albertbalada

Posts Tagged ‘llenguatge’

Interpretar el paisatge, apunts d’estiu…

In filosofia, sociologia on Agost 29, 2016 at 11:19 am
14040065_10210500286486941_5810788820214732396_n

Fotografia original de Montse Esteba. Lloc: Peralada.

El passeig esdevé quelcom de terapèutic, hores d’ara a aquestes alçàries de la vida.
Escric això, quan estic pensant, però, amb quina paraula hauria de començar el text, probablement aquesta perspectiva multidimensional que assoleixes que et fa pensar en dues o més coses alhora.
Inadequadament, la lògica t’hauria de portar a entendre que els pensaments haurien de ser seqüencials, un darrere l’altre, però no, de vegades pugnen dins del teu cervell i s’atropellen per sortir.
El passeig serveix per això, per conduir aquestes notes de colors, aquests pòsits que són els pensaments, perquè els sentits entren en joc, d’una manera molt subtil.
Captivar-te en la olor del terra eixut, aquell terra d’olor a asfalt escalfat. O les d’aquell kebab proper que regenta un xinés o fins i tot de la menja de gat que hi ha en un racó del carrer que una ànima caritativa ha deixat per aquells gatets que viuen en un magatzem tancat.
Percebre, també, aquella olor de “humanitat” que rau com fumejant en un dia d’estiu, ens parla del perfum de la vida, que mirem d’amagar de vegades sota unes gotes de perfum.
Tot plegat, gairebé, com un retrat en blanc i negre on la gama de grisos ho defineix tot. Com aquella olor del teixit, del cotó que de vegades deixa’s percebre.
El passeig esdevé quelcom de terapèutic, hores d’ara a aquestes alçàries de la vida.
El paisatge que s’observa, en general permet, si hom està atent descobrir com de a contracor o no n’és feta una ciutat, petita o gran, com de cultes has estat les seves elits, les econòmiques, les culturals, les polítiques, aquelles que veritablement incideixen en la conformació de la urbs.
L’impacte visual, permet obrir la perspectiva, admirar-te en general amb les petites coses, que sempre hi són, enllà, esperant la teva mirada, aquest punt de connexió que existeix a través de la llum en la mirada sobre les coses, una mirada que et defineix a tu i a allò que mires, doncs la perspectiva sempre és distinta encara que la observació contingui les mateixes variables.
Nodreixes de nou el pensament amb aquells impactes de color que perceps, de color i de forma, descrivint-te també a tu amb la intensitat de la teva mirada, capaç d’amarar-se o no en allò que guaita.
El sentiment encara silenciós bé descrit per la capacitat d’observar més que no pas de mirar, un gaudi imperceptible que en rega el teu sens, informació que es processa i es converteix en un mapa alternatiu, personal, gairebé intransferible, distint al que cadascun pot tenir sobre un mateix fet observat.
El passeig esdevé quelcom de terapèutic, hores d’ara a aquestes alçàries de la vida.
Pretens descobrir-hi un llenguatge amable entre tant de soroll i de cert què de vegades el silenci amara aquella carícia, però si hom està atent no costa descobrir en la paraula quelcom de significat que vesteix, també el pensament.
A la primera passa, advertim com el carrer esdevé curull de sensacions auditives, on es mesclen sons de natura, pocs, però hi són: el rebrec de les fulles dels arbres, el piulars d’uns eixelebrats ocells que s’hi amaguen, el lladruc d’un gos o el miol d’un gat.
Darrera seu els crits, el parlar fort, però també el soroll mecànic i estrident dels vehicles que inevitablement defineixen el nostre paisatge i aquells clàxons que cadents harmonitzen els silencis.
Ens hi hem acostumat, de vegades tant que, que se’ns fa estrany recuperar la calma en algun carrer, fins i tot ens atemoreix aquesta absència de soroll, però tot d’una t’adones que també existeix i aleshores el gaudi és encara més satisfactori

Anuncis

“Conceptes com la solidaritat i l’estabilitat no donen resposta als reptes post moderns”

In filosofia, sociologia, teleologia, Teologia on febrer 19, 2016 at 12:26 am

Text íntegre de la entrevista publicada pel diari La Mañana (de Lleida) el 14 de febrer de 2016. Pàgina 14Document-page-001

 

Albert Balada Abella. És sociòleg, politòleg, historiador del pensament, expert en immigració, exclusió i polítiques d’integració social. Ha publicat diferents obres, entre les quals destaquen “Manual de Supervivencia”, “Breve ensayo sobre el Arte y su Crítica” i “Ètica i estètica en una Catalunya Estat. Un nou model de valors col·lectius”. Fa unes setmanes va pronunciat la conferència  “Autenticitat i transformació”, dins del cicle de conferències “L’Autenticitat!, organitzat per l’EIE, la UdL, l’IREL i la Fundació Joan Maragall.

