albertbalada

l’1-O vist de la perspectiva post-factual o de la post-veritat

In història del pensament, Partits Polítics, política, sociologia on Setembre 27, 2017 at 1:21 am

parlament-de-catalunya1

L’actual procés de secessió de Catalunya, es podria analitzar des de diferents perspectives: la visió que en pot donar el Dret Constitucional, la mateixa Teoria del conflicte o l’anàlisi de les ideologies, àmbits com la psicologia social o la sociologia política, ens poden explicar algunes de les variables i claveages que incideixen en tot aquest llarg procés que,  de fet s’inicia, com tots sabem a partir de la interposició del recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, que en reformava el de 1979, per part del Partit Popular, aleshores en l’oposició, que va generar amb la “inusual” intervenció de Tribunal Constitucional després de la ratificació refrendària la primera de les manifestacions multitudinàries que han anat seguint des de 2010 i fins avui tots els 11 de setembre.

També és possible fer-ne una anàlisis que permet comprendre’n determinats ítems a traves de l’anàlisi de la teoria política post-factual  que és la “reconversió” politològica de la Teoria política de la posveritat que ha rebut una interpretació errònia a Catalunya a partir de la definició que en fa el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

La teoría post factual  parteix de dues premisses essencials, la dimensió acotada del discurs polític, el que considera un recurs de campanya que esdevé sistèmic  en la vida política., alhora que n’implementa una  apel·lació directa i emotiva a grans capes de la societat que demanda “discursos” que sintonitzin amb la seva percepció. Aquesta definició que sustenta també el professor Bellido de la Universitat Adolfo Ibañez de Chile, beu de les fons de la teoria de la post – veritat, que queda implementada per la definició que assumeix l’Oxford dictionary en el 2016 on ens presenta una definició, que com veurem després no es correspon amb la que coneixem avui a Catalunya.

Ens diu l’Oxford Dictionary   que la post-veritat “relaciona o denota circumstàncies en les quals els fets objectius són menys influents en la configuració de l’opinió pública que els recursos a l’emoció i la creença personal”, definició similar a la que oferirà el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola en la seva versió de desembre de 2017, en la que s’implementarà la definició d’aquest concepte que ens parlarà de: “tota informació o asseveració que no es basa en fets objectius, sinó que apel·la a les emocions, creences o desitjos del públic. ”.

Mentre que el Diec2 encara no presenta cap proposta al respecte ni de la post-factualitat ni de la post-veritat, si que ho fa el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals la que ens defineix la post veritat com a “Eufemisme de mentida, o de mitja veritat, que s’utilitza quan una informació que no es basa en fets objectius verificables, sinó en interessos particulars, aconsegueix tenir influència social apel·lant a les emocions, creences o desitjos de l’opinió pública”, aquesta definició de l’àmbit de les ciències de la comunicació, que no s’ajusta a les definicions acadèmiques, veurem que és la que s’empra en la interpretació i, per tant, ho fa des d’una vessant poc sòlida i consistent, allunyada de la realitat conceptual de la post-veritat i per establint tot un seguit de principis politològics i sociològics que no li són propis i a més de manera errada, per no dir “torticera” .   En trobem aquí, doncs, que la informació periodística condiciona la interpretació sociològica i politològica del concepte, des d’una perspectiva que no s’adequa a la seva veritable definició i per tant no ens és vàlida en absolut.

Atenent doncs a les definicions que considerem adequades a l’anàlisi que ens pertoca als científics socials, podem veure com els conceptes que se’n deriven a la política catalana, com a subcultura  política, entenent com a subcultura el concepte s’usa en sociologia i antropologia per a definir un grup de persones amb un conjunt distintiu de comportaments i creences que les diferencies dins d’una cultura dominant de la que en formen part, com a partir de la consideració de la correcta definició  política post-factual o de la post-veritat que hem anunciat “up supra”, com se’n deriven dos conceptes singulars, el de l’apoderament, també conegut erròniament com empoderament i el del dret a decidir, ambdós conceptes que naixen de manera paral·lela a partir de la ruptura en la consideració ideològica, doncs la lectura a partir dels paradigmes clàssics ideològics comença a fer-se insostenible, no tant per la desaparició com apunten alguns teòrics, com perquè la lectura clàssica ens acabaria donant uns resultats distorsionats i no ajustats a una realitat canviant.

