l’1-O vist de la perspectiva post-factual o de la post-veritat

L’actual procés de secessió de Catalunya, es podria analitzar des de diferents perspectives: la visió que en pot donar el Dret Constitucional, la mateixa Teoria del conflicte o l’anàlisi de les ideologies, àmbits com la psicologia social o la sociologia política, ens poden explicar algunes de les variables i claveages que incideixen en tot aquest llarg procés que,  de fet s’inicia, com tots sabem a partir de la interposició del recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, que en reformava el de 1979, per part del Partit Popular, aleshores en l’oposició, que va generar amb la “inusual” intervenció de Tribunal Constitucional després de la ratificació refrendària la primera de les manifestacions multitudinàries que han anat seguint des de 2010 i fins avui tots els 11 de setembre.

També és possible fer-ne una anàlisis que permet comprendre’n determinats ítems a traves de l’anàlisi de la teoria política post-factual  que és la “reconversió” politològica de la Teoria política de la posveritat que ha rebut una interpretació errònia a Catalunya a partir de la definició que en fa el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

La teoría post factual  parteix de dues premisses essencials, la dimensió acotada del discurs polític, el que considera un recurs de campanya que esdevé sistèmic  en la vida política., alhora que n’implementa una  apel·lació directa i emotiva a grans capes de la societat que demanda “discursos” que sintonitzin amb la seva percepció. Aquesta definició que sustenta també el professor Bellido de la Universitat Adolfo Ibañez de Chile, beu de les fons de la teoria de la post – veritat, que queda implementada per la definició que assumeix l’Oxford dictionary en el 2016 on ens presenta una definició, que com veurem després no es correspon amb la que coneixem avui a Catalunya.

Ens diu l’Oxford Dictionary   que la post-veritat “relaciona o denota circumstàncies en les quals els fets objectius són menys influents en la configuració de l’opinió pública que els recursos a l’emoció i la creença personal”, definició similar a la que oferirà el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola en la seva versió de desembre de 2017, en la que s’implementarà la definició d’aquest concepte que ens parlarà de: “tota informació o asseveració que no es basa en fets objectius, sinó que apel·la a les emocions, creences o desitjos del públic. ”.

Mentre que el Diec2 encara no presenta cap proposta al respecte ni de la post-factualitat ni de la post-veritat, si que ho fa el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals la que ens defineix la post veritat com a “Eufemisme de mentida, o de mitja veritat, que s’utilitza quan una informació que no es basa en fets objectius verificables, sinó en interessos particulars, aconsegueix tenir influència social apel·lant a les emocions, creences o desitjos de l’opinió pública”, aquesta definició de l’àmbit de les ciències de la comunicació, que no s’ajusta a les definicions acadèmiques, veurem que és la que s’empra en la interpretació i, per tant, ho fa des d’una vessant poc sòlida i consistent, allunyada de la realitat conceptual de la post-veritat i per establint tot un seguit de principis politològics i sociològics que no li són propis i a més de manera errada, per no dir “torticera” .   En trobem aquí, doncs, que la informació periodística condiciona la interpretació sociològica i politològica del concepte, des d’una perspectiva que no s’adequa a la seva veritable definició i per tant no ens és vàlida en absolut.

Atenent doncs a les definicions que considerem adequades a l’anàlisi que ens pertoca als científics socials, podem veure com els conceptes que se’n deriven a la política catalana, com a subcultura  política, entenent com a subcultura el concepte s’usa en sociologia i antropologia per a definir un grup de persones amb un conjunt distintiu de comportaments i creences que les diferencies dins d’una cultura dominant de la que en formen part, com a partir de la consideració de la correcta definició  política post-factual o de la post-veritat que hem anunciat “up supra”, com se’n deriven dos conceptes singulars, el de l’apoderament, també conegut erròniament com empoderament i el del dret a decidir, ambdós conceptes que naixen de manera paral·lela a partir de la ruptura en la consideració ideològica, doncs la lectura a partir dels paradigmes clàssics ideològics comença a fer-se insostenible, no tant per la desaparició com apunten alguns teòrics, com perquè la lectura clàssica ens acabaria donant uns resultats distorsionats i no ajustats a una realitat canviant.

Tot i que en català el verb *empoderar no existeix (i tampoc el derivat *empoderament), però sí que existeix, en canvi, el verb apoderar, que té un significat clarament paral·lel a to empower i que permet fer sense problemes la mateixa ampliació o especialització de sentit que ha fet l’anglès, empoderament el podriem entendre com Procés pel qual una persona o un grup social adquireix o rep els mitjans per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials”. I, específicament en l’àmbit laboral, a l’”Estratègia de motivació i promoció que consisteix en la delegació o transmissió de poder de decisió als col·laboradors perquè se sentin més implicats en l’activitat de l’empresa o l’organització”, segons apunta el Centre de Terminologia de la Generalitat de Catalunya – Termcat., aspecte que posa en valor primer l’individu com element substancial de la societat i la societat o grup social al que pertany en segon terme.

