albertbalada

Posts Tagged ‘humanitat’

Interpretar el paisatge, apunts d’estiu…

In filosofia, sociologia on Agost 29, 2016 at 11:19 am
14040065_10210500286486941_5810788820214732396_n

Fotografia original de Montse Esteba. Lloc: Peralada.

El passeig esdevé quelcom de terapèutic, hores d’ara a aquestes alçàries de la vida.
Escric això, quan estic pensant, però, amb quina paraula hauria de començar el text, probablement aquesta perspectiva multidimensional que assoleixes que et fa pensar en dues o més coses alhora.
Inadequadament, la lògica t’hauria de portar a entendre que els pensaments haurien de ser seqüencials, un darrere l’altre, però no, de vegades pugnen dins del teu cervell i s’atropellen per sortir.
El passeig serveix per això, per conduir aquestes notes de colors, aquests pòsits que són els pensaments, perquè els sentits entren en joc, d’una manera molt subtil.
Captivar-te en la olor del terra eixut, aquell terra d’olor a asfalt escalfat. O les d’aquell kebab proper que regenta un xinés o fins i tot de la menja de gat que hi ha en un racó del carrer que una ànima caritativa ha deixat per aquells gatets que viuen en un magatzem tancat.
Percebre, també, aquella olor de “humanitat” que rau com fumejant en un dia d’estiu, ens parla del perfum de la vida, que mirem d’amagar de vegades sota unes gotes de perfum.
Tot plegat, gairebé, com un retrat en blanc i negre on la gama de grisos ho defineix tot. Com aquella olor del teixit, del cotó que de vegades deixa’s percebre.
El passeig esdevé quelcom de terapèutic, hores d’ara a aquestes alçàries de la vida.
El paisatge que s’observa, en general permet, si hom està atent descobrir com de a contracor o no n’és feta una ciutat, petita o gran, com de cultes has estat les seves elits, les econòmiques, les culturals, les polítiques, aquelles que veritablement incideixen en la conformació de la urbs.
L’impacte visual, permet obrir la perspectiva, admirar-te en general amb les petites coses, que sempre hi són, enllà, esperant la teva mirada, aquest punt de connexió que existeix a través de la llum en la mirada sobre les coses, una mirada que et defineix a tu i a allò que mires, doncs la perspectiva sempre és distinta encara que la observació contingui les mateixes variables.
Nodreixes de nou el pensament amb aquells impactes de color que perceps, de color i de forma, descrivint-te també a tu amb la intensitat de la teva mirada, capaç d’amarar-se o no en allò que guaita.
El sentiment encara silenciós bé descrit per la capacitat d’observar més que no pas de mirar, un gaudi imperceptible que en rega el teu sens, informació que es processa i es converteix en un mapa alternatiu, personal, gairebé intransferible, distint al que cadascun pot tenir sobre un mateix fet observat.
El passeig esdevé quelcom de terapèutic, hores d’ara a aquestes alçàries de la vida.
Pretens descobrir-hi un llenguatge amable entre tant de soroll i de cert què de vegades el silenci amara aquella carícia, però si hom està atent no costa descobrir en la paraula quelcom de significat que vesteix, també el pensament.
A la primera passa, advertim com el carrer esdevé curull de sensacions auditives, on es mesclen sons de natura, pocs, però hi són: el rebrec de les fulles dels arbres, el piulars d’uns eixelebrats ocells que s’hi amaguen, el lladruc d’un gos o el miol d’un gat.
Darrera seu els crits, el parlar fort, però també el soroll mecànic i estrident dels vehicles que inevitablement defineixen el nostre paisatge i aquells clàxons que cadents harmonitzen els silencis.
Ens hi hem acostumat, de vegades tant que, que se’ns fa estrany recuperar la calma en algun carrer, fins i tot ens atemoreix aquesta absència de soroll, però tot d’una t’adones que també existeix i aleshores el gaudi és encara més satisfactori

Anuncis

Reconeixer-nos

In Ciència Política, filosofia on Setembre 7, 2013 at 1:26 pm

Porta d'Entrada

Com ens podem reconèixer a nosaltres mateixos?

Aquesta insignificant pregunta  hauria d’esdevenir qüestió fonamental i principal en l’articulació de la nostra pertinença al món, doncs en la resposta és troba, no només la resposta, sinó també l‘essència mateixa de la nostra existència.

És cert que ens definim i així i ens considerem alliberats de tot lligam que no ens permeti d’actuar en llibertat, honorant i venerant aquest principi, aquest valor que s’incardina amb les essències mateixes de la nostra existència humana i també espiritual.

Però també hem de saber-nos amarats d’una ferma moralitat que ens defineixi, més enllà fins i tot de nosaltres mateixos: en tota obra, en tota acció en la que participem, des de la nostra pròpia individualitat, des de la nostra essència mateixa, però també dins de la nostra pròpia realitat que ens defineix.

Hauríem d’ instituir-nos, en definitiva, com a garants del bé comú i això només ens és possible si afrontem el nostre camí tot conreant les essències del bé com a raó essencial i única.

És en aquesta cerca permanent del bé en la que en la que se’ns dibuixa un escenari en el que l’egoisme ha de quedar anorreat, expulsat de la nostra raó d’existir com a essers humans, però també en la nostra perspectiva, on es dirimeix aquella connexió amb el bé com a raó universal que ens ha de motivar.

Ens cal conrear, doncs, una moralitat responsable a la cerca del benefici social on tota actitud nostra, on tota activitat nostra, on tot pensament nostre hauria de fer palès, en una sort de moralitat universal que s’hauria de substanciar com a principi inviolable que es connecta amb la llei natural mateixa i descobrir-la a través d’aquest camí que hem iniciat i dels instruments de creixement personal i social en aquest camí emprem.

El bé, com a realitat suprema, ens situa així en el camí de la cerca de la veritat, a través de la formació permanent, la il·lustració en els nostres principis, com de les essències, però també en la pròpia instrucció personal en permanència, aquella que ens ha de permetre ser fidels de la raó com essència que hom cerca també, que ens agermana amb el proïsme, que ens situa  en perfecta sintonia amb el que és just, serem doncs inspirats per la Llum que ens ha de fer sortir de la nostra foscor i que ens defineix en la senda que ens civilitza en la consciència.

No és senzill, res no és, però aquesta qualitat que ens indueix la pròpia pertinença humana, ens reporta a una virtuositat incòlume, que en proclama un principi de perfecció moral inexcusable.