Tot i que en català el verb *empoderar no existeix (i tampoc el derivat *empoderament), però sí que existeix, en canvi, el verb apoderar, que té un significat clarament paral·lel a to empower i que permet fer sense problemes la mateixa ampliació o especialització de sentit que ha fet l’anglès, empoderament el podriem entendre com Procés pel qual una persona o un grup social adquireix o rep els mitjans per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials”. I, específicament en l’àmbit laboral, a l’”Estratègia de motivació i promoció que consisteix en la delegació o transmissió de poder de decisió als col·laboradors perquè se sentin més implicats en l’activitat de l’empresa o l’organització”, segons apunta el Centre de Terminologia de la Generalitat de Catalunya – Termcat., aspecte que posa en valor primer l’individu com element substancial de la societat i la societat o grup social al que pertany en segon terme.

El dret a decidir ens el defineix , Jaume López Hernández, Doctor en Ciència Política i de l’Administració als Quaderns de Recerca d’Unescocat nro. 4. novembre 2011. “Del dret a l’autodeterminació al dret a decidir.”: «no només no es pot considerar sinònim de ‘dret a l’autodeterminació’, sinó que fins i tot poden ser conceptes jurídics contraposats. Un paradigma en què la nació no és el punt de partida, sinó el punt d’arribada per via de la democràcia. És a dir “perquè podem decidir, som nació” i no “perquè som nació, podem decidir”»

Aquestes dues definicions podrien ser les que des d’una clau d’interpretació sociològica i politològica ens haurien definit la política catalana en els darrers vuit anys, en el sentit de mostrar tot un seguit de partits que posaven en valor, o no ambdós conceptes com a element substancial de la seva condició política i per tant generadora de polítiques, així com del paradigma en el que se sustentaven. A partir d’ambdós conceptes podríem establir clarament el posicionament que les diferents forces polítiques catalanes establien, fins i tot en clau d’una modernitat ideològica fefaent i distinta que en preconitza un canvi en les relacions i definicions del mapa “ideològic” català en la segona dècada del segle XXI.

La consubstanciació dels dos elements que deriven de la post-veritat com a claveage ideològic plantegen també el posicionament de les forces polítiques respecte de la concepció del Dret d’autodeterminació que en defineix especialment aquest any 2017, a partir de la conceptualització que se’n fa respecte d’aquell element singular de la autodeterminació o de la lliure determinació com seria millor expressar-ho a partir de la terminologia jurídica del Dret Internacional.

Però quins serien els elements que respecte de la convocatòria del primer d’Octubre feta pel Parlament de Catalunya com a data de la convocatòria d’un Referèndum que provoca un conflicte institucional es pot interpretar a ulls de la post-veritat o de la post-factualitat. Per un costat seria el concepte mateix de Democràcia, que entesa com ho faria Giovanni Sartori en el sentit que Qui discuteix de democràcia acaba per discutir de sobirania popular, igualtat I autogovern, que serà a partir de les relacions Estat/Generalitat, en planteja un concepte interpretatiu que es basa: el respecte a la legalitat vs el respecte a la legitimitat del “demos” que en defineix una nova legalitat i per un altre costat el del propi Dret d’Autodeterminació basat en el mateix context en una dialèctica interpretativa que es deriva de la interpretació de la seva Inexistència que en sustenta l’Estat versus l’existència d’aquest dret en l’àmbit del Dret Internacional que en sustenta la Generalitat.

De fet, l’Estat a partir de la interpretació de l’acerb constitucional sustenta l’argumentació en l’article 149 de la Constitució Espanyola que estableix les competències exclusives de l’Estat quin epígraf numero 32 ens parla de la titularitat estatal de l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per la via de referèndum com a exclusiu de l’Estat, que en determina una legitimitat basada en la legalitat preexistent que es qüestionat per part de la Generalitat a  partir de dos principis que s’hi oposen i és on entra la qüestió post-factual o de la post-veritat:   L’Apel·lació directa i emotiva a grans capes de la societat que demanda “discursos” que sintonitzin amb la seva percepció en la primera i on els fets objectius són menys influents en la configuració de l’opinió pública que els recursos a l’emoció i la creença personal que parteixen, si més no, d’aquells fets objectius en el cas que ens ocupa.

Val a dir, però, que la propia Constitució española en el seu article 96, en determina com “ els tractat internacionals, vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Essent que les seves disposició només podrán esser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els propis tractats o d’acord a les normes generals del Dret Internacional.