El dret a decidir ens el defineix , Jaume López Hernández, Doctor en Ciència Política i de l’Administració als Quaderns de Recerca d’Unescocat nro. 4. novembre 2011. “Del dret a l’autodeterminació al dret a decidir.”: «no només no es pot considerar sinònim de ‘dret a l’autodeterminació’, sinó que fins i tot poden ser conceptes jurídics contraposats. Un paradigma en què la nació no és el punt de partida, sinó el punt d’arribada per via de la democràcia. És a dir “perquè podem decidir, som nació” i no “perquè som nació, podem decidir”»

Aquestes dues definicions podrien ser les que des d’una clau d’interpretació sociològica i politològica ens haurien definit la política catalana en els darrers vuit anys, en el sentit de mostrar tot un seguit de partits que posaven en valor, o no ambdós conceptes com a element substancial de la seva condició política i per tant generadora de polítiques, així com del paradigma en el que se sustentaven. A partir d’ambdós conceptes podríem establir clarament el posicionament que les diferents forces polítiques catalanes establien, fins i tot en clau d’una modernitat ideològica fefaent i distinta que en preconitza un canvi en les relacions i definicions del mapa “ideològic” català en la segona dècada del segle XXI.

La consubstanciació dels dos elements que deriven de la post-veritat com a claveage ideològic plantegen també el posicionament de les forces polítiques respecte de la concepció del Dret d’autodeterminació que en defineix especialment aquest any 2017, a partir de la conceptualització que se’n fa respecte d’aquell element singular de la autodeterminació o de la lliure determinació com seria millor expressar-ho a partir de la terminologia jurídica del Dret Internacional.

Però quins serien els elements que respecte de la convocatòria del primer d’Octubre feta pel Parlament de Catalunya com a data de la convocatòria d’un Referèndum que provoca un conflicte institucional es pot interpretar a ulls de la post-veritat o de la post-factualitat. Per un costat seria el concepte mateix de Democràcia, que entesa com ho faria Giovanni Sartori en el sentit que Qui discuteix de democràcia acaba per discutir de sobirania popular, igualtat I autogovern, que serà a partir de les relacions Estat/Generalitat, en planteja un concepte interpretatiu que es basa: el respecte a la legalitat vs el respecte a la legitimitat del “demos” que en defineix una nova legalitat i per un altre costat el del propi Dret d’Autodeterminació basat en el mateix context en una dialèctica interpretativa que es deriva de la interpretació de la seva Inexistència que en sustenta l’Estat versus l’existència d’aquest dret en l’àmbit del Dret Internacional que en sustenta la Generalitat.

De fet, l’Estat a partir de la interpretació de l’acerb constitucional sustenta l’argumentació en l’article 149 de la Constitució Espanyola que estableix les competències exclusives de l’Estat quin epígraf numero 32 ens parla de la titularitat estatal de l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per la via de referèndum com a exclusiu de l’Estat, que en determina una legitimitat basada en la legalitat preexistent que es qüestionat per part de la Generalitat a  partir de dos principis que s’hi oposen i és on entra la qüestió post-factual o de la post-veritat:   L’Apel·lació directa i emotiva a grans capes de la societat que demanda “discursos” que sintonitzin amb la seva percepció en la primera i on els fets objectius són menys influents en la configuració de l’opinió pública que els recursos a l’emoció i la creença personal que parteixen, si més no, d’aquells fets objectius en el cas que ens ocupa.

Val a dir, però, que la propia Constitució española en el seu article 96, en determina com “ els tractat internacionals, vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Essent que les seves disposició només podrán esser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els propis tractats o d’acord a les normes generals del Dret Internacional.

I per altra l’existència de dos tractats, el Pacte Internacional de Drets Económicos, Socials i Culturals, Adoptat i obert a la firma, ratificació i adhesió per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 2200 A (XXI), de 16 de desembre de 1966, entrada en vigor el 3 de gener de 1976 de conformitat amb el seu article 27 i  Pacte Internacional de Dret Civils i Polítics, també Adoptat i obert a la firma, ratificació i adhesió per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 2200 A (XXI), de 16 de desembre de 1966, que entrarà en vigor el 23 de març de 1976, de conformitat amb el seu article 49 i els dos ratificats per l’Estat espanyol, refereixen en el seu article primer idèntic en ambdós, estableix el principi de lliure determinació per a tots els pobles, cas en el que es podria incloure Catalunya, aclarint en l’epígraf tercer allò referit al protectorats i territoris en fideïcomís, com per exemple ho era Kosovo. L’article ens diu que:

1. Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
2. Per a l’assoliment dels seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, sense perjudici de les obligacions que deriven de la cooperació econòmica internacional basada en el principi de benefici recíproc, així com del dret internacional. En cap cas podrà privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència.
3. Els Estats part en aquest Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació, i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Comprendrem doncs, que la perspectiva post-factual i de la post-veritat ens serveixen per interpretar “una situació” en la que primen, independentment del conflicte jurídico-administratiu, policial i polític, com dèiem al principi, aspectes que  “apel·len directa i emotiva a grans capes de la societat” (visió post-factual) i/o aspectes que  apel·len a les emocions, creences o desitjos del públic (via post-veritat), perquè, com diria el Director de la RAE quan presenta la incorporació per a l’edició del desembre de 2017 del Diccionari de la Llengua Espanyola del concepte post-veritat: “Lo real no consisteix en alguna cosa ontològicament sòlida i unívoca, sinó, per contra, en una construcció de consciència, tant individual com col·lectiva”.

• Resum de la meva intervenció en la sessió de 26 de setembre de 2017 al curs de la Casa Elizalde de Barcelona que dicto amb el nom “La postveritat i els neologismes del segle XXI