 

P.- Com a historiador del pensament, què és l’autenticitat, Sr. Balada?

 

R.- Inevitablement topem amb les polisèmies i grans paradoxes què ens situen davant les contradiccions del nostre moment històric en funció de la significació, podríem dir que lo autèntic té a veure amb lo verdader, també amb allò que és genuí, o fins i tot amb allò que és, de fet,   certificable,  i, per oposició entendríem a  lo inautèntic allò que conté una insuficient reflexió. Es tracta d’un concepte que  forma part de l’acerb del catolicisme  però què no forma part de l’acerb d’altres filosofies i religions, o, si més no,  la seva significació no és rellevant en aquelles.  Si féssim, de fet,   una primera aproximació teleològica, entenent que ens referim a la cerca de la causa darrera, veuríem que hi ha un cert entroncament amb la metafísica, així prenent com a model la conceptuació aristotèlica que ens parla dels assumptes universals i las seves causes, podríem dir que és: la  que atorga el ser quelcom,  la  que el composa, la que el provoca  i, fins i tot la que en determina la seva pròpia existència.

 

 

P.- En la conferència va dir que hi ha unes característiques ontològiques de la realitat humana, expressades pels sociòlegs moderns. Pot explicar-nos-ho més?

 

R.- Des de la sociologia, es concep l’autenticitat com quelcom d’ inseparable del que en diríem l’individualisme modern o dit d’altra manera del que anomenem “modernitat”, que encaixa respecte del  lloc, com de  la nostra funció en el món social, alguns científics socials com ara Trilling o Taylor ens les  defineixen a partir de la pèrdua de pes de la religió i la presència creixent de la mirada científica i tecnològica, de la pròpia urbanització, així com de l’ augment de les relacions socials anònimes, sobretot a partir del concepte de l’economia de mercat, de la racionalitat instrumental, com també de l’emergència de la democràcia liberal. D’altres científics socials en destaquen la construcció social, aquella cerca individual o col·lectiva, antropològica de fet, com ho fa Lindholm o, hi ha qui ho veu, com ara Guignon,  com una veritable condició que en pot definir el model democràtic, a partir de la seva virtut social. 

 

 

P.- Diu que l’autenticitat es pot llegir en quatre contextos espirituals. És interessant aquesta afirmació que lliga autenticitat i espiritualitat.

 

De fet, com deia abans, tot i que està més és una conceptualització pròpiament cristiana, així Joseph Ratzinger (Benet XVI) proposava de fet  Verona l’Octubre de 2006 una certa contextualització d’aquest lligam, al afirmar que “La autenticitat es certifica especialment amb l’amor i la sol·licitud concreta pels més dèbils i pobres”; si fem la lectura des de la filosofia Zen, veurem com en el Budisme es conceptualitza trobant-se aquest sempre present en el món de fet no existeix un budisme verdader, el Budisme fals o els vestigis del Budisme, per tant és la pròpia comprensió la que converteix el Budisme en autèntic; en el cas de la filosofia hebrea el context s’incardina en la localització de  la problemàtica inscrita en el concepte mateix de la autenticitat i en particular, en la alternativa autenticitat/inautenticitat que es determina a partir del paradigma de la pròpia existència hebrea; en el cas de la filosofia islàmica autenticitat i espiritualitat és defineixen a partir la manera del musulmà, a partir de la forma com encarar la seva espiritualitat, essent, en aquest aquesta diferencia la que confereix autenticitat.

 

P.- En la societat actual, començant Bauman, el model –diu- no és l’estabilitat, sinó el canvi, en una costant idea de transformació. Aquesta constant idea de transformació, com afecta les nostres vides?

 

R.-La sociologia en general “retrata” la societat i en defineix tot un seguit de ítems, en el cas de Sigmund Bauman,  aquest ens  descriu a través de la seva obra, però especialment a partir de la seva obra més recent, com les nostres actuals tensions no són només socials, sinó que ho són també existencials, com en la societat actual vivim en la incertesa, substancialment motivat perquè les transformacions que es donen es corresponen de manera especial  amb un debilitament de la seguretat i en paral·lel amb una manca de planificació a curt termini, amanida per altres dos  conceptes com són l’oblit i el desarrelament.

 

P.- Finalment, Sr. Balada, diu que la societat que hauria de generar estabilitat i solidaritat no dóna resposta la modernitat. Com preveu –dins el possible-  el futur?

