albertbalada

Posts Tagged ‘René Descartes’

“Música, societat i espiritualitat”

In Esoterisme, exoterisme, filosofia, història del pensament, Música, sociologia, Teologia on Agost 7, 2016 at 9:53 pm
13876632_10155198827629012_1057992722311112306_n

En un moment de la conferència d’Albert Balada a l’Estudi Internacional Cervera-Jordà en el XIII Seminari de Post grau

13934648_10155198826974012_5892900453260011284_n

Albert Balada, amb la pianista Teresina Jordà

13934909_10155198829124012_8269045545082624421_n

Una imatge del públic assistent

Conferència en el marc del XIII seminari musical de post grau Cervera-Jordà. Lleida 7 d’agost de 2016.

“Omnes affectus spiritus nostri pro suavi diversitate habent proprios modos in voce, atque cantu, quorum oculta familiaritate excitantur” Agustí d’Hipona ( 354-430 ec)[1]

Voldria expressar el meu agraïment per la invitació a parlar en aquest encontre.

Cal que faci, d’entrada un advertiment i voldria prendre les paraules d’un prestigiós sociòleg, sociòleg de la música, Alphons Silbermann (1909-2000 ec) qui digué:

“Al sociòleg de la música no l’hi interessen ni la teoria d’aquesta, ni la harmonia, i nosaltres ens guardem molt d’apropar-nos a tot el que és propi de l’ofici de la musica”[2]

Avui els voldria parlar de la sociologia de la música i fer una connexió, un gir, si voleu que relaciona la realitat exotèrica[3] amb la realitat esotèrica[4], un mot aquest darrer que ha estat manllevat per les para ciències, però que ja el trobem en les explicacions i raonaments de Plató o Aristòtil, per citar alguns dels filòsofs clàssics.

El perquè del títol: “Música, societat, espiritualitat” beu del que vull explicar, la relació de la individualitat dels creadors, tant de les composicions musicals, com dels intèrprets, en relació amb el context social en el que ho desenvolupen, i d’aquest amb l’esperit.

Aquelles dues “posicions”, la individual i la social, contenen un concepte ambigu, l’ànima” tant en el que es refereix a la visión del compositor com a la de qui atorga la  vida a les notes interpretades, com al concepte general de l’existència mateixa.

Per poder entrar, però, en l’anàlisi de la música en el context sociològic, ens cal conèixer que ens han dit els pensadors des de la filosofia respecte de la música.

No serà un estudi exhaustiu però en permetrà de veure la connexió de la música amb la sociologia i la filosofia.

« La música és la més noble de las ciències humanes; cadascun ha de procurar aprendre-la amb preferència a las demés, ocupa el primer lloc entre les arts liberals”. Tomàs d’Aquino (S.XIII)[5]

El primer nom al que cal acudir és el de Pitàgores de Samos (569-475 aec) i ho hem de fer a través del filòsof Porfiri[6] (232-304 ec), qui ens explica com el de Samos estava convençut de la interpretació matemàtica dels sons musicals, de fet plantejava una teoria encara més agosarada i que ha acabat provant-se com l’anterior,  l’existència de sons estel·lars, aquells que fan els planetes, una harmonia inaudible als humans perquè hi érem acostumats des del naixement.

Però per a ell, a més, la música tenia un valor ètic i medicinal que:

«sanava els trets de caràcter i les passions dels homes, atreia l’harmonia entre las facultats de l’ànima»

Per a Plató[7] (427-347 aec), a la seva obra cabdal “les idees” coneguda com “La república”, en el seu llibre III on ens parla de l’educació, a la cerca de la saviesa secreta,  que organitzada i canalitzada des de fora, es realitza i es manifesta des de dins.

« Aquells qui establiren una educació basada en la musica i la gimnàstica, ho feren, com creuen alguns, amb l’objectiu de que una d’elles atengués al cos i l’altra a l’ànima (Però conclou què) Tan l’una com l’altra han estat establertes amb la mirada principal cap a la cura de l’ànima»

Defineix Plató que en l’educació calien tres disciplines formatives:

La Música, la Gimnàstica i la filosofia

i entenia que, tot i què el pensament era per sobre de la música, per ell la música era aliment de la virtut.

Aristòtil[8](384-322 aec), a “La Política” ens diu:

« La música, segons parer de tothom, és un deliciós plaer, aïllat o acompanyat pel cant. Museo[9] ho ha dit –ens diu-: “El cant, verdader encanteri de la vida.»

