La III Guerra Mundial, el xoc de civilitzacions i el final de la història anunciats.

Quan a la dècada dels 90 del segle XX el politòleg Samuel Phillips Huntington (1993) establia la seva teoria sobre el xoc de civilitzacions i Francis Fukuyama (1982) l’havia precedit amb la seva del final de la història, a la dècada dels 80; el globalisme, què era la posició ideològica a l’ús després de la guerra freda en el què en podríem denominar succintament les esquerres en totes les seves variants al món, van considerar ambdues unes interpretacions esbiaixades i allunyades tant de la realitat com d’aquella visió global què les definia, fins i tot aventuraven en ares del seu internacionalisme que aquells postulats teòrics, eren una excusa del primer món per oprimir el tercer món; les posicions liberals, tampoc en farien massa cas, però segurament es consideraven advertides del probable canvi de paradigma que albiraven els científics socials, essencialment perquè palesaven allò què era evident no tan sols en la geopolítica internacional, sinó també en la micropolítica  i les seves relacions regionals

La democràcia liberal, ha vist com les teoritzacions de Fukuyama un intent d’interpretació dialèctica no concloien com ell va preveure, perquè si ve el model de la guerra freda va saltar pels aires amb la caiguda del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, en lo que al seu simbolisme evidenciava, el model confrontatiu s’ha anat vestint a partir d’aleshores de la recreació en la denominació socialdemòcracia contemporània en front de les diferents variants liberals, substancialment com a enemic a batre, per tant aquella internacionalització que es pretenia des de l’extinta URSS, i les seves internacionals, ara es recrearia en un nou model bastit de democràcia liberal, aquíi si què l’encerta Fukuyama, però amb els tics que a mesura que les dècades van passant ens porten als models què van ser teoritzats per Huntington qui ens va sintetitzar, per una banda el concepte de civilització, a partir dels teòrics anteriors, i per l’altra el concepte de pertinença i el menysteniment de l’altre.

Les arquitectures socials esdevenen fonamentals per a la comprensió de les variables què optimitzen els conflictes, de manera que la visualització de civilització entesa com a entramat cultural, més enllà dels propòsits ètnics, serà en la interpretació primària des de Max Weber fins a  Immanuel Wallerstein,  posats a dir, el vector diferencial que en segle XX establirà aquesta posició de les regions culturals i polítiques en la visió del conflicte latent d’unes amb les altres, que emergeix en el moment en el què es dóna el propi reconeixement com a entitats preexistents i per tant “ideològiques” en el sentit adversarial d’idees contraposades que es nodreixen d’una retòrica basada en la no tolerància.

La conformació, per tant de l’identitari no es crea d’un dia per un altre i de vegades ni tal s’incardina en uns elements històrics convencionals, la realitat de les regions polítiques, que no físiques, parteixen d’arquetips què s’elaboren amb el pas del temps anant més enllà d’aquella pròpia fisicalitat i compartint aquí, aquelles retòriques dialèctiques naixents, de vegades emmascarades, en el propi conflicte de la IIGM i les etapes successives posteriors què en creen un món i uns territoris més enllà del desenvolupament què és com s’acostuma a interpretar el global de la qüestió.

No es tractaria tant d’una societat global multiètnica que vesteix un determinat paradigma ideològic post modern, com sí el de societats, de cultures, de civilitzacions plurals com van ser definides per Giovanni Sartori (2001) en el seu moment a principis del segle XXI; societats, civilitzacions què per raons pròpies de la seva intersecció plural, podrien acabar esdevenint excloents de les altres, quin exponencial relacional tendiria al conflicte en el seu punt existencial, com ha succeït al llarg de mil·lennis en la humanitat mateixa.