 

R,.-  De fet, com sempre dic, els sociòlegs, els politòlegs, no som futuròlegs, no tenim una bola de vidre per endevinar el futur, però per altra banda si que és cert que el pensament científic ens permet de fer algun que altre pronòstic, amb més o menys encert. Podem observar com les  transformacions es succeeixen les  unes després de les altres,  tan en l’àmbit global com  en el local, i com  a través d’aquestes transformació es dilueixen i en reestructuren constantment les relacions dels subjectes amb els objectes i les realitats internes, externes, particular i generals dels individus, efectivament conceptes com la estabilitat i la solidaritat perden una mica el seu sentit i no donen resposta, efectivamant als reptes de la postmodernitat. Estaria força d’acord i se’m farien força vigents de Mead que establia com és en el llenguatge on podem trobar la  nostra concreció com a éssers auto conscients, on podem descobrir-nos en la nostra pròpia individualitat, el que ens acabarà permeten de ser capaços de veure’ns des de fora, per entendre’ns, de fet,  tal i com ho fan els altres, com ho fa el nostre proïsme, el que acabarà essent i definint, segons la meva manera de veure-ho, un paper primordial en la interacció social que no és altra que la recreació de la societat, que la recreació, també de les seves institucions i això és produirà, de fet s’està produint ja, en paral·lel al canvi de paradigma que també suposa la revolució tecnològica, tot, però vist com quelcom que incidirà de manera positiva en la nostra existència, perquè aquella posada en valor del que deia, del llenguatge, però també del diàleg, amarat dels canvis que ambdues circumstàncies han de suposar la nostra redescoberta de la component individual i social dels essers humans.

 

 

 

 

Què és viure?: caminar cap a una meta!

In Ciència Política, filosofia, política, sociologia on Abril 11, 2009 at 10:15 pm

Deia Ortega y Gasset[1], que la seva època era així, perquè ho era de descensos i caigudes, de fet, fa referència al treball que comença a ser publicat en la premsa l’any 1927,  probablement en ell, aquest representant del pensament liberal, ens descobreix com l’abús de les paraules, fan que aquestes caiguin en el desprestigi, evidentment ens està parlant del llenguatge a l’ús en l’època, també lluny, com ho és ara, del procés de diàleg; “El llenguatge, -ens diu Ortega-  és en essència diàleg”, com deixa dit en els seus apunts interpretatius del diàleg del “banquet” de Plató; el valor del llenguatge, però, en la seva actitud social, posa de manifest, segons ell,  les limitacions d’allò visible, de les possibilitats de transcendir, de traspassar el límit local per a ubicar-se en àmbits superiors. Ja parlava d’humanitat aleshores el filòsof.

El sociòleg Fernando Vallespín[2], ens desvetlla en una frase intel·ligent l’univers d’ Ortega, en afirmar que: “la persistència en lo local en moments de societat global, és una de les grans paradoxes del temps en que vivim”, si a aquesta asseveració hi afegim el valor del llenguatge orteguià, ens adonarem que en prop de cent anys l’avenç ha estat limitat i malgrat l’ ahistoricisme de la ciclicitat, aquesta és de fet una realitat insondable en els valors de socialització, i per tant en la recreació de l’individu: el cicle es repeteix, errors i actors que podrien semblar transmutats d’altres èpoques.

Descobrim doncs una certa flaira nietzschiana, quan en aquesta dècada del tercer mil·lenni, veiem la transcendència de l’home per sobre del seu destí, de la seva realitat, amarada per una falsa moral, aquella voluntat del poder que ens descrivia Friederich Nietzche[3], envoltant el discurs i la realitat mateixa, potser l’hora de superar l’esser humà, de construir el superhome que el filòsof alemany ens proposava, ens acosta encara més a aquell concepte de rebel·lia que ens descrivia Ortega y Gasset, quan ens diu que:  “…lliurada a sí mateixa, cada vida es queda sense ella mateixa, buida, sense res a fer, i com que ha d’omplir-se amb alguna cosa, s’inventa o fingeix frívola pròpiament i fingeix falses ocupacions…està perduda al retrobar-se amb ella”, no resulta difícil descobrir, doncs, la descripció de l’ hipocresia imperant que ens fa Ortega, convençut que en lo laberíntic que és l’egoisme, entenguis la individualitat, ens diu que “viure és (…) caminar cap a una meta”.

De nou, la mirada es tomba, per observar el llegat antic o el llegat modern, sense el pensament ens seria impossible entendre fins i tot el caos, ell però representa el perill, vivim, com aleshores en el xantatge universal que Ortega ens descrivia i ja aleshores ens advertia que: “no cal ennoblir la crisi present, mostrant-la, com un conflicte entre dos morals o civilitzacions, la una caduca i l’altre en l’albor”, descobrint-nos el valor de la moral, de la conducta espiritual, en realitat, un model doctrinal sobre la vida humana mateixa.       


[1]  Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas. Ed. Castalia. Madrid. 1998. pg. 95-129.

[2] Vallespín, Fernando. La ocasión perdida. El país. Madrid. 2009.  