Per a Aristòtil,  la música, i ho considera una evidència, és una imitació directa de les sensacions morals.

“Cada cop que les harmonies varien, ens diu,  les impressions dels oïdors muden a la par que cada una de elles i les segueixen en les seves modificacions.”

De fet el filòsof estableix un “criteri” distint al de Plató, el seu mestre, doncs entén que la música és un gaudi i n’estableix una determinada analogia respecte de la virtut a la que defineix en saber “gaudir, estimar, avorrir com demana la raó”.

Arriba a la conclusió que no hi ha res més digne d’estudi i cura que els hàbits de jutjar sanament les coses i de posar el nostre plaer en les sensacions honestes i en les accions virtuoses.

No serà, però fins a amb René Descartes (1596-1650 ec), aquest filòsof, matemàtic i físic francès, considerat el pare de la geometria analítica i de la filosofia moderna, això un dels epígons amb llum propia en llindar de la revolució científica amb  l’establiment de les seves “regles del mètode”, recuperant aquella essència clàssica que descobríem en Pitàgores, Plató i Aristòtil, quan ens explica al seu “Compendium Musicae”[10].

El Compendium Musicae descartià és una obra de joventut on estableix les relaciones existents entre les qualitats del so (ritme, alçària) i els nostres sentiments. Val a dir que la obra no va ser mai publicada i fou feta, probablement per a impressionar al matemàtic holandès Isaac Beeckman (1588-1637 ec) qui el va invitar a escriure-la i a qui era dedicada.

En ella Descartes, deixa clar que teoria i pràctica són indestriables per al perfeccionament d’aquest art, que ell entén ciència i que assimila a la poètica, de la que diu també és inventada per al gaudi de l’ànima.

Em podria quedar aquí en el relat filosòfic que he fet a través d’aquests salts, Pitàgores, Plató, Aristòtil i Descartes, però no voldria deixar de parlar d’Immanuel Kant[11] (1724-1804 ec) qui a la “Crítica del judici” ens deixa clar que la música no ofereix un interès pròpiament filosòfic per a Kant, doncs en no detenir-se en la seva dimensió temporal la música no té, per al filòsof, cap relació interna amb la subjectivitat. Kant, de fet,  afirma que la música és:

“més gaudi que cultura”

La música no dóna que pensar segons ell, qui no aconsegueix d’establir una diferència precisa entre soroll i so.

En la seva revisió del text al 1793 apunta què la música:

«estén la seva influència més enllà del que es desitjable (al veïnatge) y així a la vegada imposa una interrupció de la llibertat dels altres que són fora de la societat musical»

és interessant de saber el què pensava en un context tant ric i canviant en la música, com la època en la que això escriu, que ens evidencien la personalitat  d’ un pensador aïllat i solitari que defineix la música com “l’ art del bell joc de les sensacions”, sabent que Kant defineix com a la «sensació» com “quelcom de previ i no constitueixen de l’objecte del judici del gust, que, partint de representacions i impressions sensibles té lloc en la disposició en el joc lliure de les facultats de conèixer”[12].

Podem entendre que aquestes relacions entre la música i la societat, un valor immaterials i una convenció antropològica, respectivament,  més enllà de la musicologia o la etnomusicologia, plantegen, a ulls de la sociologia, un seguit de transformacions fonamentals respecte de la música en relació a la vida social, i com fenomen que prové de la relació dels individus en grups per a satisfer les seves necessitats, on la música n’és una part important i substancial com va definir Max Weber[13] (1864-1920 ec).

A diferència de determines tendències sociològiques, amarades substancialment d’una retòrica marxiana,  sóc dels que penso que no és la societat la que incideix i en defineix la música, sinó que és, precisament l’individu el que en determina la concreció social de la musica, la que en defineixen la societat mateixa i els imaginaris socials que es creen.

Com proposa Theodor Adorno[14] (1903-1969 ec) el pensament abstracte que es crea és diferent de la realitat, és a dir produïm abstraccions i en aquesta abstracció és en la que ell analitza el fenomen sociològic de la musica, com a element abstracte que és, si, el músic existeix, la partitura, l’instrument, l’escenari, però la música és abstracció és un element volàtil, una realitat immaterial.