El “jo” civilitzacional es concreta en un gruix teòric que connecta amb el valor nació, més enllà de la seva interpretació clàssica sobre la terminologia del “natio”, lloc de naixença, doncs aquest “jo, nació”, supera les fronteres físiques per abastar aquelles formes culturals on l’”etnos” s’identificaria amb realitats superiors, metafísiques, que en definirien maneres polítiques adversarials a mesura que les parts anirien conformant aquells tots de regió extessa diferencial, què  es defineix respecte i en contra dels altres “jo, nació”.

Citava Huntington com fou als any cinquanta quan Lester Pearson (1955) advertia com els éssers humans estaven entrant en el que anomenava «una època en la que las diferents civilitzacions tindrien que aprendre a conviure en intercanvi pacífic, aprenent unes de les altres, estudiant cadascuna la historia i ideals, l’art i la cultura de les demés i enriquint unes las vides de les altres. La alternativa, en aquest petit món superpoblat, és el malentès, la tensió, el xoc i la catàstrofe».

Deia Bauman (2005) entrat ja el segle XXI què “la història de la modernitat és una història de tensió entre la existència social i la seva cultura. L’existència moderna compel•leix a la seva cultura a mantenir una oposició contra ella mateixa. Aquesta conflictivitat és precisament l’harmonia que necessita la modernitat”. Hi estic parcialment d’acord en aquesta asseveració, perquè quan ell ens parla de cultura podem llegir civilització i si aquesta entra en contraposició amb la societat mateixa a la què es vehicula, sacsant-la, tanmateix, i això fa què precisament, com ell conclou el paràgraf, com aquell pluralisme del què ens parlà Sartori, també al llarg de tota la seva obra, s’esberli de manera què el conflicte s’amplia a noves civilitzacions que entren en competència externa i internament i ja no hi ha harmonia interna, contràriament al què pensava Bauman. L’harmonia externa també perilla de manera què no tinc clar què això sigui el què necessita ni la modernitat ni la postmodernitat, perquè ens endinsem, com apunten Mercado i Gonzalez (2008), “en el què avui en dia és una de les perspectives més importants per explicar la conflictivitat mateixa”, hores d’ara el xoc de civilitzacions s’ha fet evident en els diferents fronts que ja apuntava Huntington i el món global salta pels aires, quan l’equilibri de les peces del tauler deixen d’estar estandaritzades com van quedar establertes primer per l’Acord de Malta, després per l’aparició de nous “Agents” mondialistes com ara la connexió BRICS (Brasil, Rússia, Ïndia, Xina i Suràfrica), l’afabliment de les antigues potències colonials ara agrupades sota paraigua de la Unió Europea, feble també en el context mundial, com feble és la OTAN prevista per un únic adversari, el Pacte de Varsovia, la què ara amb la multiplicidad perd perspectiva i efectivitat.

______________________________

 El choque de las civilizaciones y la  reconfiguración del orden mundial.-  1ª ed. Buenos Aires : Paidós, 1997, originàriament un article publicat a la revista Foreig Affaire del Council on Foreign Relations a New York amb el títol « The crash of the civilisations ? (¿El choque de Civilizaciones ?) « el 1993

 El fin de la historia y el último hombre. Ed. Free Press USA 1982, originàriament un assaig publicat a la revista The National Interest d’assumptes internacionals . “The End of History?” The National Interest, no. 16, 1989, pp. 3–18.

 La Sociedad multiétnica. Pluralismo, multiculturalismo, extranjeros e islámicos. Giovanni Sartori. Ed. Taurus 2001. Madrid Edición original italiana: Pluralismo, multiculturalismo e estranei.  

Democracy in World Politics.  Lester Pearson,  Princeton University Press, 1955, págs. 83-84.

 Modernitat i ambivalència. Bauman, Zygmunt. Anthropos. Barcelona. 2005. Pag. 30)

 La teoria del conflicto en la sociedad contemporanea. Mercado, Asael y Guillermo Gonzalez. Espacios públicos, bro. 11 vol. 21. Febrero 2008. pag. 196-221. UNAM