I per altra l’existència de dos tractats, el Pacte Internacional de Drets Económicos, Socials i Culturals, Adoptat i obert a la firma, ratificació i adhesió per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 2200 A (XXI), de 16 de desembre de 1966, entrada en vigor el 3 de gener de 1976 de conformitat amb el seu article 27 i  Pacte Internacional de Dret Civils i Polítics, també Adoptat i obert a la firma, ratificació i adhesió per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 2200 A (XXI), de 16 de desembre de 1966, que entrarà en vigor el 23 de març de 1976, de conformitat amb el seu article 49 i els dos ratificats per l’Estat espanyol, refereixen en el seu article primer idèntic en ambdós, estableix el principi de lliure determinació per a tots els pobles, cas en el que es podria incloure Catalunya, aclarint en l’epígraf tercer allò referit al protectorats i territoris en fideïcomís, com per exemple ho era Kosovo. L’article ens diu que:

  1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
  2. Per a l’assoliment dels seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, sense perjudici de les obligacions que deriven de la cooperació econòmica internacional basada en el principi de benefici recíproc, així com del dret internacional. En cap cas podrà privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència.
  3. Els Estats part en aquest Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació, i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Comprendrem doncs, que la perspectiva post-factual i de la post-veritat ens serveixen per interpretar “una situació” en la que primen, independentment del conflicte jurídico-administratiu, policial i polític, com dèiem al principi, aspectes que  “apel·len directa i emotiva a grans capes de la societat” (visió post-factual) i/o aspectes que  apel·len a les emocions, creences o desitjos del públic (via post-veritat), perquè, com diria el Director de la RAE quan presenta la incorporació per a l’edició del desembre de 2017 del Diccionari de la Llengua Espanyola del concepte post-veritat: “Lo real no consisteix en alguna cosa ontològicament sòlida i unívoca, sinó, per contra, en una construcció de consciència, tant individual com col·lectiva”.

  • Resum de la meva intervenció en la sessió de 26 de setembre de 2017 al curs de la Casa Elizalde de Barcelona que dicto amb el nom “La postveritat i els neologismes del segle XXI

 

 

 

 

Anuncis

“La partida d’escacs la guanya el Parlament”: 5 claus per entendre el moment crucial de la política catalana

In política on Setembre 15, 2017 at 1:30 pm

El Parlament aprueba la ley del referéndum de independencia de Cataluña(Entrevista que em fa la periodista Amaia Rodrigo Arca el 7 de setembre de 2017 pel digital Lleida.com del grup Segre.)

La tramitació exprés (en un sol dia) de la llei del referèndum ha posat sobre la taula l’enfrontament de dues legalitats i situa el context polític català en un moment “apassionant i interessantíssim des del punt de vista de ciència política” assegura el politòleg lleidatà Albert Balada. La nova llei que convoca el referèndum l’1 d’octubre es va aprovar ahir amb els 72 vots a favor de Junts pel Sí, la CUP i el diputat no adscrit Germà Gordó, les 11 abstencions de Catalunya Sí Que Es Pot i cap vot en contra, ja els diputats tant de Ciutadans, com del Partit dels Socialistes de Catalunya, com del Partit Popular van abandonar el Parlament i no van participar en la votació.

De moment, “la partida d’escacs l’està guanyant el Parlament, que està demostrant que compleix el full de ruta”, afirma Balada. “Suposa una sorpresa com a politòleg perquè han fet una cosa que la política espanyola no s’esperava”. Balada compara, “salvant les distàncies”, aquest moment històric (el més històric dels anys del procés independentista català) amb el que es va viure a Espanya els anys 76 i 77 en què es vapassar “de la llei a la llei” per anar canviant de sistema polític.

“Fer de futuròleg és impossible”, admet Balada, però s’atreveix a definir 5 claus que ajuden a entendre perquè el que va passar ahir al Parlament és crucial i què pot passar en els propers 24 dies:

