb un abast que pot arribar a ser universal, a la “guerra científico-tecnològica”, de vegades definida com una mena de guerra freda tecnològica, de vegades definida com agressions cibernètiques,  i/o a la “guerra del parquet”, coneguda també com guerra econòmica o financiera, sustentada sobre variables comercials i en molts dels casos a partir de determinades transaccions financeres i bursàries.

En tot cas aquests nous models de guerra, perquè segueixen aquella definició lògica de fenomen social, plantegen aspectes com ara el de la seguretat, tot i què potser hauríem de plantejar-ho més aviat des de la perspectiva contrària, en generar aquesta nova tipologia de “conflictes”, justament la inseguretat.

Estem parlant de fenòmens de guerra caracteritzats per una variable específica, la de ser “conflictes difusos”, tots ells, en temps i forma, però, per contra, definits per una mateixa racionalitat -o irracionalitat, com ho vulguem veure-, que la de la guerra convencional.

Són fenòmens sempre vestits d’una naturalesa política que en molts casos basa la seva “eficàcia militar” en la publicitat del “fet”, sempre sustentada aquesta “eficàcia” en un transfons ideològic.

Hi ha també en aquests fenomens de les guerres modernes no convencionals una determinada evidència empírica que és, en molts casos , el que fa referència a la resposta política de la part afectada (la part agredida), en la que aquesta  acostuma a negar-ne o a minimitzar-ne  el seu efecte, arribant, fins i tot, a justificar-ne la ineficiència dels mecanismes per a contrarestar aquell model difús conflictual, precisament perquè la pròpia operativitat de la burocràcia de l’Estat no ha estat mai preparada per a abordar i afrontar aquest tipus de conflictes.

 

© Albert Balada

 

[1] Fabián Nievas. Sociología de la guerra. Redes.Com Nº 5. 2009. Pag. 28 | ISSN 1696-2079

[2] RAE: successió d’actes de violència executats per infundir terror. S’accepta ja que pugui tenir un abast universal  i que es modifiquen els seus mètodes d’organització i funcionament, aprofitant les debilitats dels Estats amb tendència a augmentar l’impacte de les accions amb la utilització de les TICs. (http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/PoliticaExteriorCooperacion/Terrorismo/Paginas/Terrorismo1.aspx)

Migracions

L’absència d’una política migratòria comuna de la Unió, la manca d’una política comuna sobre refugiats polítics, els interessos diversos de les diferents potències europees respecte dels conflictes al sud i a l’est de la mediterrània, evidència un garbuix de males praxis, o senzillament la seva absència, el que posa de manifest polítiques maniquees que deixen al descobert una Confederació absent, fins i tot a les problemàtiques que s’aboquen més que no pas s’evoquen.

La lenta maquinària ademocràtica europea ajudada també per uns lideratges febles, un parlament europeu que transita per les orellades de morfeu, son el caldo de cultiu de la niciesa. L’arribada de més d’un milió de refugiats, si se suma els sub saharians als sirians i afganesos són una xifra a tenir en compte, també, perquè poden desestabilitzar les zones en les que s’ubiquen,`i per tant cal exercir un control sobre aquest flux migratori que es miren embovats i amb exegesis primàries els mèdia.

l’existència de màfies que ja no trafiquen amb,  o també, amb narcòtics i ho fan ara amb essers humans, com a les millors èpoques del trànsit de persones en contenidors cap a Europa i les Amèriques,  mimetitzant el valor nul dels humans al que tenia a la època feudal, sense accions coordinades a nivell internacional, on les agencies oficials i les de les Nacions Unides, són mers observatoris de gent col·locada que res sap sobre el que té entre mans, ens posen de manifest la cavalcada animosa cap al caos i el desastre al que estem encaminats.

“Sense costos pressupostaris”, caldria establir oficines de control del refugiat, per registre i determinació del que ho és per motius de guerra, polítics o simplement econòmics, establint Centres d’Internament (CI) on amb les atencions sanitàries i d’alimentació, abillament, sanejament, ensenyament i allotjament deguts, es pugui determinar la seva integració o no en les societats de recepció en funció de la seva condició, facilitant-ne el retorn als llocs d’origen dels que no puguin ser considerats “refugiats” com aital. El temps d’Estada al CI,  no ha de ser especialment curt, doncs calen períodes d’adaptació que anirien determinats per les circumstàncies de cadascú.

Les onades migratòries no són cosa nova, la història ens ho mostra, com ens mostra també la necessitat de salvaguardar el gra de la palla, no oblidem que Europa està en el punt de mira d’una guerra que no sembla que vagi pas amb aquests líders que es miren el melic, i està enllà mirant-nos com lloc a ser envaït o directament destruït per “infidel”.

La suposa tolerància babaua  de determinades opcions polítiques no porta sinó al desballestament de les bases comunes sobre les que ens assentem en benefici de l’èxit de qui s’inspira en la diàspora del mal al preu que sigui, també de tenir corifeus que xiulen als concerts i blasmen banderes que no són les seves, aquests és el nou snobisme “power flower”.

© Albert Balada és lllicenciat en ciència política i Sociologia i Master en Immigració, exclusió i polítiques d’Integració Social