albertbalada

El mandat imperatiu, com de lluny queda Sieyés i com de prop Michels

In política on febrer 5, 2022 at 8:26 pm

Codi Safe Creative  2201200299579

Publicat al digital “Àmbits de política i societat” del Col·legi de Professionals de la Ciència Política i la Sociologia

Quan des de la Ciència política i la sociologia analitzem els models “liberal-democràtics a model de llista” de la Europa continental, observem, i així ho constata (Müller, 2000) com existeix una dualitat inexcusable que les vesteix, i les defineix en el marc de la conceptuació representativa, és que a banda de ser sistemes democràtics de tal representatiu, són fefaentment sistemes democràtics “partidaris”, de manera que aquell canal de connexió que hauria de ser-ho des del parer ciutadà al parer institucional esdevé no ja la corretja de transmissió que en una interpretació benvolent podríem entendre, sinó encaixada (Michels 1911) en la definició del lideratge ferri de les elits polítiques i partidàries.

En el cas espanyol, el parlamentari es troba subjecte de iure respecte de la seva representació de caire popular, que pot afectar a aspectes respecte de la posició individual en items com ara la pròpia consciència i  vectors ètics i alhora polítics que haurien de definir la pròpia posició parlamentària, però de facto aquesta posició abandona la posició de iure inicial per establir-ne dues posicions de iure noves, dos àmbits, de fet, un d’institucional, i per tant reglamentari, el del seu grup parlamentari i l’altri de caire associatiu, és el derivat del seu partit polític, el que acaba convertint de fet la posició del parlamentari  en una relació de dependència, en un mandat imperatiu que podria, però, quedar subvertit per aquella primera línia de representació popular, si hom decideix atendre a premisses de tall personal en la representació que hom ostenta, però resulta obvi, per altra banda, què aquesta posició es dóna en comptades ocasions i circumstàncies, si hom té present la necessitat de  l’aquiescència del grup parlamentari, com del partit polític, entengui’s les seves elits, per a poder continuar en la carrera política.

Cert és què, en el cas Espanyol, el mandat imperatiu està prohibit expressament pel text constitucional (art. 67.2 CE), tot i així resulta evident que els Parlaments i la seva praxi, en el cas europeu continental no giren a l’entorn de la lliure actuació dels diputats, sinó a l’entorn de la organització, adhesió i disciplina ( Sánchez Medero, G. y Cuevas Lanchares, J. C. 2017), però és que a més la interpretació doctrinal estableix un matís respecte del què és mandat imperatiu, en un intent, certament de justificar-lo com si fos el derivat dels representants i no el de les elits partidàries com realment és i així se’ns afirma en la STC 10/1983 què:

“… no es teóricamente inimaginable un sistema de democracia mediática o indirecta en la que los representantes están vinculados al mandato imperativo de los representados…”

del què s’infereix que hi ha quelcom més entre l’electe i l’elector: el partit i el seu grup parlamentari, com també ho expliciten de manera oberta, dues sentències constitucionals, la imprecació partidària, malgrat la prohibició constitucional de mandat imperatiu, la STC 75/1985 ens parla del vot a llista en detriment de la consideració del vot a candidat i la STC 31/1993 ho ve a ratificar.

No serà fins a la STC 27/2000, que es trenca aquell principi imperatiu a la llista, en reconèixer, la sentència la voluntat expressada en torn d’un programa electoral, què faculta a l’electe a atendre el mandat del seu elector primari, però tornant de facto doncs a aquesta bi-cefàlia :elector i partit en el model de llista, que suposa que sigui el segon la llista i el partit el que dominin sobre l’imperatiu, a expenses de la sanció reglamentària i/o estatutària associativa que això suposi, malgrat no hi hagi previsió constitucional i es pretengui en abstracte la rellevància del valor popular del vot, què de fet és el que es té present  en l’assignació d’escons.

La disfunció es dóna doncs en la història constitucional espanyola què no en consagra de fet fins a la CE de 1869 (art. 41) on s’explicita l’absència de mandat imperatiu vinculat a l’electorat, la CE de 1812 no en feia esment, i teòricament ve a explicar-se argumentant el naixement d’un nou mandat que ve denominar-se “mandat representatiu”  en funció de la exclusió sancionada per la doctrina del TC on s’ exclou l’existència de qualsevulla “liaison” imperativa entre el cos electoral i els parlamentaris electes, que poden emetre vots diferenciats sense que se’ls pugui revocar el mandat, certament, però obviant la teoria la fèrria ( i de nou tornem a Michels) disciplina reglamentària, o del cap del partit, a la que es sotmet la decisió parlamentària, substituint-se l’estament o grups de pressió econòmics del model liberal inicial pel partit com a nucli decisori, en base a lo que ve a definir-se com la necessària unitat del vot.

En aquest sentit l’estructura del text constitucional espanyol en matèria d’imperativitat representativa queda preclarament establerta en el títol preliminar quan es defineix quin és el paper que han de desenvolupar els partits polítics en la conformació de la voluntat política general, en indicar-se en l’article Artículo 6 CE:

“Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.”

