La III Guerra Mundial, el xoc de civilitzacions i el final de la història anunciats.

Quan a la dècada dels 90 del segle XX el politòleg Samuel Phillips Huntington (1993) establia la seva teoria sobre el xoc de civilitzacions i Francis Fukuyama (1982) l’havia precedit amb la seva del final de la història, a la dècada dels 80; el globalisme, què era la posició ideològica a l’ús després de la guerra freda en el què en podríem denominar succintament les esquerres en totes les seves variants al món, van considerar ambdues unes interpretacions esbiaixades i allunyades tant de la realitat com d’aquella visió global què les definia, fins i tot aventuraven en ares del seu internacionalisme que aquells postulats teòrics, eren una excusa del primer món per oprimir el tercer món; les posicions liberals, tampoc en farien massa cas, però segurament es consideraven advertides del probable canvi de paradigma que albiraven els científics socials, essencialment perquè palesaven allò què era evident no tan sols en la geopolítica internacional, sinó també en la micropolítica  i les seves relacions regionals

La democràcia liberal, ha vist com les teoritzacions de Fukuyama un intent d’interpretació dialèctica no concloien com ell va preveure, perquè si ve el model de la guerra freda va saltar pels aires amb la caiguda del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, en lo que al seu simbolisme evidenciava, el model confrontatiu s’ha anat vestint a partir d’aleshores de la recreació en la denominació socialdemòcracia contemporània en front de les diferents variants liberals, substancialment com a enemic a batre, per tant aquella internacionalització que es pretenia des de l’extinta URSS, i les seves internacionals, ara es recrearia en un nou model bastit de democràcia liberal, aquíi si què l’encerta Fukuyama, però amb els tics que a mesura que les dècades van passant ens porten als models què van ser teoritzats per Huntington qui ens va sintetitzar, per una banda el concepte de civilització, a partir dels teòrics anteriors, i per l’altra el concepte de pertinença i el menysteniment de l’altre.

Les arquitectures socials esdevenen fonamentals per a la comprensió de les variables què optimitzen els conflictes, de manera que la visualització de civilització entesa com a entramat cultural, més enllà dels propòsits ètnics, serà en la interpretació primària des de Max Weber fins a  Immanuel Wallerstein,  posats a dir, el vector diferencial que en segle XX establirà aquesta posició de les regions culturals i polítiques en la visió del conflicte latent d’unes amb les altres, que emergeix en el moment en el què es dóna el propi reconeixement com a entitats preexistents i per tant “ideològiques” en el sentit adversarial d’idees contraposades que es nodreixen d’una retòrica basada en la no tolerància.

La conformació, per tant de l’identitari no es crea d’un dia per un altre i de vegades ni tal s’incardina en uns elements històrics convencionals, la realitat de les regions polítiques, que no físiques, parteixen d’arquetips què s’elaboren amb el pas del temps anant més enllà d’aquella pròpia fisicalitat i compartint aquí, aquelles retòriques dialèctiques naixents, de vegades emmascarades, en el propi conflicte de la IIGM i les etapes successives posteriors què en creen un món i uns territoris més enllà del desenvolupament què és com s’acostuma a interpretar el global de la qüestió.

No es tractaria tant d’una societat global multiètnica que vesteix un determinat paradigma ideològic post modern, com sí el de societats, de cultures, de civilitzacions plurals com van ser definides per Giovanni Sartori (2001) en el seu moment a principis del segle XXI; societats, civilitzacions què per raons pròpies de la seva intersecció plural, podrien acabar esdevenint excloents de les altres, quin exponencial relacional tendiria al conflicte en el seu punt existencial, com ha succeït al llarg de mil·lennis en la humanitat mateixa.