La musica, a diferència del llenguatge, no coneix el concepte. Els sons no remeten a res extern; la identitat dels conceptes és fundada en la seva pròpia existència i no en allò al que es refereixen.

Estic d’acord amb el plantejament d’Adorno, que a més encaixa en el contingut d’aquesta conferència, quan afirma què :

“la idea de la musica és la figura del Nom Diví: és oració desmitologitzada, alliberada de la màgia de la influencia; és l’ intent humà, va, com sempre, de mostrar el nom mateix, en lloc de comunicar significats” [15]

Com ell, crec, què la musica no és, sociològicament parlant elaboració de significats sinó el llenguatge eternitzat dels gestos. La transcendència de lo musical és en allò que el gest assenyala més enllà d’ell mateix. La unitat d’aquesta transcendència és el contingut, el significat.  I si hi ha una cosa clara és que les circumstàncies musicals només les pot canviar el músic professional, només ell té, com ens proposa  Daniel Hernández Iraizoz[16], la capacitat transformadora de dir “això és absurd, anem a provar una altra cosa”.

Des de la plena adequació de la escolta […] fins a la absoluta falta de comprensió i la completa indiferència, Adorno estableix una tipologia no exempta de judicis de valor.

La integren l’oïdor ideal, el bon oïdor, el consumidor cultural, l’oïdor emocional, el ressentit i el que només escolta musica com a entreteniment, tots ells, però, comprenen la musica com es comprèn la pròpia llengua, encara que no se’n sàpiga res o molt poc de la seva gramàtica i de la seva sintaxi.

El mateix Umberto Eco (1932-2016), bé que constatava aquest fenomen al reconèixer l’existència d’un “continuum musical” en el qual moure’s en tots els moments del dia: El despertar, les menjades, el treball, les compres en grans magatzems…

En totes aquestes activitats la musica, de fet, ja no es consumeix com a musica, sinó com a rumor” [17], el que podem entendre, sociològicament, com a soroll que amenitza, que acompanya, que no es fa estrany i que ha estat socialment acceptat com quelcom harmònic i immaterial a la vida social, que ens permet de comprendre, ara, en la contemporaneïtat, la cita atribuïda a  Ludwing Van Beethoven (1779-1827):

“La música és el mediador entre lo espiritual i la vida sensual”

Certament, la musica no pot ser definida ni per la religió, ni per la cultura o el gènere, perquè precedeix i transcendeix aquests marcs.

La música, des del meu punt de vista, en la seva essència, és el so de l’esperit que es concreta en uns mots gramaticals específics, una sintaxi concreta i una variabilitat matemàtica que n’estableix la seva peculiar arquitectura i això, en un context immaterial, però immanent a l’hora.

Puc fer meva la reflexió que fa en el baríton britànic  Paul Hilliard[18] (1949) quan afirma que:

“Tota musica emergeix del silenci al que, tard o d’hora ha de retornar. La manera més simple que podem concebre la musica és com la relació entre els sons i el silenci que ens rodeja. Encara que el silenci és un estat imaginari en el qual tots els sons hi són absents, similar potser a l’infinit del temps i l’espai que ens rodeja. No podem escoltar el silenci així com no podem imaginar-nos conceptes tals com infinitud i eternitat. Quan creem musica, expressem la vida. Però la font de la música és el silenci, el qual es la base del nostre ser musical, la nota fonamental de la vida. El mode en que vivim depèn de la nostra relació amb la mort; com fem musica depèn de la nostra relació amb el silenci.”

[1] Agustín de Hipona. (2007). Sobre la música. Seis libros. Madrid: Editorial Gredos: “Són tot l’afecte del nostre esperit, que en lloc de la varietat dolça, té la seva pròpia mesura apropiada en la veu i el cant, per alguna oculta amb que s’agita”.

[2] Silbermann, Alphons ( 1961) Estructura social de la música, Taurus, Madrid.

[3] del ll. exoterĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. exōterikós, íd.] que pot manifestar-se em públic (s’oposa a esotèric)

[4] del gr. esōterikós ‘íntim’, der. de ésō ‘dins’] Incomprensible per als qui no en coneixen el secret

[5] La música Sagrada Según Santo Tomás de Aquino Ciencia Tomista, 4 (1912) pp. 425-439

[6]
Porfirio
 (1987). Vida de Pitágoras. Argonaúticas órficas. Himnos órficos. Introducción, traducción y notas de Miguel Periago Lorente. Madrid: Editorial Gredos.