  1. XOC DE LEGALITATS. El Parlament va escenificar ahir l’enfrontament entre dues legitimitats, dues legalitats: l’espanyola i la “naixent” legalitat catalana. El fet és important perquè hi ha un trencament amb l’statu quo. Es podria haver fet diferent, però es va anar directament a convocar el referèndum “per donar la veu a la ciutadania; és una ruptura de legitimitats”. Com que l’ha convocat el Parlament, és legal sota l’empara de les lleis catalanes, tot i que les espanyoles no permetin convocar-lo.
  2. LA REACCIÓ DE L’ESTAT. “És lògic i esperable que l’Estat espanyol hagi de reaccionar per defensar la seva legitimitat i legalitat. Voldrà invalidar la convocatòria i posarà tota la bateria legal en marxa”, diu Balada. Caldrà veure quina capacitat té el govern central i el Tribunal Constitucional per invalidar el que passa. “És un govern centralitzat i ha de curar la ferida interposant recursos al TC”. La clau està en com rebrà el Parlament els atacs de l’Estat i si aconseguirà esquivar-los. De moment, el govern central ja ha avançat que presentarà un recurs al Tribunal Constitucional un cop tingui l’informe del consell d’Estat.
  3. EL REFERÈNDUM DE L’1 D’OCTUBRE. En funció de les forces d’una i altra part, es podrà votar al referèndum. Aquest tipus de consultes, diu Balada, no són vinculants per definició; són els convocants els que poden avançar si en faran cas o no dels resultats. De moment, la llei aprovada ahir diu que el govern acatarà el que surti de les urnes. Pel que fa a vaticinis, Balada diu que tant podria ser que s’acabés votant com que l’Estat aconseguís impedint el referèndum.
  4. L’IMPACTE EN LA CIUTADANIA. La jornada d’ahir al Parlament ha potenciat les dues opcions: dóna convenciment al Sí i dóna raons al No per anar a votar. En l’imaginari col·lectiu, creix la percepció que el referèndum no és com el 9N, no hi ha subtileses en el llenguatge i la convocatòria ve del Parlament. Això li dóna força, és real. Molta gent que podria haver-se quedat a casa l’1O, potser s’ho repensa i va a votar que no. Tot i que per a les forces polítiques que es van oposar ahir a la llei, això seria acceptar que tot aquest procés és legítim. En qualsevol cas, el que necessita l’independentisme ara, assegura Balada, és saber engrescar a la gent, tant per anar a votar com per afrontar el que vindrà després, convencent-la que la llei de transitorietat jurídica donarà cobertura legal a la nova realitat.
  5. L’IMPACTE EN LES FORCES POLÍTIQUES. Tot plegat afecta electoralment a les formacions polítiques. De fet, el debat parlamentari d’ahir ja va evidenciar les tensions internes a Catalunya Sí que es Pot amb enfrontaments directes entre el portaveu Joan Coscubiela i els membres de Podem dins la coalició. Balada considera també que és Esquerra Republicana qui sortirà reforçada en qualsevol escenari. En cas que no es voti o que guanyi el NO, continuarà defensant la independència de Catalunya i la necessitat d’un referèndum més endavant. En cas que guanyi el SÍ, es pot consolidar com a força d’estat que podria ser majoritària. En cas que guanyés el sí, els resultats també afectarien a les forces polítiques que defensen l’actual statu quo, que perdrien el seu sentit i que serien relegades a una minoria sense encaix.

Albert Balada subratlla que l’avantatge de tot aquest procés és que no està immers en un conflicte bèl·lic. A més, insisteix que no és un procés de fa dos dies, “fa 12 anys que hi ha un procés de canvi. Ve del 2005 amb la discussió sobre ‘EAC del 2006. El que no s’ha arribat a entendre mai és per què una llei tramitada i aprovada pel Parlament i ratificada posteriorment per la ciutadania, s’ha modificat en un altre àmbit”.

En qualsevol cas, hi ha feina per entendre l’abast de tot plegat, però, sobretot, per vaticinar “què passarà no en els propers dies sinó en les properes dues hores”, subratlla Balada.

Sociologia de la Guerra: la guerra irregular, apunts. (III) Islam, nació cultural vs. nació política

In Geopolítica, història del pensament, política, Religió, sociologia on Setembre 5, 2017 at 10:55 am

Mentre només considerem l’Islam com un fet religiós, és a dir, com la religió monoteista que és, basada en el libre de l’Alcorà. Amb una creença en un únic déu: Al·lhà i en el profeta Mahoma com el seu missatge, no serem capaços de comprendre la infraestructra intel·lectual i política que afecta al conflicte global en terminologia que alguns empren o en de la guerra irregular com a mi m’agrada de definir-ho.

El primer que ens cal identificar és que, religió a banda, l’Islam constitueix per se una nació cultural, una demografia identificatòria, una llengua comuna amb les seves variants dialectals però amb nexe comú sobre l’Àrab clàssic i determinats costums, fruit dels ritus religiosos, com també dels hàbits dels Estats i les regions en les que s’estructura aquella nació cultural.

Aquesta nació cultural, esdevé fragmentàriament política, és a dir dotada d’estructures, en aquells Estats en els que el corpus legal en deriva directament de l’aplicació del corpus legal, Sharia, que emana de l’Alcorà, el que podem veure en països com Iran, Aràbia Saudita, Emirats del Golf d’Aràbia, etc.