El “jo” civilitzacional es concreta en un gruix teòric que connecta amb el valor nació, més enllà de la seva interpretació clàssica sobre la terminologia del “natio”, lloc de naixença, doncs aquest “jo, nació”, supera les fronteres físiques per abastar aquelles formes culturals on l’”etnos” s’identificaria amb realitats superiors, metafísiques, que en definirien maneres polítiques adversarials a mesura que les parts anirien conformant aquells tots de regió extessa diferencial, què  es defineix respecte i en contra dels altres “jo, nació”.

Citava Huntington com fou als any cinquanta quan Lester Pearson (1955) advertia com els éssers humans estaven entrant en el que anomenava «una època en la que las diferents civilitzacions tindrien que aprendre a conviure en intercanvi pacífic, aprenent unes de les altres, estudiant cadascuna la historia i ideals, l’art i la cultura de les demés i enriquint unes las vides de les altres. La alternativa, en aquest petit món superpoblat, és el malentès, la tensió, el xoc i la catàstrofe».

Deia Bauman (2005) entrat ja el segle XXI què “la història de la modernitat és una història de tensió entre la existència social i la seva cultura. L’existència moderna compel•leix a la seva cultura a mantenir una oposició contra ella mateixa. Aquesta conflictivitat és precisament l’harmonia que necessita la modernitat”. Hi estic parcialment d’acord en aquesta asseveració, perquè quan ell ens parla de cultura podem llegir civilització i si aquesta entra en contraposició amb la societat mateixa a la què es vehicula, sacsant-la, tanmateix, i això fa què precisament, com ell conclou el paràgraf, com aquell pluralisme del què ens parlà Sartori, també al llarg de tota la seva obra, s’esberli de manera què el conflicte s’amplia a noves civilitzacions que entren en competència externa i internament i ja no hi ha harmonia interna, contràriament al què pensava Bauman. L’harmonia externa també perilla de manera què no tinc clar què això sigui el què necessita ni la modernitat ni la postmodernitat, perquè ens endinsem, com apunten Mercado i Gonzalez (2008), “en el què avui en dia és una de les perspectives més importants per explicar la conflictivitat mateixa”, hores d’ara el xoc de civilitzacions s’ha fet evident en els diferents fronts que ja apuntava Huntington i el món global salta pels aires, quan l’equilibri de les peces del tauler deixen d’estar estandaritzades com van quedar establertes primer per l’Acord de Malta, després per l’aparició de nous “Agents” mondialistes com ara la connexió BRICS (Brasil, Rússia, Ïndia, Xina i Suràfrica), l’afabliment de les antigues potències colonials ara agrupades sota paraigua de la Unió Europea, feble també en el context mundial, com feble és la OTAN prevista per un únic adversari, el Pacte de Varsovia, la què ara amb la multiplicidad perd perspectiva i efectivitat.

______________________________

 El choque de las civilizaciones y la  reconfiguración del orden mundial.-  1ª ed. Buenos Aires : Paidós, 1997, originàriament un article publicat a la revista Foreig Affaire del Council on Foreign Relations a New York amb el títol « The crash of the civilisations ? (¿El choque de Civilizaciones ?) « el 1993

 El fin de la historia y el último hombre. Ed. Free Press USA 1982, originàriament un assaig publicat a la revista The National Interest d’assumptes internacionals . “The End of History?” The National Interest, no. 16, 1989, pp. 3–18.

 La Sociedad multiétnica. Pluralismo, multiculturalismo, extranjeros e islámicos. Giovanni Sartori. Ed. Taurus 2001. Madrid Edición original italiana: Pluralismo, multiculturalismo e estranei.  

Democracy in World Politics.  Lester Pearson,  Princeton University Press, 1955, págs. 83-84.

 Modernitat i ambivalència. Bauman, Zygmunt. Anthropos. Barcelona. 2005. Pag. 30)

 La teoria del conflicto en la sociedad contemporanea. Mercado, Asael y Guillermo Gonzalez. Espacios públicos, bro. 11 vol. 21. Febrero 2008. pag. 196-221. UNAM

L’abstenció, el no-vot, principal “partit” a Lleida i els clústers o masses electorals en 2023.