[7] Plató.(2009 ) La República. Madrid. Editorial Akal

[8] Aristòtil (2015). La política. Llibre V, capítol 5. Barcelona. Editorial Minimal

[9] Museo, fou un poeta que visqué quatre o cinc segles abans d’ Aristòtil.

[10] Edmundo Chavez. Compendium Musicae Descares en la Música. Programa de Filosofia de la UAM, Tesis Doctoral.

[11] Kant, I., Crítica del Juicio, Espasa Calpe, Traducción de Manuel García Morente, Madrid 1977, p. 74

[12] Ricardo Pinilla(2013). Kant contra Kant: la cuestión de la música en la crítica del juicio. Ediciones de la Universidad de Salamanca. Azafea. Rev. filos. 15, 2013, pp. 83-101

[13] Weber, Max (1922). Fundamentos racionales y sociológicos de la música. Economía y sociedad. FCE

[14] Adorno, Th. Wiesegrund (1962). Introduzione alla sociologia della musica, Torino, Einaudi.

[15] Theodor W Adorno. (2000) Sobre la música. Editorial Paidós. Barcelona.

[16] Daniel Hernández Iraizoz. Theodor Adorno, elementos para una sociología de la música. Sociológica, año 28, número 80, septiembre-diciembre de 2013, pp. 123-154

[17] Hormigos, Jaime 2008 Música y sociedad. Análisis sociológico de la cultura musical de la posmodernidad, Iberoautor S.R.L., Madrid.

[18]  Paul Douglas Hillier (1997) Bibliografia del compositor estonià Arvo Pärt. Oxford University Press.

“Concomitàncies entre la maçoneria i el liberalisme democràtic; Principis i Valors que es manifesten en les essències de les revolucions burgeses i quina hauria de ser la significació del lliure pensament en la construcció d’un nou Estat, avui”.

In Ciència Política, filosofia, política, Religió, sociologia on febrer 1, 2014 at 1:22 am

Conferència dictada per Albert Balada i Abella, del 27 de gener de 2014 al GOC, Barcelona.

En primer lloc voldria agrair la invitació que m’ha estat formulada pel GOC per a dictar aquesta conferència avui i aquí, són moments transcendents en la història del nostre país i alguns creiem que cal pensar i molt quin és el sentit de tot plegat, però alhora tenir la humilitat de recuperar del pensament allò que ens defineix i veure com n’és de senzill d’emprar els instruments i les idees que ens van ser llegades pels nostres avant passats, aquells que van conrear el segle de les llums, idees i instruments que encara avui ens són vigents, i el que és més importants: útils.

He emprat en el títol el terme “concomitàncies”, perquè tot i ser una paraula que no s’empra habitualment, i que ha estat manllevada pel cristianisme per a definir elements dels seus dogmes, és una paraula que en el context de la filosofia, com del lèxic comú, ens ajuda a descriure un sentit distint al dels cristians, doncs ens parla de l’acompanyament de dos fenòmens, de la simultaneïtat que en aquest cas entenc, com ho entenen algunes corrents de la història del pensament, entre els principis i valors maçònics i els del liberalisme democràtic.

Continuant amb la cerca del sentit de les paraules, i entenent que hi ha tot un seguit de tòpics i mitologies, i perquè no dir-ho:  d’intencionades tergiversacions sobre els conceptes maçònics i liberal democràtics, caldria descobrir en el primer dels conceptes quelcom més que la simplificació a la que les definicions tendeixen, quan llegim, per exemple les definicions que ens fan de manera coincident el DIEC i el RAE: com

“Associació secreta de persones que professen principis de fraternitat mútua, usen emblemes i signes especials, i s’agrupen en entitats a les que anomenen llotges”

O respecte del segon concepte, com:

“Corrent polític i econòmic que dóna preferència a la llibertat individual per damunt d’altres valors socials i promou l’activitat privada sense intervenció de l’estat”

Mentre que del segon terme, liberalisme, sense l’adjectivació de democràtic, el RAE ens ho defineix com:

“actitud que propugna la llibertat i la tolerància en les relacions humanes i doctrina política que defensa les llibertats i la iniciativa individual, limitant la intervenció de l’Estat i dels poders públics en la vida social econòmica i cultural”.