Paises Arabes 05

Segons   Bediuzzaman Said Nursi[1], teòleg de la corrent sunnita kurda,  en la seva obra “Risale-i Nur” , un cos del comentari alcorànic en defineix la Sharia a partir de dos conceptes, el primer que seria aquell que en regula els actes i estats de l’home, que és, segons ell el món petit, que prové de l’atribut de la paraula, i el segon que ell defineix com la gran Sharia natural que en regula les activitats i inactivitats del món, que és el gran home, que prové de l’atribut de la voluntat i que es en algunes ocasions erròniament és dit “natura”. És, en definitiva una cadena de mandats i prohibicions que ordenen a la voluntat humana que romangui dins dels límits de l’àrea amb la que suposadament Al·lhà està satisfet.

Així doncs, aquesta concepció, eminentment cultural en conforma una nació global, que pren consciència d’ella mateixa en aquelles agregacions demogràfiques que han aconseguit esdevenir territoris en els que és aquest corpus religiós el que inspira el propi corpus legal, Penal, Civil i Administratiu.

MundoIslamico

Arribat a aquest punt, hem de veure com fragments d’aquella “nació global”, concreten el greuge de com els fonaments de l’Islam són ignorats i la vida de l’individu com de la família són basats, segons aquesta perspectiva, en principis erronis[2]. Són grups que han tendit a magnificar la seva radicalització i extremisme en la necessitat de corregir aquest aspecte[3], traçant una aliança entre el concepte nació cultura i nació política[4]; com que en molts casos això no ha estat possible, s’ha establert una guerra irregular parcial d’aquests grups amb l’Estat que els hi és propi, quan les posicions estan minoritzades, doncs si no ho estan, la tendència és a que la Sharia o bé inspiri o bé en permeen en la codificació les normes culturals a les polítiques.

map_islamic_world

La destrucció de les estructures d’Estat, en un lloc concret de l’orient mitjà, la basta zona que compren els països encara existents de Síria i Irak, suposa un caldo de cultiu per aquests tipus de grups, minoritzats per les autoritats polítiques per créixer i poder assolir unes posicions de poder, com així ha estat, definint un procés creatiu d’un Estat abstracte a partir dels territoris en conflicte, en els que la demografia per acceptació o per imposició esdevindria catalitzadora dels nous-vells ítems culturals que no en definirien una legislació més o menys laxa, sinó que serien d’interpretació literal.

L’altra característica d’aquest nou “Estat abstracte”, seria la possibilitat d’universalitzar el conflicte que tindria tres components, un d’ells compartit pels altres dos components; el primer component seria la d’un imperatiu, la governança única i exclusivament basada en la Sharia,  acusant a tothom qui que no governi amb les lleis islàmiques d’incrèdul, no creient, o sacríleg; el segon component és la guerra convencional que se sustenta i justifica a partir d’aquesta premissa comuna; el tercer component és la guerra no convencional, exterioritzada del lloc de la guerra convencional, que també se justifica en aquella premissa comuna.

Com ja he dit en altres ocasions, identificar als soldats d’aquesta guerra irregular, el que s’entendria com a risc zero, no factible al 100%, doncs en alguns casos pot ser fàcil d’identificar si s’analitzen ítems socials, personals i col·lectius en les comunitats, europees i africanes en les que es troben comunitats musulmanes, però en general, la cultura de la integració, fa que aquesta en teoria es produeixi amagant o pervertint una subcultura anterior que és la que en defineix el sentit de pertinença a la nació cultural, que es sublima quan s’aposta per la conversió de nació cultural a nació política i aleshores és quan es produeixen el que sòl coneix com a “processos de radicalització”, que no són més que la disposició mental de contribuir i físicament, mitjançant accions de formació, captació i acció, contra un adversari que subverteix el concepte de nació que abans esmentava.


[1] Turner, Colin, Horkuc, Hasan Said Nursi, Makers of Islamic Civilization Oxford, 2009.

[2] Segura i Mas, Antoni. Más allà del Islam: política i conflictos actuales en el mundo musulman. Madrid. Alianza, 2001.

[3] Elorza, Antonio. Los Dos mensajes del Islam: razón y violencia en la tradición islàmica. Barcelona. Ediciones B. 2008

[4] GELLNER, Ernest, “Naciones y nacionalismo”, Alianza, Madrid, 2003