Abstenció activa i passiva

Les Eleccions Municipals a la ciutat de Lleida, han mostrat un cop més i ho veiem clarament en una seqüència temporal limitada als darrers 7 comicis electorals locals que suposen un total de 24 anys i el què això suposa en les modificacions estructurals i conjunturals del cos electoral, en definitiva la seva evolució sociològica una clara tendència a l’abstenció activa i a l’abstenció passiva.

Quan mirem el detall evolutiu de la decisió ciutadana de la no emissió de sufragi, el no vot o l’abstenció veiem què estadísticament, tant la mitjana del període dels darrers 7 comicis, què és del 45,40%, com la moda què és del 46,91% es troben entre dos i tres punts per sota, si bé que la tendència d’anàlisi acostuma a ser respecte dels anteriors, el de 2019, on la distància és més alta, pel baix no vot de gairebé 9 punts, però també és cert que la xifra que correspon seria la més baixa de la sèrie dels propis 7 anys, per tant amb una validesa limitada en relació al model comparatiu, com també ho seria el paper del no vot de 2011 que supera en gairebé dos punts al de 2023.

Podem concloure, doncs, que el principal “partit” entès des de la concepció originària de presa de partit, de posició, la resolució que per la seva part hom adopta, la del ciutadà respecte de la oferta política i/o de sistema, s’aproxima, i en tres casos supera, sumant-hi els vots en blanc – la reconeguda com abstenció activa -, en aquest cicle electoral de 7 processos i 24 anys, al 50 % de la població censal amb dret de vot a la ciutat.

2023  48,49%  blancs 2,19%

2019  39,34%  blancs 0,69%

2015 45,49%   blancs 1,83%

2011 50,19%   blancs 4,26%

2007 48,20%   blancs 2,77%

2003 40,57%   blancs 1,61%

1999 45,49%   blancs 2,24%

Mitjana abstenció 45,40%

Moda abstenció      46,91%

Mitjana blancs 2,23%

Moda blancs     2,20%

Evolució dels Clusters electorals

Entenem per “clústers electorals” el que es determina en una concentració geogràfica determinada, en aquest cas el districte electoral de la ciutat de Lleida, on els agents relacionats amb el mercat electoral, en aquest supòsit definits com a electors actius defineixen quina es la determinació de les seves agrupacions de posicions a partir dels avantatges competitius que es donen en el procés electoral i el seu resultat final en la determinació dels electors passius que superen aquella competència.

Analitzem també aquí, també, un període de 24 anys que suposa 7 processos electorals. Els clústers electorals ens defineixen el sumatori ( ∑ ) de cascuna de les unitats electorals que operen en la determinació del vot vàlid n1 i que en determina el clúster, la massa electoral que li és pròpia en la determinació de la representació que de per sí no pot ser analitzada si no és en forma comparada en un conjunt que en determinen els diferents clústers les diferents masses, que alhora, segons el període d’anàlisi també ens plantegen quin és el “terra electoral”, la massa més baixa, en relació també al “sostre electoral”, la massa més alta que ens permet d’analitzar la posició de la massa de què es tracta en l’interludi corresponent, observant-se l’evolució efectiva respecte de cada moment electoral de què es tracti, de manera distinta al resultat electoral, a la conformació del valor què atorga a aquelles masses en la conformació o traducció en escons.

De manera que amb el llarg període analitzat observem que la força què obté el millor resultat electoral al 2023 es troba, però en una posició més propera al seu terra electoral i així successivament amb el resultat de què es tracti respecte de cada massa electoral obtinguda de vots vàlids, estant la segona força en resultat propera al seu sostre electoral respecte del sumatori, del conjunt del període, o la tercera força en una posició intermèdia de massa electoral, o la quarta en el terra electoral literalment, de manera que si parlem en termes merament polítics, aquesta seria la proposta electoral més castiga, el què no passa en les successives forces que s’analitzen el quadre.