Si agafem, però, la definició de maçoneria o francmaçoneria que ens fa el propi GOC, veurem com aquesta s’amplia i cobra sentit distint, quan ens diu que:

“La Maçoneria o Francmaçoneria és una institució iniciàtica, filosòfica i filantròpica que treballa pel progrés moral, intel·lectual i material de la Humanitat que proposa una ruta simbòlica. Els tres pilars de la Maçoneria són: llibertat, igualtat i fraternitat. “

Com podeu veure hi apareixen noves paraules que encara no havíem vist, i ens entronca de manera sincrètica amb elements que en el nostre imaginari ens transporten als moments revolucionaris de la història recent, i quan dic recent estic parlant d’uns 230 anys poc més o menys, en realitat quatre dies en la història de la humanitat, veritat?

Respecte del liberalisme democràtic els tòpics són encara més grans, doncs si bé cal distingir aquests dos vocables del liberalisme doctrinari més proper des d’una perspectiva burgesa a la evolució de l’antic règim en una societat de registre censitari, el trobem vinculat a l’antic règim per raó de la seva naixença al segle XVIII, però d’una perspectiva nova que evoluciona en paral·lel a les dues bandes del canal de la mànega, ambdues de caràcter revolucionari, si bé que aquell caràcter no es desenvolupa explícitament a la Gran Bretanya, on té un caràcter reformista, sinó a les colònies americanes on assoleix una perspectiva autènticament revolucionària, si entenem aquest terme en el sentit de

“Canvi total, radical, de revolució en les idees dominants”.

 

Les idees, doncs, més que no pas els fets en sí, són la essència tant de la maçoneria com del liberalisme democràtic, que s’adjectiva a partir de la concepció igualitarista, certament utilitària del concepte liberal, és a dir útil a la societat a la que ha de servir, com propugnava el jurista britànic Jeremy Bentham, per a qui el pensament utilitarista, havia de suposar un canvi important en la concepció de fer lleis, de les reformes socials, doncs hauria d’exigir una triar segons la seva utilitat i no tant per la moralitat, buscant la satisfacció màxima per la màxima de gent possible.

Clar que no podríem parlar de Bentham si no fem encara que només sigui una minsa referència als seus precedents, noms que a molts de vosaltres us seran coneguts, com el de l’Economista Adam Smith; el filòsofs, alguns dits realistes, com Thomas Hobbes, Baruch Spinoza, Francis Bacon, Jean Jacques Rousseau o René Descartes; també dels escèptics com Pierre Charron; el metafísic Wilheim Leibniz o  els filòsofs empiristes Baró de Montesquieu, David Hume o John Locke, que ens avencen un cert racionalisme, el valor de l’experiència i la comprensió del món, però alguns d’ells com ara Locke, ens apunten la existència d’idees innates en l’enteniment, de manera que hi ha determinats principis i valors que són enllà, encara que  no es teoritzin.

Tots ells construeixen un gruix del pensament filosòfic que representen unes passes significades en l’avenç del pensament mundial, de manera que ens estan construint i assentant les bases del que serà el concepte liberal, des de les diferents perspectives del pensament com la dels filòsofs John Stuart Mill, fill de James Mill, teòric de la utilitat, o del metafísic Emmanuel Kant.

Ara ja podem dir que la filosofia ha anat col·locant els maons per a construït un nou edifici que es pot definir a partir a r dels seus objectius, en contraposició amb els ideals de l’antic règim regim:

  • El desenvolupament de les llibertats individuals i, a partir d’aquestes, el progrés de la societat.
  • L’establiment d’un Estat de Dret, on totes les persones siguin iguals davant la llei, sense privilegis ni distincions, en acatament amb un mateix marc mínim de lleis que resguardi les llibertats de les persones.

Hi he usat, com podeu imaginar el terme “maons” intencionadament, doncs si bé com ens mostren els estudis sobre la maçoneria, aquesta com a institució no va tenir una influència directa en aquest procés intel·lectual, aquests estudis ens mostren com determinats dels autors, alguns dels que he citat, en formaven part, de manera que podem establir una connexió individual i especial entre determinats pensadors i les corrents de pensament que es desenvolupen al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX per a contextualitzar el liberalisme ara ja democràtic, que acabarà caracteritzant-se per:

  • la tolerància i el pluralisme; les idees socials i polítiques diferenciades, àdhuc les més extremes, poden coexistir i competir pel poder polític sempre sobre una base democràtica.