Queda clar, doncs que el model s’articula a partir del mandat representatiu, quin imperatiu se sosté (malgrat la prohibició expressa a l’article 67.2 CE) explicita i exclusivament a través de qui pot articular no només el pluralisme polític, sinó també, en la concurrència en la formació i expressió de la voluntat popular, com instrument essencial; tot plegat queda ja molt lluny de la proclama revolucionària de Emmanuel Joseph Siéyes al 1789 sobre el tercer estat, o potser no tant, quan ens parlava de com una determinada representació responia a una certa aristocràcia, i de nou recordem Michels, amb la clara inexistència de la teoria del mandat lliure, es a dir, de la independència de la representació en funció de la  clàusula de protecció en front a l’eventual imposició, què de fet no es produeix en detriment de l’impositiu partidari.

.

Bibliografia

Sánchez Medero, G. y Cuevas Lanchares, J. C. (2017). La disciplina partidista en el Congreso de los Diputados: el sistema legal español y los estatutos de los partidos políticos. Revista Española de Derecho Constitucional, 111, 185-219.  doi: https://doi.org/10.18042/cepc/redc.111.07

Sieyès, E.J.(1789), ¿Qué es el tercer Estado?, Buenos Aires, Editoral Americalee, 1943.

Martín Sánchez, M. (2010) La prohibición del mandato imperativo en el sistema electoral espanyol (The prohibition of mandatory in the Spanish electoral System) Tribunal Electoral del Poder Judicial de la Federación. Mexico.

Michels, R. (1911) Los partidos políticos. Un estudio sociológico de las tendencias oligárquicas de la democracia moderna. 2 Tomos: ISBN 978-950-518-197-1 e ISBN 978-950-518-198-8. Amorrortu editores (2a, ed. 2008)

Müller, W. C. (2000). Political parties in parliamentary democracies: Making delegation and accountability work. European Journal of Political Research, 37, 309-333. Disponible en: https://doi.org/10.1111/1475-6765.00515 y https://doi.org/10.1023/A:1007073021074.

El llarg segle XX

In filosofia, Geoestratègia, Geopolítica, història del pensament, sociologia on Setembre 28, 2021 at 10:11 am

Com Hobsbawm descriu el segle XIX amb un aforisme “el llarg segle XVIII”, ho fa d’igual manera a com podríem descriure el segle XXI com el llarg segle XX. La concreció temporal humana, més enllà de l’hora, del dia, del mes o de l’any, s’hi escau, doncs la ruptura inter sècula crea una alienació de l’un respecte de l’altre totalment artificial, de manera què,  si acceptem que el XIX bevia de les fonts de la il·lustració, podem veure clarament com el XXI beu de les fonts de les “revolucions” industrials i post industrials, una mena de modernitat metafòrica en la contemporaneïtat que aconsegueix que el segle continuï amarat i ancorat en les essències, els paradigmes i les formes del segle que el precedia.

Cert és que la literalitat de la interpretació de Hobsbawm no era aital, com de fet no ho és en l’analogia que emprem, però si que entenem que té raó en la perspectiva d’una història de cercles concèntrics que s’amplifiquen com ho aconsegueix una pedra llençada en un estrany, més que no pas la linealitat que hom podria esperar, aleshores dels canvis i transformacions que es produeixen a principis del segle XX,  definidors d’ un altre, i nou, espai temporal, força més diferenciat del seu predecessor com no s’havia donat abans, aquest hauria anat contaminant tota la sèrie de les dècades successives, definint-ne fins i tot en l’alteració i conformació del paradigmes tecnològics, sociològics i politològics, aquells què són encara presents hores d’ara,  com una mena d’ identitari de la societat humana, que es projecta i perviu més enllà, estirant, com si d’una goma elàstica es tractés, aquell espai temporal, com una mena d’ubiqüitat que s’auto reprodueix.      

Dos elements substantius es repeteixen en aquella ciclicitat concèntrica d’inici:  

  1. per un costat l’aparició dels aleshores nous models o sistemes  de producció que perviuran a cavall de les subsegüents tecnificacions que faran que es defineixi i redefineixi en cadascuna de les etapes o “estacions” d’entrada i sortida que s’aniran produint al llarg del segle XX, reproduïnt-se en les primeres tres dècades del segle XXI on de nou trobem una etapa o “estació” de tecnificació que afecta als models de producció vigents heretats.
  2. Per altra banda la pervivència humana amb tot tipus de microorganismes els qui també, en els seus cicles vitals, tenen les corresponents evolucions i revolucions, el què fa que es repeteixin “circumstàncies” vinculades que igualen períodes respecte de com aquesta particular situació afecta en la convivència de vectors de salut pública.

Aquestes dues circumstàncies comporten per elles mateixes un “clúster” definitori de relacions geopolítiques i geoestratègiques vigents en tot el llarg període, on el canvi i intercanvi en les variables externes, es a dir la dels actors, no alteren la especificitat de les característiques locals i globals que les defineixen, amb una variable externa que si que altera, la de l’explotació i utilització dels recursos disponibles, des del factor treball, fins als propis recursos naturals limitats i finits que acaben definint una nova variable, la dels recursos derivats de la implementació tecnològica.