PSC	PP	ERC	JxC	Vox	Comuns	C’	CUP
12979	7348	7199	6862	3575	2373	638	2170
13321	3416	13402	10765	895	4896	5521	2434
12367	4358	5656	8983		3787	5965	4387
18864	7410	1890	8212			433	1464
22172	5690	3336	9613			981	1030
20180	7728	6982	13013
25434	6853	3961	10185
17902 (Mj)	6114 (Mj)	6048 (MJ)	9662 (MJ)		3684 (MJ)	2708 (MJ)	2297 (MJ)

Sostres

25434

7728

13402

13013

3575

4896

5521

4387

Terres

12367

3416

1890

6862

895

2373

433

1030

Crisi igual a catarsi

(c) Albert Balada, politòleg, sociòleg i historiador del pensament

Entrar en crisi posa de manifest la desubicació en un escenari, personal o social, que en dibuixa una perspectiva psico-social d’inadaptació a un canvi sobtat o sobrevingut, de vegades anunciat però no previst, contribuint tot plegat a la concreció d’un de nou, d’un segon escenari derivat del primer que s’estableix com una taca d’oli afectada per diferents dels vectors o ítems, com per diferents de les variables, si ho vigèsim des d’una perspectiva estadística.

En l’àmbit de la representació política defineix l’escenari base els clústers electorals, què són aquelles masses electorals: doncs grups d’electors que  donen suport a una determina força política i  en determinen quina és la quantitat que d’inici en determina la seva fortalesa política. La majoria de forces polítiques avui, tret de les minoritaris d’inici, ha acabat tendint en la seva projecció cap al què s’anomena partit escombra, ”catch all party” – en la denominació anglesa -, què és nogensmenys la pretensió d’ arribar a una massa electoral superior distinta al clúster electoral què els és propi.

La formulació en aquesta definició fa, però,  què les forces polítiques al nostre país, tinguin un terra i un sostre electoral ben predefinit, en allò relatiu al dibuix del seu mapa particular com en relació al mapa general, què per altra banda pot acabar tendint, de no gestionar-se bé el fluxos ascendents, a obrir un model pendular de transformació què no fa més que acabar, en el supòsit de la consolidació de masses, a una fragilitat en els sostres electorals i alhora a observar-se tendències descendents què en molts casos fan que les forces polítiques retornin al seu terra electoral, podent en alguns dels supòsits desdibuixar-se o, fins i tot, desaparèixer bé  perquè es produeix un transvasament del seu electorat o bé perquè acaba nodrint el no vot, la no emissió del sufragi.

Una lectura simple, literal, no en permet de poder descobrir-ne els relats de les masses electorals, dels seus terres i els seus sostres en qualsevol que sigui el procés electoral, què ha de ser en mode comparat dins d’un mateix tipus de procés electoral, i com tampoc el biaix  en la conformació de poders permet que aquesta literalitat sigui traduïda d’un procés a un altre de distint, una mateixa formació política pot tenir masses electorals distintes en diferents tipus de processos perquè la finalitat del procés també és distinta, el “Cratos” que es genera no és el mateix, per tant els seus terres i seus sostres electorals varien, en un o altre moment, tot i què tots conformen una massa electoral particular que ha de veure’s parcialment i pas totalment.

Cal transformar la realitat en abstracció, allunyar-nos de les sigles i de les persones que les signifiquen per poder descobrir la veritable realitat del fet electoral, més enllà dels propis resultats per poder construir un mapa electoral què, més enllà de les sensibilitats ideològiques en determini aquells aspectes interns que suposen la massa electoral en abstracte, quina estratificació ens portaria a una lectura més política que politològica, en no entendre-la com una unitat  específica, com també ens cal observar en abstracció els terres i els sostres electorals allunyats de passions i pulsions en l’anàlisi científica d’un fet sociològic i politològics com és la relació entre electors i la oferta electoral.

Maig de 2023