No parlo doncs d’una ideologia política, parlo d’un sistema que, conformat i definit d’aquesta manera té una voluntat  de  perpetuar-se per si mateix, perquè ha estat capaç de determinar des de la raó la relació entre l’home i Déu, d’establir una crítica a la raó de l’Estat, de la política i el poder, de les relacions entre entitat i diàleg, de la democràcia, de tot un seguit de conceptes que conformen l’identitat del nou paradigma.

Parlava de maons i, com he dit abans ho feia expressament, doncs si ens endinsem en cadascuna de les personalitats a les que m’he referit i a tantes altres com podriem referir-nos en un curs, podem veure com hi ha dues connexions que es donen com deia en alguns, no pas en tots, però si que se n’estableixen determinats lligams pel se’n dedueix d’un estudi acurat:

  • Per una banda recuperem les essències de les escoles platòniques i de Platò mateix en la seva concepció de la politeia i l’ànima humana, en expressió distinta a la que havia perdurat fins aleshores, la aristotèlica expressió, més subjecta als propis sistemes;
  • Per altra banda i essent que les corrents filosòfiques hebràiques comparteixen fonts amb els grecs clàssics, transmetent-se fonamentalment a través dels estudiosos i tratadistes sefardites bassant-se essencialment en Maimònides;
  • I en darrer terme a partir dels principis maçònics que entronquen amb aquestes dues tradicions, de les que beuen i que influencien tant a l’orde en si com a diferents dels seus elements que en formen part d’aquesta nova “cort” que aposta per la transformació, l’evolució i el creixement.

Arribem doncs al que en el sots títol d’aquesta conferència definim com a “essències de les revolucions burgeses”, conformat el paradigma en dos moments temporals diferents però ben pròxims, es produeixen les dues revolucions que han estat definides com revolucions burgeses, la nord-americana i la francesa, definicions que la historiografia ha emprat per contraposar-la a la proletària o comunitarista rusa.

Per a fer-ho fàcil, tot i que com saben res passa en un moment concret, podriem datar ambdues revolucions amb les evidències documentals, la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, signada a Filadèlfia el 4 de juliol de 1776 i la Declaració de l’home i del ciutadà, signada a Paris el 26 d’agosto de 1789.

Simplificant podriem dir que la primera, més la aportació de Rousseau i Montesquieu, influencien el naixement de la segona, però això seria molt simplificar, tot i que no s’aparta de la realitat doncs sabem que hi ha una interconnexió clara entre elements que participen en la primera o en són observadors i com porten al continent europeu els principis revolucionaris americans que se sumen als principis francesos naixients.

Cert és que la història continental europea li atorga a la Revolució francesa un mèrit especial, seria fer justícia si diem, però, que és en l’americana on es veuen primer, no pas per raons cronològiques ,els autèntics i vertaders principis: Estat de Dret, llibertats individuals, igualtat, separació de poders, sobirania individual i col·lectiva no apropiativa, etc. etc.

D’acord amb el sentit d’aquesta conferència, m’agradaria abundar només en determinats aspectes molt concrets d’ambdues proclamacions revolucionàries, i empro el terme en el sentit profun del concepte, en el sentit de canvi de l’estatu quo, que ens servirà per descobrir-hi valors essencials que comparteixen els diferents àmbits que he citat abans.

Així, en voldria destacar un fragment de la Declaració americana, concretament el principi del seu paràgraf segon, on ens diu:

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s’esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la

Fragment que justifica la resta de la declaració, com la articulació posterior del text Constitucional Nord Americà.

Mentre que per la seva banda la exposició declarativa francesa en els seus articles I i II dels XVII que conté i aquí una diferencia significada, que es mantindrà al llarg dels segles posteriors en les seves legislacions, les diferències declarativa anglosaxona i enumerativa continental europea, també coneguda com a napoleónica, ens plantegen els següents principis que inspiren els posteriors i defineixen les essències fonamentals:

Article I Els homes naixen i romanen lliures i iguals en quan als seus drets. Les distincions civils només podràn fundar-se en la utilitat pública.

Article II La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescindibles de l’home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a la opresió.

Trenquem un mite.