Aclarint conceptes essencials (I)

In Ciència Política, filosofia, història del pensament, política on Agost 8, 2021 at 12:38 pm

Els grans filòsofs de l’antigor, Plató o Aristòtil, solen ser usats per a justificació d’accions u omissions pels Public Servant (funcionari electe) a manera d’alletar adequadament una determinada manera de fer. L’ètica de Nicòmac, una obra aristotèlica, l’”0bra” per excel·lència emprada en la cosa `pública des de temps immorals, més enllà de la seva datació en el segle IV aec, defineix la manera com pot usar-se a conveniència donant un vestit de pretès rigor. Potser ens caldria rellegir més Aristòtil i llegir molt més a Plató.

Els valors i principis que amaren la cosa pública, la “res pública” poden ser, agafant el fil de Plató i Aristòtil, derivats de dos conceptes que s’acostuma a oblidar: la Politeia (en grec Πολιτεία) que estableix l‘existència de la cosa pública, i la Politeuma (en grec πολίτευμα) què ens parla de la organització en ella mateixa; ambdós són preceptes consubstancials alhora a la essència mateixa de la felicitat humana a l’ obra “Ètic de Nicòmac” , que vindria a dir “ el que cal fer i el que cal evitar”, allunyant-se, tot plegat de les passions i pulsions que en la gestió de la polis s’amaren habitualment els Public Servant.    

Ens ensenya l’enginyeria de gestió la teoria de les 3E: Eficàcia, Eficiència i Economia de temps i de recursos, que en llenguatge corrent seria fer les coses, fer-les bé, i fer-les amb el menys temps possible i l’ús dels mínims recursos econòmics i materials. En lo referit a la gestió empresarial ens portaria a parlar de principis de productivitat, no parlem d’ètica, i en la gestió pública parlem de principis que haurien d’inspirar tota gestió en els seus processos i procediments, continuem no parlant d’ètica.

Ethos és una paraula grega (ἦθος; plurals: ethe, Ethe) que pot ser traduïda de diferents maneres. Algunes possibilitats són ‘punt de partida’, ‘aparició’, ‘inclinació’ i a partir d’aquí, de facto, ‘personalitat’, però és un concepte que no s’imbrica en la  concepció comuna d’ètica, fins a l’arribada d’Emmanuel Kant al segle XVIII, qui la considera homologable a la Llei moral i la sociologia ens dona un camí conceptual com idees que conformen el caràcter d’un determinat sistema o escola de pensament.  Ethos és l’equivalent a l’expressió llatina “mores” que en una traducció aproximada ens situa en costum, norma o mode de procedir socialment convingut.

El bé perfecte, és una tendència natural quin pòsit planteja contradiccions entre els dos filòsofs clàssics citats, vesteix la que es considera naixent moral aristotèlica que es defineix a partir de les virtuts que Aristòtil definia com virtuts ètiques, de l’anàlisi de l’acció humana (moderació i generositat) i les virtuts dianoètiques, que parteixen de la part cognitiva o racional, com, ara la saviesa, la intel·ligència i la prudència. La diferència entreambdues es que las ètiques són ”sensibles” i afecten a l’ésser humà, mentre que las dianoètiques pertanyen a un plànol més intel·lectual.

La moral és, en essència, una concepció ètica a partir de la què les accions humanes poden ser “processades” com intrínsecament bones o no. Hi ha actituds considerades d’amorals: absentes de…, com ara el respecte, o més concretament la seva manca o d’antimorals: contràries…, perquè s’articulen contra el benestar comú, podríem pensar per exemple en el robatori o en una concepció que afecta a la res pública com ara la prevaricació.

La deontología (del griego δέον, -οντος déon, -ontos ‘allò què és necessari’, ‘deure’ i -logia ‘coneixement’, ‘estudi’) de la moral tendeix a associar-se amb les teories kantianes de una moral universal, i ens planteja, en la cosa pública una disjuntiva interessant quan ens mirem en Jeremy Bentham al segle XIX, en allò referit a lo que és correcte i en allò que cal fer, en la concepció contemporània eficàcia i eficiència, que ell considerava basat, però, en els principis de l’utilitarisme. En el moment en el que tot plegat, ètica, mora, felicitat, l bé comú, eficàcia, eficiència, etc., són conceptes que acaben essent cooptats pels públic servants, ens aboquem de manera inequívoca a una dictadura pre-normativa, el que ells en diuen transformadora, expressat a la millora manera del marxisme de nova factura, allò de la dialèctica, la pretensió del convenciment a partir de la reinterpretació.

Probablement recuperar Plató i la seva obra “La República”, seria el més assenyat en definitiva, perquè l’ aspiració suprema de l’ordre polític platònic no era altre que la creació d’un ordre moral per a la realització de la virtut, quina  concepció abastava, en ell, la prudència, la fortalesa, la temprança i la justícia.

(c) del text Albert Balada.

(c) de la fotografia entre Vézelay i Avallon, a la vallée du Cousin, Moulin des Ruats, Geneviève Gilson.