[3] Nietzsche, Friederich Así habló Zaratustra. Edición de Andrés Sánchez Pascual. Alianza editorial .Madrid.2003.

Un exercici de generositat

In política on Juny 22, 2008 at 9:26 am

Resulta interessant de reconèixer hores d’ara en aquest procés de “dretització” europea, les aportacions més recents que la Ciència Política fa a la dimensió científica de la interpretació de tot plegat, i com que sempre l’explicació més senzilla és la més conseqüent, és a dir aquella potser més fiable, aquella de més vàlida, descobrir en les escasses 110 pàgines a través de les que el politòleg italià Giovanni Sartori ens descriu “La democrazia in trenta lezioni”[1], és descobrir un micro – tractat basat en la necessitat de recórrer al llenguatge planer, a fer-ne un manual, una fulla de ruta comprensible al profà, sobre una matèria en la que ell ja havia fet reflexions importants com ara en “The theory of democracy revisited”[2] o en “Democrazia cosa è[3]”, és en definitiva una autèntic plaer intel·lectual.

 

A un personatge com Sartori, que ha exercit el seu mestratge, la seva docència, i per tant la seva influència doctoral, en les universitats de Florència, Harvard, Yale i Standfort, resulta difícil de veure’l com un nou vingut, però si que manté aquella frescor en el seu llenguatge, aquella criticitat pròpia de qui ha vist, de qui veu el procés evolutiu del tradicionalment consolidat  model italià, del ressorgiment de postulats que haurien estat difícils de sostenir a partir de la reconstrucció italiana i europea, però que ara, fruit essencialment de la aculturització de bona part de la classe política, com de l’esgotament, en part, de la pròpia societat italiana la que ell coneix sobremanera, resulta per exemple normal de retrobar imatges del “duce” en els llocs de souvenirs, no pas amagades, sinó ben visibles, sense vergonya, el que fa, doncs, inevitable que el professor hagi de reflexionar a un nivell de proximitat sobre el que hauria de ser consubstancial a l’existència del model liberal democràtic que ens hem donat.

 

Potser perquè ja ens ho havia dit quan es pregunta el que és de fet la democràcia i ell es respon que “…la storia è il mito di Sisifo, ogni generazione ricomincia daccapo. Nessuno di noi nasce civilizzato: il nostro certificato di nascita porta l’anno zero. La nostra età storica, la nostra maturità di uomini del proprio tempo, deve essere sempre riconquistata, la si deve sempre ricuperare: e ogni volta il tragitto si allunga, ogni volta c’è da risalire un poco di più….”, per això ens fa aquesta magistral aportació, vitalíssima, extremadament actual, de candent i rabiosa actualitat, un missatge amb tota seguretat dirigit també a les noves formules creades a partir de l’omissió ideològica, conscient o inconscientment, en lo políticament correcte o en la òptica ideològica on s’abandona, de fet,  la metafísica o la filosofia com a valors substantius del mètode democràtic, per a sucumbir, com ens diu Sartorien el que ja Gaetano Mosca[4] teoritzava a principis del segle XX i que Robert Michels[5] ratifica a partir de la seva experiència alemana: “…quanto più un’ organizzazione diventa organizzata, di altretanto diventa sempre meno democratica. L’organizzazione snatura la democrazia e la transforma in un sistema oligarchico…” .

 

La democràcia, però, és un exercici d’absoluta generositat; aquesta és la conclusió de Sartori, un vehicle per al que ens han calgut quasi dos mil anys, però fins is tot en això ens convida a reflexionar sobre ell quan ens diu: “distinguere tra la macchina e i macchinisti”, on els conductors son els ciutadans en un model, el millor que mai ha estat inventat per a permetre l’home de ser lliure i mai sotmès a la voluntat arbitrària i tirànica dels altres homes. Ens recorda també, però, com ho deia bé Ortega y Gasset[6] com “…l’uomo massa…è un bambino viziato e ingrato che riceve in eredità benefici che non merita e che, di conseguenza, non apprezza”, però espera que siguin les noves generacions aquelles que desmenteixin aquest aforema.

  


[1] Sartori Giovanni. La Democrazia in trenta lezioni. Arnoldo Mondadori Editori S.p.a. Milano. 2008

[2] Sartori, Giovanni. The theory of democracy revisite, part 1, The contemporay debate. Chatman House cop. New Jersey. 1987.

[3] Sartori, Giovanni. Democrazia cosa è. Rizzoli. Milano. 1993

[4] Mosca, Gaetano. Elementi di scienza politica (1896). G. Laterza & Figli. Bari. 1953

[5] Michels, Robert. La sociologia del partito politico nella democrazia moderna (1912). Società editrice Il Mulino. Torino. 1966

[6] Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas”. Ed. Castalia. Madrid. 1998.