Com veieu, els principis Llibertat, Igualtat i Fraternitat, que són propis de la maçoneria, com hem citat abans, no figuren en cap dels instruments declaratius revolucionaris, i tot i així formen part de la identitat de les revolucions burgeses, com de l’identitari maçónic, de manera que podrien entendre’s que o bé és l’una que influencia a l’altra o totes dues que es retroalimenten, tant de l’una:

Vida, Igualtat, llibertat, felicitat i bon govern,

com de l’altra:

Llibertat, igualtat, utilitat, propietat, seguretat i resistència a l’opresió.

Hi ha més dades respecte de la influència i relació de Maçons a títol individual en la revolució americana, que se n’extreu de la redacció del document que hem citat, dels redactants i dels signants, així mites llegendes a banda, com ara que foren els maçons els que van fer la revolució i en particular els maçons de Boston els que instigaren la resistència a les autoritats angleses i que disfraçats de pell roges van provocar els fets dits de Boston de 1770 i el motí del té de 1773, sobre els que se situen com naixement de la revolució americana, sabem que d’entre els 56 signants de la Declaració d’Independència:

8 d’ells eren maçons coneguts i reconeguts com aitals: Benjamín Franklin, John Hancock, Joseph Hewes, William Hooper, Robert Treta Payne, Richar Stockton, Geoge Walton, i William Whipple.

I 7 d’ells plantegen evidències de ser-ho o de haver-se iniciat: Elbrige Berry, Lyman Hall, Thomas Jefferson, Thomas Nelson Jr., John Penn, Geoge Read i Roger Sherman

Com veieu una minoria significada que en nombre similar, encara que amb persones diferents es manté en la signatura de la Constitució, on dels 40 delegats:

9 eren maçons coneguts i reconeguts com a tals: Benjamín Franklin, Gunning Bedford Jr., John Blair, David Brearly, Jacob Broom, Daniel Carrol, John Dickinson, Rufus King i Jorge Washington 

I 12 d’ells plantegen evidències de ser-ho o de haver-se iniciat Abraham Baldwin, William Blount, Elbridge Gerry, Nicolas Gilman, Alexander Hamilton, Thomas Jefferson, John Lansing, James Madison, George Mason, George Read, Robert Morris, Roger Sherman i George Wythe.

D’entre els que hem citat: Franklin i Jefferson participen juntament amb John Adams en el disseny del segell, que resultaria simbòlic, del nou Estat, i que li encarreguen a William Barton; aquest segell, des de 1935 apareix en els billets d’un dollar: el Delta lluminós (un triangle amb un ull obert en el seu interior) sobre una piràmide truncada en el seu vèrtex i la llegenda a sobre que diu “annuit coeptis” que significa “aprovat i emprenem” sota que el que diu “Novus ordo seclorum” que pot ser traduït per nou ordre secular o dels segles i aleshores té significacions distintes.

Respecte de la Revolució francesa hauríem de dir que les tesis d’una determinada historiografia que havia arribat a afirmar que la revolució francesa “habia estat urdida per societats secretes com la maçoneria” fonamentalment a partir de les afirmacions de l’abate Lefranc, moment on també neix la llegenda negra que ha seguit al llarg dels segles afegida a ella, o d’Auguste Cochin, ha estat abandonada per la història del pensament, tot i que els estudis ens parlen de la importància capital que va tenir en el disseny i “explosió”, més enllà del complot.

La historiografia ens parla d’una certa ortodòxia i lleialtat política que ens podria fer pensar una certa tensió “ideològica” dins de la maçoneria tot i que els signes distintius de les llotges s’inscriuen gairebé tots en l’anomenada “ideologia de les llum” i que anàlisis lingüístics dels textos coneguts com a “planxes” llegides, empren paraules que així ens ho farien pensar: virtut, amic, amistat, unió, llum, llums, pau, plaer, saviesa, felicitat, concòrdia, cordialitat, harmonia, bondat, honestedat, sinceritat, beneficència, humanitat, igualtat, justícia, llibertat, patrimoni i fraternitat.

Si fem una anàlisi semblant a la que hem fet respecte dels signants de la Declaració Americana, dels membres d’aquestes “societats” en els “Estats Generals” previs a l’Assemblea Nacional revolucionària,  hi descobrim unes dades que ens farien pensar en poca influència pel nombre, llevat que algun d’ells fos significat, no en sabem els noms, però els estudis ens parlen de 214 diputats maçons sobre un total de 1165, dels quals 12 serien de l’estament de la clerecia, 40 de la noblesa i 162 del tercer estat.

Alguns historiadors han arribat a determinar que dels 52 magistrats guillotinats en 1794 del primer de floreal al 26 de prarial, 27 eren maçons declarats i reconeguts, el que ens dóna a entendre si bé no podem concloure una evident influència en la francesa per part de la revolució, és possible que a l’inversa si que es produís i, si més no, es produí un reclutament posterior que nodria els alts llocs del nou Estat.

i quina hauria de ser la significació del lliure pensament en la construcció d’un nou Estat, avui, per concloure aquestes conferència seguint les propostes del títol?

Doncs veiem que d’una o altra manera el canvi de paradigma es va deixar influir o va influir, el que em resulta evident és que així com hi ha una llegenda negra que ha perviscut i fet patit, durant molts anys la maçoneria, també el liberalisme democràtic ha vist pervertides les seves essències, principis i valors que avui en dia encara ens són vàlids, de manera que un retorn a les essències: autèntica separació de poders, autèntic esperit democràtic deliberatiu i si s’escau participatiu, etc. etc. Haurien de permetre de conformar “ex novo” amb essències universals preestablertes en una nova estructura donada la actual resistència al canvi de la estructura prèvia fan complex i gairebé impossible de gestionar ara mateix, tot i l’antigor de les propostes que són regurgitades pel sistema gairebé com a virus atacants, en manera semblant a com va fer l’ancien régime.      

Bibliografia

Diccionaris emprats:

Diec2  http://dlc.iec.cat/

RAE http://www.rae.es/

Bobbio, Norberto. Liberalismo y democracia. Fondo de Cultura Económica – México. 1996.

Declaració de Drets de l’home i del ciutadà 29-8-1789. http://www.juridicas.unam.mx/publica/librev/rev/derhum/cont/22/pr/pr19.pdf

Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica.4-7-1776 http://biblio.juridicas.unam.mx/libros/6/2698/22.pdf

Durant, Will and Ariel, The Age of Voltaire, New York: Simon and Schuster, 1965.

Grégoire, Henry. Essai sur la régénération physique et morale des Juifs. Metz 1788

Hobsbawm, Eric. La era de las revoluciones. 1789-1848. Ed. Crítica. Barcelona. 2005.

Martínez Joan Alfred. La filosofia social i política de Denis Rogemont. Personalisme i Federalisme integra. Ed. Universitat de València. 2008.

Masonry and Americanism  (La masonería y el americanismo), Washington, D.C.: The Masonic Service Association of the United States, 1924

Papers of Benjamin Franklin , I, Benjamin Franklin and Nature’s God.  New Haven, 1959

Pekenik José, La Masoneria en el desarrollo de la Revolución americana. Los símbolos masónicos del dolar. Tel-Aviv. 2007.

Porset, Charles. Les révolutions de france et amérique. Ed. Table Ronde. 2005.

Reinalter, Helmut. Masoneria y Democracia (Universidad de Inssbruck) a Ferrer Benimeli J.A. (coordi) Masonería, Política y Sociedad. Actas del III simposio de metodología aplicada a la Historia de la Masonería Española.

Reinkhart, Kosellek. Crítica y Crisis. Un estudio sobre la patogénesis del mundo burgués. Madrid. 2007.

Ruggiero, Guido de. Historia del Liberalismo Europeo. Trd. Carlos G. Posada. Ed. Pomares. Granada. 2005.

Sydney Morse – Freemasonry in the American Revolution– Kessinger Publishing’s. 1924.

Stuart Mill, John.Utilitarism: Liberty ; and representative government. Dutton, 1951

Thomas Paine, “Origins of Freemasonry,” Complete Writings of Thomas Paine Paine), ed. Philip S. Foner, 2 vols. New York: Citadel Press, 1945)

T.Tomasi. Massoneria e Scuola Dall’Unità ai nostri giorni. Florencia, 1980

TOUCHARD, J. Historia de las ideas políticas. Madrid: Tecnos (5ª edición). 1996

Ureña, Enrique M. Pensamiento universalitas, masónico e ilustración a Lázaro Alvarez Pedro (coord) Maçonaria, egreja e liberalismo. Actas da Semana da Faculdade de Teologia. Porto, 1994. Madrid. 1996.

Ureña, Enrique M. “Origenes del Krausofröbelismo y Masonería”, Historia de la Educación. Revista interuniversitaria, nro. 9. 1990